Ho deia Guy Debord: Els gitanos consideren, amb raó, que només s’ha de dir la veritat en la pròpia llengua; en la de l’enemic amb la mentida n’hi ha prou. Avui he hagut d’explicar això a L., estranyada perquè m’he definit com a gitano, però ella no ho ha entès.
Estranya gent, tan insultant per jove que no sap ni qui va ser Debord.
http://es.wikipedia.org/wiki/Guy_Debord
Cada vegada és més clar que una bona filosofia ha de servir per a una bona vida. A la revista Philosophie Magazine, l’economista Jean Gadrey (Lile) s’ha dedicat a calcular els indicadors de felicitat segons els criteris de ‘bona vida’ propugnats per Aristòtil, Epìcur, Epictet, Descartes i John Stuart Mill. Resulta que surten coses esperables (Colòmbia és el millor país per practicar l’estoïcisme, Japó el més epicuri) i altres no tant (Estats Units resulten ser el menys utilitarista i França és poc cartesiana). Revisar aquest estudi dóna per a una tarda molt divertida i permet comprendre com s’interrelacionen filosofia i vida. Ho trobareu a:
De la tarda-nit que va tornar Tarradellas (un dels moments més plens de la meva vida) m’han quedat sobretot sensacions tàctils. Recordo que vaig donar la mà a en Joan Raventós i a Carles Sentís. Al President no hi vaig poder accedir. En Raventós tenia la mà suada però en Sentís tenia la mà freda i gelada. Aquella sensació absurda, antihistòrica de mà gelada entre una gernació càlida no me l’he pogut treure del cap i em retorna avui no sé per quina estranya associació d’idees.
Obro a l’atzar les Observacions sobre la filosofia de la psicologia de Wittgenstein, buscant un altre text però em salta a sobre l’observació 931: ‘Algú pot fingir estar insconscient. Però ¿pot també fingir estar conscient?’. No tinc resposta a aquesta pregunta. Cada cop conec més gent que hipotèticament ‘està conscient’ i realment em fa l’efecte que només segueix, sense adonar-se’n, un programa sofisticat de condicionament operant. El dubte em desvetlla.
Manuel Cruz, catedràtic a la Universitat de Barcelona, acaba de publicar un llibre excel·lent que recull les seves col·laboracions periodístiques dels darrers anys sota un títol autoirònic: Siempre me sacan en página par (Paidos). En l’ofici de periodista, la plana parell és complicada perquè és poc visual. Cal tenir molt talent per conduir el lector del fet divers a la reflexió teòrica o, com diria l’avi D’Ors, patró de tots els filòsofs que escriuen als diaris: per ‘anar de l’anècdota a la categoria’.
En què pot consistir un llibre de filosofia escrit per un filòsof a partir d’un material en principi circumstancial com els articles de diari? Em sembla que la resposta és molt òbvia: en una bona cartografia del present. Mentre una ‘ontologia’, és a dir una teoria de ser, difícilment té lloc entre les planes d’un diari, les cartografies han de ser útils, han de respondre d’una manera immediata a la pregunta ‘què significa orientar-se en el pensament’. Els articles del diari demanen contenció i tenen un límit estricte de planes, per això sempre són aproximatius. Però quan resulten bons dibuixen línies en el pensament que, de vegades, val la pena resseguir amb més atenció. És clar que el mapa no és el territori i quan es tresquen camins perdedors de vegades es troben accidents que el mapa no anticipava (els bons camins filosòfics sempre ho són de perdedors, tot sigui dit). Això no importa: sense cartografia estaríem perduts, amb un mapa com a molt podem estar mal orientats.
Un dia explicaré perquè als diaris els bons articles ‘de fons’ acostumen a ser visuals, val a dir, elaborats a partir d’una imatge, o tàctils, els que s’articulen a partir d’una sensació, però això em desviaria del meu tema que és recomanar el llibre de Manuel Cruz que és, precisament un llibre molt visual. Siempre me sacan en página par està escrit aplicant a les coses una mirada que es justifica perquè ni resulta òbvia ni està volgudament desenfocada. En aquest llibre hi ha alguns articles d’aquells que els professors de batxillerat poden posar d’exemple als seus alumnes com a model de comentari de text: i això és simplement perquè la unitat d’estil acompanya la unitat de pensament. Tots els textos de ‘Lugares’ (el capítol primer) són simplement magnífics i deixant de banda que a mi Hannah Arendt no m’emociona gaire (limitat que sóc) recomano absolutament tot el capítol sisè ‘Figuras’. Pel que fa als articles més clarament polítics, tot i que estic del tot d’acord en la necessitat de despolititzar la llengua i d’estalviar-nos un excés molt mediterrani de teatralitat (i si cal d’histrionisme) en la societat política catalana, és precisament la discrepància el que els fa atractius.
Òbviament no cal ‘combregar’ amb cap llibre i amb cap filosofia -cal ser molt ase per ‘combregar’ amb una filosofia- i ni tan sols cal estar d’acord amb moltes coses per reconèixer idees que no són ni tan sols perspicaces, sinó senzillament intel·ligents. O en tot cas respectables precisament perquè allò que s’ha de respectar més són els arguments amb què no estic d’acord però m’obliguen a repensar coses. Els bons articles, i els d’en Cruz ho són, sempre et deixen ganes de dir: ‘Sí, però tingui en compte que…’ Les filosofies, com els bons articles d’idees ‘es pensen’, no ‘es creuen’. I valen la pena quan augmenten la lucidesa. Paga la pena llegir aquest llibre de plana parell. Però jo juraria que n’he vist algun a plana senar. À ne pas manquer.
S’està aixecant una polseguera monumental arreu del món diguem-ne ’savi’ per les declaracions del genetista James Watson, un dels investigadors més respectats del món avui mateix - gairebé una icona de la ciència i codescobridor de la doble hèlix - en què posa en qüestió la intel·ligència de la raça negra. Un cop més, al voltant de les opinions impopulars de un científic està a punt de congriar-se un debat suposadament epistemològic però que bàsicament fa referència a qüestions de filosofia moral amb conseqüències polítiques que no s’escapen a ningú.
Vagi pel davant que el fet que un científic defensi opinions impopulars pot ser personalment molt desagradable (sobretot per a ell mateix), però resulta molt estimulant des del punt de vista de la ciència -que precisament progressa a través del debat. Així que abans que els partidaris de la correcció política i els de la carcúndia impolítica comencin a tirar-se els plats en doina amb les sabudes i preconcebudes acusacions, i mirant el debat amb eines de filòsof, em permeto fer algunes matisacions, d’aquelles molt típiques de profe, sobre temes que metodològicament no veig gaire clars:
1.- Seria tot un detall que abans de discutir sobre un tema tan relliscós com ara ‘la intel·ligència de la raça negra’, algú ens definís d’una manera entenedora el significat dels termes ‘intel·ligència’, ‘raça’ i ‘negre’. Potser veurien que ‘intel·ligència’ -sobretot- és un dels mots més polisèmics del nostre llenguatge, de manera que emprem una sola paraula per referir-nos a coses prou diverses.
2.- No estaria de més acceptar com a criteri metòdic que les dades empíriques contrastades per experiments repetits, i no la ideologia de cadascú, constitueix el fonament del coneixement científic. Deixar de banda els prejudicis personals i analitzar les coses com son (i no com voldríem que fossin) és l’únic acceptable per anar pel món, com a mínim des que Bacon de Verulam -segona meitat del segle XVI i principis del segle XVII-, va explicar que el mal que els ‘idola tribu’ feien a la ciència. Que un polític decideixi si el que diu un premi Nobel és ‘científic’ fa, com a mínim, mal d’orelles.
3.- Hauríem de desempallegar-nos algun dia dels prejudici espiritualistes en aquesta matèria. Si el color dels ulls, la forma del nas i el color del cabell s’hereten genèticament, no s’acaba de veure perquè no s’hauria d’heretar la intel·ligència.
4.- Caldria, finalment, desacralitzar d’una punyetera vegada la intel·ligència. Ser intel·ligent, per estrany que sembli, és tota una tragèdia, al menys en en el món en què vivim. Els molt intel·ligents són també més sensibles i, per tant, molt més vulnerables emocionalment. La intel·ligència permet notar coses que a d’altres els passen per alt i obliga a suportar una quantitat d’odi i de ressentiment brutal. Preferiria no entrar en detalls.
I dispensin, però per acabar aquest post no puc sinó reproduir una frase de James Watson quan aquests dies se l’acusa de racista: sempre he defensat amb braó la posició segons la qual hem de basar la nostra visió del món en l’estat del nostre coneixement, en els fets, i no en el que ens agradaria que passés. Em sembla una frase perfecta. Digna d’escriure’s en pedra i en llatí a l’entrada de totes les facultats de filosofia d’arreu del món.
Dues notícies culturals d’aquesta setmana: la primera, òbviament, la nova exposició de l’Agustí Alcoberro –el meu germà– sobre Catalunya i la Guerra de Successió al Museu d’Història de Catalunya. Inaugurada aquesta nit i de visita imprescindible. Només per veure la quantitat de documentació de la mosta (amb la Xeperudeta i dos canons de la defensa de Barcelona el 1714) ja valdria la pena. L’èxit que ja va tenir l’exposició sobre Bruixes –rècord absolut de visites al Museu– quedarà superat amb aquesta autèntica superproducció. Una guerra amb un milió dos-cents mil morts –més en termes absoluts de que la del 1936– i una història apassionant (la d’un poble traït que d’ençà d’aleshores no ha parat de lluitar). Fins el 20 de gener.
L’altra cita que cal apuntar a l’agenda és el retorn dels cicles de filosofia a l’Ateneu Barcelonès. Començarem aquest divendres a 2/4 de vuit preguntant ‘Per què Grècia?’ a dos savis en el tema: Alain Blomart (París – Unescocat) i Antoni Bosch-Veciana (Barcelona). Saber si ‘la filosofia antiga és moderna’ ens ocuparà, de moment, fins al febrer i em sembla una qüestió fonamental sobre tot ara, quan tampoc no està gens clar què significa ser modern. A més, dissabte al matí a les 11 reprenem –sense en Lluís Alegret, ai las!– les activitats del Liceu Maragall, amb Gonçal Mayos parlant sobre el xoc de civilitzacions.
Comencem, doncs, amb la directa posada.
Carl Gustav Jüng és una curiosa pel·lícula que podria passar tranquil·lament per la ràdio. Com a cinema no té el més mínim interès: la càmera és pràcticament fixa i el material, en blanc i negre. Consisteix en dues entrevistes fins ara inèdites realitzades a Huston l’any 1957 al primer gran heretge de la psicoanàlisi, però la restauració del material (quasi descolorit) i el muntatge sense la més mínima gràcia desmereixen força el producte. L’interessant és que Jüng explica detingudament durant una hora i mitja les seves diferències amb Freud –i amb Adler–, alhora que introdueix els conceptes bàsics de la seva teoria dels arquetips. L’explicació de la seva diferència bàsica respecte al pare Freud no pot ser més clara: l’inconscient freudià és el regne del reprimit, el jünguià, en canvi, està sempre a punt d’esclatar i manifestar-se.
La forma com critica la tesi de l’Èdip freudià (per a ell només un arquetip entre molts d’altres) i l’estripada al suposat trauma del naixement és brillant. I el mateix es pot dir sobre la forma com argumenta contra el pansexualisme freudiAltres referències a la doctrina de la transferència, per exemple, deixen molt a desitjar i per al meu gust faltaria aprofondir la relació entre mitologia i arquetipus. Però plantejar aquests temes a Huston l’any 1957 potser hauria resultat excessiu.
En definitiva, sense ser allò que es diu cinema, i passant per alt el penós estat del material fílmic malgrat la restauració, la peli es pot veure com un magnífic resum d’algunes tesis jünguianes. Segurament no compleix els mínims que es demanen a un film, però val per una bona classe d’introducció a la psicoanàlisi.
Fa molts anys, al 1841 per ser més exactes, a L’essència del cristianisme, Ludwig Feuerbach va escriure: ‘sens dubte el nostre temps prefereix la imatge a la cosa, la còpia a l’original, la representació a la realitat, l’aparença a l’ésser. El que és sagrat per al nostre temps és la il·lusió’. Ara que ha donat per cremar imatges del Borbó, la frase del clàssic agafa tot el sentit, de pura ironia. Ai, Feuerbach, que poc el llegim i tant com el necessitem!
Al matí hem estat a la casa de Freud, que ara és un museu no tan bo com, ni de lluny, el de Londres. El propi Freud reconeixia que la casa de Londres era més àmplia i que la col·lecció d’antiguitats ‘llueix millor, tot i que ara ja no s’amplia’. Hi ha una habitació de la família i algun moble, però queda tot plegat molt deixatat. La resta és una exposició amb fotocòpies i materials de poc valor sobre la vida de Freud. Com la biografia de Jones però en edició il·lustrada, amb algunes -no totes- les primeres edicions de les seves obres. Tinc la sensació que aquestes parets resulten massa enxubades per la quantitat de gent que hi devia viure -baixes passions amb la cunyada a part. Recordo vagament les memòries de Paula Fichtl, la criada de la família, quan deia (els senzills entraran abans que vosaltres a la casa de Pare, ja se sap) que a la consulta de Freud els pacients entraven fent mala cara i sortien fent-la molt pitjor.
A la botiga trobo el llibre de Silvia Tubert (Edaf) i el de Thomas Mann (Alianza) com úniques aportacions hispàniques a la glòria del mestre. A la biblioteca de la casa (ni rastre de l’original) tenen també l’edició d’obres de Biblioteca Nueva. Consulto el llibre de signatures de la casa per descobrir que les mamonades més insignes són en català: Tenim 20 anys però hem dit que en teníem 18 perquè ens sortís més barat. O per culpa del puto Freud em van suspendre la selectivitat. I encara un altre: A la casa no hi ha quasi res, tot són fotocòpies i l’entrada és molt cara. Aquest és el nivell cultural del meu país.
El barri és el de la facultat de medicina i té una pinta de tardor perpètua, com si esperés un càstig. Al voltant de la casa de Freud han crescut com bolets un munt de consultes de psiquiatres. Tot s’encomana. Curiosament la veïna del pis de Freud es diu Kafka.
Sortim de la casa amb la sensació del creient que ha complert el ritual i anem a veure el museu de la facultat de medicina, al Josephinum. Hi ha una col·lecció didàctica de representacions de la musculatura humana del XVIII florentí, molt bona.
Per alguna banda diu Jünger que els mariners antics preferien no saber nedar perquè, si van mal dades, més val petar de pressa que morir de cansament i passant set. Sobre les metàfores de la mort algun dia caldrà explicar que són metàfores de la vida mal narrades.
Powered by WordPress