Sense voler porto un mes dedicat a llegir llibres sobre l’Apocalipsi.
Sense voler tanco una porta i peta el vidre.
Sense voler fa mig any que enderrereixo trobades i viatges
Això de les filosofies de la voluntat no és per a gent de la meva edat. Vols escriure una frase i tan sols surt un rodolinet petitet.
A l’home que mira li pregunten en una d’aquestes taules rodones que toca fer d’en tant en tant, perquè està en crisi l’esquerra política arreu del món. L’home que mira respon que lamenta la crisi però que les esquerres se l’han buscada. Amb ganes. I una de les causes és per no llegir Epicur. Fa molts anys Francesco Adorno ens ensenyava que el gran descobriment d’Epicur fou ‘la consciència de la necessitat’. No passar por, no passar gana, no passar fred, no témer la mort. Això, deia Epicur és el que de debò mou els humans. Ara, però, la por (por a perdre la feina, a perdre el pis) ens té atenallats i tenim un concepte tan lamentable de la felicitat que sembla que només sigui possible si guanya el Barça.
Epicur va ensenyar que la política es torna senzillament detestable quan només serveix per a al que no és ni natural ni necessari i posava l’exemple de ‘aixecar estàtues’ als reietons del seu temps. Fa quatre dies, per dir només l’última bestiesa egòlatra, Omnium Cultural s’ha gastat 4.000 euros en el lloguer d’una sala per una conferència perfectament insubstancial de Josep-Lluís Carod Rovira (un altre abduit pel costat fosc de la força!). Per cert en Carod va dir que continuaria ‘servint’ Catalunya - això si, a un preu que potser no ens podrem pagar tal com van les coses.
En definitiva, com voleu que triomfi una esquerra política que viu de promocionar la por i de lluir la prepotència per comptes de lluitar contra la misèria (econòmica i mental) amb totes les seves forces? Per fer el de sempre (i vendre’s l’Estatut com l’Artur Mas en la traïció més fastigosa a Catalunya des de 1975) ja tenim les dretes, que saben fer por de tota la vida sense l’estil perdonavides del parvenú. Ens cal una política epicúria, una política de l’amistat, que recordi una cosa tan elemental com el fet que els humans hem vingut al món a ser feliços (cosa que no s’identifica per a res amb el consumisme angoixant). Però d’això aquestes esquerres no en saben, ni ho entenen.
Que s’esfondrin, doncs. Ara toca defensar allò que per Sèneca era imprescindible per ser feliç: una biblioteca i un jardí. Mal està dir-ho, però l’home que mira ha dedicat moltes hores els darrers anys a l’Ateneu Barcelonès, precisament perquè hi ha biblioteca i jardí. Els elements mínims de la dignitat humana. La condició per fer possible que algun cop reneixin les esquerres i, amb elles, el dret dels humans a ser persones i no bèsties de carrega deshumanitzades pel treball.
Fa dies que cada cop que vull escriure al bloc acabo esbotzant els materials. No em ve gens de gust contribuir al pessimisme ambiental perquè és ridícol i sobreactuat. Per això la bona notícia d’avui és que la Fundació Bernat Metge acaba de treure en un volum les Cartes de Plató en edició de Raül Garrigasait i que l’obra es troba fins i tot a Googlebooks. Quan masa sovint l’accidental i absurd de la politiqueria catalana es menja la part que hauria de ser millor de les nostes vides, llibres com aquest són tot un luxe.
http://lacasaenobres.wordpress.com
Aquest cap de setmana hem afegit al web http://www.alcoberro.info alguns materials que potser us poden ser d’interès.
Al Dossier Sòcrates i Sofistas:
http://www.alcoberro.info/planes/sofistes0.html
* Un article de Michel Onfray en què explica la seva imatge de Sòcrates: http://www.alcoberro.info/planes/socrates14.html
* Una apunts sobre Sòcrates i els socràtics menors: http://www.alcoberro.info/planes/socrates9.html
Al Dossier Plató:
http://www.alcoberro.info/planes/plato0.htm
* Un fragment de Hans Blumenberg: ‘No saber qué es una caverna’
http://www.alcoberro.info/planes/plato23.html
* Un recull esquemàtic de mitja dotzena de crítiques recurrents a les teories polítiques platòniques:
http://www.alcoberro.info/planes/plato22.html
Al Dossier ‘Fedó’:
* 75 preguntes sobre el Fedó:
http://www.alcoberro.info/pdf/fedo10.pdf
* Un resum del Fedó a cura de Joan Ordi (en 22 planes)
http://www.alcoberro.info/pdf/fedo9.pdf
Tant de bo pugui ser de profit per a la gent que s’interessa en aquests temes.
René Girard va explicar molt bé en totes les seves obres l’esquema de les persecucions i em sobta que no es tregui més profit de les seves tesis ara que, davant la crisi econòmica, Catalunya sembla obsessionada a buscar culpables i corruptes per tot arreu. L’esquema mític que explica el boc expiatori segons Girard (tret de l’Èdip de Sòfocles per si voleu informació culturana addicional) és el següent:
1.- Hi ha una pesta a la Ciutat (ara una crisi econòmica)
2.- Es busca un culpable i es descobreix Èdip (ara Prenafeta o en Bartu, o qui sigui)
3.- L’oracle (ara la premsa i els tertulians radiofònics) diuen: ‘No tingueu por, feu justícia, desembarasseu-vos de l’home pervers i us curareu del mal’ (ara la crisi).
4.- La Ciutat arrossega pel llot els qui ha designat com a culpables de fer el mateix que tothom qui podia feia quan podia (això és obvi, oi?).
5.- La ciutat se sent neta i curada (en principi).
Aquest és l’esquema de tots els linxaments jurídics, morals o professionals des de Job (santo Job sólo ha habido uno, va dir un desinformat que ni s’imagina quants Job hi ha cada dia a tot arreu). Amb mi que no hi comptin, si us plau. No sé si en Bartu, en Prenafeta i tutti quanti són culpables o no. Fins i tot em sembla plausible. Però suposant que fossin culpables no canviaria res. Tots els linxaments són repugnants. Si existeix la justícia -amb les seves garanties formalistes- és per evitar precisament espectacles que serveixen tan sols per donar carn a les feres (a les masses). Confondre la justícia amb l’escarment mata la justícia.
A part que ni cap Pretorius ni encara menys en Garzón escarmentaran mai. Oblidar la forma sàdica com Garzón va portar el cas dels independentistes torturats i empresonats abans dels Jocs Olímpics seria oblidar massa. Per aquell episodi l’Estat Espanyol va ser condemnat al Tribunal europeu dels drets humans d’Estrasburg. I a les novel·les s’aprèn que el criminal torna sempre al lloc del crim.
Una de les tesis bàsiques de la filosofia política de Sant Tomàs d’Aquino és la que afirma que totes les esferes de l’acció humana són concèntriques i estan conectades entre si. El dimoni habita exactament allí on hi ha algun element que no té connexió amb cap altre i que reivindica la seva autonomia absoluta. Quan es parla, doncs, d’autonomia de la política s’està cridant el dimoni.
Massa anys escoltant bestieses sobre que la política és explicable des de si mateixa (o l’equivalent tot és política) havien d’acabar on han acabat: a les portes de Soto del Real i amb un alcalde socialista i dos històrics de Convergència emmanillats. No tot és política: també hi ha l’ètica i la cara dura dels humans pel mig. Són coses que passen amb una classe política poc llegida.
Ara fa un any i mig cinc-cents mil lectors de la revista Foreing Police d’arreu del món van triar una llista amb els 100 intel·lectuals més importants del món. Els deus primers són musulmans i la revista mateixa va reconèixer que la votació podia haver estat manipulada perquè alguns savis (Aitzaz Ahsan, Noam Chomsky, Michael Ignatieff, i Amr Khaled) van fer-se autopublicitat animant a votar-los des dels seus llocs webs i altres van rebre recolzaments sospitosament provinents de la mateixa àrea geogràfica. Però amb totes les limitacions que es vulgui, la tria és significativa. Personalment em sorprèn poc, perquè de la llista n’he editat un en català (Savater, of course!), tinc a la meva biblioteca llibres dedicats per quatre (Umberto Eco, Jürgen Habermas, Peter Singer, E.O. Wilson), n’he presentat quatre al web (Fukuyama,Habermas, Singer, Wilson) i n’he llegit aproximadament uns seixanta. Dels qui he escoltat en conferències live m’en sobra algun (puc testimoniar que Lomborg i Zizek són autèntics fantasmes) i en una llista d’aquesta mena jo afegiria Maurizio Viroli (amb qui vaig compartir una memorable sessió a l’Ateneu Barcelonès fa dos anys anys) i Philippe Van Parij - dos republicans, per cert.
La llista em permeté, a més, recuperar algunes velles lectures i records de conferències diverses. Descobrir Bernard Lewis, per exemple, va ser un plaer fa deu o dotze anys. Poder escoltar el físic Leo Smolin al Kosmopolis fa algun temps fou una de les festes intel·lectuals més fascinadores dels darrers anys i confesso que fa temps m’agradaria poder discutir sobre algunes idees de l’ economista i ecologista Ramachandra Guha, però em temo que aquí no el coneixen gaire. Per cert, dos savis de la llista han passat també per la Càtedra Ferrater Mora (Chomsky i Singer), cosa que està francament prou bé, sobretot si es considera qui passava per Girona només trenta anys enrera (algun bisbe dimissionari i poca cosa més).
Els francesos van fer al cap de poc (octubre del 2008) la seva llista de les 50 stars de la pensée inevitablement encapçalada per Lévi-Straus que complia 100 anys però el sistema no era per votació (fer-ho per votació, en un país de mandarinat cultural no sembla un mètode gaire respectable), sinó per una tria entre els periodistes del Le Nouvelle Observateur. Una d’aquestes stars, Michela Marzano, la tindrem d’aquí a deu dies a l’Ateneu Barcelonès, amb motiu de la presentació dels seus primers llibres publicats en castellà. Marzano, una filòsofa dedicada a temes d’antropologia aplicada, del cos i a l’ètica aplicada, em sembla intel·lectualment molt seriosa. En parlarem d’aquí a poc.
De moment us deixo amb la llista de Foreing Police i un parell de temes per pensar: quants segles falten per tenir algun filòsof o algun novel·lista o algun historiador català en llistes d’aquestes. I si es fes una llista d’intel·lectuals catalans (ep, no pas de professors, gent respectable però que juga una altra lliga!): en trobaríem deu? Si us plau, membres de la Fundació Catalunya Oberta, abstenir-se. Estem parlant de gent seriosa i amb lideratge. La gent ben educada no diu noms, però pensar-los no està pas prohibit.
http://www.foreignpolicy.com/story/cms.php?story_id=4379
Sembla que la frase és de Gandhi: primer t’ignoren, després se’n foten, encara més tard t’ataquen. Llavors guanyes. Potser l’home ho deia per animar-se; però per aquí les coses van més o menys en aquesta seqüència.
El cas Millet no ens deixarà viure durant una bona temporada, entre altres coses perquè -a part d’un acte de mangància- és una mina de vots (socialistes) i una ganivetada clavada al cor mateix del catalanisme cultural, ja molt tocat per la gestió burocràtica de la cultura, que és el model predominant aquí i arreu d’Europa de fa molts anys.
Em sobta, però, que no s’hagi plantejat un tema clàssic en l’antropologia com és el de la contraposició entre cultures de la culpa i cultures de la vergonya que en aquest tema em sembla absolutament pertinent. Ruth Benedict va establir aquesta distinció al seu temps (l’endemà de la II Guerra) per diferenciar la gestió japonesa de la responsabilitat, com a vergonya, de la gestió cristiana i catòlica que vincula el mal a la culpa. Parant l’orella en converses de carrer, a part del fet del saqueig del Palau, brutal en ell mateix, el personal -que el capdevall és molt primari- s’escandalitza aquest cop no tant per la culpa personal d’un mangant com per la vergonya (civil i política) que el fet implica. Per dir-ho ràpid, la culpa serà d’en Millet però la vergonya la passa tothom (excepte ell mateix, és clar).
No ha ajudat gaire la defensa tecnocràtica o administrativa del cas que ha tirat endavant l’equip dels seus advocats obviant els aspectes ‘moralitzants’ de la qüestió (‘ha fet ics, per tant li toquen quatre anyets menys els atenuants de penediment i edat avançada; apa siau!’). Com si la gent en tingués prou amb la pura ‘gestió’ jurídica sense emoció! Afegiu a això que des de la premsa es demana canya exemplaritzant (hem progressat; al segle XVI demanarien sang i Inquisició!) i que quan la bona gent s’excita les conseqüències poden ser imprevisibles.
Acostumats a esquemes molt catòlics de culpa/penediment/perdó, els esquemes de vergonya social que afegeix el cas Millet tenen mal pronòstic. Veurem en què para tot, però potser convindria revisar les teories de Benedict sobre el tema. Al cap i a la fi els països poden viure amb culpables però no col·lectivament avergonyits:
Arriben notícies, molt en comptagotes, de l’escàndol francès per la plaga de suïcidis per excès de treball en les empreses. Fa temps vaig intentar explicar què era el karoshi al meu web: http://www.alcoberro.info/pdf/eticaemp7.pdf però sembla que el concepte encara no és gaire conegut. O que es coneix però no interessa donar-lo a conéixer.
En dies com aquests, plujosos i que conviden a la nostàlgia seria bo meditar si, entre tots, no estem creant una tecnologia tòxica i quina part de la responsabilitat en el malestar correpon a Internet. És clar que sempre resulta més senzill dir que la culpa és de l’altre.
Powered by WordPress