L’home que mira

Com que la distingida clientela de l’Ateneu Barcelonès no en passa ni mitja, ahir després de la presentació del llibre Cons & Neocons, un lector d’aquestes planes em va preguntar per què havia relacionat el noconservadurisme amb el carlisme integrista en un post anterior. És molt senzill o molt complicat. Cosa de llibres i de les conseqüències dels llibres. Mentre els de Bloom, com ara Presagios del milenio o El cierre de la mente humana són d’una intel·ligència enlluernadora i els de Fukuyama plantegen sempre preguntes significatives, el triomf polític del personal neocon ha anat en relació directa a la decadència de la seva capacitat teòrica. No es deu poder tenir de tot en aquesta vida.   

Aquest setembre, entre la pila de coses per llegir que m’esperaven a la tornada de vacances, un llibre m’ha produït l’emprenyadora sensació que la font de les idees està força eixuta ara com ara en l’àmbit neocon. Em refereixo a l’obra de l’informàtic David Gelernter: Americanism: the Fourth Great Western Religion (Random House- Doubleday). Tot té un límit. Una cosa és considerar la política com a religió civil (el punt més complicat de justificar del republicanisme) i una altra derrapar amb la directa posada. Mentir i manipular sobre la relació entre els Pares Fundadors dels Estats units i la ideologia sionista és més del que es pot aguantar.

Suposar ni que sigui com a hipòtesi interpretativa que l’Americanisme és una versió secular del Sionisme demana molta barra, simplement. És una mentida amb un rerafons tan transparent que ni com a mentida no val. I té un antecedent claríssim: l’Espanya de Trento també es considerava especialment beneïda i terra de Maria, ni més ni menys. Així van acabar. Deixo un parell de links i que cadascú en pensi el que vulgui. Però si Gelernter és l’astre ascendent de l’univers neocon -i no un pelacanyes- el trobo tan passat de rosca com insostenible conceptualment. I políticament té un perill terrible.

Però tot s’ha de dir, cada cop que he proposat a alguns amics del camp catòlic que reflexionéssim sobre el tema neocon i les teologies polítiques que defensen m’he trobat un silenci incòmode com si no sabessin com plantejar la qüestió. Serà que a Roma no saben què fer-ne?
http://www.aei.org/publications/pubID.23883,filter.all/pub_detail.asp
http://theroadtoemmaus.org/RdLb/21PbAr/Hst/US/AmericanismGelernter.htm
 

Deia Karl Krauss que el diagnòstic és una autèntica malaltia i la veritat d’aquest aforisme el demostren quotidianament un núvol d’analistes que ens inunden amb anàlisis brillants, però que sempre pateixen del mateix mal: no es compleixen ni per medicina. Procuraré, doncs, no fer un diagnòstic sinó destacar alguns símptomes socials que em tenen perfectament encuriosit; perquè en una societat sempre passen coses i el que ens sobta no és el que passa sinó el que no s’entén.

Em sobta, molt, la terrible incapacitat d’algun partit, molt en especial ERC, per aplicar les tècniques de segmentació i de posició conceptual més elementals en sociologia política. Això, realment, no anuncia res de bo per a un futur. A Barcelona ERC ja va perdre un porró de vots com a conseqüència de no preguntar i de posar al davant de les llistes municipals per Barcelona una ciutadana pel canvi- i al darrera la solidària professional Asha Miró. Són les coses que té anar amb filles del Gànges per la vida quan s’ha d’anar amb filles de Sants. Però quan no s’entén què demana el públic les conseqüències electorals i, sobretot, les no electorals són terribles. I el que val per a ERC val per als sociates, sobretot ara que els partits socialistes estan de capa caiguda (‘ségolènitzats’) a Europa.

Em sobta, encara més, que en un moment d’emprenyada col·lectiva es vulgui obrir el curs polítics amb manifestos de fum, que freguen l’absurditat, com el de l’11 de setembre (que fins i tot té els pebrots de parlar de commemorar un 11 ‘en famíla’ a un país amb un 40% de divorciats !) , per comptes d’agafar el bou per les banyes i mirar d’organitzar l’emprenyament ambiental en una gran manifestació en demanda d’unes infraestructures dignes.

No em sobta gens el pòsit d’amargura i d’impotència que l’home que mira ha trobat a Barcelona aquests dies, després de dos mesos fora de la ciutat. Mereixeria una resposta política que no s’ha donat i que fins i tot es pretén passar per alt, tirant del clàssic qui dia passa any empeny. Comprenc que ENDESA ja ha fet prou i massa per Catalunya esponsoritzant el suplement Cultures de La Vanguardia i ajudant a pagar el dèficit del Fòrum, i que seria de mal gust demanar-los un bon servei elèctric. Però un caos com el de Barcelona aquest estiu pesa com una llosa en l’autoestima del país. Que Pizarro (amb un salari de 4,3 milions d’eurons en 2005) s’hagués menjat amb patates el Parlament Catalunya era fàcil de preveure -qui val, val i per això cobra-; però les coses com siguin: ha fet molt mal veure la feblesa de tota una classe política -i en particular del fill més estimat de l’Altíssim Pujol, vorejant el ridícol- incapaç de defensar els drets dels seus propis votants.  

I em sobta encara menys, perquè ja sé de què van, els patètics intents d’alguns professorets universitaris per mirar de fer-se un nom en l’independentisme a còpia d’organitzar plataformes personals aprofitant l’emprenyament social. Si us plau, no m’hi busquin. Miro de ser una persona de/cent, i m’agradaria ser-ho de cent/mil -i aquestes plataformes de dos o tres me la bufen.

M’encurioseix, bastant, però, que en aquest país s’estan produint una nova segmentació social d’una banda entre els qui paguen hipoteca i/o divorci (que les comencen a passar francament magres) i els qui, alliberats d’aquests dos problemes omplen l’aeroport de Prat. Veurem aviat quin és el preu autèntic dels bitllets d’avió low cost.

M’encurioseix, també, que no hagin petat encara els nervis del professorat de secundària i de batxillerat (recordeu allò de la promesa d’eliminar els barracons?), que és la baula més fràgil de la cadena social i la que a priori ho té millor per encetar un cacau social.

Podria fer una llista més llarga de sorpreses i de curiositats: ¿petarà Xina després del Jocs Olímpics o començarà una nova fase de globalització hard després de l’Expo de Xangai?, ¿com es gestionarà la fallida del pensament neocon arreu del món? (ells que volien un nou segle americà només han trobat un nou Vietnam) ¿serà suficient el joc de mans de l’economia financera per emmascarar la crisi mundial de l’economia productiva?

En definitiva, comença un curs que necessita  sapiència per veure-hi clar. Que n’hi hagi per a tots. I acceptant que el diagnòstic és una malaltia, tant de bo que les classes treballadores d’aquest gran país adormit, enganyat i abandonat per les seves èlits, pugui despertar d’un cop. Via fora els adormits! 
 

Aquest estiu amb hipoteques enfilades, talls de llum, retards a Renfe, aeroport en col·lapse i pujada exponencial de l’emprenyament  mereix encara una altra frase de Musil: Les èpoques i els regnes s’ensorren de la mateixa manera que els negocis: quan desapareix el crèdit. Si jo fos socialista organitzaria un seminari sobre L’home sense qualitats.

Quan vaig llegir la proposta de referèndum d’autodeterminació per al 2014 em va voltar pel cap una frase de L’home sense qualitats. Però no tenia l’exemplar a mà. Així que fins avui no l’he poguda verificar. La frase de Musil diu: Cal apoderar-se de la irrealitat; la realitat ja no té sentit. En això estem i el curs només comença.

Fa una estona a l’Ateneu Barcelonès, en un acte en favor del diàleg polític al País Basc convocat l’Associació d’amics i amigues d’Euskadi, Ione Goirizelaia intentava explicar la situació política que s’ha creat després del trencament de la treva a un auditori en què faltava qualsevol persona mínimament representativa del món cultural, periodístic o polític català –deixant de banda la mesa presidencial que estava allí per raons de cortesia i liberalisme, obvi. A l’acte hi sobraven, per cert, un munt de policies espanyols que s’han fet un fart de gravar-ho tot. A voltes resultaven una mica còmics, tots uniformats de contraculturals i d’okupes. Cal dir-ho perquè ha estat així.

El que he escoltat aquesta tarda de dissabte només es pot resumir com la crònica de dos immobilismes: el que s’ha posat a sobre d’una suposada mesa de diàleg són tortures, negació del dret d’associació política i estat d’excepció per una banda i resposta armada per l’altra; però en els dos bàndols s’ha vist la més absoluta incapacitat d’acció política. Qui digui que a Euskadi s’ha intentat un diàleg, ignora el més mínim significat del mot “dialèg”.

L’acte m’ha deixat un parell de sensacions agres: em sembla que gent del món independentista basc són els primers que estan cavalcant un tigre i sense entendre res del que passa. La mateixa cara en tensió de Goirizelaia, obligada a justificar tantes coses injustificables, deia força més que el seu discurs. La segona sensació és que això va per llarg: les posicions estan tan enrocades que aboquen a un empat infinit i sinistre.

Així estan les coses. Mentre hi hagi llei de partits hi haurà morts i mentre hi hagi morts hi haurà llei de partits. En qualsevol dels dos casos, tot plegat és miserable. Com fotre’s d’hòsties contra una paret. A part que podeu donar per descomptat que qualsevol problema a Euskadi s’aprofitarà per fer la punyeta als catalans. ETA i Espanya en el nostre cas no tenen dubtes.