Segons les Analectes de Confuci: el mestre caçava amb arc i no amb xarxa i no disparava mai als nius. Caçar tords amb xarxa (o amb besc), tot i ser un costum ardidament montsianenc, té el problema que cau tot, indiscriminadament, indiferenciadament. Tord i puput (que no és digestiva). La caça amb arc resulta infinitament més difícil i té aquell punt aristocràtic que convé a la comprensió filosòfica de les coses. També Ciceró comparava el filòsof a l’arquer. En cap cas, però, no s’ha de disparar als nius. Per això deixaria fora del debat filosòfic l’educació per a la ciutadania. Els trobo massa tendres. Als pressumptes ‘caçats’ i als caçadors també.
Deia Confuci (ara traduït en bon català per Antoni Prevosti) que només els savis més savis i els estúpids més estúpids no canvien. Aquesta màxima caldria escriure-la en algun racó dels diaris cada dia.
Feu l’examen de Selectivitat? Heu triat filo per comptes d’història? És a a dir que teniu bon gust. Llavors doneu un cop d’ull a aquest Dossier. Us pot ajudar a triomfar. Suposant, cosa molt disctible, que triomfar sigui aprovar la Sele:
http://www.alcoberro.info/planes/selec0.html
Ahir a l’Ateneu, Xavier Rubert de Ventós comentava amb Miquel Costa (que ha fet l’edició del clàssic Per què Filosofia? en la nova edició a Can 62), la paradoxa d’una ‘natura’ que està canviant més de pressa que la ‘cultura’. Tradicionalment la natura era l’àmbit del que funciona ‘sub especie eternitatis’ i la cultura era un belluget, pura transformació i moviment. La natura era cíclica i previsible (’ensopida’) i la cultura s’obria a la novetat i a la creativitat. Casos com el de les dones de seixanta anys que volen ser mares (i ho aconsegueixen!) o com els dels ciborgs (barreja de neurona i xip), o la mateixa possibilitat de clonar-se obren la via a una transformació brutal del concepte mateix del natural. La natura s’està tornant tan imprevisible com creativa.
El problema, però, és que al pas que anem acabarem confonent el metge amb el perruquer i demanant ‘nens a la carta’ com qui demana que li tallin el serrell o li posin metxes. Apassionant i amb un punt de sinistre. Per a XRV la filosofia és això: l’opció per veure fosc el que tothom veu clar. L’opció per no creure que-ara-si-que sabem (potser només creiem?). L’opció per posar un dubte allí on massa gent vol instal·lar una ciència.
Compte amb confondre el metge amb el perruquer. O potser acabarem com en la maledicció clàssica i quan els somnis d’autonomia absoluta es facin realitat el perill serà descobrir monstres. Però per Sant Jordi compreu Per què Filosofia? de XRV. El llibre més popular de XRV per fi en una edició digna.
Pensava dedicar l’estiu a llegir Hayek (tinc aturat un petit assaig sobre Misses i Mill) i obligacions universitàries em portaran a treballar sobre Hobbes. Per sort, obro a l’atzar el Leviathan i la primera frase que hi trobo diu: ‘el valor o la importància (worth) d’un home és, com per totes les altres coses, el seu preu, és a dir, allò que es donaria per disposar del seu poder; per tant, no es tracta d’una magnitud absoluta, ans d’alguna cosa que depèn del judici d’un altre’ (Lev, X, 76).
M’encanten els cínics ingenus: amb aquest home tinc la impressió que ens entendrem.
Comments Off
El dia que vam enterrar en Lluís Alegret, vaig proposar-me dedicar uns dies a la lectura del Fedó platònic, en homenatge a qui va triar una mort perfectament filosòfica en una malaltia brutalment cruel. No va poder ser per Nadal però finalment vam trobar una estona de recolliment en la Setmana Santa per a un dels diàlegs més complexos del pensament platònic. Alguns materials previs els he penjat al web i els podreu trobar a:
http://www.alcoberro.info/planes/fedo0.html
Ahir, la sala d’actes de l’Ateu estava plena a rebotir amb més de tres-centes persones, i era inevitable tornar al Fedó mentre en Lluís era recordat per la música d’un quartet de corda i pels parlaments de Manuel Cruz (que va publicar, a més, un magnífic bitllet a El Periódico), de Norbert Bilbeny, José-Manuel Bermudo, Miguel Candel, Gonçal Mayos, Jordi Sales, Manuel Satué… La idea del vell Plató no era que filosofar vol dir aprendre a morir, sinó que quan s’ha viscut plenament, la mort no és res.
Comments Off
Recomanava l’imprescindible llibre de l’Onfray i m’havia passat par alt recollir una frase del vell Antístenes, l’amic de Sòcrates que segons la mala llengua de Plató al Fedó, no estava present en el moment de la mort del mestre.
El fragment 168 (Caizzi) diu el següent: Preguntat un cop Antístenes sobre com s’havia de tractar amb l’estat, va dir: Igual com amb el foc, ni massa a prop per no cremar-se, ni massa lluny per no quedar gelat. Doncs això. I qui pugui entendre, que entengui.
M’assabento casualment de la mort als 37 anys com a conseqüència de la SIDA de Paco Vidarte, l’autor d’un llibre tan explosiu (i silenciat) com Ética marica. Fa pocs dies encara vaig demanar a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès que compressin la seva Teoria queer. No sabia que havia portat un bloc: http://www.pacovidarte.org Aquí el deixo consignat. Hi ha alguna cosa d’estoïcisme admirable per autoirònic en els seus textos internàutics.
No m’interessa Derrida (la seva referència darrera) però en la renovació del pensament moral, als gais, les lesbianes i els trans els correspon un paper que encara no han pogut ocupar. Sense fer herois però sense acceptar el somrriure displicent de les autoritats i dels filòsofs de guàrdia ¿Quan trigarem a tenir departaments d’ètica en què els temes que va encetar Vidarte a la UNED es puguin discutir-se amb normalitat? La mort de Vidarte pesarà molt en la brutal dificultat que encara té el pensament de la diferència per fer-se escoltar. I fins que tothom no es pugui fer escoltar a l’etica li mancarà una condició fonamental.
Fa tres o quatre anys, Robert Maggiori va publicar a Juliard un llibre summament divertit (novel.la contemporània?), Un animal, un philosophe, sobre els símbols animalistics de la filosofia: el gall dindi i Russell, el conill de Quine, la vaca nietzscheana (i el cavall de Torí i la serp i l’aliga), el gos de Diògenes, l’esquirol wittgensteinià, les aranyes de Spinoza, Tomàs d’Aquino i el bou mut, Buridà i l’ase, Zenó i la tortuga, etc. Deia Maggiori: En allò que l’home diu de la bèstia, hi ha sempre un reflex del que s’amaga a la seva ànima.
Em temo que si es fes una cosa similar amb la política hi hauria menys varietat de metàfores. I molts aspirants a la rata -potser fins i tot a rata de blat blanqueta.
Però per si algú vol saber-ho, el meu animalet predilecte -i el de Marx- també és la rata. La de biblioteca, naturalment. Poques crítiques tan radicals com la seva.
He dedicat uns dies a rellegir Vattimo i a recuperar els materials de les diverses vegades que he pogut veure’l en conferències i seminaris (sobre Nietzsche i sobre nihilisme i religió). Per moltes raons i bàsicament per cronologia la meva trajectòria intel·lectual va seguir quasi fil per randa la peripècia vital dels postmoderns (educació religiosa, influència adolescent del personalisme, recerca frustrada d’una tercera via, escepticisme culte…) Però a diferència de Lyotard que va acabar escrivint un llibre sobre Sant Agustí o del retorn a casa de Vattimo, en un moment donat vaig tirar cap el liberalisme republicà i l’utilitarisme. Entre altres coses (i no només) també per estètica, perquè em fa pànic la figura del pensador confessional i, més encara, quan l’exhibeixen com un ós de fira amb una cadeneta pels col·legis de monges.
Vattimo ara se’m fa pesat (la manipulació del concepte d’hermenèutica no s’aguanta) però reconec prou bé aquells anys del 1985 al 1990 quan ja era evident que l’única església que m’interessava no podria suportar la pressió restauracionista i que el postmodernisme no podia respondre als problemes que plantejava una posició relativista i un capitalisme sense enemic. Una doble fallida, en definitiva. Algun dia hauré d’escriure, potser per no publicar-les, unes cròniques o un balanç del postmodernisme. Però ara que m’ho preguntes, senzillament no estic preparat. Suposo que un parell de coses (considerar el nihilisme com una sort -que es fotin els integristes- i tendir a considerar ‘discursos’ el que altres anomenen veritat) són profundament postmodernes en mi. En aquests temes actuo com si em mogués un reflex condicionat. El que sé sobre Kant (i immodestament en sé una mica) encara ho plantejo en debat amb el postmodernisme. Però ha plogut molt i suposo que he après força més coses.