La fama ?
Schopenhauer un ancià extraordinàriament entretingut hauria dit, segons sembla, al poeta Hebbel que després li arribés tan tard el reconeixement se sentia com algú que en el teatre havia quedat rerassegat entre bastidors i que ara quan s’aixeca el teló es fa fonedís de por i de vergonya o com l’escurador que quan comença la funció encara el troben netejant a la sala i s’esmuny tan de pressa com pot. Encara que l’anècdota l’expliqui Hans Blumenberg, la fama d’un filòsof (si el filòsof pot tenir-ne) deu ser aproximadament d’aquesta mena.
La fama d’un filòsof (si és que el mot hi té cabuda en el saber) ha de ser presa des de la vessant de la sorpresa, la modèstia i la honradesa que es suposa en filosofar.
Després del merescut bany de masses, crec que el millor és esmunyir-se tant de pressa com puguis. Tothom té un lloc en aquest món, i crec que, amb el permís d’Epicur, el d’un filòsof no és l’aparador de la “fama”.
Salutacions cordials.
Comment by plleixa — March 22, 2007 @ 7:05 pm
Crec que la fama és, tal com està montat el món avui dia, un fet antinatural a l’home. L’obliga vulgui que no a variar els comportaments. De sobte apareixen molt més amics i coneguts dels que un pot abastar. I els altres, els vells amics, queden arraconats. A més, tothom sol parlar bé d’un, i això, que podria ser bó fins a un punt, fa que a la llarga un canvii l’opinió sobre un mateix. En el teu cas, penso, la fama arriba d’una manera pausada, que permet que es paeixi més bé
Comment by manel — March 23, 2007 @ 11:51 am