L’home que mira

Quan de vegades critiquen que a www.alcoberro.info barregi continguts en català i castellà (ep; i n’hi ha un en italià; busqueu-lo!), sempre responc que el que m’interessa és ser llegit en català i que s’expandeixi i creixi la meva llengua, que és tan gloriosa com a mínim com la dels veïns i -si cal- francament més decent, perquè no va ser usada per exterminar els indis d’un continent sencer.

Si segregués els continguts del web per llengua, el que succeiria és que a l’Amèrica Llatina (el 30% de les visites) ningú no em miraria en català. I això, simplement, no m’interessa. El que vull és que donant eines en la seva llengua, vinguin a la meva. És una opció francament política. I de moment em funciona bé prou. Tinc arxivades un munt de referències llatines de gent que ha començat a llegir (a llegir-me, què carai!) en castellà i ho ha continuat fent en català. Senzillament perquè els meus textos mereixen ser llegits, perquè són pensats, consistents i didàctics. Que no és tan fàcil, ho diré clar. I si dels meus textos passen a saber coses d’altres pensadors catalans o del meu país, em semblarà francament magnífic. Sé que això ja ha passat molts cops i -què voleu- n’estic francament molt cofoi. Per què no hauria d’estar-ho, què carai?

Rebo de tres o deu e-mails mensuals vinculats al web (el mínim a l’agost i el màxim al maig) i generalment els guardo per a mi, especialment quan hi ha crítiques ferotges d’alumnes a professors seus; però casualment ahir em va arribar un mail mexicà que és un bon exemple de perquè crec que no m’erro quan barrejo català i castellà. Us el copio. Però també podria copiar-vos el text d’un professor de la Universitat d’Extremadura que fa un parell de setmanes es cagava en mi i en el meu país perquè el paio va intuir que un text important no l’entenia en català. Us l’estalviaré.

Sr. Ramon Alcoberro:
 
Salut.
 
Un cálido saludo desde la Ciudad de México.
 
Mi nombre es Alfredo F N, de 47 años de edad.
 
Casualmente, hace un par de días, navegando por la red -como se dice ahora- me encontré con vuestra página mientras buscaba información sobre “Feuerbach”. Vuestra presentación sobre tal tópico me agradó y procedí a buscar vuestra página de inicio. Y heme aquí, ahora, como asiduo lector suyo. El tono de autoridad, fruto evidente una conciensuda y amorosa investigación, combinado con uno que otro sabroso detalle anecdótico más los detalles finos del contexto, confiere a vuestros textos un atractivo singular. Incluso desconocedor, yo, del catalán (supongo que es catalán y si no, por favor corríjame), me esfuerzo por comprenderlos, no sin cierta frustración al no captar los detalles finos del idioma.Por lo mismo espero estar ya pronto en vías de adquirir algunos de los títulos de vuestra bibliografía, los cuales espero encontrar en librerías mexicanas.
Vaya pues este pequeño testimonio de discreta admiración por vuestro trabajo esencialmente pedagógico, sin más intención que la de dar salida al ánimo que me ha impulsado a manifestarle mis respetos.
 
Sinceros parabienes desde
Coacalco (casa de la sabiduría)
Teotihuacan (ciudad de los dioses)
México (en el ombligo del universo)
 

Em diuen del Col·legi de Llicenciats que en la primera setmana d’inscripcions per a l’Escola d’Estiu el curs 83101 ja porta vint-i-cinc inscrits (sobre un màxim de quaranta). 83101 vol dir Conèixer l’Utilitarisme i el profe sóc jo.  Ens veurem a les tardes del 30 de juny al 4 de juliol per parlar, un cop més, del criteri d’utilitat (tan fàcil de definir com difícil de portar a la pràctica) i d’una filosofia que volia promoure la felicitat i (encara millor) ‘estalviar la infelicitat’.

En aquests darrers anys, l’utilitarisme triomfa (moderadament, però triomfa) perquè és una proposta que es pot entendre. Cansats de nietzschianismes adolescents i de heideggarianisme que cerquen un déu per a que els salvi (i lamentablement pel camí només troben un Hitler), les doctrines modestes o els hedonismes diversos tenen èxit perquè es poden menjar crues i resulten de bon païr. Al cap i a la fi, l’Utilitarisme és la proposta republicana de llibertat i d’exigència moral. Invalidat el marxisme com a eina de comprensió del món -i per pietat no direm res sobre la seva praxi!-, la metodologia utilitarista és de les poques propostes de ciències socials que han resistit els atzars de la història. Potser perquè, com és obvi, si algú no creu ni en la història ni en les històries és un utilitarista.

Ens veurem, doncs, un any més a la Facultat d’Història de la UB a les tardes de la primera setmana de suposades vacances. I com és obvi, d’un curs sobre utilitarisme, l’únic que podem esperar-ne és que sigui útil. Si, a més, resulta distret, millor que millor. Vint hores donen per molt.    

http://www.cdl.cat/_cursos/escola_estiu/eestiu.html
 

Un dels mites més lamentables de les esquerres en política és el de la puresa. La puresa com se sap és incompatible amb la funció que ha de fer un partit polític, que és -estrictament- créixer, multiplicar-se i reproduir-se en vots. Cosa que no lliga amb la puresa ideològica, amb l’econòmica o amb la cultural. Els escrúpols, els purismes i la ingenuïtat d’Esquerra Republicana, per exemple, no els té -ni els necessita- cap altre partit polític a la Catalunya d’avui. Fins i tot té un toc cursi quan es predica des de les muntanyes. I d’això podem morir, purs i verges. 

I l’altre mite -també profundament cristià, però no per això menys tòpic-  és que ‘el fi no justifica mai els mitjans’. Doncs bé, suposant que el fi no justifiqui els mitjans, què els justifica? Un mitjà només té sentit per a un fi i pot ser proporcionat o desproporcionat, però òbviament sempre està justificat quan la fi el fa necessari. No acabo d’entendre per què quan els enemics de les Esquerres fan el que els surt de l’aixella (especulació immobiliària, mobbing als treballadors, especulació de matèries primeres…) tothom ho troba normal i, en canvi, hi ha grans escarafalls quan ho fan els pobres. Ho sento molt, però la crueltat forma part del cervell humà i no m’escandalitza quan d’en tant surt la bèstia que portem a dintre.

El que m’escandalitzaria és una ètica tan miserable que impedís defensar-me. En altres paraules, l’endemà del dia que els de la COPE parin l’altre galta, ens podrem començar a pensar si la parem els bons.

“”Jo no crec en un possible futur de la religió que no sigui també el futur del comunisme””, escriu Gianni Vattimo a la plana set de l’edició catalana del seu darrer llibre, Ecce commu, que, tradUít amb ofici per Oriol Ponsatí-Murlà, acaba de treure Accent Editorial i que del 9 al 13 de juny serà la base del curs del pare de la postmodernitat a la Universitat de Girona. Ecce comu (en llibreries a partir de la setmana vinent), que va ‘sobre la retrobada (o per retrobar) esperança comunista’ constitueix una inesperada contribució a un diàleg complex, el que separa la comunitat de comunisme, (o la ‘cosa pública’ de la República i la iniciativa d’Iniciativa). Vet aquí conceptes que haurien d’anar junts i que sovint són incompatibles. Conceptes en què alguna cosa no va a to i que segurament necessiten una mica de feblesa (d’autoironia) per acabar de ser creïbles.
 
Si voleu emprenyar un socialista feu-li una pregunta molt senzilla: ‘¿.. i vostè què ha socialitzat?’ Si vostè és igualitarista… per què és tan ric? Preguntes ingènues i quasi infantils –tothom sap que els socialistes privatitzen i els conservadors revolucionen- que per això mateix, perquè toquen les obvietats, ens deixen sempre en mal lloc i no se sap com respondre-les. D’aquí la importància d’aquest Ecce commu (amb implícit homenatge al develador de nihilisme ja en títol). Una ontologia de l’actualitat (el programa d’investigació de Vattimo) pot ser útil per a repensar conceptes que constitueixen el cor mateix d’algunes ideologies potser enterrades massa precipitadament? El seminari gironí de Vattiimo (última cita d’aquest curs acadèmic abans de la temporada de cursets d’estiu, que aquest any ve bona!) serà un lloc molt interessant per debatre sobre la distància entre el desig de puresa (comú a cristians i comunistes) i la realitat de les ontologies grises.  
 

Alguna cosa greu està passant amb el darrers postmarxistes, perquè darrerament només se’ls troba a missa. Toni Negri recomana Sant Francesc amb la moralina d’un anarquista qualsevol (ja se sap: amor als homes i odi a les institucions, la xuminada anarquista per als qui les institucions són coses d’extraterrestres). Zizek també s’apunta a ‘repensar’ la figura de Jesús (això si; prèvia hipòtesi d’un Jesús ateu que ningú sap d’on ha sortit, però de la Bíblia segur que no). I fins i tot em trobo cada cop més Alain Badiou, que jo tenia per gent seriosa, reivindicat en bibliografia americana pel seu pitjor llibre (Sant Pau i la fundació de l’universalisme, PUF, 1997). 

Potser el cristianisme d’ara ja només s’entén una mitologia entre d’altres (i, en conseqüència, tant li fum parlar de Sant Francesc com d’Eros i Psique). O cristians i marxistes s’han quedat com els últims que busquen la terra promesa (mentre les altres filosofies polítiques prou en tenen amb la gestió del present). Llegint Negri i Badiou (Zizek no el tasto) no puc deixar de pensar en el cristianisme i en el marxisme com bombes desactivades d’un potencial impressionant. Però si em preguntes sobre la possibilitat que algú els torni a col·locar l’espoleta, la resposta és, senzillament, que no ho sé. Coses més rares hem vist.  

Segons narren les Analectes, Zixià, un dels deixebles de Confuci, digué: Estudiar amb extensió i ser seriós en els propòsits, preguntar incisivament i meditar de ben a prop: en això hi ha una certa solidaritat humana. Decididament, eren altres temps. Però millor llegir Confuci que mirar la tele.