Aquí us deixo l’audio de la meva darrera participació al Catalunya Matí d’en Bassas. L’última, ja es pot endevinar, havia de ser per a explicar John Stuart Mill. Va estar molt bé mentre va durar:
http://www.alcoberro.info/audio/Alcoberro-BASSAS.mp3
Ara que s’acosta l’11 de setembre ve de gust recordar aquella frase de Francesc Pujols que deia: “La Humanitat tendeix a la pau, a la higiene i a la ciència. Si no fos així, pitjor per a ella, perquè mentre hi hagi guerra, brutícia i estultícia no haurà acomplit el seu destí, que és la civilització.” Per les mateixes raons, Catalunya tendeix, cada dia més a la independència. I si no fos així, pitjor per ella.
Ja posats: dues convocatòries per a un Dia Nacional:
El 10 de setembre a les 11 de la nit, parlament d’Agustí Alcoberro a la plaça Pau Vila davant el Museu d’Història de Catalunya i marxa de torxes pel barri de Ribera fins el Fossar
L’11 cap al migdia a l’Arc de Triomf de Barcelona signatura de llibres d’un servidor de vostès.
Fa anys la sociologia era una ciència seriosa, però em temo que des que Bauman va començar a liquidar tot el que es posava a tret, la disciplina està perdent no sé si dir ‘estatus’ però, certament, molta dignitat intel·lectual, a força de simplificacions. Encara entre l’Empordà i Barcelona, l’home que mira no tenia intenció de començar a postejar fins d’aquí a uns dies però (ho sento) em sorprèn i em fot una ràbia de no dir que l’Institut d’Estudis Catalans, fet carn en forma d’Anuari Sociològic, hagi decidit que ara els catalans estan perplexos i, encara pitjor, que la perplexitat és dolenta. Quins collons, tu!
Senyors, si vostès tenen ni que sigui un batxillerat mal fet, haurien de saber que des de Montaigne i Erasme de Rotterdam a Bertrand Russell, la perplexitat és ni més ni menys que la més alta expressió de la intel·ligència. Fins i tot la definició de ciència més coneguda, pura Escola de Viena, diu el següent: ‘Ciència és la perplexitat organitzada.’
Que els catalans estiguéssim perplexos seria en tot cas, digne d’elogi. Vol dir que som savis. És a dir, gent subtil, capaç d’apreciar els detalls, i la decantació precisa del raonament. Segons com ja m’està bé que arreu del món se sàpiga, que els catalans no tenen res a veure amb gent primària, sinó que es tracta de gent curtida per l’aprenentatge llarg i la lectura lenta dels signes. Però aquestes coses s’haurien d’anunciar dies abans de la concesió del Premi Nobel.
En tot cas per si vostès estan infectats de pessimisme, sàpiguen que segons la tradició filosòfica, la perplexitat és un signe de comprensió profunda de les coses. Tant de bo, doncs, que la perplexitat i el President Montilla ens durin anys. Els catalans, ja ho sabeu, som collunuts.
Una alegria de l’estiu. El servei en espanyol de la BBC esmenta l’apartat de Tecnoètica del web. Doncs, moltes gràcies!
http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/science/newsid_7401000/7401379.stm
Llegir La Vanguardia en aquests últims dies de vacances pot resultar especialment dolorós. De vegades metafòricament i de vegades d’una manera ben real. Avui el diari em porta una notícia punyent: Pilar Fibla ha mort. Haviem quedat a trobar-nos la setmana entrant per a una sèrie de projectes en comú i havia de presentar un DVD sobre etologia animal d’aquí a tres setmanes a l’Ateneu. Ara només queda el record i l’homenatge.
La Pilar, com en Manuel Satué, deixarà un buit difícil d’omplir al Liceu Maragall. Havia estat una persona del cercle més immediat de Manolo Sacristan i, com Sara Estrada o Rosa Borràs, foren d’aquelles lliutadores comunistes que van treballar al món de l’ensenyament públic d’una manera resistencial, heròica, en un moment molt difícil per a aquest país. No s’ha fet justícia a aquesta generació, que és la del Grup Panta Rei (la primera gent que es van plantejar qüestions de didàctica de la filosofia) i la del Grup del Casal de Mestre de Santa Coloma
Com a dona, com a professora de filosofia i com a comunista s’havia interessat molt pels temes ecològics i havia tingut ocasió de portar-la més d’un cop a l’Ateneu Barcelonès a parlar sobre aquests temes. Fou una magnífica mestra, una persona sàvia i lúcida, una de les nostres lluitadores per la democràcia i una humanista. A l’Ateneu i al Liceu Maragall la notarem a faltar, com es noten a faltar els bons. Ara als amics i a la gent interessada com ella en la pau i en l’ecologia ens queda un silenci molt dur. Sit terra levis.
Aquest estiu, amb la mort del company Manuel Satué, el professor Gonçal Mayos, de la Universitat de Barcelona, agafa la responsabilitat de conduir el Liceu Maragall de Filosofia. Aquest és el programa del cicle PENSAR LA GLOBALITZACiÓ que ara escalfa motors:
11-10-2008 Ramon Alcoberro. Teories del decreixement
25-10-2008 Gonçal Mayos. Globalització múltiple i incompleta
22-11-2008 Norbert Bilbeny. Com pensar la globalitzacio. Globalització i cosmopolitisme.
13-12-2008 Sergi Mas.Contra el mite de l’Estat impotent
17-1-2009 Anna Sarsanedes. Globalització i informàtica
7- 2- 2009 Marta Doltra, Multitud i conflicte segons Toni Negri
28-2- 2009. Albert Llorca. El trànsit vers el segle XXI: por o esperança?
21- 3- 2009 Pilar Fibla. Globalització i noves tecnologies. La interpretació de Manel Castells.
18.4-2009 Àngels Canadell.Globalització i filosofia de la terra
9-5-2009 Alfonso Barcena. Gestionar la globalització
30-5-2008 Josep Casol. U. Beck: risc globalitzat i individualització extrema
La casa es va quedar més silenciosa quan fa un parell o tres de setmanes ens van marxar els fills, el petit per al ritual de l’anglès a Boston i la gran per continuar creixent com a estudiant en un hospital a Beirut. A més va petar la torre de l’ordinador i a Barcelona fa una calor enganxosa, desagradable. L’estiu és un temps complicat, temps d’exageracions. Dimarts surto una estona al programa d’en Bassas, que va tenir la gentilesa (gràcies) de gravar una de les meves classes a l’Escola d’Estiu del Col. de Llicenciats. Com diu aquell: jo no sé si penso, però sé que faig pensar. A això em dedico.
Com cada estiu em tanco al poble i mirarem de passar un mes i mig en calma empordanesa -amb alguna escapada occitana. Tornaré a postejar cap a l’11 de setembre, si aconsegueixo una serenitat que ara no em deixen tenir. M’esperen un munt de feinetes (Descartes, Hobbes, el bicentenari de Darwin) i un munt de llibres. I un munt de classes per per preparar. I sopars a la fresca amb uns pocs amics. I una ampolla de pastís. Podria ser pitjor. A reveure!
Quan de vegades critiquen que a www.alcoberro.info barregi continguts en català i castellà (ep; i n’hi ha un en italià; busqueu-lo!), sempre responc que el que m’interessa és ser llegit en català i que s’expandeixi i creixi la meva llengua, que és tan gloriosa com a mínim com la dels veïns i -si cal- francament més decent, perquè no va ser usada per exterminar els indis d’un continent sencer.
Si segregués els continguts del web per llengua, el que succeiria és que a l’Amèrica Llatina (el 30% de les visites) ningú no em miraria en català. I això, simplement, no m’interessa. El que vull és que donant eines en la seva llengua, vinguin a la meva. És una opció francament política. I de moment em funciona bé prou. Tinc arxivades un munt de referències llatines de gent que ha començat a llegir (a llegir-me, què carai!) en castellà i ho ha continuat fent en català. Senzillament perquè els meus textos mereixen ser llegits, perquè són pensats, consistents i didàctics. Que no és tan fàcil, ho diré clar. I si dels meus textos passen a saber coses d’altres pensadors catalans o del meu país, em semblarà francament magnífic. Sé que això ja ha passat molts cops i -què voleu- n’estic francament molt cofoi. Per què no hauria d’estar-ho, què carai?
Rebo de tres o deu e-mails mensuals vinculats al web (el mínim a l’agost i el màxim al maig) i generalment els guardo per a mi, especialment quan hi ha crítiques ferotges d’alumnes a professors seus; però casualment ahir em va arribar un mail mexicà que és un bon exemple de perquè crec que no m’erro quan barrejo català i castellà. Us el copio. Però també podria copiar-vos el text d’un professor de la Universitat d’Extremadura que fa un parell de setmanes es cagava en mi i en el meu país perquè el paio va intuir que un text important no l’entenia en català. Us l’estalviaré.
Sr. Ramon Alcoberro:
Salut.
Un cálido saludo desde la Ciudad de México.
Mi nombre es Alfredo F N, de 47 años de edad.
Casualmente, hace un par de días, navegando por la red -como se dice ahora- me encontré con vuestra página mientras buscaba información sobre “Feuerbach”. Vuestra presentación sobre tal tópico me agradó y procedí a buscar vuestra página de inicio. Y heme aquí, ahora, como asiduo lector suyo. El tono de autoridad, fruto evidente una conciensuda y amorosa investigación, combinado con uno que otro sabroso detalle anecdótico más los detalles finos del contexto, confiere a vuestros textos un atractivo singular. Incluso desconocedor, yo, del catalán (supongo que es catalán y si no, por favor corríjame), me esfuerzo por comprenderlos, no sin cierta frustración al no captar los detalles finos del idioma.Por lo mismo espero estar ya pronto en vías de adquirir algunos de los títulos de vuestra bibliografía, los cuales espero encontrar en librerías mexicanas.
Vaya pues este pequeño testimonio de discreta admiración por vuestro trabajo esencialmente pedagógico, sin más intención que la de dar salida al ánimo que me ha impulsado a manifestarle mis respetos.
Sinceros parabienes desde
Coacalco (casa de la sabiduría)
Teotihuacan (ciudad de los dioses)
México (en el ombligo del universo)
No veig gaire la tele -i quasi mai en espanyol- però segueixo amb interès tot el tema de Desprogramar Tele 5 perquè inclou alguns dels tòpics sociològics blocaires més significatius. D’una banda Tele 5 ha decidit apuntar-se a una cosa tan absolutament totalitària com el ‘Manifiesto por la lengua común’ (sense adonar-se que l’única llengua comuna al món és l’anglès -aquests pagerols castellans deliren quan es pensen que la seva és una llengua comuna!). De l’altra, com és lògic i normal, la gent decent s’ha sentit insultada i ha tirat en doina. És a dir, s’han posat a boicotejar tot el que fa ferum de Tele 5 i es posa a tret, que és un costum que darrerament prolifera força (des que ens en van ensenyar el PP i la COPE, per ser exactes)
Però com que a hores d’ara ningú seriós no llegeix un paio tan ilegible com el darrer Vargas Llosa (és que es boicoteja sol, vivint de glòries passades), doncs aquí s’està armant un embolic de cal ample. Ja no tan sols ens proposen fer caure l’audiència de Tele 5, sinó que ara segons sembla han de rossegar merda tots els seus anunciants. Que, per cert, alguna gent els tenen ben comptats.
Llegiexos coses per Internet com ara aquestes:
… X anima la ciutadania a boicotejar aquelles empreses que es publiciten a Tele5, per tal que l’emissora acabi quedant-se sense anunciants i noti què passa quan s’enfronta a tot un país sencer. Entre les companyies que s’anuncien a l’emissora i que s’han cridat al boicot hi ha Loreal (cosmètics), Braun (electrodomèstics), L’Homme (perfums), Grupo Dhul (alimentari), Lacoste (vestits), Vodafone (telefonia), Orange (telefonia), Movistar (telefonia), Mafre (assegurances), Garnier (cosmètics), El Corte Inglés, Nivea (cosmètics), DNAge (cosmètics), Pastas Gallo (alimentari), Philadelphia (làctics), Mercedes Benz (automoció), Chevrolet (automoció), Peugeot (automoció), Viajes Iberia, Corporacions Dermostética (salut i estètica), Don Simón (alimentari), La Casera (refrescos), Danone (làctics), Nestlé (alimentari), Koipesol (olis), Pascual (alimentari) o Vivesoy (alimentari).
Caram; posades així les coses haurem d’acabar boicotejant el sistema mètric decimal, gent!. Una vegada més el blocaires sobrestimen la significació i el poder dels blocs com a eina política. Si Internet pogués boicotejar alhora tants productes i tan diversos, ja hauríem fet una versió postmoderna de la revolució. Aquesta mena de revolta contra el món en realitat és poca cosa més que una confessió d’impotència.
Curiosament a ningú no se li ha acudit boicotejar Pilar Rahola (que ‘actua’ simultàniament a TV3 i a Tele 5 i diu a cada lloc el que li convè per fer amics). Desprogramar Tele 5 o desprogramar els que volen passar per ‘catalans simpàtics’ o per ‘nativos agradecidos’ ? Vet aquí la qüestió. Ep; si la qüestió es vol plantejar en termes reals i no és (com em temo) una descàrrega més d’adrenalina patriòtica. Al cap i a la fi, del ‘Manifiesto por la la lengua común’ se n’haurien d’ocupar bàsicament els humoristes.
Posem a la maleta:
1.- Pere Saborit: Històries del senyor X. Ed. Elipsis - sens dubte el millor llibre en català de l’any.
2.-Norbert Bilbeny: Filosofia politica. Ed. UOC - un mapa perfecte d’un àmbit inquietant, ple de passions somortes.
3.- Edward St. Aubyn: Leche materna. Ed. Anagrama - una novel.la que tan sols pot ser anglesa
4.- Anna Maria Ortese: El mar no baña Nápoles. Ed. Minúscula - una crònica que tan sols pot ser italiana. Perfecta.
5.- Sebastià Sorribas: Barri Xino; una crònica de posguerra. Ed. Base - una nostàlgia perfectament catalana. No m’he perdonat mai que Sorribas es morís sense tenir una llarga conversa amb ell. El vaig defensar en vida i ara, mort, ja és un clàssic. Troç de llibre.
6.- Gianni Vattimo: Ecce comu. Com es re-esdevé allò que s’era. Ed. Accent - a mi no m’ha agradat gens, per restauracionista i per tòpic, però dóna a pensar.
7.- Jordi Mercader: Mill dies amb P.M. Crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall. La Magrana - la crònica de la misèria moral d’aquest país. Trist, fa venir unes ganes intenses de pervocar però s’ha de llegir perquè al cap i a la fi som d’aquest país i les seves misèries són les meves misèries.
8.- Fabrice d’Almeida: El pecado de los dioses. La alta sociedad y el nazismo. Ed. Taurus - una crònica històrica que s’assembla massa al nostre present.
9.- L’impressionant catàleg de Fragmenta Editorial. Poseu a la maleta el que trobessiu. No han publicat res dolent.
I també John Fante (Llenos de vida -Anagrama), i qualsevol llibre d’Imma Monsó i la reedició de les poesies completes d’en Vinyoli finalment en edició barata i la conyeta insubstancial pero passadora d’Alan Bennett sobre la reina d’Anglaterra.
I saber que res que passi res no passa. Això és l’estiu.
Després d’una setmana esgotadora dedicada a la predicació de l’utilitarisme entre potencials infidels i abans de fer (divendres) una conferència sobre blocs i blocaires a la Universitat de Barcelona, les tardes es fan llargues i la llista de feines a fer durant l’estiu s’allarga més del compte. De moment tinc millors relacions amb Hobbes de les que esperava (tremoleu, que pot ser greu!) i ja he revisat un munt de bibliografia sobre la pau per a un seminari (espero que públic) a can Claret. Per cert, avui a la conferència del CCCB, Ramin Jahanbergloo m’ha prestat un parell d’idees que convindria experimentar sobre la no-violència.
També tinc un article sobre Darwin embastat i la revisió dels materials del curs vinent d’ètica. En fi, un estiu. O el que al meu ofici en diuen un estiu.
El dia que la roja -trist que els rojos ens hem de veure així- va jugar contra Itàlia, tota la família (la dona, els nens i la sogra) vam anar al cine.
El dia que la roja -trist que els rojos ens hem de veure així- va jugar contra Rússia jo estava fent de patró de la Fundació Francesc Pujols a Martorell, preparant la museització de la casa del Mestre Hiparxiòleg, que ben aviat (a l’octubre) tindrà carrer a Barcelona.
El dia que la roja -trist que els rojos ens hem de veure així- jugui amb Alemanya, tota la tribu i un munt de montsianencs estarem a l’Auditori de Barcelona, escoltant la Banda de Música de Godall; és a dir, fent país. El nostre, l’únic que tenim. Un país d’oliveres i secà, però de gent digna.
Si la pàtria es fa a cops de bombo (i per què no?; al cap i a la fi la pàtria es fa cada dia que una persona decideix ser decent), que la meva interpreti triomfal el Paquito xocolatero, que carai!
Si no teniu res més de bó per fer a can Fanga, no us perdeu diumenge a la tarda el festival de Bandes. Pura Terra.
VII FESTIVAL DE BANDES DE MÚSICA CATALANES
Federació Catalana de Societats Musicals
http://blocs.mesvilaweb.cat/jaumeciurana
Jaume Ciurana, regidor convergent de l’Ajuntament de Barcelona, és un dels polítics catalans que més m’interessa. I dels pocs amb lectures certificades. Per això us recomano molt el seu post La capitalitat cultural de Barcelona. No hi estic gaire d’acord i ja li ho he dit en un comentari al seu bloc. Però és consistent, ben armat i mostra tant els punts forts com les febleses d’una determinada comprensió de Barcelona. Com és obvi, jo he mirat d’accentuar-ne les febleses. En qualsevol cas, el seu article s’ha de llegir i de discutir.
Powered by WordPress