L’home que mira

Un que li diu a l’altre: Només necessitem un altre Marx i això torna a engegar

L’altre que respon a un: Només.

Ell: Caram, no he portat res per llegir!

Ella: Quina llàstima. No et quedarà més remei que parlar amb mi!

Gracian va escriure que vista una ovella vistes totes però que vist un home coneixes tan sols un home, no la humanitat. La diferència entre un idealista vulgar i un llunàtic, per exemple, és més difícil d’establir del que es pensa L’idealista vulgar viu als núvols i no s’adona del que fa, fins i to quan fa mal. És innocència pura. El llunàtic, en canvi, viu fermament arrapat a la terra i gaudeix fent mal. L’idealista és tímid i el llunàtic és un cretí fanàtic i pagat de si mateix.

No posarem cognoms a aquest post, però us recomano seguir l’afer Bru de Sala.   

Aquest bloc allarga les vacances fins després de l’11 (total en aquest país no passa res que no hagi passat ja quaranta cops!), però no podem deixar passar per alt la trista circumstància de la mort del fundadador del Partit Ecologista anglès Edward ‘Teddy’ GOLDSMITH (1928-2009), després de tota una vida dedicada a la protecció ambiental i a les cultures amenaçades del món. Sit terra levis i tant de bo que algun dia a Catalunya tinguem burgesos bohemis com ell disposats a patrocinar alguna cosa que no sigui la miserable tarregada.

Vegeu la notícia a Ecodiari, un web que convé visitar sovint i el comunicat d’Alternativa Verda (el partit homòleg aquí):

http://www.ecodiari.cat/?seccio=noticies&accio=veure&id=3363 

http://www.verds-alternativaverda.org/sec.asp?id_link=191&id_up=151

Com cada any per aquestes dates, el bloc tanca per vacances i tornarem, si en sabem prou i en tenim ganes, un cop passat l’11 de setembre. Podríem haver fet algun post sobre el finançament, però els tòpics a l’estiu embafen i a l’hivern no se suporten. A més, aquest cop ja ha sobreactuat massa gent. Em tanco com cada estiu a llegir, a escriure i a mirar el món. No és poc. Després de l’any més complicat per excès de feina, ja tocava.  

I un agraïment molt especial als qui ens heu seguit en el recent curs sobre el Fedó  al Col·legi de Llicenciats. Ha estat genial i tots el qui hi hem participat com a profes tenim un deute amb vosaltres.

Escoltat a dos quarts de deu de la nit a la Rambla:

.- Però tu com has arribat a la conclusio que no t’estimo.

.- No. jo no; hi ha arribat el teu marit.

Pere B., doctor en Lletres, de trenta-un anys, professor associat d’una universitat catalana, postgrau a Itàlia, em comenta que abans d’ahir va passar pel davant de Santa Maria del Mar, mentre hi feien els funerals de Michael Jackson (sic). Es va sorprendre de veure-hi tanta gent molt gran i tants cotxes d’autoritats. Mentre fem un cafè a la màquina del departament intento explicar-li que el que va veure eren els funerals de Vicent Ferrer, cooperant a l’Índia. Posats a sincerar-se em comenta que ni llegeix els diaris, ni havia sentit a parlar mai del tal Ferrer. No és del meu món, ja m’entens. I la perplexitat se li nota a la cara.

Fins que l’any 1836 la Royal Society de Londres no va publicar l’obra del professor alemany Tiedemann On the brain of the negro compared with that of the European and the Orang-outang es creia que els negres eren una mena d’entremig entre els blancs i ela grans simis. Avui això sembla estrany i fa riure, però encara en nom de no se sap quina ciència es continuen passant absurds test  d’intel·ligència i de ‘comprensió lectora’ a criaturetes indefenses, a còpia de textos en què no hi ha res a comprendre

Més aviat hauria de ser al revés: des del punt de vista científic una persona que entengui els discursos de Bibiana Aido  (o els articles de Jordi Barbeta) molt normal no em sembla. Allunyar-se’n i menysprear-los, en canvi, és símptoma de bon sens que, com va dir irònicament Descartes, és la cosa més ben repartida del món. Per això La Vanguardia perd lectors i els socialistes perden vots.

Ahir a la tarda em van dir eduardíà. Consti que és el primer cop que em passa en la vida i tampoc no estic gaire segur que qui m’ho va dir entengués la magnitud de l’elogi. Eduard VII, fill de la reina Victòria d’Anglaterra, va reinar de 1901 a 1910 i els eduardians són recordats com una gent elitista, culta, snob, viatjada i rica. Cap problema, doncs, si algú es confon i em pren per un tal. Fins i tot estic disposat a recomanar-vos la lectura de John Galsworthy, si podeu passar un estiu reposat. I si el cor us dóna per la Sackville-West, doncs que hi farem. Però ja sabeu que el món eduardià s’esfondrà amb el Titanic. Potser en aquest aspecte vivim encara en un món eduardià.

El Barça fa el triplet. Consecutivament augmenta un 15% el consum de cervesa a Catalunya. A més, els mossos d’esquadra se senten policia de debò: fan 134 detencions i, poc acostumats de fer servir pilotes de goma, es confonen d’objectius. Tres ferits greus que cal afegir a un parell de morts per infart davant la tele mentre veien el partit. Tampoc es descarta que Foment del Treball tregui una nota demanant que algú els pagui per les hores perdudes pels treballadors parlant de futbol.  

He dedicat un parell d’hores a seguir blocs cristians i conservadors en general que dediquen posts més o menys indignats al tema de l’avortament lliure i gratuït a partir dels setze anys. Argumenten, en general, des del fetge més que des de la raó, però han trobat un bon argument. Que lamentablement barregen amb consideracions que no tenen res a veure. Els sembla contradictori que una nena de setze anys pugui decidir avortar tota sola i no pugui comprar una paquet de  tabac a l’estanc. Però no els sembla contradictori que una nena de setze anys es pugui emancipar i casar-se. l problema no està aquí sinó en el paper de l’Estat.

Com sempre, la diferència entre un filòsof dolent i un filòsof bo, és que el filòsof dolent en el conflicte entre la raó i la vida opta per la raó i menysprea la vida. És a dir fa una teoria antivital i, en conseqüència, dolenta, mal formulada. En la vida hi ha dolor i nenes que avorten. I per moltes teories que hi posis, els fets són l’única cosa que s’aguanta. Fer filosofia contra els fets, igual com fer-ne per justificar els fets, és tant com no saber per què serveix aquest ofici.