L’home que mira

Una de les coses més rares que estan passant en aquests dies de precampanya electoral catalana és l’esfondrament d’algunes opcions (Plataforma x Catalunya i Reagrupament són casos de llibre) que com segueixin així les coses no arribaran vives ni a penjar el primer cartell per la pura baralla interna i l’absoluta impotència del seu lideratge. Plataforma ha estat fagocitada pel Pepé sense ni necessitat de baixar de l’autocar i Reagrupament ha tingut encara menys sort: ha estat devorat cru pel propi führer Carretero, de qui la gent sensata no ens haviem fiat mai, tot s’ha de dir. I ja veurem si el laportisme es consolida o no.

Però no és de les cadenes dels fantasmes o dels picarols dels bojos que vull parlar aquí. De bojos és equivocar-se, d’humans persistir en l’error, diguè Ciceró. El que em fascina és el drama humà dels antics creients ara desencantats i perfectament incapaços de confessar-se que van ser uns ingenus de ca l’ample. Hi he vist des de bondat humana feta malbè a ressentiment del més negre, passant per alguna borratxera perillosa. Per a un exreagrupat que ha trobat el sentit de la seva vida durant dos o tres anys a recordar la mare que va parir a Esquerra Republicana reconéixer la realitat (és a dir, que l’han portat a l’hort- per entendre’ns) seria òbviament duríssim. Naturalment remataran la feina votant CiU. Són coses de la passió política. Qualsevol cosa excepte acceptar el ridícul.

No és el primer cop ni serà l’últim que em toca veure això (el Pepé està farcit d’antics maoïstes - i tan feliços ells que continuen sense acceptar que van cagar-la!) . Però realment la visió psiquiàtrica de la política és una bona raó per continuar llegint Schopenhauer de qui, a més, aquests dies es commemora el 150è aniversari de la seva mort. L’home és un animal que pateix i que no té remei.

Entre 1945 i 1975 les coses eren clares: ser de dretes volia dir estar a favor del capital i ser d’esquerres significava creure que vindrà el dia que el treball vencerà, com deia un eslògan del PSC (C) o que lluitant bastim poder popular (JRC-PSANp). Vaig conèixer els darrers moments aquell temps i de vegades encara l’enyoro en el seu esquematisme.

Ara, però, cada dia queden menys diferències polítiques entre dretes i esquerres. Potser l’única diferència que encara no em sembla obsoleta és la del tarannà  o l’estètica vital. Ara com ara és de dretes qui creu que els problemes de la gent tendeixen a ser qüestions personals i provocats per la ‘mala sort’ una mica a cegues. Per tant en un món conservador els problemes dels altres, “no van amb mi”. És d’esquerres qui, per contra, pensa que els problemes mai són tan sols personals i deriven de les injustícies. Però com sempre el dimoni viu i riu en els matisos.

Volia posar per títol a aquest post una cosa com ara: Gregorio Moran és un imbècil però m’he retingut. Al cap i a la fi va escriure un llibre magnífic sobre Ortega y Gasset i només per això em mereix un respecte. A més amb un títol així em posaria al seu nivell. Però resulta que el paio escriu sense tallar-se (avui a La Vanguardia): Somos una mierda como país, una basura como sociedad y y una vergüenza como economía. Alça, Manela! Xe, collons! Fot-li fort! Fins aquí hem arribat i tot i que comprenc que unes afirmacions d’aquesta mena només pot fer-les una persona dolguda, em sembla que hi ha límits que cal mantenir. I qui no els manté és un imbècil. Així es digui com es digui i tingui l’historial que tingui.

No som (ni Catalunya ni Espanya) cap merda de país. I això se sap quan es viatja pel país (farcit d’infraestructures noves i potents) i enca més quan se surt fora. Per si serveix d’exemple aquesta mateixa setmana he tingut converses força llargues amb gent d’universitats americanes i franceses, absolutament admirades del nivell acadèmic en un tema com la filosofia que fins fa por era un erial per parafrassejar el títol d’un llibre d’en Moran. Tenim les millors universitats que hem tingut mai, un teixit productiu innovador i molta gent molt preparada i disposada a treballar sense planyer esforços. Potser no tenim dirigents carismàtics (en queda algun a Europa? I, en tot cas, de debò els necessitem?) però mai tanta gent havia viscut tan bé treballant honestament com avui a Catalunya i a Espanya. No som una escombreria com a societat. És clar que hi ha picaresques, millets i gent disposada votar els amics convergents d’en Millet, però a Itàlia tenen berlusconis, a França  hi ha ‘casos Loreal’ i a Portugal màfies de pedofília. No és cap escombreria de societat la que ha reaccionat com ha reaccionat Catalunya davant el cas Millet. Comparar el nivell mafiós de la política catalana i espanyola amb el de la política francesa o italiana (o amb la nord-americana) és d’ignorants. I la societat catalana té un nivell de crítica i de debat  civil (només cal seguir la nostra blogosfera) que ja voldríen a molts llocs nord enllà.

Que som una vergonya com a economia no s’aguanta en xifres de cap manera. El nivell de vida espanyol (i català) és encara superior al de Itàlia (us he d’explicar ara com es vivia a Itàlia fa vint anys en comparació a aquí?) i estem a quatre punts percentuals per sota de França, malgrat que a molta gent li pesi. Durant 30 anys (que es diu aviat) de 1977 a 2007 Espanya va créixer el 3% anual - un ritme que no té ni punt de comparació possible als darrers quatre-cents anys. I la gent amb idees de futur se’n surt. Les empreses que estan en crisi ho estan perquè no exporten, però si han fet els deures, si han sabut pencar com tocava, van bé. Fins i tot en el sector cultural hi ha més gent que mai guanyant-se molt bé la vida i tirant perfectament de visa.

Totes les societats milloren amb la crítica perquè molts ulls miren millor que pocs. I accepto que no sabem ‘optimitzar’ ni les nostres possibilitats ni els nostres recursos. Però per criticar s’ha de saber. El pessimisme, la mala fel, les ganes de reventar gran de pus d’alguns frustrats (i consti que entenc algunes frustracions més del que us podeu imagar)  acompanyats de la més patètica ignorància són una cosa molt hispànica. Però no és culpa meva (ni vostra) si plançons d’escriptors s’han fet malbé per les drogues o l’alcohol o si aspirants a maitre à penser no tenen ni una idea - i substitueixen la creativitat per l’exabrupte. Usar l’insult col·lectiu aprofitant les planes del diari més clàssic de Barcelona demostra que la degradació de les formes està arribant a l’extrem en què toca dir francament ’ja n’hi ha prou’. Escombreria ho serà alguna gent. Escombreria ho és qui fa passar per anàlisi el que són tòpics. Però mai el meu país. Ni la gent que ens aixequem cada dia al matí per anar a treballar, ni els qui dediquem hores infinites i no pagades al que creiem que és el bé comú, sigui des d’un partit, des d’un sindicat o des d’una associació cultural. La més mínima educació civil, i consti que no em refereixo al patriotisme, hauria d’impedir que bestieses com la frase d’en Moran puguin tolerar-se o repetir-se impunement.

Si la llibertat d’expressió és un dret, la llibertat d’insult a un país no n’és.  I el derrotisme absurd i gratuït tampoc. A Gregorio Moran se li ha enganxat aquella chulería d’Ortega y Gasset tot i mancar-li la saviesa d’Ortega. I com que les bestieses d’Ortega i d’Unamuno contra Catalunya van ajudar una vegada a crear el clima de guerra civil, qualsevol persona que sàpiga història hauria d’anar molt en compte amb frases com la que aques senyor (i el diari en que les publica) s’haurien pogut estalviar perfectament.

En aquests darrers quatre anys l’estratègia política de Convergència ha consistit bàsicament (vist que convèncer l’electorat de les virtuts d’en Mas és quasi impossible) a procurar que els partidaris dels altres partits s’abstinguin. D’això se’n diu política de terra cremada i ha funcionat magníficament per als interessos dels amics d’en Millet. No s’ha estalviat cap baixesa a l’hora de crucificar la gent progressista i encara plourà més fins al novembre. Però la conseqüència serà l’aparició de partits frikis a dojo i d’un nivell de mal rotllo que es farà irrespirable i obligarà la millor gent a retornar a la vida privada o a buscar-se la vida en algun indret llunyà. De fet, ja es donen casos.

A mig termini, el frikisme polític ambiental, que a Catalunya creix imparable i fètid, serà un desastre també per als seus impulsors: pregunteu a Marbella (Espanya) què va passar quan un conegut president de club de futbol es va fotre a polític. I prepareu-vos. Pobre país assassinat per èlits analfabetes, que per defensar l’indefensable han desprestigiat tothom, han ridiculitzat i han mentit per sistema. Acostumats a la impunitat total i absoluta la gent-de tota-la vida recuperaran la finca i tractaran tothom com masovers dels vells temps. El més curiós, però, és que la gent ho trobi normal. La vocació de xais per l’escorxador dels catalans contemporanis té alguna cosa de repugnant.

Reinicio el curs signant el Manifest: http://manifestperesquerra.cat Ja ho va dir Kant: viure és notar que la sang corre per les venes. O en llengua clàssica: Libertatem meam, mecum porto. Hi ha banderes difícils i moments complicats. Per això paguen la pena. 

Cansa tornar perquè arreu se sent el mateix discurs profundament hipòcrita i desmobilitzador amb dues variants més falses que els duros sevillanos: l’Apocalipsi està tocar (penediu-vos i no voteu Esquerra Republicana, pecadors) i tots els polítics són uns mentiders (com si els banquers fossin la Teresa de Calcuta, oi?). Tanta estupidesa cansa.

Sobre la manifestació dle dia 10 (parafrassegem Karl Kraus) no se m’acut res. Hi vaig passar massa calor. I, per la resta, em sembla que comentar una manifestació en què el del davant demanaven una cosa (Estatut d’Autonomia) i els del darrera en voliem una altra (Independència), ja explica prou com està aquest país. Un exèrcit sense capitans (o amb capitans aranya com els de la capçalera) pot fer patxoca al carrer. Però apunta, i no sabeu les ganes que tinc d’equivocar-me, a derrota - especialment  si ara els partits polítics no saben entendre per què han arribat a un nivell d’autisme com el que gasten.

És clar que per a mi, que sóc capaç de recordar quants independentistes hi havia l’any 1973, veure com ha crescut el moviment té un punt emocionant. Quasi sembla que la vida d’un ha tingut una mica de sentit. Però l’autocompassió és detestable. L’home que mira, per si un cas, dedicarà l’estiu a llegir coses sobre la República de Weimar. No per res. O sí.  Per molt.

Quan llegeixo la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i l’ènfasi en la indisoluble unidad de la cosa, no puc deixar de pensar en Voltaire. Els romans-deia- juraven pels déus immortals. Però els déus immortals van morir.

Volia escriure un post una mica (auto) irònic sobre el diploma de patriota que em va enviar el mes passat el Memorial Democràtic. És una cartrolina amb bandera catalana signada pel President Montilla i pel Sr. Saura que ret homenatge solemne (sic.) a un servidor en reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la Guerra Civil i la dictadura franquista (sic, un altre cop). Moltes gràcies, home! El problema és que quan va començar la guerra civil faltaven vint-i-un anys perquè jo vingués al món. I que els polítics d’esquerra (ai carai!) es recordin d’enviar una cartrolina al cap de trenta-cinc anys de mort el dictador, doncs què voleu que hi digui… Són les coses que passen quan es barreja tot i no s’entén res.

Però bon pensat, passo de qualificar-ho. Especialment quan tanta i tanta gent que se la va jugar en aquell temps han tingut jubilacions d’autèntica misèria o han mort en l’anonimat més bèstia. Si algú es creu que les coses es fan per un diploma que t’envien per correu sense certificar al cap dels segles, és que no ha entés res. Deixe’m-ho córrer.

Fins i tot per a molta gent que quasi ens hem passat la vida resistint, es fa difícil veure per on aniran les coses en els propers mesos tant en l’àmbit polític com en aquell element força més ambigu que s’anomena la desafecció o la síndrome de ‘català emprenyat’. El segur és que la dictadura franquista no serà un bon terme de comparació. Ara els mecanismes psicològics de control de masses i la fabricació d’emocions són molt més complexos. I la repressió no necessita cap estat d’excepció, sinó jocs de publicitat, manipulant la por difussa (a perdre la feina, a una crisi llarga, etc.), que dóna millor rèdit i no taca les mans. El darrer trimestre d’enguany fa pinta de ser determinant per a moltes coses que passaran en anys, però la democràcia és una eina infinitament més subtil que qualsevol dictadura. Les èpoques de crisi mai no han estat bones per als canvis, tot i que la calor hi fa crèixer bullangues. El complicat camí d’aquest país demana una sang freda i una capacitat d’anàlisi important. Qui la té?

Es veia a venir fa temps i ningú no es pot sorprende si la sentència del Tribunal Constitucional trenca per a molts anys el pacte polític Catalunya/Espanya. No cal perdre ni un minut amb lamentacions sobre el que hauria estat i no va poder ser si Zapatero haguès complert amb la seva paraula. Ja és massa tard per matisacions; l’agressió del Tribunal Constitucional no va contra federalistes ni contra sobiranistes: va contra el país. Avui a la tarda tarda aniré per patriotisme (vella i suada paraula!) a la presentació del llibre del President Montilla, tot i que em temo un acte per a aparatchiks socialistes cansats de viure bé. i el dia 10 seré  a la Manifestació, tot i les meves reticències tant pel que fa a la talla política d’alguna gent, com pel fons mateix de l’acte. Però no ploraré (ni jo ni els meus amics), per un Estatut que ja va nèixer mort. Després de l’emprenyamenta, hem d’aixecar-nos. Cal reconèixer que la sentència, com a mínim, clarifica les coses i obrar en conseqüència. D’ara endavant, el problema ja no és el de salvar els mobles de l’Estatut (la ‘falsa ruta’ ara mateix), sinó plantejar-nos com enfocar ara les eleccions per obrir un període de transició cap a la vida política adulta.

La situació actual supera de molt la capacitat de moviment d’uns partits polítics desprestigiats i obliga a superar la fase ‘moralista’ (de bons i dolents, de purs i de tacticistes) dels  ’antipolítics’.  Cal arribar a les eleccions amb candidatures independentistes unides i procurant (més enllà de l’independentisme), la màxima unitat també dels partits polítics (soberanistes o no) i de la ciutadania, al voltant del dret a decidir. Per això després de molts dubtes peronals vaig decidir signar el Manifest dels avis, el Manifest Broggi, o per dir-ho tècnicament el Manifest del 12 d’abril per una Conferència Nacional del Soberanisme. En definitiva el manifest de la gent amb experiència que ens demana unitat. Ara com ara, en tant que país, no ens val altre camí que el d’articular una resposta unitària que vagi més enllà dels despatxos de polítics desprestigiats i dels pseudoprofetes tan desprestigiats com els polítics. Només la unitat cívica i la solvència personal d’un grapat de persones (molt poques, massa poques) ha tingut la lucidesa de dir paraules senzilles i clares. Ara cal veure com s’articula la proposta unitària cap a les urnes. 

El Manifest del 12 d’Abril que signen gent tant dispar com Bassols, Barrera, Giner, Bohigas, Terricabras, Rubert de Ventós, Eva Serra, Carme-Laura, Francesc Vicens, Sales Coderch, etc., recull l’opinió  d’alguna de la gent amb trajectòria cívica més ferma d’aquest país. Saben de què parlen i han demostrat (amb trajectòries que són de tota una vida), que han estat sempre capaços de posar el país per sobre de la butxaca. La gent del Manifest Broggi representa avui el nostre millor capital humà i crec seriosament que tenim un estiu per anar preparant amb la discrecció que aquestes coses exigeixen, una Conferència Sobiranista capaç de refer ponts (coma mínim des d’ERC a les CUP’s), en la línia del que ens demanen.

És també l’hora d’una generositat important d’ERC (que si fa l’ase es juga també moltes coses).  Però la carta de la unitat cal treballar-la a fons i tenir la millor gent al davant en les llistes electorals del novembre per poder fer pes i contrarestar els adversaris de la Catalunya-Nació.  O això o la retallada de l’Estatut només serà el princip de problemes molt complicats i foscos. 

http://www.manifest12abril.cat