L’home que mira

Ho havia fet notar Hobbes al Leviatan (11,91): ‘els adults s’enfronten a la raó sempre que la raó esta contra ells … si la geometria fos contrària als interessos dels poderosos ja l’haurien suprimida’. Per això, com que els bancs són poderosos i els clients són febles, es confon ‘ajudar els clients dels bancs’ amb ‘ajudar els bancs’. Però es tracta de coses prou diferents. I aviat sabrem si incompatibles.  

Dedico la tarda a rellegir Soros i Stiglitz per a una conferència (meva) sobre ètica i economia. Després diran que la crisi econòmica no la va preveure ningú. Fins i tot està previst com se’n surt: amb un canvi de model energètic a gran escala que eviti donar diners per a l’expansió de l’Islam cada cop que es posa gasolina al cotxe. El difícil, com sempre, és el ‘mentre tant’.

 Benvolguts amics, coneguts i saludats de www.alcoberro.info

Aquest setembre em posava en contacte amb vosaltres per anunciar-vos les novetats del web de filosofia i pensament, i vaig explicar que estava preparant una sèrie d’arxius sobre Història de la Psicologia.
Per a la meva sorpresa, un bon nombre de professors de filosofia a Batxillerat que s’havien trobat amb la nova assignatura de ‘Psicologia i Sociologia’ -sense que a la facultat mai ni ningú no els hagués explicat ni psicologia ni sociologia- em van demanar que els passés informació per poder preparar les classes. Així, doncs, hem accelerat una mica la feina i ja podem oferir els primers 26 arxius, aptes per convertir-se en la base documental d’una classe.  
Els podeu trobar ja a l’adreça:

 http://www.alcoberro.info/planes/psico0.htm i us agrairé que feu córrer la informació.

  
En tot cas, de Wundt i Skinner a Selye, de Palo Alto a Zimbardo, de Charles Horton Cooley a Theodore Roszak, de David Hubel a Eric Kandel i Karim Nader, hem procurat elaborar uns materials clars i actualitzats, centrats molt especialment en els últims desenvolupaments de la teoria. Aquests apunts (fruit directíssim de molts anys de les meves classes al batxillerat) tenen una profunda voluntat de suplència, davant una situació absurda al curriculum provocada per l’actual govern català i, molt específicament, pel conseller Maragall.

Però espero que com a mínim aquests apunts d’Història de la Psicologia serveixin també com a divulgació cultural i que tothom qui els llegeixi pugui aprendre alguna cosa. Gràcies per fer-los ‘rular’.

Ha mort el bisbe Joan Carrera i tot un sector de l’església catalana (el que seria ‘el meu’ i amb certesa el de molts dels meus amics), avui se sent orfe. No vaig tractar-lo personalment i el tinc per un creient admirable i un home de fe immensa. Però, a diferència del que diuen els diaris d’avui, més aviat dubto de les seves habilitats polítiques, molt limitades quan sortia de l’hàbitat ecològic en què es trobava segur. Es va entendre sense problemes amb els comunistes que coneixia de la seva època al Noticiero Universal i a Nova Terra, però alguna cosa l’aturava en sec -em consta per referències directes- quan parlava amb republicans i amb socialistes d’origen immigrant. Va vetar més d’un simpatitzant republicà com a professor a la Universitat Ramon Llull i amb els rojos de debó mantenia la distància que correspon als heretges.

Creia, absurdament, (ell s’ho va perdre!) que els republicans som una taca en l’ànima eterna i inconsúbtil de Catalunya. Un dirigent republicà em va arribar a dir que ‘en Carrera ens pren per extraterrestres’ i simplement van deixar de tractar-se perquè no tenien res a dir-se. País. Suposo -o més ben dit, sé perfectament- que aquest error d’apreciació el va portar a uns quants errors greus sobretot en l’època en què ERC va tenir la Conselleria d’Educació. Tant li fa. És igual; ara ja és perfectament igual: al cap i a la fi tothom tenim llums i ombres. Tots i torhom.

Carrera no fou tampoc un pensador original, per molt que avui ho digui en Carod per exigències del guió (podeu llegir a Foc Nou un intercanvi epistolar sobre l’agnosticisme amb Joan Raventós, tan sincer per ambdues bandes com mancat de la més mínima novetat intel·lectual). Però va ser un ‘tot terreny’, un home d’Església destacat i destacable, no tant per l’altura que tenia com pel baix nivell de l’època que li tocà de viure. En una església que el Cardenal Carles deixà devastada com un erm, esfondrada a extrems que ni Durruti no hauria imaginat, Carrera simbolitzà el diàleg possible. No el diàleg desitjable, ni tan sols el necessari (perquè quan ‘els seus’ van plegar a la Generalitat, l’església no ha pogut reconstruir ponts per molt que s’hi esforcin alguns neosociates). Simplement el diàleg possible.  

I sense ell, com amb ell, queden per respondre les grans preguntes que algun dia, si li queda esma, hauria de respondre la institució eclesiàstica: per què des de fa tants anys, l’església catalana està arrossegada per una espiral autodestructiva tan brutal? Per què estan tan acostumats a clavar-se ganivetades mútuament i a desconfiar de tot i de tothom? Vet aquí les preguntes importants. I silenciades.

 
Molts anys enrere vaig sentir explicar a l’inoblidable Josep Ferrater Mora, (una de les poques persones d’aquest país a qui podem anomenar ‘filòsof’ sense demanar perdó per la gosadia), que al vaixell que el portava cap a l’exili americà hi havia dues menes de persones. Els uns, els derrotats, es trobaven a la coberta, guaitaven el mar immens i deien ‘recordes quan estàvem a Terol’, (o a l’Ebre o a Guadalajara); els altres, els qui no podrien ser mai derrotats, també es trobaven a coberta del vaixell però la seva conversa era ben diferent. Es preguntaven: ‘Et sembla que a Xile podré traduir?’ ‘Tinc un projecte per una editorial: creus que trobaré finançament?’ ‘Saps que a Xile fan falta tants arquitectes?’, etc. És a dir, tenien plans de futur i per això se’n van sortir.

Aquesta tarda he recordat l’anècdota de Ferrater perquè també ara, com al 1939, hi haurà dues menes de gent: els qui es lamentaran i els qui veuran les oportunitats que obre la crisi  per a pensar un món nou. Rebo informació de la Iª edició de l’IT World Edu que se celebrarà a Barcelona del 29 al 31 d’octubre del 2008 a l’ESADEForum. Es tracta de l’esdeveniment més important que es celebra a Catalunya i a l’Estat espanyol relacionant empreses tecnològiques amb el sector educatiu. Vet aquí una aposta de futur. Caldrà estar-hi atent. També al web de Pep Montes trobo una informació sobre un curs de polítiques de joventut que organitza. Una altra mirada, doncs, cap al demà. Les coses han d’anar així, pensat i (alhora) fent. Deixem l’enyor del passat per a Jordi Pujol, que al cap i a la fi ja està jubilat. La resta no tenim temps per perdre, perquè ja n’hem perdut massa. Com els amics de Ferrater Mora, què carai, perquè al cap i a la fi van saber fer Catalunya quan Catalunya no hi era.

http://blocs.mesvilaweb.cat/pepmontes
http://baquia.com/eventos/noticia/14161/it-world-edu

Ja sé que no és fàcil dir-ho quan s’acosta una tempesta, però ara que tothom es posa trist i mentre els neoliberals foten la culpa de totes les malvestats als neocons (i viceversa), toca recordar aquella frase perduda de Nietzsche al ‘Crepuscle de ídols’ (prefaci) que diu ‘Sense alegria no hi ha res que surti bé’. És curiós que no se citi gaire aquesta frase.

Tarda gris a la ciutat i ningú no m’espera! Sessions llargues de debat sobre ètica i empresa, sobre canvis de paradigma, sobre com ha quedat amortitzat el concepte de ‘responsabilitat social empresarial’ a la primera ventada. Entretinc l’oci escoltant per Internet ràdios llatinoamericanes que comenten el fracàs del pla Bush tombat al Congrés aquesta tarda i el reguitzell de pèrdues de les borses mundials. M’assabento que a Buenos Aires també hi ha ‘Actimel’ amb benefici progressiu i ‘Miracol’ que bloqueja el colesterol. Com que la borsa allí ha caigut un 8,7% em sembla que els anuncis de lactis miraculosos són de justícia poètica.

Intento explicar a la meva culta audiència que si la crisi del 73 es va superar mitjançant el desenvolupament de l’informàtica, la resolució de la crisi actual passa per les energies alternatives. Els noto escèptics. Però em graven en DVD. A les sis de la tarda, hora de Buenos Aires (11 de la nit a casa meva) baixo d’un tren ràpid que trobo massa lent. Tinc la sensació que en els propers quinze dies per veloç que sigui tot, tot serà massa lent. I agraeixo als déus haver nascut en un país ensopit.      

En ètica del periodisme s’anomena ‘crear un ninot de palla’ una tècnica de manipulació consistent a reduir eslògans i a tòpics algunes idees complexes per tal de poder destrossar-les més fàcilment. Es resumeix la posició contrària de manera inexacta per tal d’afeblir-la i després es refuta el resum incorrecte per comptes de la posició real. El ninot de palla té molt èxit com a tècnica perquè enllaça amb elements molt primitius de la ment humana. Ara podria col·locar un rotllo sobre els estudis de Robert Talisse (Universitat Vanderbilt), que distingeix entre ‘ninot fort’ i ‘ninot feble’, etc. La lliçó me la sé perfectament, però no és del cas.

El curiós és, però, com els receptors d’una informació necessiten creure en el ninot de palla per comptes d’assumir la veritat. Veritat que acostuma a ser més dura o més complexa del que estan capacitats per acceptar.

Si la crisi econòmica es consolida vindrà una època lamentable de ninots de palla en què la gent buscarà resposts simples a problemes complexos. Mals temps per a ser subtil, és a dir, civilitzat.  

Una de les meves manies quan faig cursos d’ètica dels negocis és dedicar una estona a malparlar dels plans de pensions, que em semblen un dels instruments més foscos i immorals del mercat financer. Per això mateix segueixo amb molta curiositat el futur immediat dels plans ‘401 (k)’, és a dir, dels plans de pensions flexibles, però no garantits, que comercialitzen un bon nombre de bancs als Estats Units, com a complement de les pensions públiques. Des de fa deu anys són l’eina d’estalvi popular més important a Amèrica i ara estan perdent pasta a raig. El problema és que qui hi posa diners està ‘pillat’ per tota la vida. A Nova York, per exemple, qui abandona un pla 401(k) tributa un 30%. 

Veurem com acaba la cosa, però tant de bo algú pugui respondre la pregunta de fons, que no és de rendibilitat tributària, sinó d’estratègia i d’ètica: de debò és moral un pla de pensions fundat en hipòtesis sobre tota una vida laboral que, per ella mateixa és imprevisible? És moral que els governs incentivin els ciutadans a prendre decisions sobre futurs imperfectes sense facilitar-los ni la mínima informació objectiva sobre aquests futurs?

Michael Lewis és autor de best-sellers per a executius i sempre es llegeix a gust, bàsicament perquè explica coses difícils d’una manera clara i amb sentit de l’humor. Havia estat al món de la banca a Wall Street i en va fer un llibre molt significatiu Liar’s Poker (1990), explicant els origens de les jugades financeres que ara han acabat fatal. De manera que se’l pot considerar un expert.

Per això m’ha agradat trobar a la xarxa un article seu en què explica les 5 raons per estar agrait al colapse financer de la dècada, –que, a part, ha deixat molt espai d’oficines per llogar a Manhattan, de manera que farem estalvis posant-hi la propera embaixada catalana, imprescindible per donar feina a l’amic Jordi Portabella, si es queda a l’atur. Les raons de Lewis, unes més cíniques que altres, paga la pena divulgar-les:  

1) Ara podrem veure com són per dintre les corporacions de Wall Street i d’això sempre se n’aprén.

2) Gràcies a la crisi es creen i es preparen els nous liders del demà. (ep; aquesta és una idea molt americana; a Catalunya no val: a un líder deficient tendeix a substituïr-lo un altre de més deficient encara)