Que el bloc està canviant la manera de comunicar és, ara com ara, una obvietat. Que es tracta d’un medi tan líquid que necesita reinventar-se sovint també es fa evident cada dia. I que té unes mancances molt obvies (començant per una hiperpolitització brutal, un punt adolescent) també sembla clar. Refugi de marginals en la societat de la informació o pedrera de noves sensibilitats, el bloc està al centre mateix dels canvis socials a l’època postindustrial –i té el perill de trobar-se arrossegat en aquest mateix canvi.
Per això és interessant que la Universitat de Barcelona hagi programat un curs d’estiu sobre Comunicació i bloc: teclats i pantalles per influir i cooperar, que coordinarà el professor Xavier Laborda del 7 a l’11 de juliol. En un món com el dels blocaires catalans, aquest curs hauria de ser à ne pas manquer per tal d’evitar cofoisme i el derrotisme que cíclicament envaeixen la xarxa.
Amb autoritats com el mexicà Morales Peña, el professor d’Esade Martínez Piña o el clàssic Saul Gordillo, serà una trobada per pensar la xarxa en profunditat. Ens hi veiem.
http://www.ub.es/juliols/programacurs.php?id=200841
Una de les preguntes que algun dia ens haurem de fer seriosament en aquest país és la de per què serveixen els periodistes. Ja sabem que els diaris no tenen preu (poden ser perfectament gratuïts) i que tampoc no és imprescindible que tinguin idees. Com deia Karl Kraus no tenir idees i saber explicar-les és ser periodista. El que resulta barroer i absurd és que als media es doni una imatge radicalment tergiversada de la realitat d’una organització (la que controla més del 20% dels pressupostos de la Generalitat -per greu que sàpiga a alguns), quan uns quants milers de persones poden desmentir-la tan fàcilment, senzillament perquè l’han vist en directe.
Per a interessats en psicologia col·lectiva avui resulta alliçonador veure com cada diari local explica el darrer congrés republicà tal com necessitava que hagués passat i sense cap contemplació envers el que va passar. Quan el periodista ni sap ni entén el que veu potser millor somriure i pensar que aquests són els problemes de la llibertat d’expressió; així que tranqui mainada que quan no passa res, res no ha passat. I un altre dia serà, germans!
Al congrés d’ERC el menjatripartits Carretero va retirar la seva esmena (cosa realment flipant), per por que una derrota el retirés a ell i la militància va enviar en Vendrell a l’atur (cosa perfectament previsible i més que anunciada de feia dies). Per la resta pau i tranquil·litat. És clar que la famosa frase no deixis que la realitat t’arruïni la crònica al diari s’ha complert i avui qualsevol desinformat es pensa que diu i sap més que els (pocs) que realment diuen i saben - i riuen. Tensions a ERC? No fotis, nen! Per tensions les que hi ha entre Convergència i Unió (amb alguna Cambra de Comerç pel mig), els problemes interns a l’Església catalana o la baralla entre PSC i PSOE.
Feia mesos que no em passava un dia sencer penjat literalment a un llibre i amb poques setmanes per sort m’hi he trobat dos cops, acarat a dues obres mestres que no haurien de passar desapercebudes. D’una banda, les Històries del senyor X, de Pere Saborit (Ed. Elipsis), sens dubte el text en català més important d’aquest any i destinat a convertir-se en clàssic si en aquest país queda una mica de sensibilitat. Del seu llibre en vull parlar més endavant amb calma perquè, senzillament, és d’una intel·ligència desbordant i d’una profunditat que demana un païdor tranquil. Un text tan magníficament ben escrit i tan savi (tan passat per una reflexió tranquil·la) literalment enlluerna. I per això mateix necessito temps per acostumar-m’hi. Així que ja hi tornaré però, de moment, la llibreria La Central ja el recomana -de manera que no us el perdeu.
L’altre llibre imprescindible son les Crónicas de la América profunda de Joe Bageant (Los libros del Lince) Un llibre destinat també a fer època , un viatge per la pobresa dels Estats Units que explica algunes de les claus d’un tema sociològicament apassionant: per què els pobres i els pringats voten partits que encara els empobriran i els prigaran més. Bageant és un periodista que retorna al cap de trenta anys d’ofici al cul de món on va néixer, el barri pobre de Winchester (Virgínia) i retrata el proletariat americà amb cruesa però (i aquí hi ha la clau) amb una tendresa absoluta. Per què gent que no en té ni per pagar els medicaments voten els qui privatitzen la seguretat social? Per què gent que cobra sis dòlars l’hora voten els qui volen baixar els impostos els rics i fotre els pobres? No és tan sols un llibre per entendre per què està apareguent un personatge tan estrany com Obama -i quines demandes socials hauria d’atendre una esquerra real, no la dels universitaris que es miren el melic. No és tan sols una excursió pel món de les escombreries blanques (els qui no l’encerten mai, els obrers sense feina, les dones, etc). És també una mostra del poder dels blocs (el seu és un dels més importants als USA) i, és literatura que ens retorna a clàssics com Dos Passos i Saroyan. Ja us ho he dit: un llibre per fer pensar i un clàssic per a lectors distrets i sociòlegs afeccionats. I sociòlegs afeccionats o lectors discrets en aquest cas ho som tots, perqùè al llibre de Joe Bageant hi ha algunes de les claus del nostre futur si no espabilem.
Una de les coses més sorprenents del paisatge polític és contemplar què de pressa canvia el teló aquesta comèdia tan farcida de baixes passions i d’egos desbocats que és la vida pública nostrada. Només fa dues o tres setmanes tothom patia pels moviments interns d’ERC i ara els rumors es traslladen a l’àmbit socialista. Cada cop el PSC i el PSOE se separen més i cada cop ho dissimulen menys. I en conseqüència els oracles especulen i no paren sobre els difícils equilibris entre ‘Nicaragua’ i el corrent catalanista del PSC, que es poden tornar insofribles passat l’estiu segons com vagi el tema de l’Estatutet al Constitucional.
L’absurda topada del regidor de cultura municipal (bella contradictio in terminis: la cultura sempre és universal) Jordi Martí ahir al Parlament amb CiU i ERC a propòsit del Grec, dient bestieses sobre les ‘quotes lingüístiques’ (contra la llengua catalana, com sempre, dins el més tronat autoodi sociata) i l’esperat canvi a BTV (per eliminar els perillosos catalanistes de sempre), són dos símptomes dels problemes que està tenint l’aparell per tal d’esborrar la tradició maragallista, molt més arrelada del que sembla. Vist i assumit que els maragallistes no poden guanyar però tampoc no poden perdre i vistes i assumides dels ganes de l’aparell nicaragüenc per ‘matar el pare’, els propers mesos poden ser espectaculars.
Em diuen del Col·legi de Llicenciats que en la primera setmana d’inscripcions per a l’Escola d’Estiu el curs 83101 ja porta vint-i-cinc inscrits (sobre un màxim de quaranta). 83101 vol dir Conèixer l’Utilitarisme i el profe sóc jo. Ens veurem a les tardes del 30 de juny al 4 de juliol per parlar, un cop més, del criteri d’utilitat (tan fàcil de definir com difícil de portar a la pràctica) i d’una filosofia que volia promoure la felicitat i (encara millor) ‘estalviar la infelicitat’.
En aquests darrers anys, l’utilitarisme triomfa (moderadament, però triomfa) perquè és una proposta que es pot entendre. Cansats de nietzschianismes adolescents i de heideggarianisme que cerquen un déu per a que els salvi (i lamentablement pel camí només troben un Hitler), les doctrines modestes o els hedonismes diversos tenen èxit perquè es poden menjar crues i resulten de bon païr. Al cap i a la fi, l’Utilitarisme és la proposta republicana de llibertat i d’exigència moral. Invalidat el marxisme com a eina de comprensió del món -i per pietat no direm res sobre la seva praxi!-, la metodologia utilitarista és de les poques propostes de ciències socials que han resistit els atzars de la història. Potser perquè, com és obvi, si algú no creu ni en la història ni en les històries és un utilitarista.
Ens veurem, doncs, un any més a la Facultat d’Història de la UB a les tardes de la primera setmana de suposades vacances. I com és obvi, d’un curs sobre utilitarisme, l’únic que podem esperar-ne és que sigui útil. Si, a més, resulta distret, millor que millor. Vint hores donen per molt.
http://www.cdl.cat/_cursos/escola_estiu/eestiu.html
El Superdissabte d’ERC porta pel carrer de l’amargura tots els frikis de la Catalunya política (patètica La Retaguàrdia d’avui) i deixa molt tranquils els republicans. Guanyi qui guanyi (excepte en l’improbable cas d’un èxit d’en Carretero, que no vulguin els déus), guanya ERC i perden les, els Coloms (aparteu les criatures), les Raholas (hola i rehola) i els Barbeta (que ja inventaran qualsevol altra cosa per tirar de beta). Perd en Mas (en política que cony hi fas!) i perden els qui usen el nom de Catalunya per fer-se palles mentals o per pagar hipoteques de Cases Grans. Quin descans.
Ho sentim molt pels qui deien que ERC era un estel fugaç. Si aviat farà 32 anys que CiU no suca a l’Ajuntament Barcelona i només els nota a faltar la Junta d’Obres de la Sagrada Família, no crec que posem per cas vint anys més de tripartit puguin fer mal a ningú. A ningú decent, es clar.
Divendres vaig un moment a Girona per gravar una promo a la Ser (surt dilluns després d’en Francino en programació local), passo pel despatx (inundació de textos sobre Hans Jonas!) i pujo a dinar a Perpinyà. El prefecte dels Pirineus Orientals ha decidit que continuï en vigor el decret de sequera, plogui o no i a-la-ciutat-on-mai-no-tindré-un-pis, compro llibres a can Torcatis, dino amb gent ferma i comprovo que només amb quatre eurons, la millora de la catalanització a la ciutat és immensa de tres anys ençà. Un motiu més per lamentar els decenis de provincialisme pujolista.
A quarts de set estava a Barcelona, per presentar la conferència que Vicente Sanfélix va fer (íntegrament en català de València) a l’Ateneu. El nivell de les conferències dels tres filòsofs valencians (Llinares, Marrades i Sanfélix) que hem escoltat darrerament a l’Ateneu és impressionant. Surto de la casa rebentat físicament, però amb la clara consciència d’haver après moltes coses i d’haver conegut molta gent de debò sàvia en un sol dia. No sé si a Barcelona entotsolada i preocupada per si plou o no plou, hi ha gaire consciència de la pujada de nivell cultural que estan tenint en aquests darrers vuit o deu anys les terres catalanes. Però si la ciutat vol continuar essent un llloc atractiu per al talent, caldrà posar-se a pencar. Perpinyà mira cada cop més cap a Montpeller (63.000 estudiants i 4.000 professors i investigadors, poca broma!) i València se sent més escoltada a Madrid que a Barcelona (pregunteu quantes universitats catalanes conviden professors valencians i entendreu perquè no vénen). Així que més val preparar-se per a un combat cultural important en els propers anys, que tindrà repercusions (o si no al temps!) en tota l’Europa del Sud, Milà inclòs.
Georges Frêche, que és un polític de molta més neurona activa que Mas i Montilla junts, juga fort per Montpeller i ha posat fins i tot un antic prefecte (Daniel Constantin) a pencar en exclusiva per atraure inversions universitàries de l’Estat i privades. I a València hi ha un talent immens que, per primera vegada en anys (o en segles) no es vau llastrat per manca de diners. ¿En què pensa l’administració universitària a Barcelona mentre tant?; i pel que fa als estudis de Lletres, autènticament deixats de la mà de Déu: ¿a part de caçar mosques a cops de canó i de confondre les ‘acreditacions’ absolutament burocràtiques i absurdes del professorat universitari amb l’autèntica qualitat educativa, estem fent alguna cosa amb sentit? Perquè crear centres per a postgraduats està molt bé però demostra que la Universitat ja no té complicitats i està essent vista tant pels empresaris com pels polítics amb mentalitat de ‘fàbrica d’aturats’ (perspectiva errònia de dalt a baix). Articles recents de Rafael Argullol, Manuel Cruz i Norbert Bilbeny han començat a plantejar l’absurda situació de les humanitats en la Universitat de la Catalunya actual. Mentre tant certifico que a Perpinyà, a València i a Montpeller estan fent els deures.
M’ho comuniquen ara mateix i se’m fa difícil de creure, Sebastià Salellas, l’advocat gironí de les causes impossibles, acaba de morir amb cinquanta-nou anys. Sense ell (i sense Ferrer Gironès, impossible d’oblidar) Girona és una mica més pobra i més trista. En els fonaments de la Ciutat d’avui hi ha persones fonamentals i ells dos ho han estat. Sit terra levis.
Comments Off
Imaginem que per puresa independentista, Carretero guanya al congrés d’ERC (cosa impossible tal com estan els jocs) i que es trenca el govern d’esquerres. Felicitat completa del PSOE i CiU que l’endemà mateix fan un govern d’unitat basat en el principi jo et dono un permís d’obres a tu i tu em dones una exempció d’impostos a mi. I qualsevol canvi seriós el deixem per a la propera generació. En definitiva, un suïcidi polític de l’independentisme. Ja se sap, ERC són uns immadurs crònics que no estan preparats. I la independència un somni, bla, bla. Com vols votar uns paios que no volen manar? Etcètera.
Per sort ja s’han acabat els temps en què a les manifestacions independentistes hi anavem vint independentistes, quaranta tocats de l’ala i cent cinquanta policies El futur de Carretero consisteix a ser votat pel Jordi Barbeta i pel Conde de Godó el dia que ingressin a ERC, cosa que vist l’interès que tenen pel partit jo diria que pot passar d’un moment a l’altre. I el de l’independentisme depèn de si se sap sortir de la marginació. Voteu el que us doni la gana, però torneu la Heidi a la muntanya.
Un dels mites més lamentables de les esquerres en política és el de la puresa. La puresa com se sap és incompatible amb la funció que ha de fer un partit polític, que és -estrictament- créixer, multiplicar-se i reproduir-se en vots. Cosa que no lliga amb la puresa ideològica, amb l’econòmica o amb la cultural. Els escrúpols, els purismes i la ingenuïtat d’Esquerra Republicana, per exemple, no els té -ni els necessita- cap altre partit polític a la Catalunya d’avui. Fins i tot té un toc cursi quan es predica des de les muntanyes. I d’això podem morir, purs i verges.
I l’altre mite -també profundament cristià, però no per això menys tòpic- és que ‘el fi no justifica mai els mitjans’. Doncs bé, suposant que el fi no justifiqui els mitjans, què els justifica? Un mitjà només té sentit per a un fi i pot ser proporcionat o desproporcionat, però òbviament sempre està justificat quan la fi el fa necessari. No acabo d’entendre per què quan els enemics de les Esquerres fan el que els surt de l’aixella (especulació immobiliària, mobbing als treballadors, especulació de matèries primeres…) tothom ho troba normal i, en canvi, hi ha grans escarafalls quan ho fan els pobres. Ho sento molt, però la crueltat forma part del cervell humà i no m’escandalitza quan d’en tant surt la bèstia que portem a dintre.
El que m’escandalitzaria és una ètica tan miserable que impedís defensar-me. En altres paraules, l’endemà del dia que els de la COPE parin l’altre galta, ens podrem començar a pensar si la parem els bons.
“”Jo no crec en un possible futur de la religió que no sigui també el futur del comunisme””, escriu Gianni Vattimo a la plana set de l’edició catalana del seu darrer llibre, Ecce commu, que, tradUít amb ofici per Oriol Ponsatí-Murlà, acaba de treure Accent Editorial i que del 9 al 13 de juny serà la base del curs del pare de la postmodernitat a la Universitat de Girona. Ecce comu (en llibreries a partir de la setmana vinent), que va ‘sobre la retrobada (o per retrobar) esperança comunista’ constitueix una inesperada contribució a un diàleg complex, el que separa la comunitat de comunisme, (o la ‘cosa pública’ de la República i la iniciativa d’Iniciativa). Vet aquí conceptes que haurien d’anar junts i que sovint són incompatibles. Conceptes en què alguna cosa no va a to i que segurament necessiten una mica de feblesa (d’autoironia) per acabar de ser creïbles.
Si voleu emprenyar un socialista feu-li una pregunta molt senzilla: ‘¿.. i vostè què ha socialitzat?’ Si vostè és igualitarista… per què és tan ric? Preguntes ingènues i quasi infantils –tothom sap que els socialistes privatitzen i els conservadors revolucionen- que per això mateix, perquè toquen les obvietats, ens deixen sempre en mal lloc i no se sap com respondre-les. D’aquí la importància d’aquest Ecce commu (amb implícit homenatge al develador de nihilisme ja en títol). Una ontologia de l’actualitat (el programa d’investigació de Vattimo) pot ser útil per a repensar conceptes que constitueixen el cor mateix d’algunes ideologies potser enterrades massa precipitadament? El seminari gironí de Vattiimo (última cita d’aquest curs acadèmic abans de la temporada de cursets d’estiu, que aquest any ve bona!) serà un lloc molt interessant per debatre sobre la distància entre el desig de puresa (comú a cristians i comunistes) i la realitat de les ontologies grises.
Alguna cosa greu està passant amb el darrers postmarxistes, perquè darrerament només se’ls troba a missa. Toni Negri recomana Sant Francesc amb la moralina d’un anarquista qualsevol (ja se sap: amor als homes i odi a les institucions, la xuminada anarquista per als qui les institucions són coses d’extraterrestres). Zizek també s’apunta a ‘repensar’ la figura de Jesús (això si; prèvia hipòtesi d’un Jesús ateu que ningú sap d’on ha sortit, però de la Bíblia segur que no). I fins i tot em trobo cada cop més Alain Badiou, que jo tenia per gent seriosa, reivindicat en bibliografia americana pel seu pitjor llibre (Sant Pau i la fundació de l’universalisme, PUF, 1997).
Potser el cristianisme d’ara ja només s’entén una mitologia entre d’altres (i, en conseqüència, tant li fum parlar de Sant Francesc com d’Eros i Psique). O cristians i marxistes s’han quedat com els últims que busquen la terra promesa (mentre les altres filosofies polítiques prou en tenen amb la gestió del present). Llegint Negri i Badiou (Zizek no el tasto) no puc deixar de pensar en el cristianisme i en el marxisme com bombes desactivades d’un potencial impressionant. Però si em preguntes sobre la possibilitat que algú els torni a col·locar l’espoleta, la resposta és, senzillament, que no ho sé. Coses més rares hem vist.