L’home que mira

Que tota teoria filosòfica és susceptible de caricatura, resulta una obvietat tan gran com inevitable. Que el món va ple de pedants (i que alguns a més són cool), també és obvi i inevitable.  Una coneguda filòsofa francesa explica la seva operació de cirurgia estètica partir del concepte de identitat narrativa de Paul Ricoeur. Si ‘jo sóc el que m’explico’ i m’explico que sóc més jove i més bonica, seré més jove i més bonica. La identitat és un recurs literari: són els altres els qui em fan. I els altres em fan perquè em veuen i perquè jo em veig en ells. Val que Ricoeur no sigui un dels meus filòsofs predilectes. Però la vulgarització conceptual hauria de tenir un límit. Vet aquí una raó més per fer-se substancialista.

This entry was posted on Domingo, Enero 31st, 2010 at 1:02 pm and is filed under Filosofia. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. Responses are currently closed, but you can trackback from your own site.