L’home que mira

El meu pare es deia Ramon Alcoberro Simó. Va néixer a Godall al Montsià, l’any 1921 i ha mort avui al matí d’un atac de cor a Barcelona. Feia vint-i-tres anys que estava malalt i ens ha donat un exemple de lluita incansable. Dir qualsevol altra cosa seria fer literatura. Gràcies a tots i a reveure.

Per Sant Jordi es reeditarà en una editorial mallorquina Servidumbre y grandeza de la filosofía (1949), el llibre filosòfic en castellà de Rodolf Llorens i Jordana (només se’n troba un únic exemplar en les biblioteques públiques catalanes). El pensament de Llorens, l’home que no va dubtar a a aixecar bandera contra D’Ors i a polemitzar a l’exili contra Ferrater Mora, ha estat inspiració secreta dels republicans i forma part de la genealogia dels moviments polítics i culturals d’aquests darrers cinc anys, d’una manera que ni ell no hauria imaginat. Ara, però, amb la nova edició, la reincorporació de Llorens a a filosofia catalana serà un fet plenament assumit. Ja estan disponibles les seves obres de combat: Com han estat i com som els catalans (Pòrtic, 2009), La Ben nascuda; réplica a la Ben plantada de Xènius (Adana, 2005) i Catalunya des de l’esquerra (Afers, 2005). Calia recuperar la seva obra filosòfica per tenir un quadre complet del període i del personatge. Vet aquí una obra difícil de llegir, però necessària. Una obra interrompuda, silenciada oblidada interessadament, i potser fins i tot ‘menor’, però que necessitava un lloc a l’àgora.

A l’home que mira li ha agradat participar mínimament en aquesta recuperació, com li va agradar posar altre cop en circulació el Dios ateu de Sunyer i Capdevila (un altre marginat, en aquest cas del federalisme vuitcentista). Necessitem una genealogia de país normal i la sistemàtica ocultació del pensament d’esquerres (supinament ignorat per la gent que diu ser d’esquerres, també!) és una autèntica maledicció que arrosseguem com a país. És cert  que ajudant a recuperar gent com Sunyer o Llorens, l’home que mira ha aconseguit que alguna gent el margini encara més. Però són coses del daimon.  No hem vingut al món per ser catedràtics a la universitat. Dissortadament. Però el món és molt gran.

Deia Llorens, l’any 1947 des del seu exili a Veneçuela (i potser parlava del seu tarannà):

Más que a una negación de la Filosofía -esto ya pasó- que no tegamos que asistir a algo mucho más grave: a su olvido. La negación, la agresión, el maltrato, el ataque, el estrago, son vida y vivifican, mueven y remueven, obligan a despertar y levantar, impulsan a reaccionar y andar, sacuden y arrebatan. el olvido, el silencio y el desdén es lo más temible y terrible, es la verdadera papeleta de defunción, es la paz de los muertos.

Recuperar Llorens, vol dir recuperar una peça d’una història que alguna gent voldria pasteuritzar, però que va ser agre. Ningú no ha dit que la història de les idees sigui pacífica.   

Per començar hem de donar les gràcies a les dues-centes cinquanta persones que heu vingut aquest dimarts a l’Ateneu Barcelonès per sentir un parell d’hores de conversa sobre la utopia. Guardarem molt temps en la memòria la lliçó magistral d’en Joan Manuel del Pozo sobre les vies no-racionals de la realitat i el paper del no-racional en la política. La utopia, al cap i a la fi, ens pot fer més lúcids si ens ensenya a situar-nos en les coses polítiques no de front, ni fugint,  sinó en la obliqüïtat.

Guardarem també, per continuar rumiant-hi, els cinc minuts del President Maragall demanant-nos que cantéssim els himnes amb força (jo que sempre he estat més partidari del Cant de la Senyera que dels Segadors) i repetint que la política ha de ser utòpica perquè no ens paguen per dir el que diu tothom sinó per tirar endavant.

Ja posats, divendres 22 parlem sobre la dança (i tenim també dança contemporània en viu!) amb Gerard Vilar (UAB) i Laura Vilar (ballarina). Us hi esperem.

Arriben notícies, molt en comptagotes, de l’escàndol francès per la plaga de suïcidis per excès de treball en les empreses. Fa temps vaig intentar explicar què era el karoshi al meu web: http://www.alcoberro.info/pdf/eticaemp7.pdf però sembla que el concepte encara no és gaire conegut. O que es coneix però no interessa donar-lo a conéixer.

En dies com aquests, plujosos i que conviden a la nostàlgia seria bo meditar si, entre tots, no estem creant una tecnologia tòxica i quina part de la responsabilitat en el malestar correpon a Internet. És clar que sempre resulta més senzill dir que la culpa és de l’altre.

El respirar dels dies de Josep-Maria Esquirol (Barcelona: Paidos, 2009) és un dels llibres de filosofia més fascinants que s’han publicat darrerament. Parla sobre el temps -incloent-hi reflexions molt significatives sobre el temps ‘que ho cura tot’, el temps que ‘es perd’ i el temps de la mort. I només per indagar sobre el temps, que és un dels grans temes de la metafísica, el llibre ja seria important. Però, a més, ho fa des de la consciència plana que amb la modernitat la serenor del temps s’han tornat impossible i que, per tant, la fatiga de l’existir en el temps, s’ha convertit en un tema crucial.

Per als grecs era el període racional que el moviment ha de menester’ i o ‘el nombre del moviment’ segons Aristòtil. En la modernitat, en canvi, s’ha instaurat una mena de tirania del present, que potser (i sobretot) és dolenta perquè un present massa ple d’objectes i d’objectius, ens torna sords al ritme de les coses.

De tot això que no és poc en parlarem dilluns, en una conversa entre Josep-Maria Esquirol i Gregorio Luri, a l’Ateneu Barcelonès (C/Canuda, nº6, a les 19:30, entrada gratuïta).

Els vells escolàstics medievals distingien entre les coses ‘en elles mateixes’ (in res) i les coses segons la manera de fer-les (in modo). Com que fa  més de trenta anys que la filosofia escolàstica no surt a l’examen de Selectivitat, la gent aquestes coses no les sap -i és una llàstima perquè s’estaviarien problemes.

Amb el tema de l’avortament passa exactament això: que pot ser un dret -i a mi em sembla que ho és; però la manera de fer les coses el pot convertir en una salvatjada. De la mateixa manera protestar contra l’avortament és un dret, però fer-ho al carrer i al costat de personatges de segons quina mena, fa com fàstig. 

Una altra qüestió, bàsica en filosofia política, és si són els parlaments els qui han de prendre les decisions sobre temes de consciència (matrimoni homosexual, avortament, etc). La tradició política republicana, la de debò, no la que s’inventen el camarada Putxi i quatre indocumentats, és perfectament clara i diu el mateix  de fa segles: els governs han de legislar sobre coses públiques, però en l’àmbit de les coses privades el que s’ha de fer és un referèndum, perquè política i societat no pertanyen al mateix àmbit i perquè la política no pot ocupar tot l’espai social. Creure que ser gai o avortar té a veure amb ser de dretes o d’esquerres és no entendre res o no conéixer ni gais ni avortistes. Comprenc la por de tots dos bàndols a perdre un referèndum, però aquests temes no depenen de majories polítiques sinó de majories socials.

Això deixant a banda que permetre avortar a una noia de setze anys sense permís patern i, en canvi, prohibir-li comprar tabac per protegir la seva salut és senzillament absurd. In res però també in modo.

Un dels problemes més greus del liberalisme és que els liberals no se l’apliquen ells mateixos. Ho va dir Marx, segurament, però no deixa de ser cert.   

Als divuit anys vaig llegir una frase del Catecisme positivista de Comte que em va impactar prou per haver-la recordat tota la vida: els vius sempre són governats pels morts. Aleshores manava Franco (obvi exemple de la veritat profunda de l’aforisme comtià) i ingènuament em vaig proposar fer el possible per demostrar que les coses no tenien per què ser així necessàriament. Però lamentablement el món va com va: no tan sols (ens) governen els morts sinó que les millors famílies els conserven a l’armari i els treuen a passejar d’en tant en tant.  

Ha mort Irving Kristol, un dels pares intel·lectuals del moviment neocon, que de fet ja estava mort (ell i el seu moviment) de feia anys. Ara tan sols els enterren. Va escriure que un conservador era un liberal assaltat per la realitat i la veritat és que la realitat el va assaltar i el va desacreditar de mala manera a Abu Ghraib. Que et mati la realitat reduint a misèria  les teories, són coses que passen, però fan mal. La mala sociologia, i la pitjor teoria política ja les té aquestes coses.

Feu arribar el condol a la vídua si teniu estómac, però qui mereix de debò el condol són les famílies del milió llarg de morts de la guerra d’Iraq, morts perquè a algú li va interessar empassar-se les mentides ( i encara pitjor que les mentides van ser les simplificacions ) dels neocons. Gent com Kristol, que demostren com pot ser de cruel un idiota assegut en una taula de despatx emborronant fulls en blanc, mereixerien un infern del Dant. Però a la seva tomba. només hi passejarà l’escarbat de Kafka. Ni en la seva misèria hi ha grandesa.

Una de les bromes de més mal gust que repeteixen els opinadors professionals del país (sociates o neocons, tant li fa), és dir que la crisi no la podia preveure ningú. Cal una molta barra o una ignorància enciclopèdica per dir una bestiesa com aquesta, perquè les obres de Hans Jonas, Jacques Ellul, Ivan Illich, Marshall Sahlins Paul Virilio, Jean-Paul Michea o André Gorz porten anys a les llibreries. Una altra cosa és si les han llegit o no.

Després d’un cap de setmana amb sociòlegs, aquest és un cap de setmana amb enquestes publicades, és a dir, ‘amb cuina’. Suposo que ara, si els lectors d’aquest bloc han llegit als diaris de dissabte l’informe del Centre d’Estudis d’Opinió, ja no em podran dir exagerat, ni venut a l’or del pesecé  Un cop més resulta que les èpoques de crisi són les pitjors per a canviar les coses.

Les xifres canten soles: el 59,2% dels catalans diuen que la política els importa ‘poc’ o ‘gens’ i només el 48% dels nostres compatriotes és capaç de dir sense equivocar-se el nom dels tres partits de Tripartit feliçment governant. La xifra dels interessats en el tema del finançament ha rebut un cop de mà i finalment queda en un esplèndid 14% (sumant-hi els ‘molt’ i els ‘força’). A Barcelona, el 66% aprova la gestió municipal (ergo, les esquerres tornaran a guanyar les eleccions mentre en Trias guanya les enquestes). A més augmenta el nombre de votants de CiU que valora positivament la gestió del Tripartit (passen del 30,9% al 37,5%) i ERC frena la davallada o comença la remuntada (depèn de com ho vulguin llegir).

No s’aproxima precisament la presa del Palau d’Hivern per part de l’independentisme, però és que tampoc tornaran banderes victorioses per al catalanisme conservador d’aquest país. Què fer? La resposta potser no la sap ningú, però aposto que s’acosten anys de molta gestió i poca política.

València, país del disseny. Us pot sorprendre, però la darrera imatge, la que simbolitza les celebracions de l’Any Darwin arreu del món en 2009, és el logotip de la Càtedra de divulgació de la ciència de la Universitat de València, dissenyat per l’artista Paco de la Torre?
El logotip, ideat per simbolitzar les celebracions que a València s’edevindran al llarg de 2009, ha estat triat per Scientific American per a representar també la commemoració a escala mundial. Felicitats.