Hi ha dues possibilitats a l’hora d’argumentar que la cultura és una: la liberal i la tecnològica. Per a la primera, només és cultura el que ens porta a una societat oberta -i la resta seria barbàrie. Però el liberalisme és una teoria bàsicament negativa (procura no fer mal, més que no pas fer el ‘bé’, un concepte que resulta quasi impossible de definir) i, per tant, es decanta per la tolerància més que per la unicitat cultural.
L’altra tesi diu que només la tecnologia és avui capaç de crear models culturals universals (la tecnologia és mundial, senzillament). Però Jacques Ellul ja va explicar en quin sentit la tecnologia ‘no és cultura’, sinó que viu precisament de trencar la tradició cultural.
Cap de les dues possibilitats d’argumentar la unicitat cultural no em sembla que puguin oferir bons arguments contra el pluralisme i tampoc no em sembla que els liberals (a diferència dels ‘neos’) puguin ser altra cosa que pluralistes.
Entre els papers que tenia pendents de llegir de les vacances i que aquests dies de pont he pogut mirar, en destaco un perquè no l’entenc. Diu Josep Ramoneda -persona que habitualment sap el que diu- a El Periódico (17 d’agost del 2007): des del CCB partim de la idea que cultura n’hi ha una, que aquesta és universal i ens pertany a tots. O no ho entenc o si ho entenc no hi estic d’acord. Tal com jo ho veig de cultures n’hi ha moltes (és una dada empírica), totes són particulars en les seves valoracions (excepte pel que fa a la reivindicació dels drets humans que té més d’imperatiu o d’esperança que de fet constatable) i estan originades en un context concret (cosa que no vol dir que els seus valors no puguin ser compartits). Tampoc no tinc la sensació que la cultura ‘pertanyi’ a ningú en especial (no més que l’aire, per exemple) -i menys que a ningú pertany als intel·lectuals (que en l’època pop van fer crac). Però potser m’equivoco o no ho he entès bé o la urgència de l’entrevista mata el concepte.
Deia Karl Krauss que el diagnòstic és una autèntica malaltia i la veritat d’aquest aforisme el demostren quotidianament un núvol d’analistes que ens inunden amb anàlisis brillants, però que sempre pateixen del mateix mal: no es compleixen ni per medicina. Procuraré, doncs, no fer un diagnòstic sinó destacar alguns símptomes socials que em tenen perfectament encuriosit; perquè en una societat sempre passen coses i el que ens sobta no és el que passa sinó el que no s’entén.
Em sobta, molt, la terrible incapacitat d’algun partit, molt en especial ERC, per aplicar les tècniques de segmentació i de posició conceptual més elementals en sociologia política. Això, realment, no anuncia res de bo per a un futur. A Barcelona ERC ja va perdre un porró de vots com a conseqüència de no preguntar i de posar al davant de les llistes municipals per Barcelona una ciutadana pel canvi- i al darrera la solidària professional Asha Miró. Són les coses que té anar amb filles del Gànges per la vida quan s’ha d’anar amb filles de Sants. Però quan no s’entén què demana el públic les conseqüències electorals i, sobretot, les no electorals són terribles. I el que val per a ERC val per als sociates, sobretot ara que els partits socialistes estan de capa caiguda (‘ségolènitzats’) a Europa.
Em sobta, encara més, que en un moment d’emprenyada col·lectiva es vulgui obrir el curs polítics amb manifestos de fum, que freguen l’absurditat, com el de l’11 de setembre (que fins i tot té els pebrots de parlar de commemorar un 11 ‘en famíla’ a un país amb un 40% de divorciats !) , per comptes d’agafar el bou per les banyes i mirar d’organitzar l’emprenyament ambiental en una gran manifestació en demanda d’unes infraestructures dignes.
No em sobta gens el pòsit d’amargura i d’impotència que l’home que mira ha trobat a Barcelona aquests dies, després de dos mesos fora de la ciutat. Mereixeria una resposta política que no s’ha donat i que fins i tot es pretén passar per alt, tirant del clàssic qui dia passa any empeny. Comprenc que ENDESA ja ha fet prou i massa per Catalunya esponsoritzant el suplement Cultures de La Vanguardia i ajudant a pagar el dèficit del Fòrum, i que seria de mal gust demanar-los un bon servei elèctric. Però un caos com el de Barcelona aquest estiu pesa com una llosa en l’autoestima del país. Que Pizarro (amb un salari de 4,3 milions d’eurons en 2005) s’hagués menjat amb patates el Parlament Catalunya era fàcil de preveure -qui val, val i per això cobra-; però les coses com siguin: ha fet molt mal veure la feblesa de tota una classe política -i en particular del fill més estimat de l’Altíssim Pujol, vorejant el ridícol- incapaç de defensar els drets dels seus propis votants.
I em sobta encara menys, perquè ja sé de què van, els patètics intents d’alguns professorets universitaris per mirar de fer-se un nom en l’independentisme a còpia d’organitzar plataformes personals aprofitant l’emprenyament social. Si us plau, no m’hi busquin. Miro de ser una persona de/cent, i m’agradaria ser-ho de cent/mil -i aquestes plataformes de dos o tres me la bufen.
M’encurioseix, bastant, però, que en aquest país s’estan produint una nova segmentació social d’una banda entre els qui paguen hipoteca i/o divorci (que les comencen a passar francament magres) i els qui, alliberats d’aquests dos problemes omplen l’aeroport de Prat. Veurem aviat quin és el preu autèntic dels bitllets d’avió low cost.
M’encurioseix, també, que no hagin petat encara els nervis del professorat de secundària i de batxillerat (recordeu allò de la promesa d’eliminar els barracons?), que és la baula més fràgil de la cadena social i la que a priori ho té millor per encetar un cacau social.
Podria fer una llista més llarga de sorpreses i de curiositats: ¿petarà Xina després del Jocs Olímpics o començarà una nova fase de globalització hard després de l’Expo de Xangai?, ¿com es gestionarà la fallida del pensament neocon arreu del món? (ells que volien un nou segle americà només han trobat un nou Vietnam) ¿serà suficient el joc de mans de l’economia financera per emmascarar la crisi mundial de l’economia productiva?
En definitiva, comença un curs que necessita sapiència per veure-hi clar. Que n’hi hagi per a tots. I acceptant que el diagnòstic és una malaltia, tant de bo que les classes treballadores d’aquest gran país adormit, enganyat i abandonat per les seves èlits, pugui despertar d’un cop. Via fora els adormits!
Ahir vaig plantar un ouròboros al bloc amb el títol Espanya. L’ouròboros, en qüestió -la serp que es menja la cua- és el símbol gnòstic de l’univers que mai no canvia, del temps que no progressa sinó que es repeteix, de l’ensopiment que ho devora tot, perfectament esperable i inútil. Espanya, en definitiva. O el mes de setembre.
En Ramon Llull hi ha una característica admirable que no s’ha estudiat com caldria: per a ell la filosofia consistia a plantar arbres. Cadascun amb arrel, tronc, branques, fulles, flors i fruits. En temps de deforestació això té un mèrit de no dir. No ho direm, doncs.
El problema dels ciutadans del món - deia Karl Kraus - és que mai no troben ciutats a la seva mesura. Però com a mínim alguns es coneixen prou bé a sí mateixos. Al CCCB l’Arcadi Espada i gent com ell anuncien pel novembre un curs que es diu ‘Fals’. De veritat.
¿ Us imagineu què hauria passat si Plató hagués escrit el Kamasutra per comptes de mig inventar-se l’amor platònic (l’amor platònic no és grec sinó medieval) i de dir a Les Lleis que els homosexuals són gent ‘contra natura’ ?
La pregunta és de molt mal gust, ho concedeixo, però té conseqüències immediates sobre el conjunt de la història de la filosofia. ¿ Què hauria passat amb els Soliloquis de Sant Agustí, que sempre ha tingut fama de gai (llegeixi’s John Boswell), si a Cascacium, amb perdó, li haguès vingut la dèria de llegir el Kamasutra per comptes de l’Hortensium platonitzant i ciceronià ? ¿ Algú s’imagina Alfred North Whitehead fent una frase campanuda com ara Tot el pensament occidental és una nota a peu de plana del Kamasutra ?
Paris Hilton s’ha revelat aquest estiu com un geni de la teologia cristiana contemporània. Després de passar una temporadeta reflexiva ha declarat: A la presó he llegit la Bíblia. El que més m’ha sorprès és el final. Impressionant la força (i la mala llet) de l’aforisme. Feuerbach, Stirner i Marx opinaven el mateix. Però no ho van saber dir d’una manera tan sintètica. I, per postres, la Paris ho ha dit com qui no vol la cosa, tocant d’orellla.
Aquest estiu amb hipoteques enfilades, talls de llum, retards a Renfe, aeroport en col·lapse i pujada exponencial de l’emprenyament mereix encara una altra frase de Musil: Les èpoques i els regnes s’ensorren de la mateixa manera que els negocis: quan desapareix el crèdit. Si jo fos socialista organitzaria un seminari sobre L’home sense qualitats.
Quan vaig llegir la proposta de referèndum d’autodeterminació per al 2014 em va voltar pel cap una frase de L’home sense qualitats. Però no tenia l’exemplar a mà. Així que fins avui no l’he poguda verificar. La frase de Musil diu: Cal apoderar-se de la irrealitat; la realitat ja no té sentit. En això estem i el curs només comença.
Acabades les vacances d’estiu, i a més de desitjar-vos, la millor tornada possible a les aules i/o a l’activitat professional, reprenem també el cicle de novetats al web de filosofia http://www.alcoberro.info.
Esperem que el material que posem a disposició de tothom sigui d’interès per a la comunitat filosòfica i que ajudi, si més no una mica, a la renovació d’algunes lectures. Aquest estiu - a part de viatjar molt per Florència i per Viena i d’establir complicitats amb savis antics i amb lectors nous - hem estat tancats amb llibrots gruixuts i, com a conseqüència, hem obert un nou Dossier sobre Spinoza que trobareu a: http://www.alcoberro.info/planes/spinoza.htm i s’han pogut revisar els materials del Dossier Plató - que fou el primer a incorporar-se a la nostra plana el setembre de l’any 2000 - amb noves aportacions. Plató estava representat fins ara al nostre web per un llarg article de més de 30 planes poc funcional i hem convertit els materials en deu arxius més curts (però amb quasi 50 planes), molt pensats per a Batxillerat i primer curs de carrera, més tres textos complementaris.
També hem ampliat -fins a un total de 28 arxius nous- una sèrie de dossiers:
Utilitarisme: http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme.htm ,
Fichte: http://www.alcoberro.info/V1/fichte.htm
Pensament Grec: http://www.alcoberro.info/planes/greciaindex.htm
Liberalisme: http://www.alcoberro.info/V1/liberalisme.htm
El conjunt de novetats ‘produïdes’ aquest estiu els trobareu a:
http://www.alcoberro.info/planes/novetat.htm
Però us volem recomanar especialment alguns textos:
DOSSIER SPINOZA
Tots els materials del Dossier Spinoza (5 arxius) a:
http://www.alcoberro.info/planes/spinoza.htm
Vocabulari de Spinoza:
http://www.alcoberro.info/planes/spinoza1.htm
‘Deus sive natura’, les implicacions d’una tesi:
http://www.alcoberro.info/planes/spinoza2.htm
DOSSIER PLATÓ
Tots els materials del Dossier Plató (13 arxius) a:
http://www.alcoberro.info/planes/plato0.htm
Materials per a la lectura del ‘Llibre VII’ de ‘La República’:
http://www.alcoberro.info/planes/plato9.htm
Les dues tesis de Plató sobre l’homosexualitat:
http://www.alcoberro.info/planes/plato12.htm
Leo Strauss: ‘Una interpretación de la caverna platónica’:
http://www.alcoberro.info/planes/plato13.htm
Eugenio Trias: ‘La caverna platónica’:
http://www.alcoberro.info/planes/plato14.htm
DOSSIER FICHTE:
Fichte y los nazis (en castellà):
http://www.alcoberro.info/planes/fitche5.htm
DOSSIER UTILITARISME - JOHN STUART MILL
Tot el Dossier a: http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme.htm
L’article antiimperialista de Bentham: ‘¡Emancipad vuestras colonias!’:
http://www.alcoberro.info/planes/bentham2.htm
Lectura de John Stuart Mill per Miquel Costa (traductor al català de ‘L’Utilitarisme’ a Ed. 62), en pdf:
http://www.alcoberro.info/pdf/mill11.pdf
Mill y Coleridge: els elements romàntics de la teoria utilitarista:http://www.alcoberro.info/planes/mill12.htmMill, Harriet y John Taylor: un ‘menage à trois’ altruista:
http://www.alcoberro.info/planes/mill13.htm
Un text de Tocqueville sobre l’interès ben entès a ‘La Democràcia a Amèrica’, a:
http://www.alcoberro.info/planes/tocqueville.htm
DOSSIER LIBERALISME:
Un vocabulario sobre la libertad (en castellà):
http://www.alcoberro.info/planes/liberalismo12.htm
I MÉS COSES…
També us comuniquem que al llarg d’aquesta setmana esperem reactivar el bloc de filosofia http://blog.alcoberro.info i que durant aquest mes de setembre - i més concretament el divendres 14 - reprenem les activitats de filosofia a l’Ateneu Barcelonès amb una conversa amb el filòsof republicà italià Maurizio Viroli,
http://www.princeton.edu/politics/people/bios/index.xml?netid=viroli
que ha vist recentment traduïda al català la seva important obra ‘Republicanismo’.
US HI ESPEREM. (I gràcies per fer circular les novetats del web!)
Com cada any aquest bloc diu adéu a l’afecció fins al setembre. Ara toca estudiar, viatjar, llegir i escriure en silenci. Tanquem la botiga internàutica amb l’agraïment al distingit públic i tornarem quan els flabiols patriòtics refilin pels voltants de l’11. L’espai internàutic català estarà divertit aquest estiu així que no crec que es noti gaire la meva manca.
Us asseguro que quedaven moltes coses per explicar; m’hauria agradat comentar la conferència d’en Lluís Sala-Molins que va tancar la temporada a l’Ateneu Barcelonès i hauria de fer un post d’agraïment als qui m’heu volgut aguantar durant vint hores parlant de la tradició utilitarista al curs d’estiu del Col•legi de Llicenciats. També tenia ganes d’enfotre’m una mica dels amics del Reagrupament.cat (la màxima ingenuïtat al servei de la màxima estupidesa) i de fer un post en honor de Carme Chacon (si ella pot ser ministra i l’Escrivà de Balaguer pot ser sant, vol dir que hi pot arribar qualsevol; la gent normal no ho tenim tan cru com sembla. Visca!). Aquest any m’he tornat moderadament montillista (-amb aquest home resulta impossible fer-se radical de res; però ha portat el Baix Llobregat al poder; ja era hora, foteu-vos pijos de Sarrià!) i si la temporada arriba a durar una mica més em temo que un servidor hauria escandalitzat l’opinió pública amb un parell de posts que tenia mig embastats sobre educació. Però quan el temps s’acaba, s’ha acabat.
Barcelona a l’estiu té un punt de xafogor desagradable i és cada cop més un feu de guiris que reconec amb dificultats; hi tornaré (ho he promès) per a la reinauguració de la Biblioteca de l’Ateneu i per agafar avions però confesso que la Ciutat a l’estiu em produeix una melangia absoluta. Associo l’Eixample a l’agost amb metges d’urgències, sirenes a mitja nit i enterraments sense decorum; no hi puc fer més.
Per la rentreé estarem un altre cop amb la canya a punt. Hem preparat una sèrie de conferències sobre el pensament grec a l’Ateneu (en col•laboració amb Jaume Mensa -UAB), sortiran publicats el llibres Cons & Necons que ha coordinat en Joan Vergés i Fars del Pensament que ha coordinat Gonçal Mayos. Intentarem ampliar el web http://www.alcoberro.info amb nous materials. Però tot això serà al setembre. Gràcies, en tot cas, per estar aquí. I si aquest estiu us llegiu alguns dels meus llibres encara millor. A reveure.
Powered by WordPress
