L’home que mira

Es veia a venir fa temps i ningú no es pot sorprende si la sentència del Tribunal Constitucional trenca per a molts anys el pacte polític Catalunya/Espanya. No cal perdre ni un minut amb lamentacions sobre el que hauria estat i no va poder ser si Zapatero haguès complert amb la seva paraula. Ja és massa tard per matisacions; l’agressió del Tribunal Constitucional no va contra federalistes ni contra sobiranistes: va contra el país. Avui a la tarda tarda aniré per patriotisme (vella i suada paraula!) a la presentació del llibre del President Montilla, tot i que em temo un acte per a aparatchiks socialistes cansats de viure bé. i el dia 10 seré  a la Manifestació, tot i les meves reticències tant pel que fa a la talla política d’alguna gent, com pel fons mateix de l’acte. Però no ploraré (ni jo ni els meus amics), per un Estatut que ja va nèixer mort. Després de l’emprenyamenta, hem d’aixecar-nos. Cal reconèixer que la sentència, com a mínim, clarifica les coses i obrar en conseqüència. D’ara endavant, el problema ja no és el de salvar els mobles de l’Estatut (la ‘falsa ruta’ ara mateix), sinó plantejar-nos com enfocar ara les eleccions per obrir un període de transició cap a la vida política adulta.

La situació actual supera de molt la capacitat de moviment d’uns partits polítics desprestigiats i obliga a superar la fase ‘moralista’ (de bons i dolents, de purs i de tacticistes) dels  ’antipolítics’.  Cal arribar a les eleccions amb candidatures independentistes unides i procurant (més enllà de l’independentisme), la màxima unitat també dels partits polítics (soberanistes o no) i de la ciutadania, al voltant del dret a decidir. Per això després de molts dubtes peronals vaig decidir signar el Manifest dels avis, el Manifest Broggi, o per dir-ho tècnicament el Manifest del 12 d’abril per una Conferència Nacional del Soberanisme. En definitiva el manifest de la gent amb experiència que ens demana unitat. Ara com ara, en tant que país, no ens val altre camí que el d’articular una resposta unitària que vagi més enllà dels despatxos de polítics desprestigiats i dels pseudoprofetes tan desprestigiats com els polítics. Només la unitat cívica i la solvència personal d’un grapat de persones (molt poques, massa poques) ha tingut la lucidesa de dir paraules senzilles i clares. Ara cal veure com s’articula la proposta unitària cap a les urnes. 

El Manifest del 12 d’Abril que signen gent tant dispar com Bassols, Barrera, Giner, Bohigas, Terricabras, Rubert de Ventós, Eva Serra, Carme-Laura, Francesc Vicens, Sales Coderch, etc., recull l’opinió  d’alguna de la gent amb trajectòria cívica més ferma d’aquest país. Saben de què parlen i han demostrat (amb trajectòries que són de tota una vida), que han estat sempre capaços de posar el país per sobre de la butxaca. La gent del Manifest Broggi representa avui el nostre millor capital humà i crec seriosament que tenim un estiu per anar preparant amb la discrecció que aquestes coses exigeixen, una Conferència Sobiranista capaç de refer ponts (coma mínim des d’ERC a les CUP’s), en la línia del que ens demanen.

És també l’hora d’una generositat important d’ERC (que si fa l’ase es juga també moltes coses).  Però la carta de la unitat cal treballar-la a fons i tenir la millor gent al davant en les llistes electorals del novembre per poder fer pes i contrarestar els adversaris de la Catalunya-Nació.  O això o la retallada de l’Estatut només serà el princip de problemes molt complicats i foscos. 

http://www.manifest12abril.cat

El dia 30 (a les 19:30) a l’Ateneu Barcelonès parlarem de ‘Sense territori’, a propòsit de David Harvey (l’estètica i la política urbana, a càrrec de Bernat Lladó, geògraf) i de Henri Lefebvre: (urbanisme i crítica a l’espai de la modernitat, a càrrec de Tiago Romeu, sociòleg). D’aquesta manera es tanca un curs de filosofia molt intens enguany i culmina amb cicle que proposa una revisió de les propostes més significatives teòriques dels darrers deu anys.

Sense haver-ho previst l’última conferència es planteja el tema de l’espai urbà que cada cop apareix més com un nou ‘comp de batalla’. La geografia i l’urbanisme estant tenint un protagonisme en la reflexió teòrica que és molt similar al que va tenir fa deu o quinze anys el concepte de biopolítica. És obvi que internet ha provocat una nova geografia i que la immigració obliga a repensar l’espai urbà. Veurem què en surt.

De moment, però, amb aquest acte a l’Ateneu recuperem després d’un any d’obres la sala Verdaguer, totalment refeta i amb nous serveis tecnològics. Bona manera de tancar el curs.

Acaba juny i és l’època de tancar dossiers. Avui marxa el fill a Toronto i dimecres la filla se’n va a Israel. Preparo el curs d’estiu al Col·legi de Llicenciats, rellegeixo un parell de clàssics en vistes a la traducció, acumulo llibres sobre pensament totalitari per al curs de tardor. Les tardes massa lentes de l’estiu em produeixen una mica d’angúnia. L’astènia primaveral s’allarga massa i em comenten que perdre pes produeix com a característica secundària un punt de depressió. Els clàssics en deien vanitat de la cultura.

Fa molts anys, Bergson (qui el llegeix?), va escriure que això de pensar demanava tanta quantitat d’energia que era difícilment compatible amb la humanitat. Els humans no estem fets per pensar sinó per emocionar-nos i per tenir allò que de vegades s’anomena una ‘atenció fluïda’, dispersa i inconcreta. D’aquesta lamentable característica, que ens porta a inhibir la racionalitat precisament quan més la necessitariem,  se n’han aprofitat al llarg de la història un munt de desaprensius insignes. Alguns dels quals es dediquen també a una cosa que en diuen ‘filosofia’ tot i que seria molt més just anomenar-la ‘control mental’. Ara estem en un moment brutal en la construcció social d’emocions i fins i tot assistim per televisió a la construcció d’una autèntica epidèmia de por que hom vol estendre arreu a la terra (amb l’ajut incommensurable de la socialdemocràcia europea tipus Ikea), per a millor gaudi de banquers i multinacionals. Bon moment per recordar Epicur. Lluitar contra la por és l’objectiu de la filosofia.  

Fa molts anys, el 1996, vaig escriure a Expulsats del paradís que per millorar l’educació calia fer públics els resultats acadèmics dels Instituts i les Escoles catalanes. El que em va caure a sobre per haver proposat el que un il·lustre membre de CCCOO qualificà de tamaña excentricidad fou de campionat. Però senzillament, el dret a saber si l’escola dels meus fills és de qualitat és democràcia. Cada any a França els diaris publiquen els rànquings i no passa res que no tingui remei. Avui mateix surt al Monde le palmares dels lyceés, sense cap problema. Veurem mai aquí una cosa semblant?

http://www.lemonde.fr/societe/infographie/2010/04/14/le-palmares-des-lycees-2009_1333583_3224.html#ens_id=1229424

Pierre Hadot va morir el dia 24 a 86 anys. No ho sabia i avui m’ho comentaven els alumnes de Girona, que llegeixen Elogi de la filosofia antiga. Vaig mirar de portar-lo a Barcelona fa set o vuit anys i ja aleshores les gestions van ser inútils. Crec seriosament que Hadot ha estat un dels deu o dotza intell·lectuals més significatius d’Europa en l’últim quart de segle, però ara em resultaria una mica llarg i pedant explicar-vos per què. Li deurem sempre (jo i els lectors que li he buscat a través del web o de les meves classes), una manera de mirar Grècia llunyana dels estructuralismes seixanta-vuitescos i dels heideggerianismes ara neocons. La seva tesi segons la qual la filosofia és grega és una manera de viure (no tan llunyana en inspiració a la tersi dels ‘jocs de llenguatge’ de Wittegenstein, perquè Hadot fou el primer wittgensteinià francès), em continua semblant molt més versemblant que cap altra de les que circulem al món acadèmic.

Hadot, com René Girard (que s’acaba d’incorporar a alcoberro.info), és també un dels renovadors més importants de l’espiritualitat en temps de nihilisme. No sé si l’humanisme cristià els llegirà gaire, però si no és així, ells s’ho perden.

Per rellegir-lo o descobrir la seva obra us ofereixo alguns links:  

ELOGI DE LA FILOSOFIA ANTIGA:  http://www.alcoberro.info/planes/hadot1.htm

SÒCRATES SEGONS HADOT: http://www.alcoberro.info/planes/socrates4.htm

Expliquen que en temps d’en Franco un periodista del Movimento que es deia Julio Aparicio tenia per costum anar a una casa de putes propera a la redacció del diario Arriba i mentre triava la senyoreta, comentava a la madame: Hoy he escrito un editorial que hará temblar los muros del Kremlin. L’home es quedava tan a gust, però els murs del Kremlin continuaven impertèrrits a la Plaça Roja. La vida és així. Plena d’idiotes que sobrevaloren les seves forces.

En temps de crisi els profetes de calamitats tenen el pa garantit. Només cal anunciar desgràcies i seure a la porta a esperar que passin cadàvers o que cremi Moscou. Però el que està succeïnt ara no és exactament una crisi, sinó un canvi de civilització amb moltes variables de mal profetitzar (Internet, l’emergència de nous països en l’escena mundial, el ressò de les Guerres musulmanes en què ens han embrancat els neocons, etc). De manera que els profetes ho tenen francament molt difícil i n’endevinen poques. És possible que s’esfondri La Vanguardia (ara ja la regalen quasi a tot arreu, si surts de casa), però si quatre columnistes-calumnistes pretenen que s’esfondri el món, la veritat és que ho tenen difícil. Amb tant de pessimisme prendran mal. El món té la crosta dura i la gent és difícil de pelar.

Llegeixo a la biblioteca de la UdG un assaig de Judith Butler sobre la consciència dissortada en Hegel La consciència dissortada -diu- emergeix al si d’un moviment que dissipa el terror a través de l’obstinació. Heus aquí una descripció sintètica del present. Des de l’11-S la història és una pugna quasi de naturalesa hegeliana entre els qui volen imposar el terror com a llei (pura ideologia neocon) i uns pocs obstinats. Guanyarem els obstinats, però les queixalades del terror, l’herència sinistra de Bush junior, farà mal.

Hayek, Popper i Berlin (els clàssics del liberalisme europeu del segle passat), van establir que la  millor solució dels problemes socials cal esperar-la, més que no pas de l’aplicació del coneixement que pugui tenir un determinat individu, d’un procés impersonal d’opinions que donarà lloc a un coneixement millor (Hayek: Principis d’un ordre social liberal, p. 96 ed. es.). Així les coses, es ‘passa’ de votar si la gent creu que tot està dat-i-beneït, és a dir, si no es demana opinió sinó refrendament. La baixa participació als referèndums independentistes i al referèndum sobre la Diagonal, que ha costat tres milions d’euros només d’organització, potser té a veure amb els límits del despotisme il·lustrat.

L’erotisme és una certesa negativa. És a dir, és fonamenta en no-res.  No té causa, ni raó. Per això l’erotisme és la vida.

Per què és tan cansada la primavera.

Els qui estudiavem a finals de la dècada de 1970 (ha plogut!) encara podem recordar la polèmica entre partidaris de Dilthey i de Dewey en filosofia de l’educació. Ja en aquell temps ambdues orientacions cotitzaven a la baixa davant el creixent prestigi de piagetians, constructivistes i sobretot de constructibèsties. com el soviètic Bogdan Suchodolski. Era l’hora de la pedagogia rosainsensata perfectament ingènua en la seva bestiesa i que avui, al seu torn, s’ha convertit en el pimpampum dels exprogres reconvertits en antiprogres. Per als qui erem joves cap a 1975, Dilthey feia fins i tot olor d’aixella. I Dewey (tan vinculat a la pedagogia noucentista i tan llegit de de D’Ors, que deu ser una de les pitjors maneres de llegir-lo) també pertanyia a una generació que clarament no era la nostra. Deixant de banda Edgar Morin no tinc la sensació que a la segona meitat del segle passat es pugui parlar pròpiament d’una filosofia de l’educació. Hi haurà tanta psicologia (generalment recreativa) com es vulgui. però de filosofia ben poca.

La setmana passada al mercat de Sant Antoni vaig recuperar (per dos euros!) un exemplar inconsútil de la Història de la Pedagogia de ‘Guillermo’ Dilthey.  Edició de 1944 a Editorial Losada. Primera sorpresa: el text s’aguanta. Ha envellit la seva lectura de Grècia i Roma, però l’essencial resta bàsicament defensable. Una pedagogia per a Dilthey depén de l’articulació entre necessitats tècniques (canviants) i valors polítics (perdurables). Sense un ideal de societat, no hi ha pedagogia possible. Potser aquesta és una dada que s’oblida quan, de manera recurrent, torna el tema de les reformes i contrareformes a l’escola. El problema s’hauria de replantejar potser en termes diltheians: quina idea de ‘bona societat’ hi ha al darrera de tant mareig didàctic com patim?