L’home que mira

Magnífica conferència de Rosa Sala-Rose a l’Ateneu Barcelonès, en ocasió del Dia Internacional de l’Holocaust, sobre el dramàtic cas de Jenny Kehr, una dona jueva, perseguida per ser-ho, que va posar fi a la seva vida a Barcelona.  Té alguna cosa de sarcàstic i brutal pensar que on hi havia la presó de dones de Les Corts sota al franquisme, ara hi ha El Tall Anglès (o aixina). Memòria històrica? La que guardem uns pocs.

            http://www.youtube.com/watch?v=CPyMc-E2AoM&list=PLA441D75DFBC69FD8&index=1

Duran Lleida, boxador contra la lona, respira per la boca, panteja buscant un aire que no troba i mira d’activar contactes que no se li posen al telèfon. Els serveis secrets a punt de fer amb la CUP el mateix que els van fer a través d’algunes escissions d’ERC, convençuts que serà fins i tot més fàcil (ja han donat una pasta a algun filosofet perquè tregui la pols a la suada tesi de la democràcia directa i el paio ni s’adona de qui li paga). Especialistes en contrainformació que s’havien quedat sense feina al País Basc i que ara creen empreses de comunicació a Barcelona. Socialistes meditant sobre la diferència entre amistat i complicitat. La bona gent carregada d’emprenyament són considerats bombes en potència i tots els polítics professionals miren de defensar-se’n. Ahir, un acte sobre l’Holocaust a Barcelona omple l’Ateneu Barcelonès. Ja sabeu la maledicció de la gitana: Tant de bo visquis temps interessants.  

Hi ha notícies que indiquen que un món a Internet s’està acabant i que allò que s’acosta pot ser terrible. El suïcidi d’Aaron Swartz, per exemple.

Tinc una indissimulada curiositat pel nou projecte d’Ernest Maragall, que al meu entorn tothom contempla amb més que escepticisme. En fi, que ningú en dóna ni cinc cèntims. Se’l considera el partit dels ex-alguna-cosa, no ens enganyem. El desprestigi personal d’Ernest Maragall com a conseller d’Educació (amicus Plato sed magis amica veritas), i l’aaarrrribisme contrastat d’alguns antics Ciutadans pel Càrrec no ajuda al projecte. Couen encara les ferides que va deixar el Tripartit, una opció amb què jo em sento vinculat, i de la qual no tinc ni la més mínima intenció de desdir-me. Però caldria superar la frustració, perquè no ens podem permetre el luxe de mirar al passat amb tanta misèria i tant pessimisme com veiem avui.

Potser el destí de l’opció Maragall serà similar a la de la vella Acció Catalana Republicana, que tenia raó i no tenia vots. Però el Manifest i la Declaració Fundacional de la Nova Esquerra Catalana diuen coses que alguns volem escoltar - tot i no compartir ja a hores d’ara cap esperança europeista i tot i no creure en les màgiques virtuts d’una nova llei electoral en ordre a l’equitat. Per als qui, com jo mateix, no tenim ni la més mínima confiança en l’actual ERC i ens hem tancat a la biblioteca o al Jardí, el projecte d’Ernest Maragall és una opció respetable. Veurem com evoluciona i si aporta aire fresc a un país que el necessita. Tant de bo.

http://www.novaesquerracatalana.cat/llegeix-el-manifest-i-la-declaracio-fundacional

Aquests dies J. i l’home que mira els dediquen al conreu de la nostàlgia. Ara la nostàlgia està de moda i fins i tot s’hi apunta en Fukuyama (que aquests dies ha debatut amb Habermas sobre el futur dels Estats Units). Però la nostra nostàlgia és més íntima. Fa cinquanta anys d’aquesta cançó de François Hardy. Quan d’adolescents l’escoltavem sota el franquisme ens sabiem especials. I encara ens sentim especials, és clar.

http://www.youtube.com/watch?v=0aLoezucIzk

El dia 5 de desembre de 1951 el bisbe de Dijon, a França, va cremar públicament, a la catedral i davant una munió de nens petits, una figura del Pare Noel per protestar contra la paganització de les festes de Nadal. El fet divers (per cert, quina mania això d’anar cremant!), va donar peu a un article de Lévi-Strauss: Le Père Noël supplicié, que no s’acostuma a esmentar gaire, per si les mosques. Un dia o altre, s’hauria de recuperar el text i preguntar-nos què va passar amb el vell Nadal.  

http://classiques.uqac.ca/classiques/levi_strauss_claude/pere_noel_supplicie/pere_noel_supplicie_texte.html

http://agoras.typepad.fr/regard_eloigne/2009/12/en-1952-cl-levi-strauss-publiait-un-texte-dans-les-temps-modernesle-p%C3%A8re-no%C3%ABl-supplici%C3%A9ce-texte-est-moins-connu-puisqu.html

Hom té l’obligació de ser feliç, ni que sigui per donar exemple.

Jacques Prévert (1900-1977)

1.- Catalunya no és lliure. Però això no es deu a que no fa el que vol, sinó a que no sap el que vol.

2.- Els catalans, digui el que digui el tòpic, no són realistes:  fan tot el possible per allunyar el desig de la realitat.

3.- Hi ha països que tenen institucions polítiques. Catalunya té miratges polítics.

4.-  Els catalans són ciclotímics: viuen permanentment exaltats o deprimits.