Alfred Adler va explicar fa més de vuitanta anys que una de les maneres neuròtiques d’escapar del complex d’inferioritat és buscar una compensació a un altre nivell, ‘com ara -diu- quan la retòrica reemplaça l’acció’. Formar part de l’oposició condemna naturaliter a la retòrica i mantenir manies d’oposició quan s’està al govern també.
Però què passa quan cada dia més gent està farta de retòriques?
Institut Francès de Barcelona
C/Moià 8, Barcelona
Conferència de Michel ONFRAY: La contrahistòria de la filosofia i posterior debat amb Ramon ALCOBERRO, Bernat de DEDÉU, Felip MARTÍ-JUFRESA i Xavier RUBERT de VENTÓS.
Dijous, 29 de gener 2009, a les 19:00
Em comentaven avui a l’hora del cafè el meu post sobre educació i tribu, que trobareu per aquí a sota, i com que sembla que hi ha gent que no vol entendre el que, senzillament, no li convé entendre, potser m’hauré d’explicar més clar. Després de vint-i-nou anys de fer classes, no crec, però gens, en el paper de la societat en l’educació. En aquest sentit sóc un platònic total. Educar és una relació entre tres elements: el saber, que ocupa l’angle superior, el mestre i l’alumne. És a dir, la relació mestre-alumne està mediada pel saber. Un profe que no vulgui ser mestre se les passarà canutes en aquest ofici. I un alumne que no aspiri al coneixement no hi té res a pelar. Per això estem com estem. Perquè hi sobren alumnes que no volen saber i profes que d’anys no es reciclen.
Si ‘la societat’ decideix què hem d’ensenyar estarem perduts, perquè la societat nomes s’interessa pels tòpics. Acabarem explicant el Gran Hermano i l’alineació del Barça que és el que realment interessa als meus conciutadans. Com més lluny estigui la societat de l’escola millor per a tothom. Al cap i a la fi la societat és injusta, antiestètica i agressiva i l’escola ha de ser un lloc de coneixement i de bellesa.
Avui Miquel Roca i Junyent explica a la plana 22 de La Vanguardia quina idea té ‘la societat civil’ sobre el paper dels mestres: ‘Los profesores (…) són los instrumentos a través de los cuales los padres y la sociedad llevan a la pràctica el modelo educativo que entre todos han decidido’. Ai carai! ara resulta que els professors, segons Roca i Junyent han deixat de ser persones i s’han convertit en eines (’instrumentos’), és a dir en objectes sense dignitat. Per a Kant el pitjor insult que es pot fer a la dignitat d’una persona és dir-li instrumement. Però és clar, això Roca i Junyent ni ho sap (va justet de lectures) i si ho sabés no li importaria en absolut.
Honestament, crec que ningú pot discutir res de seriós amb qui et considera ‘instrument’ i no persona. Així que deieu que ‘la societat’ ha de participar en l’educació? Doncs ja sabeu què pensa el conspicu Sr. Roca, representant de la societat civil, sobre els mestres. Que sou uns instruments. I que, en conseqüencia, us tractarà com el que sou. Cada dia hi ha tipus més llestos a Catalunya. Dissortadament, de savis n’anem curtets.
El programa Aquell dia, de la COM amb l’agradable i extensa entrevista que em van fer en Ferran Mascarell i en Ramon Muntaner
http://www.alcoberro.info/audio/ComAquellDia.mp3
Aquí us deixo els materials de la meva participació als Juliols de la Universitat de Barcelona, al curs de Xavier Laborda sobre blocs:
http://blocdejuliol.blogspot.com/2008/07/glossari-de-luxe-alcoberro-by-alcaberro.html
http://es.youtube.com/watch?v=sxzkoFlJOWs
Després d’una setmana esgotadora dedicada a la predicació de l’utilitarisme entre potencials infidels i abans de fer (divendres) una conferència sobre blocs i blocaires a la Universitat de Barcelona, les tardes es fan llargues i la llista de feines a fer durant l’estiu s’allarga més del compte. De moment tinc millors relacions amb Hobbes de les que esperava (tremoleu, que pot ser greu!) i ja he revisat un munt de bibliografia sobre la pau per a un seminari (espero que públic) a can Claret. Per cert, avui a la conferència del CCCB, Ramin Jahanbergloo m’ha prestat un parell d’idees que convindria experimentar sobre la no-violència.
També tinc un article sobre Darwin embastat i la revisió dels materials del curs vinent d’ètica. En fi, un estiu. O el que al meu ofici en diuen un estiu.
Fa anys el gran Joan Brossa va profetitzar que Catalunya no seria independent fins que el Barça no estigués a segona divisió. Pels qui creiem que la veritat del món és la poesia, la situació actual de l’equip és, doncs, magnífica. Però amb una mica de sort, l’any vinent la millorarem. Tant de bo el futbol (la pitjor arma de distracció massiva que ens ha caigut a sobre), s’ofegui en la seva pròpia merda i aquest país pugui arribar a la vida adulta.
Em sembla que l’acte pot ser important perquè, al cap i a la fi, XRV és ‘il miglior fabro’ i Miquel Costa acaba de fer una edició ‘de clàssic’ de l’obra més llegida de XRV:
Dilluns 21 d’abril, a les 19:30 a la Sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès (C/Canuda, nº6, Metro Catalunya).
Xavier RUBERT de VENTÓS conversa amb Miquel COSTA i Ramon ALCOBERRO a propòsit de ‘PER QUÈ FILOSOFIA?’
Un diàleg sobre la necessitat de pensar l’altra cara de les coses.Us hi esperem!
Us hi esperem!
Us hi esperem!
Quan fa quasi tres anys (ja tres anys!) en Lluís Alegret em va demanar que programés els actes de Filosofia a l’Ateneu Barcelonès, jo ignorava els mínims rudiments del que en diuen ‘la gestió cultural’. Però alguna cosa s’aprèn, a còpia de temps i d’organitzar força (potser massa) conferències, taules rodones i fins i tot algun congrés. S’aprèn sobre la naturalesa humana, sobre la cultura i fins i tot (encara que menys) sobre la gestió. Per això coses que des de la biblioteca em semblaven claríssimes se m’han tornat molt fosques (què hi farem). Em permetran, doncs, que argumenti contra un parell o tres d’idealismes culturals que com més aviat s’esvaeixin millor per a tots.
En primer lloc, això de les ‘competències’ de cultura arranca d’un malentès terminològic greu. Una cosa és tenir competències en infraestructures culturals (teatres, museus, sales d’exposicions, biblioteques) i una altra tenir-ne en cultura. Desenganyin-se: les competències en aquest segon sentit ni les tenim nosaltres a Catalunya ni les té ningú enlloc d’Europa. La Warner pot fer política cultural –i la fa quan no permet versions en català (ni en portuguès, ni en suec) dels seus films, però sobretot quan marca els temes que pensa vendre al mercat. Però cap govern està aconseguint fer per la cultura res més que no sigui tenir oberts els museus i els teatres. Omplir-los no s’ha aconseguit ni s’aconseguirà per decret.
Ni tan sols tenint la bossa de les peles es tenen competències en cultura. És més, de fet un excés de pasta mata la creativitat i crea grups d’amiguets disposats a repartir-se’ls (editorials que viuen de llibres subvencionats ‘artistes del Règim’, etc).
En segon lloc, la identitat cultural avui ja no es cou allí on sempre (instituts del teatre, conservatoris o universitats). Estem en una societat de masses en què la distància entre el creador i el seu públic tendeix a esvair-se. És el món de l’ Internet i dels aeroports (amb hub). Un món tecnocientífic que se’n fot de les identitats si són ineficaces quan passen per caixa. En aquest context, la millor manera de no ser res ni ningú és convertir la teva cultura en etnologia identitària. Ens agradi o no, evitar convertir-nos en barretinaires passa per l’anglès i per pensar sobre Sudamèrica sense paternalismes.
Per cert, sentir parlar dels bascos com a model cultural peta de riure: un escultor falangista reciclat (que el món cultural va conèixer al seu temps per uns gravats a un text bastant carca de Heidegger) i un museu en franquícia, és tot el que (essent molt generosos) dóna de si la cultura basca quan es presenta al món. A Catalunya ho tenim francament molt millor.
Què volen les dones? Aquesta és segons Freud ‘la gran pregunta que no he estat capaç de respondre en més de trenta anys d’anàlisi’. Com és obvi tampoc jo no em sento capaç de fer-ho –i fins i tot sospito que ‘les dones’ i ‘els homes’ són moltes dones i molts homes massa diferents per a poder voler realment el mateix.
Però una cosa que me la sé segura, perquè l’he viscuda: quan veus el món com a dona, o com a català, o com a negre, es tornen estranyes i innacceptables coses que l’altra gent troba normalíssimes. Adoptar una perspectiva concreta sobre el món canvia la significació de la realitat i la de l’observador. El món es torna més difícil (de vegades impossible) quan vols viure com a català en un món espanyol, com a dona en un món d’homes o com a negre en un món de blancs.
De tot aixo en parlarem dilluns amb la professora Iris Zavala a l’Ateneu Barcelonés a 2/4 de 8.
Feia molts anys que no veia en Paco Fernández Buey i, per això mateix, saber que presentava llibre al CCCB Utopías e ilusiones naturales (El Viejo Topo) em va semblar una bona ocasió de retrobar-lo. Amb els anys s’ha tornat com un pagès castellà d’aquells antics –la genètica sempre ens pot– arrugat, sobri i digne. En el seu discurs, en defensa de la utopia (el tema del llibre) s’inclou un rerafons de pietat cristiana pels derrotats en la història (al capdavall tots nosaltres) , caiguts en la recerca de la Terra Sense Lloc, que tenia un punt de nostàlgia pel que mai no va ser.
Silenciosament vaig discrepar d’ell. Ni m’agrada la nostàlgia, ni crec que les esquerres adolescents dels setantes tinguem res per fer-nos perdonar. Sobretot perquè la ingenuïtat és una virtut. Més aviat, amb la perspectiva –i potser amb la saviesa– que dóna el temps, penso que podem estar francament orgullosos del que hem fet. Ara que amb els dos darrers governs tripartits, els que vam començar a organitzar-nos en el darrer franquisme, finalment, hem arribat al poder, el nostre balanç no pot ser millor… Mai Catalunya ha tingut gent pencant tan fort a Cultura i a Comerç i Indústria. Mai els seveis socials havien tingut tantes perspectives.
Al preu del sacrifici personal d’en Pasqual Maragall i de l’odi que en Carod inspira entre les forces del mal. Però aquí estem. Fent, amb limitacions però sense renúncies, bastint al menys una part de la Catalunya que volem i sabem fer. És quasi impossible trobar en tota la història de Catalunya cinc anys de tan bon govern seguits com els darrers que hem tingut. Fins i tot amb ingenuïtats (l’última escorçar les vies de les autopistes). Fins i tot amb herències patètiques de CiU (l’Ave, la misèria en la política sanitària, la destrucció de l’educació bàsica).
Mentre en Paco parlava no podia deixar de pensar en els ‘meus’ morts tan diferents (Pau Malvido, Oriol Solé, Joan Creixell) però tan oblidats com els morts de la tradició comunista. Aquest país és ple de llibertaris, de comunistes i de republicans històrics que han portat a la pràctica les virtuts cristianes que una jerarquia impulsora de la Guerra Civil i beneficiada pel franquisme ha ignorat o ha menyspreat per sistema. Tots plegats formen l’autèntic santoral laic de Catalunya als darrers cinquanta anys. No és que creguessin en la comunió dels sants i en la vida del món futur. És que la van voler fer possible cada dia, perquè sabien que no era gratis. Nosaltres, els de la generació forjada al darrer franquisme, ens vam fer postmoderns i no tenim al cap les utopies; però sincerament crec que les hem entès.
Powered by WordPress