L’home que mira

D’una banda, el meu company de despatx a la Universitat de Girona, Antoni Defez ha guanyat el premi d’assaig a la nit del Premis Octubre. En Defez és un professional impressionant, com es pot veure al seu web: http://www.defezweb.net de consulta imprescindible i segur que l’obra serà important.

De l’altra al web s’inaugura solemnement el nou Dossier Hobbes, un personatge amb qui em costa sentir simpatia. I encara simpatitzo menys amb els seus exagetes, que consti. Els materials a: http://www.alcoberro.info/planes/hobbes0.htm

L’antropòleg Robin Dumbar després de dedicar un munt d’anys a estudiar les poblacions de primats va establir el ‘nombre de Dumbar’, la tesi segons la qual el nombre de persones amb qui podem mantenir relacions estables és aproximadament de 150. Més enllà simplement ens perdem.  El nombre de Dumbar surt d’una equació a partir del tamany del neocòrtex en primats i ara està de moda usar-lo també en temes d’organització d’empreses. Ja se sap que això de l’empresa té un punt zoològic.

Superats de 150 individus un grup es torna ineficaç i, de fet, ens costa molt recordar més de 150 persones pel seu nom. Eudald Carbonell, basant-se en les fogueres enceses per Neandertals que el seu equip va trobar a l’abric Romaní de Capellades -i antigues de 53.000 anys- ha reduït fins i tot considerablement aquest nombre. Sembla que els Neandertals difícilment feien grups de 30 persones.
A l’home que mira li agrada pensar que la seva inevitable tendència a la misantropia té un origen biològic.

 
 L’article en qüestió (en anglès):  
http://www.liv.ac.uk/evolpsyc/Evol_Anthrop_6.pdf
 

Durant la campanya per a les eleccions presidencials del 2004 el psicòleg nord-americà Drew Westen va fer un experiment molt significatiu sobre el ‘cervell polític’ del qual dissortadament s’ha parlat poc, tot i que constitueix un dels èxits més significatius de la neuropsicologia aplicada a la política. Westen va aconseguir que 15 votants del partit demòcrata i 15 votants dels republicans acceptessin veure un debat televisat entre Bush i Kerry mentre el seu cervell era escanejat per un IRM, un d’aquells estris que registren els moviments del cervell. El resultat fou que mentre els electors seguien el debat els centres del cervell frontal implicats en el raonament eren poc usats, i en cavi, els centres emocionals estaven fortament excitats. Conclusió: el discurs polític s’adreça més a les emocions que a la raó.

Enguany, aquest neuropsicòleg ha publicat un llibre que als Estats Units està fent un cert soroll. Com que l’home que mira està preparant aquests dies uns apunts de neuroètica, ha passat estones entretingudes llegint-lo. És un text una mica tècnic però apassionant. I com que a casa nostra, la cosa passional de la política està creixen d’una manera excessiva (i proporcional tant a la mala llet estatutària com a les dificultats que CiU té per tornar al poder d’una forma electoralment presentable), potser no estaria de més que algú traduís el text. Comença a ser urgent reivindicar les virtuts pacífiques del càlcul utilitari contra tanta campanya electoral permanent basada en les emocions més patètiques.        

http://en.wikipedia.org/wiki/Drew_Westen

http://www.thepoliticalbrain.com/videos.php

Divendres a dos quarts de vuit, a l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc una significativa concentració de Savis, Il·luminats i Divagadors de l’Esperit. Amb tota pompa i cerimònia presentem el llibre que Joan Cuscó  ha dedicat al Profeta de la Torre de les Hores, Francesc Pujols, el filòsof heterodox. El mestre en música popular Marcel Casellas (La Principal de la Nit) i el mestre en heterodòxies, ocultistes i francmaçons Gerard Horta (De la mística a les barricades) faran l’elogi del llibre i de l’autor, sota l’atenta mirada de l’home que mira, de dos o tres poetes noctàmbuls i d’un distingit públic que (o això esperem) devorarà àvidament el llibre.

Però això només serà el principi: l’endemà a les dotze del migdia tota la ciutadania barcelonina i/o barcelonesa, encapçalada  pel seu alcalde Sr. Jordi Hereu, participarà, si li plau, en l’homenatge popular al Savi de la Torre de les Hores. Sota l’atenta mirada del capgròs del Sr. Paco (nom popular de Pujols a Martorell), amb música de la Banda de Martorell i  després de parlaments dels alcaldes de Martorell i de Barcelona i de una sentida peça oratòria del savi Oriol Bohigas, procedirem al canvi de nom del carrer Duc de la Victòria pel de Francesc Pujols. Com va proclamar Roger Mas: Francesc Pujols ens surt del cau/després d’anys d’ostracisme blau/i en un moment d’inspiració/dóna un respir a la nació. Espero que a Ferran Margarit li agradi el capgròs.

En definitiva, divendres i dissabte tornarà a ser veritat que ‘el Pensament Català rebrota sempre i enterra els seus il·lusos enterradors’, profecia pujolsiana que, per intercessió d’un altre Gran de Catalunya, el Mestre Carles Muñoz Espinalt, està escrita per a l’eternitat al davant del museu Dalí de Figueres. Des del merescut setè cel, l’enyorat Lluís Alegret, que tan va bregar per aconseguir un carrer barceloní per a Pujols, segur que es fotrà un puro de content. Ara només ens falta un carrer per a Garcia Oliver, Lluís!

Pel que fa a l’home que mira, amb aquests dos actes té la sensació que s’ha fet una mica de justícia poètica. En Cuscó i l’Horta són, potser els millors coneixedors de la història del pensament català. En Casellas va dedicar un disc imprescindible a un dels meus germans, convertint el naixement de Terra Lliure i les primeres accions de recuperació econòmica nacional-popular en matèria d’èpica musical. L’Espinalt -que vaig conèixer per intercessió del gran Enric Borràs- El Llamp- és també (ara com sempre) un Oracle de la Terra. I, a més, espero que estiguin a la festa en Quim Auladell i el postcarlí ‘Gregor’ Felipó. Tots plegats, autèntics protagonistes d’una Catalunya sàvia, màgica, inassequible a la derrota, ‘popolana’, fallera, rica i plena.

Vosaltres no ho sabeu i, potser no paga la pena que el secret es divulgui gaire, però si Catalunya existirà fins a la consumació dels temps, no serà pels polítics, sinó per aquells que vosaltres creieu ‘bojos’. Catalunya existeix i és immortal perquè hi ha uns quants Cuscós, Hortes, Caselles, Borrassos, Auladells, Gregors, Alegrets, Margarits i Espinalts. Gent que sap el secret i se’n fot del mort i del qui el vetlla però que rient, rient, les van fotent. Gent que que no deserta i que són vells talps de la història. I que, ves per on, se senten, des de sempre, convocats per l’esperit optimista de Francesc Pujols.

Quan Barcelona dedica finalment un carrer a Francesc Pujols, mercès a l’Ateneu Barcelonès, l’home que mira no pot deixar de pensar que és una mica el carrer que es mereixen tots aquests conciutadans. Ciutadans Honrats i Somniadors que ens honoren perquè ens somnien. I ens somnien lliures, irònics, rics i savis. Com Francesc Pujols. O una mica millors.   
 

Enguany a la secció de filosofia de l’Ateneu Barcelonès ens hem plantejat una pregunta que ja fa anys va encetar Umberto Eco (un any més sense Nobel!). La qüestió es: ‘què hi ha de modern en els medievals?’. Medieval va ser el naixement d’Europa i el xoc de civilitzacions. Medieval és el repartiment de la mediterrània en dues riberes. Medieval és la Inquisició però també el diàleg cultural i les escoles de traducció. Medieval és una certa comprensió del mètode com a font demostrativa.

 A partir de dimecres i fins el mes d’abril una o dues conferències cada mes plantejaran un tema que, per ser molt ‘antic’ és fonamental. Perquè està en els fonaments (sovint ignorats) del que som.   

Ho havia fet notar Hobbes al Leviatan (11,91): ‘els adults s’enfronten a la raó sempre que la raó esta contra ells … si la geometria fos contrària als interessos dels poderosos ja l’haurien suprimida’. Per això, com que els bancs són poderosos i els clients són febles, es confon ‘ajudar els clients dels bancs’ amb ‘ajudar els bancs’. Però es tracta de coses prou diferents. I aviat sabrem si incompatibles.  

 Benvolguts amics, coneguts i saludats de www.alcoberro.info

Aquest setembre em posava en contacte amb vosaltres per anunciar-vos les novetats del web de filosofia i pensament, i vaig explicar que estava preparant una sèrie d’arxius sobre Història de la Psicologia.
Per a la meva sorpresa, un bon nombre de professors de filosofia a Batxillerat que s’havien trobat amb la nova assignatura de ‘Psicologia i Sociologia’ -sense que a la facultat mai ni ningú no els hagués explicat ni psicologia ni sociologia- em van demanar que els passés informació per poder preparar les classes. Així, doncs, hem accelerat una mica la feina i ja podem oferir els primers 26 arxius, aptes per convertir-se en la base documental d’una classe.  
Els podeu trobar ja a l’adreça:

 http://www.alcoberro.info/planes/psico0.htm i us agrairé que feu córrer la informació.

  
En tot cas, de Wundt i Skinner a Selye, de Palo Alto a Zimbardo, de Charles Horton Cooley a Theodore Roszak, de David Hubel a Eric Kandel i Karim Nader, hem procurat elaborar uns materials clars i actualitzats, centrats molt especialment en els últims desenvolupaments de la teoria. Aquests apunts (fruit directíssim de molts anys de les meves classes al batxillerat) tenen una profunda voluntat de suplència, davant una situació absurda al curriculum provocada per l’actual govern català i, molt específicament, pel conseller Maragall.

Però espero que com a mínim aquests apunts d’Història de la Psicologia serveixin també com a divulgació cultural i que tothom qui els llegeixi pugui aprendre alguna cosa. Gràcies per fer-los ‘rular’.

Ja sé que no és fàcil dir-ho quan s’acosta una tempesta, però ara que tothom es posa trist i mentre els neoliberals foten la culpa de totes les malvestats als neocons (i viceversa), toca recordar aquella frase perduda de Nietzsche al ‘Crepuscle de ídols’ (prefaci) que diu ‘Sense alegria no hi ha res que surti bé’. És curiós que no se citi gaire aquesta frase.

Divendres passat (12 set) Le Monde publicava fins quatre articles ‘de fons’ analitzant la visita del Papa a França des de diversos punts de vista: l’anticlericalisme tòpic (Jean-Luc Mélenchon), l’universalisme utòpic (Abdelwahab Meddeb), l’ortodòxia vaticanista (Jean-Luc Marion) i el cristianisme progressista (Gilles Marmase). Em quedo amb dues frases d’aquest darrer que tant de bo tinguin un punt profètic: ‘Des del punt de vista del creient l’autoritarisme i l’immobilisme de l’Església no tenen res d’inevitable i resulta xocant’. I l’altra: ‘Somiem una Església intel·lectualment adulta, capaç de posar en debat els seus principis i les seves tries, per comptes de censurar la dissidència’. Amén, Jesús!

Marion (filòsof cartesià, al cap i a la fi!) diu que ‘només plantejant la qüestió de la veritat, el catolicisme podrà superar la crisi que actualment afronta’. No em sembla que el catolicisme hagi fet res que ‘plantejar la qüestió de la veritat’. Al cap i a la fi, el Crist és ‘veritat i vida’ per definició. El que li queda per plantejar és la qüestió de la crítica. No sé si podrem parlar d’això amb Vattimo, que vindrà el mes entrant a la Universitat de Girona però m’ho hauria d’apuntar a l’agenda.

L’edició ‘dimanche-lundi’ del mateix Monde publicava a dues planes, sota la rúbrica ‘Documents’ el discurs de Sarkozy (ortodòxia neocon, previsible), la resposta del Papa i, sobretot, el text pràcticament sencer del discurs als intel·lectual reunits al Collège de Bernardins. El títol no podia ser més decebedor ‘Una cultura purament positivista seria la capitulació de la raó’ però el desenvolupament té el seu puntet. Benet XVI sap perfectament que l’Església davant la cultura postmoderna només pot reactualitzar el discurs al déu desconegut de Sant Pau a l’àgora d’Atenes, que ‘no és el de l’atzar cec, sinó el de la llibertat’. Gran frase i gran idea al darrera si algú volgués (pogués?) actualitzar-la.  Contraposar l’atzar (l’absurd) a la llibertat (que, precisament, és l’eina per desterrar la irracionalitat)  podria donar molt de si. Dissortadament la resta del text no convida a fer-ho, sinó que és més del de sempre. I com sempre la pregunta: hi haurà discussió adulta  del discurs dels Bernardins? A Catalunya ja sabem que no, ni per casualitat. A Europa, ja veurem:

El programa Aquell dia, de la COM amb l’agradable i extensa entrevista que em van fer en Ferran Mascarell i en Ramon Muntaner

http://www.alcoberro.info/audio/ComAquellDia.mp3 

Aquí us deixo els materials de la meva participació als Juliols de la Universitat de Barcelona, al curs de Xavier Laborda sobre blocs:

http://blocdejuliol.blogspot.com/2008/07/glossari-de-luxe-alcoberro-by-alcaberro.html

http://es.youtube.com/watch?v=sxzkoFlJOWs