L’home que mira

Ja està. Les coses al final sempre són com han de ser. Al cap de tres dies Paris Hilton ha sortit de la presó per raons mèdiques. La raó mèdica fonamental és que el món està boig. Ella, en canvi, està perfectament.

Sorprenent, però cert: hi ha llibres que tothom hauria d’haver llegit i que en realitat no ha llegit ningú. Als darrers tres mesos he esmentat diverses vegades, en seminaris de filosofia política i en reunions de suposats experts en polítiques d’immigració, el llibre Occidentalismo. Breve historia del sentimiento antioccidental d’Avishai Margalit i Ian Buruma (Península, 2005). Però com si res. No l’ha llegit ningú. O al menys no l’ha llegit la gent amb qui he pogut parlar entre els grups que se suposaria que estan a l’aguait d’aquests temes. Nem pas bé. La cultura surt cara però la ignorància dels textos clàssics  que tenen alguna gent (i Occidentalismo és un clàssic) ens sortirà caríssima.

Nem pas bé si volem entendre els problemes culturals de fons del xoc de civilitzacions famós i no tenim ni la més mínima familiariatat amb els arguments de referència sobre el tema. S’ha de llegir Occidentalismo ni que sigui per discrepar-ne. La tesi del ressentiment com a motor de la movilització antioccidental (o dit en vulgar i xaró: el quiero y no puedo musulmà i tercermundista com a eina que explica l’odi al liberalisme i a les societats obertes) segurament s’hauria d’explicar més a poc a poc i de de matisar força més del que fan Buruma i Margalit, però resulta absurd ignorar-la per un prejudici estètic bonista. Que els febles s’alimenten del ressentiment és una tesi prou antiga (és d’origen cínic i està en Spinoza i en La Rochefoucauld) i no ho va descobrir Nietzsche. Que l’ésser humà pot arribar a odiar la bondat i la llibertat i triar la submissió i l’esclavatge potser parla malament de nosaltres mateixos com a humanitat, però no és cap tesi absurda. 

Ja sé que esmentar Margalit al món acadèmic català resulta gairebé anatema (per comunitarista i pel paper una mica ridícul que va fer en la seva estada al Fòrum de Barcelona, lamentant retòricament «la crucifixió d’Israel» que segons sembla -i ja és tenir barra- està fent l’esquerra occidental ). Però un esforç de cultureta no costa tan redéu!     
 

Dimecres dia 16 a 2/4 de 8, a l’Ateneu Barcelonès tindrem ocasió d’enraonar amb Antoni Marí al voltant del seu darrer llibre: La vida de los sentidos (Tusquets), un recull dels seus articles dispersos que dóna moltes pistes significatives sobre una estètica que no és només una pura teoria de l’art i que convindria no passar per alt.

Fa molts anys que Marí reflexiona sobre un tema que es podria resumir en un vers de les Rimes del Dant: Onde venite voi così pensose?, ¿d’on surt l’estranya necessitat que fa l’home pensarós (d’on és amic que véns tan pensarós?, traduïa el clàssic) i que, a l’hora de gaudir, ens produeix també un desassossegament íntim i terrible? “Entusiasme” i “quietud” eren els mots contradictoris que intentava conciliar l’ànima romàntica, tal com ell ens la va explicar en una antologia memorable, i en aquesta necessitat de trobar un espai entre el sublim i el necessari s’ha desenvolupat, em sembla, bona part de la seva obra.

Al final de El preludi, Marí ens parlava de la profunda saviesa d’haver vist la quietud/ -escomesa impossible en un món deturat. Em sembla que aquesta ambigüitat de la quietud, la seva mateixa necessitat i alhora la impossibilitat d’assolir-la en un món de soroll, dóna molta pista sobre la misèria de la modernitat. Molta més, certament, que l’absurda crítica antiil·lustrada al progrés.      

Des que la setmana abans de Nadal vaig publicar el pròleg al Walden de Thoreau (Símbol Eds.) fins que dimarts passat es va començar a distribuir L’utilitarisme (EdiUOC), han estat tres mesos de no parar a base de publicar llibres nous amb la signatura d’un servidor. Ni més ni menys que mitja dotzena d’aportacions meves i totes prou diferents s’han amuntegat en un trimeste per atzars de la vida als taulells de les llibreries  (algun d’aquests llibres portava més d’un any aturat), quasi sense ni temps per pair novetats. Presentacions de llibres i la consegüent corrua d’entrevistes i ràdios m’han tingut semi col·lapsat fins Setmana Santa i encara costarà reprendre el ritme més calmat que dins el general atabalament de la vida acostumo a portar habitualment. 

Mentre comença a sortir crítica de tots aquests materials nous més enllà del món virtual -la de Pere Saborit a El País i la de Xavier Pla a El Temps són d’agrair i les dels internautes ja ni us ho dic!- encara estan pendents a l’agenda força actes vinculats d’una manera o altra a les darreres publicacions. Millor això que el silenci, és clar, però convindreu amb mi que aquest és un país exagerat. Un parell d’anys sense llibre nou i sis de publicats en 100 dies és com allò de la sequera i les inundacions. 

Al millor dels móns possibles m’agradaria poder pencar a un altre ritme, certament. Com si diguésim de pluja fina i passin-me el tòpic. Per això m’ha agradat tenir un matí de diumenge prou calmat per revisar el conjunt de la feina publicada en la voràgine d’aquests dies i, les coses com siguin, un cop rellegits els materials n’he quedat més content del que m’esperava. Instint filosòfic i una mica de cultureta per plantejar idees. Immodèstia a part. Que l’Alcoberro continua essent imprevisible malgrat els anys, m’està prou bé. 

Per Sant Jordi hi haurà molts Walden (Símbol Ed) i molts Homes que mira (Cossetània) a les parades. Així que espero que en compreu i que el regaleu a dojo. Sóc tot un èxit en la versió menys-seller de l’assaig en català, ho ben asseguro. L’Home que mira a més fins i tot té aquell toc de poesia ì d’ironia que queda bé per Sant Jordi. 

En llibreries trobareu segurament menys Ética, economia y empresa (Gedisa) perquè el tema no fa de la diada -però en signo a la parada de l’Ateneu Barcelonès; i suposo que la UOC encara no ha distribuït L’Utilitarisme que és més escolar, tot i que reivindicar Mill és imprescindible als temps que corren. No crec que us sigui fàcil trobar el Dios de Sunyer i Capdevila (properament El Viejo Topo publica uns articles sobre el bon home aquest) i els materials de Teoria del Coneixement són interns de la UOC.

Molta feina d’un servidor, doncs, malgrat que Sant Jordi no sigui ni pugui ser un dia per a llibres de filosofia. En tot cas, benvolguts happy few, lectors d’aquest bloc i dels meus papers diversos, feu vostre el Sant Jordi, passegeu i si decidiu comprar els meus llibrots que els déus olímpics us ho paguin.

La Fundació EPSON es complau a convidar-vos a la presentació dels nostres dos darrers llibres La empresa responsable, (Ed. Claret) de Ramon OLLÉ -director general d’Epson Europe- i Ética,economía y empresa, (Ed. Gedisa), coordinat per Ramon ALCOBERRO -professor a la UdG i consultor de la UOC- L’acte serà el dia 18 d’abril a les 19.30 h., a l’Ateneu Barcelonès, (c. Canuda, nº6 - Barcelona).  Comptarem amb Pere ESCORSA, catedràtic de la UPC, que parlarà sobre Ètica, empresa i innovació tecnològica.