L’home que mira

El Cercle d’Economia ha penjat al seu Canal YouTube, una sèrie de vídeos amb conferències més que interessants sobre temes de Filosofia i Economia. Cada conferència, feta per un especialista de primer nivell, dura una mica més d’una hora, però paga la pena seguir-les amb llapis i paper.

Adam Smith - Anton Costas: http://www.youtube.com/watch?v=mv2RctqJRJM

J. -J. Rousseau - Jaume Casals: 
http://www.youtube.com/watch?v=2MgB39_BH8I

Kant - Ángel Gabilondo:  http://www.youtube.com/watch?v=mX2dnBKAsyI
 

Bentham - Juan José Moreso: http://www.youtube.com/watch?v=92Yb8m5R2zY
 

Darwin - Jorge Wagensberg: http://www.youtube.com/watch?v=rAHtjHvrWp0

Marx- Enrique Gil Calvo: http://www.youtube.com/watch?v=MlhIGh2Ujvc

Nietzsche - Josep Ramoneda: http://www.youtube.com/watch?v=-jtlJ4GQx70
 

Freud - Xavier Rubert de Ventós:
http://www.youtube.com/watch?v=fwT_HmOup2k

Schumpeter - Alfredo Pastor: http://www.youtube.com/watch?v=lmOPe7O7Ck0

Keynes - Teresa Garcia-Milà: http://www.youtube.com/watch?v=qtj0-GjF7zI

Hayek - José Luís Oller: http://www.youtube.com/watch?v=MSlg85r5cl4

Declaracions del conseller Mascarell a El Punt-Avui. L’únic que val la pena és la fotografia que acompanya l’entrevista: un home aclaparat, que s’ha tret les ulleres i s’apreta l’entrecella. Parla en futur, de plans, del que farem, del que està en estudi… i el lector no pot deixar de pensar en les proclames de confiança en el futur esplendorós, tan típiques dels grans derrotats. El lector i el conseller saben perfectament que la cultura, l’espinada mateixa del projecte nacional català durant 150 anys, ha petat. Uns quants milers de joves llicenciats i en atur senzillament no es creuen res del que pugui dir ningú (i menys encara el conseller Mascarell) sobre cultura. Massa dolor. Massa dolor inútil.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/628717-gaudi-sera-al-mnac.html

Em diuen que hi ha actualment 32.000 joves catalans treballant a l’estranger. No puc confirmar la data, però algú hauria d’explicar alguna cosa.

Brecht va dir per alguna banda que Descartes ha envellit fins tornar-se incomprensible: en altre temps, ser era pensar, però per a nosaltres, argumentava Brecht, ser és actuar. Això és la modernitat. O dit en aforisme brechtià: en el pensament racionalista hi ha massa virtuts, massa pensament. Tant que difícilment pot estalviar-se la sospita de l’excès de retòrica. La crisi del 2008 està donant, un cop més, la raó al dramaturg. El racionalisme d’avui en dia es torna foll.

Quan políticament es vol obligar la virtut per decret (provocant por i misèria arreu fins que els consumidors pecadors ens tornem virtuosos) i quan del tenir mal cor i de l’astúcia més trista se’n diu pensament, qui es pot sorprendre si torna Marx?

      http://www.vilaweb.cat/mailobert/4090693/richard-wolff-marxista-estats-units.html

Al Canal Filosofia de l’Ateneu Barcelonès - YouTube podeu veure l’acte d’homenatge a Manuel Cruz que va consistir en un debat entre en Cruz, en Joan Barril, la Victòria Camps i la Fina Birulés sobre l’Amistat. S’hi diuen coses interessants per a qualsevol persona interessada en les Humanitats.

http://www.youtube.com/playlist?list=PLA441D75DFBC69FD8

Dissabte a la tarda, quan l’home que mira anava a comprar llibres a la seva llibreria de referència, és a dir, quan feia el que fa quan els dissabtes a la tarda es queda a Barcelona, va creuar-se de pura casualitat amb la manifestació dels afectats per la hipoteca. Tafaner com és, l’home que mira es va afegir a la corrua (la distància de tres illes de cases estava plena de gent que discorrien com un riu fins la seu del Partit Popular) i es va dedicar a observar.

Normalment, les manis tenen un punt de festa. És fàcil retrobar-hi gent que temps que no veies (sobretot si no es porta una vida militant) i sempre hi ha algú enginyós que crida espontàniament una consigna divertida. En una mani es produeix el que la psicologia social anomena sensació de potència i fins i tot pot donar-se una enganyosa situació de confort emocional, quan algú es refugia en la massa. Per això l’home que mira es va sorprende en aquesta manifestació, que (a més) no congregava adolescents, Feia molt temps que no havia vist unes cares de gent tan tensa. En el temps que s’acosta triomfarà qui no sobreactui.

A finals de gener l’home que mira comentava que professionals de la contrainformació que s’havien quedat sense feina al País Basc s’estaven establint a Barcelona. Per cert, quina productivitat té aquesta gent i quina manera tan bèstia d’anar per feina. És clar que, de moment, tot el que treuen té un aire de miserieta mental botiguera que esparvera encara més que la corrupció mateixa (la comissió que en Pujolet s’estavia faria riure a qualsevol prohom del temps del seu pare, oi senyor Prenafeta?). Però el ministre diu que té arxius de 500 polítics nostrats, així que amb una mica de sort hi ha diversió assegurada fins al proper onze de setembre. Suposo que calculen que a base de llençar merda, el proper onze de setembre no quedaran independentistes. Cosa que dubto, però a això juguen.

L’home que mira, que en el fons deu tenir ànima de romàntic, està esperant un bon novel·lista que li expliqui, per exemple, les interioritats de l’ascens i la caiguda de Carod Rovira (la d’en Colom no cal, ja me la sé i és sòrdida).  Vinga, sigueu bons i ensenyeu-nos el dossier, nois. Encuriosit em tenen.

Un dia l’escriptor damià bardera poch (nom que cal escriure amb minúscula, com si diguéssim e.e.cummings), em va dir que feia deu anys que no llegia cap diari. Ho vaig trobar tan perfectament coherent amb la seva obra, que em vaig sentir francament idiota per no haver-ho endevinat a la primera llambergada. No hi ha diaris per a gent com ell. bardera viu en un món propi on el temps es va glaçar, l’esperança humana es va fondre i la destrucció (cummingsianament) és el primer pas, el pas imprescindible, de la creació.  Si no es deixés guanyar per la ironia seria també el mestre català del sinistre. Agusa frases com qui esmola ganivets, però se li nota que no li agrada que la gent pateixi. Més aviat per estalviar el patiment dels lectors els obre en canal.

Penso que algun dia li llegirem uns contes gòtics que renovaran en gènere, plens de gent que el primer que fan de bon matí sense esmorzar és anar a buscar el gat per clavar-li una espasa. I coses encara més òbvies.

El seu darrer llibre, de títol també minusculitzat (tan minusculitzat que és difícil de trobar en llibreries convencionals), es diu els homes del sac i dóna exactament allò que el títol promet. Són contes protagonitzats per lobotomitzats, per rates o per nans. Que actuen, no cal ni dir-ho com a autèntics catalans. Cal legir-lo perquè de la vida se n’aprén més als llibres de bardera poch que llegint el diari.

Quan compreu els seus llibres, guardeu-los a la vostra biblioteca com pertoca a una bona inversió: a la futura i inexistent però francament esperable Història de la Literatura catalana (escrita per savis de la Universitat de Girona, dirigits suposo per Xavier Pla), els homes del sac rebrà la mateixa consideració que l’obra de Gabriel Ferrater a la Història de Joaquim Molas. Pels mateixos motius. Tenir ben desada una primera edició d’un bardera poch us dóna dret a esperar que els vostres fills us considerin, en un futur imperfecte, talment com si fóssiu persones intel·ligents.

http://www.damiabardera.com