Dimarts a l’Ateneu Barcelonès es presenta un llibre de bioètica de títol suggerent: És possible la felicitat? (Ariel) del psiquiatre Rogeli Armengol que resumeix molts anys de magisteri en medicina humanística a l’Hospital de la Vall d’Hebron i divendres tindrem a la casa ni més ni menys que Monique Canto-Sperber, la filòsofa francesa més mediàtica d’avui mateix, que ens parlarà del seu llibre Assaig sobre la vida humana. La bioètica s’està convertint en una font de refexions imprescindible ara mateix amb el que això de símptoma: d’una banda creix la demanda de respecte pel cos, de l’altra també la conciència de la seva fragilitat. Entre Scil·la i Caribdis, anem vivint.
Si voleu pensar amb nosaltres, esteu convidats - i a més és gratis (però millor si compreu el llibre).
Aquest estiu ha mort una de les dues tortugues mediterrànies que viuen al Jardí de l’Ateneu Barcelonès i el fet ha merescut un llarg comentari a la Junta Directiva d’avui. Les tortugues ateneistes són sempre mascles i ho són per raons curioses, llargues d’explicar (es tracta d’una petita venjaça a un comentari de Josep-Maria de Sagarra, mantinguda de forma incruenta però inalterable per des diverses juntes de la casa). Una es diu Pompeu i l’altra Fabra però puc desmentir que sàpiguen llegir. Tampoc no parlen i ara com ara ara no sabem del tot segur si ha mort en Pompeu o en Fabra. La mort ha estat sentida com ho fou anys enrrera la de Diana, la gata que es passejava per la sala de lectura. En tot cas, la parella de merles ha criat com cada any a dalt de la seva palmera. Segueix la vida.
Reinicio el curs signant el Manifest: http://manifestperesquerra.cat Ja ho va dir Kant: viure és notar que la sang corre per les venes. O en llengua clàssica: Libertatem meam, mecum porto. Hi ha banderes difícils i moments complicats. Per això paguen la pena.
Cansa tornar perquè arreu se sent el mateix discurs profundament hipòcrita i desmobilitzador amb dues variants més falses que els duros sevillanos: l’Apocalipsi està tocar (penediu-vos i no voteu Esquerra Republicana, pecadors) i tots els polítics són uns mentiders (com si els banquers fossin la Teresa de Calcuta, oi?). Tanta estupidesa cansa.
Cada any em costa més tornar. A més, aquest estiu s’ha mort la Teresa Cervelló, la nostra advocada del ‘75, i tota la colla estem nostàlgics. De moment no tinc ni ganes d’opinar perquè no m’agraden els incendis d’estiu. Tornar és recuperar feines i dossiers penjats. Avui a Palau, en Murià recuperava la història dels catalans d’Amèrica i al Museu d’Història recuperaven el Volem l’Estatut de Miró. Tornar és també encetar coses noves. Finalment ha sortit el nou web http://www.culturcat.cat i em deixen prou bé (gràcies, consulteu el cercador).
Però deu ser una cosa física: sento una mandra immensa davant el temps de mediocritat que veig a venir. En tot cas, recomencem. Dimecres, dia 15 a la Setmana del Llibre en Català parlarem de cultura electrònica amb el President Benach i amb Isabel-Clara Simó. Esteu convidats (i és gratis). Política? Societat? fins a finals de mes no toca. De moment escolto.
http://www.gremieditorscat.es/Barcelona_Programa.pdf
Com cada any per aquest temps, l’home que mira es despedeix de la distingida clientela. Ens tornarem a veure, en aquest blog o allí on ens porti el vent, a finals de setembre. Apa siau.
També ha acabat aquesta mena de pesta emocional que es diu el Mundial de futbol. La mistificació del juntos podemos, l’agressió emocional de l’a por ellos (significa que van a per gent com jo i els meus, no us enganyeu). Fracassats de l’ESO que troben sentit a la seva vida botzinant perquè de parlar ni en saben. Xovinisme, idolatria, racisme i xenofòbia convertits en sentiments nobles i potenciats per les televisions: això és el futbol. Misèria de la vida qüotidiana.
La pesta defineix cada cop més la vida dels humans i el futbol expressa cada dia amb tota la força la maltempsada que vivim. Si als afeccionats els han pogut fer creure que en un aquari alemany hi ha un pop capaç d’endevinar els resultats dels partits, els podran fer creure qualsevol cosa. Per què cal la lobotomia si hi ha er furbó?
Sobre la manifestació dle dia 10 (parafrassegem Karl Kraus) no se m’acut res. Hi vaig passar massa calor. I, per la resta, em sembla que comentar una manifestació en què el del davant demanaven una cosa (Estatut d’Autonomia) i els del darrera en voliem una altra (Independència), ja explica prou com està aquest país. Un exèrcit sense capitans (o amb capitans aranya com els de la capçalera) pot fer patxoca al carrer. Però apunta, i no sabeu les ganes que tinc d’equivocar-me, a derrota - especialment si ara els partits polítics no saben entendre per què han arribat a un nivell d’autisme com el que gasten.
És clar que per a mi, que sóc capaç de recordar quants independentistes hi havia l’any 1973, veure com ha crescut el moviment té un punt emocionant. Quasi sembla que la vida d’un ha tingut una mica de sentit. Però l’autocompassió és detestable. L’home que mira, per si un cas, dedicarà l’estiu a llegir coses sobre la República de Weimar. No per res. O sí. Per molt.
Ho trobo en un poema de Giorgio Colli: L’ànima és la part del cos en què habiten els déus. M’agrada.
Comments Off
Quan llegeixo la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i l’ènfasi en la indisoluble unidad de la cosa, no puc deixar de pensar en Voltaire. Els romans-deia- juraven pels déus immortals. Però els déus immortals van morir.
Volia escriure un post una mica (auto) irònic sobre el diploma de patriota que em va enviar el mes passat el Memorial Democràtic. És una cartrolina amb bandera catalana signada pel President Montilla i pel Sr. Saura que ret homenatge solemne (sic.) a un servidor en reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la Guerra Civil i la dictadura franquista (sic, un altre cop). Moltes gràcies, home! El problema és que quan va començar la guerra civil faltaven vint-i-un anys perquè jo vingués al món. I que els polítics d’esquerra (ai carai!) es recordin d’enviar una cartrolina al cap de trenta-cinc anys de mort el dictador, doncs què voleu que hi digui… Són les coses que passen quan es barreja tot i no s’entén res.
Però bon pensat, passo de qualificar-ho. Especialment quan tanta i tanta gent que se la va jugar en aquell temps han tingut jubilacions d’autèntica misèria o han mort en l’anonimat més bèstia. Si algú es creu que les coses es fan per un diploma que t’envien per correu sense certificar al cap dels segles, és que no ha entés res. Deixe’m-ho córrer.
Fins i tot per a molta gent que quasi ens hem passat la vida resistint, es fa difícil veure per on aniran les coses en els propers mesos tant en l’àmbit polític com en aquell element força més ambigu que s’anomena la desafecció o la síndrome de ‘català emprenyat’. El segur és que la dictadura franquista no serà un bon terme de comparació. Ara els mecanismes psicològics de control de masses i la fabricació d’emocions són molt més complexos. I la repressió no necessita cap estat d’excepció, sinó jocs de publicitat, manipulant la por difussa (a perdre la feina, a una crisi llarga, etc.), que dóna millor rèdit i no taca les mans. El darrer trimestre d’enguany fa pinta de ser determinant per a moltes coses que passaran en anys, però la democràcia és una eina infinitament més subtil que qualsevol dictadura. Les èpoques de crisi mai no han estat bones per als canvis, tot i que la calor hi fa crèixer bullangues. El complicat camí d’aquest país demana una sang freda i una capacitat d’anàlisi important. Qui la té?
