L’home que mira

Si la situació de l’economia mundial no fos dramàtica, n’hi hauria per indignar-se de l’agressió (baixada de pantalons inclosa), que la tradició liberal ha patit aquest cap de setmana amb la solució màgica que el govern nord-americà ha ‘descobert’ per remuntar la crisi bancària. Que bàsicament consisteix a què la paguin els que no l’han produïda ni buscada. La ‘mentalitat subprime’ (passar-li el mort a un altre) ha triomfat tant que d’ara endavant l’aplicarà el govern americà per llei. Gloriós.

Comencem, però, per recordar les presses que imposava una data del calendari que sembla haver ‘oblidat’ la premsa convencional. Divendres passat (tercer divendres de setembre), tocava el venciment trimestral d’opcions i futurs. Fins i tot el pitjor president de la història dels Estats Units va entendre que si un dia abans no injectava líquid als mercats bancaris, dilluns (demà) la catàstrofe econòmica hauria estat èpica. Així que la FED ha actuat al rescat, com el setè de cavalleria del general Custer. 

D’acord que no és fàcil digerir la fallida dels bancs tercer, quart i cinquè d’inversions dels Estats Units en un temps, a més, brevíssim. Estan per veure, però, les conseqüències de la mesura suposadament salvadora, sobretot perquè injectar uns diners que l’Oncle Sam no té a uns bancs que tampoc són eficaços calma els nervis, però no toca els fonaments de la crisi que és de sistema industrial i energètica. És a dir, que estem davant una crisi de model, en què les ‘subprimes’ són la conseqüència però no la causa. Veurem si això serà Little Big Horn o si en sortirem vius.

Dilluns podria passar que es posin a la cua de demanar pasta totes les empreses que fan ‘economia creativa’ als Estats Units, començant per la Fox i General Motors. O que el partit comunista xinès decideixi quedar-se alguns bancs anglesos i nord-americans, avalat pel deute públic que Xina porta quinze anys comprant. De moment tenim 800 companyies, amb noms i cognoms, a qui el mateix govern americà ha prohibit continuar especulant, com si això d’especular algú ho pogués prohibir per decret. Algú hauria de donar lliçons d’economia liberal als liberals, no us sembla? 

Aquí estem, doncs, esperant el cigne negre (el ‘black swan’), l’esdeveniment improbable, impredictible i de conseqüències devastadores i preparant-nos a llegir Nassim Taleb, un nom de senyor molt savi que sentireu anomenar força properament. 

Per cert: qui havia dit que l’ètica no serveix per a res en una empresa? Miro de buscar alguns links i us els deixo al comentari.      

A l’Ateneu Barcelonès vam tenir ahir (dimecres) un debat interessantíssim entre Antonio Cerrillo (La Vanguardia)  i el clàssic del periodisme ecologista Santiago Vilanova, a propòsit de l’ètica i la manipulació periodística, de l’ecologisme i el nuclearisme. Amb una minista  espanyola de Medi ambient desapareguda (algú sap qui és, què diu o què fa?) i uns ecologistes oficials ‘iniciatius’ que viuen a la pura inòpia i ‘amb la pitxa feta un lio’, la responsabilitat moral de la informació i de reflectir una consciència recau en bona part en la premsa. Però el debat, llarg i matisat, va permetre constatar que tot plegat no és fàcil. És per la premsa que s’han conegut les contradiccions tripartides i iniciatives (túnel de Bracons, transvasaments, aigua del Segre, intents de desprotegir els aiguamolls de Pals…). La pregunta és, però, si la premsa fa poc. Seria senzill mostrar que algues campanyes contra l’energia eòlica, per exemple, provenen d’interessos que són perfectament descriptibles, per molt que es difresin de ‘progres’. En aquest camp la desinformació és encara brutal i sembla que la premsa ajuda poc a explicar els interessos de cada part. O, potser, senzillament, donada l’estructura social i empresarial que tenim, la premsa fa el que bonament pot i el que falta és claredat conceptual i politica?.  

Qualsevol lector de premsa estrangera –i ara amb Internet som molts milers- sap que a tota Europa es parla habitualment molt més que aquí sobre temes ecològics. I que la premsa dels Estats Units va plena d’articles molt didàctics sobre el canvi climàtic -un fet, per  cert, que allí ja no es dubta majoritàriament al menys en ambients ben informats. No descobrirem res nou, però, si diem que el PSC és el més pronuclear dels partits socialistes europeus, amb la probable excepció de socialisme italià en l’època de Craxi (i així va acabar el tipus: mort en un exili d’or i carregat de judicis per corrupció!). Tampoc descobrirem res si observem que a TV3 això de l’ecologisme simplement ha estat arrasat als darrers temps.

Però em va semblar que del debat a l’Ateneu quedava clara una cosa. L’ecologisme ha de passar d’una perspectiva difusa (en què qualsevol proposta territorial es disfressa de verd) a una consistència política i conceptual que massa sovint no té. Una pregunta que ens feia Cerrillo queda per respondre: quins són avui els intel·lectuals i els filòsofs de l’ecologisme català? Mort Sacristán (que Iniciativa no ha reivindicat) i amb un Joaquim Sempere lúcid però en edat de jubilació, qui pren el relleu?  

Últim bany de la temporada. El temps de la natura (physis, en grec) és infinit. El de l’home que mira, no. Viu en el temps del món (cosmos), que és periòdic i té un ordre definit. Un ordre, és clar, que l’home que mira s’ha trobat imposat i que sovint no li agrada. Amb la darrera braçada, sortint del mar que ja refreda es diu que Thales tenia raó: déus i coses divines naixeren de l’aigua. L’efímer és imatge de l’etern.

Divendres passat (12 set) Le Monde publicava fins quatre articles ‘de fons’ analitzant la visita del Papa a França des de diversos punts de vista: l’anticlericalisme tòpic (Jean-Luc Mélenchon), l’universalisme utòpic (Abdelwahab Meddeb), l’ortodòxia vaticanista (Jean-Luc Marion) i el cristianisme progressista (Gilles Marmase). Em quedo amb dues frases d’aquest darrer que tant de bo tinguin un punt profètic: ‘Des del punt de vista del creient l’autoritarisme i l’immobilisme de l’Església no tenen res d’inevitable i resulta xocant’. I l’altra: ‘Somiem una Església intel·lectualment adulta, capaç de posar en debat els seus principis i les seves tries, per comptes de censurar la dissidència’. Amén, Jesús!

Marion (filòsof cartesià, al cap i a la fi!) diu que ‘només plantejant la qüestió de la veritat, el catolicisme podrà superar la crisi que actualment afronta’. No em sembla que el catolicisme hagi fet res que ‘plantejar la qüestió de la veritat’. Al cap i a la fi, el Crist és ‘veritat i vida’ per definició. El que li queda per plantejar és la qüestió de la crítica. No sé si podrem parlar d’això amb Vattimo, que vindrà el mes entrant a la Universitat de Girona però m’ho hauria d’apuntar a l’agenda.

L’edició ‘dimanche-lundi’ del mateix Monde publicava a dues planes, sota la rúbrica ‘Documents’ el discurs de Sarkozy (ortodòxia neocon, previsible), la resposta del Papa i, sobretot, el text pràcticament sencer del discurs als intel·lectual reunits al Collège de Bernardins. El títol no podia ser més decebedor ‘Una cultura purament positivista seria la capitulació de la raó’ però el desenvolupament té el seu puntet. Benet XVI sap perfectament que l’Església davant la cultura postmoderna només pot reactualitzar el discurs al déu desconegut de Sant Pau a l’àgora d’Atenes, que ‘no és el de l’atzar cec, sinó el de la llibertat’. Gran frase i gran idea al darrera si algú volgués (pogués?) actualitzar-la.  Contraposar l’atzar (l’absurd) a la llibertat (que, precisament, és l’eina per desterrar la irracionalitat)  podria donar molt de si. Dissortadament la resta del text no convida a fer-ho, sinó que és més del de sempre. I com sempre la pregunta: hi haurà discussió adulta  del discurs dels Bernardins? A Catalunya ja sabem que no, ni per casualitat. A Europa, ja veurem:

Edmundo Rivero ho cantava en un tangasso amb un punt masclista: 

¿Viejo?…Porque tengo miedo que me sobrés en malicia/ ¿Viejo?…Porque desconfío que me querés amurar./Porque me estoy dando cuenta que fue mi vida ficticia/y porque tengo otro modo de ver y filosofar. /Sin embargo, todavía, si se me cuadra y si me apuran  /puedo mostrarle a cualquiera que sé hacerme respetar. 

L’home que mira tem que fer-se vell sigui aproximadament això.    

El llenguatge no menteix mai. Poden mentir els usuaris del llenguatge, però les paraules estan aquí, palplantades, dient tot el que els individus no volen dir. Per això a l’home que mira li fot tan de fàstic sentir l’expressió ‘tolerància zero’. És simplement lamentable que una expressió així la faci servir algú que sàpiga què significa la democràcia. Com ens ha ensenyat tota la tradició liberal des de Benjamin Constant, un suposat ‘imperi de la llei’ sense la tolerància seria la més repugnant de les dictadures. I una tolerància zero vol dir l’imperi del Leviathan més patètic, en forma d’estat policíac i carceller. Només un ase o un platònic en fase terminal pot creure que cap llei humana és perfecta. Doncs bé, si la perfecció de les lleis és, com a molt, aproximativa, la tolerància (i molta!) serà sempre imprescindible en la vida civilitzada.

‘Tolerància’ és un sinònim de complexitat i de capacitat per al matís: per això hi ha tanta gent que la odia. Hi ha massa individu primari, que no sabria viure sense simplificacions. Per això els veureu bavejant de gust quan diuen ‘tolerància zero’ i confonent la seva intolerància amb la prestesa justícia. Comprenc que el catetisme polític (el ‘catetisme’ entre nosaltres és tot un catecisme) sigui incapaç d’entendre els matisos, però quan al món les úniques opcions són tot o res, vol dir que ha arribat el temps dels desesperats, dels miserables i dels demagogs. Us el regalo. Si hi ha una paraula, però, que no pot anar mai al costat de tolerància seria ‘zero’.           

Segons Bayron, Bizanci es va esfondrar perquè l’Imperi no va ser capaç de conjuminar  un cos romà, un esperit grec i una ànima oriental. Massa coses alhora. Ahir, mentre veia passar la gent per les paradetes de l’Arc de Triomf pensava que Catalunya té una ànima bizantina. Massa coses alhora. Però el món seria molt més desagradable sense Eminonu i els restaurants de peix de Kumkapi. Què hi farem!