L’home que mira

Al llibre d’Educació eticocívica del meu fill (Mores - Vicens Vives), s’explica una història entendridora: ‘Hi havia una vegada un nen que va tenir sempre tot el que demanava, si més no totes les coses que demanava. Els seus pares, forçats a realitzar llargues jornades laborals, l’estimaven molt i desitjaven veure’l feliç les poques hores que podien estar amb ell. Constantment li feien regals, a ser possible molt cars, i intentaven no negar-li res del que demanava perquè estigués content i els estimés molt (…) El nen va anar creixent i … ‘

L’exercici que es diu ‘llegeix, redacta i reflexiona’ (per cert: ¿l’ase que ha escrit el llibre no sap que abans de redactar s’ha de reflexionar?), pretén que, a partir d’aquesta ‘i….’ amenaçadora, el nen ‘extregui les conseqüències pertinents’  i pregunta si tenir uns pares així ‘Contribuirà a fer-lo més feliç o més desgraciat en la vida’.

La meva resposta és clara. Tenir uns pares com els del conte seria tota una sort. L’home que mira pot explicar que té dos fills, una nena de dinou i un noi de quinze, que han tingut sempre tot el que han volgut i a qui mai no els he negat res, incloent-hi roba i viatges ultracars. El resultat és que una està fent segon de Medicina amb un nou setanta-sis de promig i l’altre està acabant secundària amb un promig de notable alt (considerant que, com els seus pares, és alèrgic a la gimnàstica no està gens malament).

Si no et neguen mai res ¿et maleduquen? Apa i què més! La veritat és exactament la contrària i ho sé per experiència. Perquè sé com em van educar a mi perquè he procurat fer exactament el contrari amb els meus fills i, en la part que depén de mi (deixant de banda la dotació genètica que hagin rebut, excel.lent tot cal dir-ho), me n’he sortit amb  èxit contrastable. Educar la mainada per ser rica, lliure, desvetllada i feliç és educar-la bé. Disortadament, però, encara hi ha massa gent que odia la felicitat, que maltracta el seu cos amb gimnàstica i la seva ment amb submissió al poder. Educar infants perquè acceptin ser pobres (de butxaca i d’esperit) submissos al poder, reprimits de cos i ànima, etc; això si que és és fomentar la mala educació.

Ja ho va dir Keynes, que era ric (i ho porta a la pràctica Zapatero, que se n’acabarà essent): ‘Tristos aquests temps en què hem de fer creure a la gent que les coses boniques són lletges i les coses lletges són boniques, simplement perquè les coses boniques són cares i les coses lletges són barates’. Donca això. Menys valors, si us plau, i una mica més de veritat.

Feia temps que no parlàvem i mentre l’escoltava no podia deixar de pensar en una cançó de Chico Buarque que es diu ‘Ela faz cinema’:

Quando ela mente/ Não sei se ela deveras sente/O que mente para mim.  M’he estimat més no saber-ho. 

 Benvolguts amics, coneguts i saludats de www.alcoberro.info

Aquest setembre em posava en contacte amb vosaltres per anunciar-vos les novetats del web de filosofia i pensament, i vaig explicar que estava preparant una sèrie d’arxius sobre Història de la Psicologia.
Per a la meva sorpresa, un bon nombre de professors de filosofia a Batxillerat que s’havien trobat amb la nova assignatura de ‘Psicologia i Sociologia’ -sense que a la facultat mai ni ningú no els hagués explicat ni psicologia ni sociologia- em van demanar que els passés informació per poder preparar les classes. Així, doncs, hem accelerat una mica la feina i ja podem oferir els primers 26 arxius, aptes per convertir-se en la base documental d’una classe.  
Els podeu trobar ja a l’adreça:

 http://www.alcoberro.info/planes/psico0.htm i us agrairé que feu córrer la informació.

  
En tot cas, de Wundt i Skinner a Selye, de Palo Alto a Zimbardo, de Charles Horton Cooley a Theodore Roszak, de David Hubel a Eric Kandel i Karim Nader, hem procurat elaborar uns materials clars i actualitzats, centrats molt especialment en els últims desenvolupaments de la teoria. Aquests apunts (fruit directíssim de molts anys de les meves classes al batxillerat) tenen una profunda voluntat de suplència, davant una situació absurda al curriculum provocada per l’actual govern català i, molt específicament, pel conseller Maragall.

Però espero que com a mínim aquests apunts d’Història de la Psicologia serveixin també com a divulgació cultural i que tothom qui els llegeixi pugui aprendre alguna cosa. Gràcies per fer-los ‘rular’.

Aquí us deixo els materials de la meva participació als Juliols de la Universitat de Barcelona, al curs de Xavier Laborda sobre blocs:

http://blocdejuliol.blogspot.com/2008/07/glossari-de-luxe-alcoberro-by-alcaberro.html

http://es.youtube.com/watch?v=sxzkoFlJOWs 

Llegir La Vanguardia en aquests últims dies de vacances pot resultar especialment dolorós. De vegades metafòricament i de vegades d’una manera ben real. Avui el diari em porta una notícia punyent: Pilar Fibla ha mort. Haviem quedat a trobar-nos la setmana entrant per a una sèrie de projectes en comú i havia de presentar un DVD sobre etologia animal d’aquí a tres setmanes a l’Ateneu. Ara només queda el record i l’homenatge.

La Pilar, com en Manuel Satué, deixarà un buit difícil d’omplir al Liceu Maragall. Havia estat una persona del cercle més immediat de Manolo Sacristan i, com Sara Estrada o Rosa Borràs, foren d’aquelles lliutadores comunistes que van treballar al món de l’ensenyament públic d’una manera resistencial, heròica, en un moment molt difícil per a aquest país. No s’ha fet justícia a aquesta generació, que és la del Grup Panta Rei (la primera gent que es van plantejar qüestions de didàctica de la filosofia) i la del Grup del Casal de Mestre de Santa Coloma

Com a dona, com a professora de filosofia i com a comunista s’havia interessat molt pels temes ecològics i havia tingut ocasió de portar-la més d’un cop a l’Ateneu Barcelonès a parlar sobre aquests temes. Fou una magnífica mestra, una persona sàvia i lúcida, una de les nostres lluitadores per la democràcia i una humanista. A l’Ateneu i al Liceu Maragall la notarem a faltar, com es noten a faltar els bons. Ara als amics i a la gent interessada com ella en la pau i en l’ecologia ens queda un silenci molt dur. Sit terra levis.

Quan de vegades critiquen que a www.alcoberro.info barregi continguts en català i castellà (ep; i n’hi ha un en italià; busqueu-lo!), sempre responc que el que m’interessa és ser llegit en català i que s’expandeixi i creixi la meva llengua, que és tan gloriosa com a mínim com la dels veïns i -si cal- francament més decent, perquè no va ser usada per exterminar els indis d’un continent sencer.

Si segregués els continguts del web per llengua, el que succeiria és que a l’Amèrica Llatina (el 30% de les visites) ningú no em miraria en català. I això, simplement, no m’interessa. El que vull és que donant eines en la seva llengua, vinguin a la meva. És una opció francament política. I de moment em funciona bé prou. Tinc arxivades un munt de referències llatines de gent que ha començat a llegir (a llegir-me, què carai!) en castellà i ho ha continuat fent en català. Senzillament perquè els meus textos mereixen ser llegits, perquè són pensats, consistents i didàctics. Que no és tan fàcil, ho diré clar. I si dels meus textos passen a saber coses d’altres pensadors catalans o del meu país, em semblarà francament magnífic. Sé que això ja ha passat molts cops i -què voleu- n’estic francament molt cofoi. Per què no hauria d’estar-ho, què carai?

Rebo de tres o deu e-mails mensuals vinculats al web (el mínim a l’agost i el màxim al maig) i generalment els guardo per a mi, especialment quan hi ha crítiques ferotges d’alumnes a professors seus; però casualment ahir em va arribar un mail mexicà que és un bon exemple de perquè crec que no m’erro quan barrejo català i castellà. Us el copio. Però també podria copiar-vos el text d’un professor de la Universitat d’Extremadura que fa un parell de setmanes es cagava en mi i en el meu país perquè el paio va intuir que un text important no l’entenia en català. Us l’estalviaré.

Sr. Ramon Alcoberro:
 
Salut.
 
Un cálido saludo desde la Ciudad de México.
 
Mi nombre es Alfredo F N, de 47 años de edad.
 
Casualmente, hace un par de días, navegando por la red -como se dice ahora- me encontré con vuestra página mientras buscaba información sobre “Feuerbach”. Vuestra presentación sobre tal tópico me agradó y procedí a buscar vuestra página de inicio. Y heme aquí, ahora, como asiduo lector suyo. El tono de autoridad, fruto evidente una conciensuda y amorosa investigación, combinado con uno que otro sabroso detalle anecdótico más los detalles finos del contexto, confiere a vuestros textos un atractivo singular. Incluso desconocedor, yo, del catalán (supongo que es catalán y si no, por favor corríjame), me esfuerzo por comprenderlos, no sin cierta frustración al no captar los detalles finos del idioma.Por lo mismo espero estar ya pronto en vías de adquirir algunos de los títulos de vuestra bibliografía, los cuales espero encontrar en librerías mexicanas.
Vaya pues este pequeño testimonio de discreta admiración por vuestro trabajo esencialmente pedagógico, sin más intención que la de dar salida al ánimo que me ha impulsado a manifestarle mis respetos.
 
Sinceros parabienes desde
Coacalco (casa de la sabiduría)
Teotihuacan (ciudad de los dioses)
México (en el ombligo del universo)
 

No veig gaire la tele -i quasi mai en espanyol- però segueixo amb interès tot el tema de Desprogramar Tele 5 perquè inclou alguns dels tòpics sociològics blocaires més significatius. D’una banda Tele 5 ha decidit apuntar-se a una cosa tan absolutament totalitària com el ‘Manifiesto por la lengua común’ (sense adonar-se que l’única llengua comuna al món és l’anglès -aquests pagerols castellans deliren quan es pensen que la seva és una llengua comuna!). De l’altra, com és lògic i normal, la gent decent s’ha sentit insultada i ha tirat en doina. És a dir, s’han posat a boicotejar tot el que fa ferum de Tele 5 i es posa a tret, que és un costum que darrerament prolifera força (des que ens en van ensenyar el PP i la COPE, per ser exactes)

Però com que a hores d’ara ningú seriós no llegeix un paio tan ilegible com el darrer Vargas Llosa (és que es boicoteja sol, vivint de glòries passades), doncs aquí s’està armant un embolic de cal ample. Ja no tan sols ens proposen fer caure l’audiència de Tele 5, sinó que ara segons sembla han de rossegar merda tots els seus anunciants. Que, per cert, alguna gent els tenen ben comptats.

Llegiexos coses per Internet com ara aquestes:

…   X anima la ciutadania a boicotejar aquelles empreses que es publiciten a Tele5, per tal que l’emissora acabi quedant-se sense anunciants i noti què passa quan s’enfronta a tot un país sencer. Entre les companyies que s’anuncien a l’emissora i que s’han cridat al boicot hi ha Loreal (cosmètics), Braun (electrodomèstics), L’Homme (perfums), Grupo Dhul (alimentari), Lacoste (vestits), Vodafone (telefonia), Orange (telefonia), Movistar (telefonia), Mafre (assegurances), Garnier (cosmètics), El Corte Inglés, Nivea (cosmètics), DNAge (cosmètics), Pastas Gallo (alimentari), Philadelphia (làctics), Mercedes Benz (automoció), Chevrolet (automoció), Peugeot (automoció), Viajes Iberia, Corporacions Dermostética (salut i estètica), Don Simón (alimentari), La Casera (refrescos), Danone (làctics), Nestlé (alimentari), Koipesol (olis), Pascual (alimentari) o Vivesoy (alimentari).

Caram; posades així les coses haurem d’acabar boicotejant el sistema mètric decimal, gent!. Una vegada més el blocaires sobrestimen la significació i el poder dels blocs com a eina política. Si Internet pogués boicotejar alhora tants productes i tan diversos, ja hauríem fet una versió postmoderna de la  revolució. Aquesta mena de revolta contra el món en realitat és poca cosa més que una confessió d’impotència.

Curiosament a ningú no se li ha acudit boicotejar Pilar Rahola (que ‘actua’ simultàniament a TV3 i a Tele 5 i diu a cada lloc el que li convè per fer amics). Desprogramar Tele 5 o desprogramar els que volen passar per ‘catalans simpàtics’ o per ‘nativos agradecidos’ ? Vet aquí la qüestió. Ep; si la qüestió es vol plantejar en termes reals i no és (com em temo) una descàrrega més d’adrenalina patriòtica. Al cap i a la fi, del ‘Manifiesto por la la lengua común’ se n’haurien d’ocupar bàsicament els humoristes.

Que el bloc està canviant la manera de comunicar és, ara com ara, una obvietat. Que es tracta d’un medi tan líquid que necesita reinventar-se sovint també es fa evident cada dia. I que té unes mancances molt obvies (començant  per una hiperpolitització brutal, un punt adolescent) també sembla clar. Refugi de marginals en la societat de la informació o pedrera de noves sensibilitats, el bloc està al centre mateix dels canvis socials a l’època postindustrial –i  té el perill de trobar-se arrossegat en aquest mateix canvi.

Per això és interessant que la Universitat de Barcelona hagi programat un curs d’estiu sobre Comunicació i bloc: teclats i pantalles  per influir i cooperar, que coordinarà el professor Xavier Laborda del 7 a l’11 de juliol. En un món com el dels blocaires catalans, aquest curs hauria de ser à ne pas manquer per tal d’evitar cofoisme i el derrotisme que cíclicament envaeixen la xarxa.  

Amb autoritats com el mexicà Morales Peña, el professor d’Esade Martínez Piña o el clàssic Saul Gordillo, serà una trobada per pensar la xarxa en profunditat. Ens hi veiem.

 http://www.ub.es/juliols/programacurs.php?id=200841