El meu fons jansenista (qui no té fons jansenista farà bé a inventar-se’l tal com s’estan posant les coses), m’obliga a practicar la filantropia però no a creure-hi. La filantropia és sempre ambivalent i sospitosa. El filàntrop massa sovint no creu en la llibertat de consciència que proclama i s’enfada quan no se li accepta el que els altres veuen com a paternalisme i ell considera com a generositat. El filàntrop és un filomarxista que quan es veu menyspreat en les seves ànsies de fer el bé tendeix a pensar que els pobres viuen alienats i, simplement, no el comprenen. Costa poc conformar un filàntrop.
El fons jansenista és com el fons armari de les senyores de casa bona. Sempre es troba alguna cosa per tapar un pobre.
A (gairebé) tots els cursos d’ètica trobo el típic alumne que em pregunta per què Aristòtil justificava l’esclavatge. Fa anys explicava quatre coses sobre la polis grega i sobre la desigualtat ‘natural’ per sortir del pas. D’un temps ençà em limito a tornar la pregunta; per què troba vosté normal que uns manin i els altres obeeixin? Surten debats més interessants.
Ara que tothom dóna per mort i enterrat el multiculturalisme (com si resultés tan fàcil enterrar la vida quan la vida no ens agrada!), em sorprén encara més que ningú, o al menys cap antropòleg dels que conec al món diguem-ne savi, vulgui donar un cop d’ull als textos del vell Jack Goody. Vell perquè l’home va nèixer l’any 1919 i perquè ara ja no s’escriuen coses com les que va deixar en testament en més de quatre-centes planes a The Tefth of history. És un llibre del 2007 que pel poc que s’esmenta sembla no es va escriure mai, tot que està publicat a Cambridge.
En resum: segons Goody, es posin con es posin Fernand Braudel, Norbert Elias o Georges Duby, si Europa va dominar el món no va ser per la filosofia grega, ni pel cristianisme, ni per la ciència experimental, sino pels progressos de l’artilleria i de la marina que li van permetre colonitzar nous territoris i desenvolupar els mercats. Al cap i a la fi i encara que el realisme no sigui de bon to, la democràcia és també (a part de moltes altres coses, tot cal dir-ho!), el sistema que va permetre a Bush envair l’Iraq.
Avui que Wikileaks ha ‘alliberat’ un munt de milers de documents suposadament secrets sobre la guerra d’Iraq i que cap filòsof neocon no demanarà perdó pels morts i la sang que ha justificat, em venia molt de gust saludar des d’aquest racó el llibre del vell Goody. Que no és dels meus, però sap de què parla.
Poca gent llegeix encara Karl Jaspers, però al seu llibre clàssic Filosofia (1932) hi ha una distinció que encara m’impressiona sobre l’oposició entre la llei del dia i la passió per la nit, radicalment diferents però de les quals hom no pot dir que siguin a priori l’una millor que l’altra. La llei del dia -explica- posa ordre en la nostra vida, exigeix claredat, lògica i fidelitat; relliga amb la raó i la idea, amb l’únic de nosaltres mateixos. Però no esborra el deute secret que tenim amb la nit. A partir de la nit vinc a mi mateix.
El boig, l’asceta, el llibertí i el filòsof, cadascú té dret a la seva nit secreta. Perquè ens nodrim de passions subterànies. La fondària de la nit no és l’instint, ni el plaer i el desig nou, ni la borratxera; fins i tot si en són manifestacions; no és tampoc ni la necessitat de destruir-se un mateix per rebelió, ni la de rebutjar i tancar-se a l’altre. Si els dies són de tots, les nits són de cadascú. La nit ens obliga a prendre la mort seriosament. Caldria no oblidar-ho.
Una de les coses que ha fet més mal a la filosofia és l’absurda insistència d’alguns filòsofs (el paradigma etern és Ortega y Gasset) a pontificar del que ni saben ni entenen. He estat perdent el temps aquesta nit amb un pamfletet de Fernando Savater sobre els toros i se m’ha confirmat una intuïció que fa temps que em dura. Ensenyar a qui no sap és una obra de beneficència. Hi ha ignoràncies tan enciclopèdiques que si en aquest país hi haguès un mínim de seriositat inte·lectual certs llibres no sortirien. El de Fernando Savater sobre els toros és de vergonya aliena: no sap res sobre toros i usa la paraula ètica d’una manera francament tan immoral que ni perdrem el temps discunt-hi. Ja posats se li hauria de fer llegir un llibre entrevista magnífic el del biòleg i polític republicà Jordi Portabella: L’engany de la corrida. L’ha publicat l’editorial 3i4. És un text breu i a l’abast fins i tot de les més limitades intel·ligències. De veritat que sense saber no es pot opinar. I menys encara fer passar tòpics i patotxades per filosofia.
Prou desprestigiat està l’ofici de filòsof al nostre país (no així a França ni a Anglaterra on retorna l’interés per les revistes de teoria) com per ‘vendre’ com idees el que no són sinó prejudicis de fill de notari de províncies. És clar que si la filosofia està tornant a França i a Anglaterra potser és perquè no confonen ‘pensar’ (l’acte més digne dels humans), amb dir bestieses.
Rogeli Armengol proposava dimarts a l’Ateneu que la definició de la felicitat és essencialment negativa (manca de dolor, manca de por) i deia que el separava d’Epicur la concepció hedonista del plaer en el que pugui tenir d’autoengany. Monique Canto-Sperber suposo que opina (com Sòcrates) que una vida sense examen no és digna de ser considerada humana. És significatiu que per poder parlar de la felicitat encara no podem sortir dels clàssics.
Comments Off
Dimarts a l’Ateneu Barcelonès es presenta un llibre de bioètica de títol suggerent: És possible la felicitat? (Ariel) del psiquiatre Rogeli Armengol que resumeix molts anys de magisteri en medicina humanística a l’Hospital de la Vall d’Hebron i divendres tindrem a la casa ni més ni menys que Monique Canto-Sperber, la filòsofa francesa més mediàtica d’avui mateix, que ens parlarà del seu llibre Assaig sobre la vida humana. La bioètica s’està convertint en una font de refexions imprescindible ara mateix amb el que això de símptoma: d’una banda creix la demanda de respecte pel cos, de l’altra també la conciència de la seva fragilitat. Entre Scil·la i Caribdis, anem vivint.
Si voleu pensar amb nosaltres, esteu convidats - i a més és gratis (però millor si compreu el llibre).
Ho trobo en un poema de Giorgio Colli: L’ànima és la part del cos en què habiten els déus. M’agrada.
Comments Off
Quan llegeixo la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i l’ènfasi en la indisoluble unidad de la cosa, no puc deixar de pensar en Voltaire. Els romans-deia- juraven pels déus immortals. Però els déus immortals van morir.
El dia 30 (a les 19:30) a l’Ateneu Barcelonès parlarem de ‘Sense territori’, a propòsit de David Harvey (l’estètica i la política urbana, a càrrec de Bernat Lladó, geògraf) i de Henri Lefebvre: (urbanisme i crítica a l’espai de la modernitat, a càrrec de Tiago Romeu, sociòleg). D’aquesta manera es tanca un curs de filosofia molt intens enguany i culmina amb cicle que proposa una revisió de les propostes més significatives teòriques dels darrers deu anys.
Sense haver-ho previst l’última conferència es planteja el tema de l’espai urbà que cada cop apareix més com un nou ‘comp de batalla’. La geografia i l’urbanisme estant tenint un protagonisme en la reflexió teòrica que és molt similar al que va tenir fa deu o quinze anys el concepte de biopolítica. És obvi que internet ha provocat una nova geografia i que la immigració obliga a repensar l’espai urbà. Veurem què en surt.
De moment, però, amb aquest acte a l’Ateneu recuperem després d’un any d’obres la sala Verdaguer, totalment refeta i amb nous serveis tecnològics. Bona manera de tancar el curs.
Fa molts anys, Bergson (qui el llegeix?), va escriure que això de pensar demanava tanta quantitat d’energia que era difícilment compatible amb la humanitat. Els humans no estem fets per pensar sinó per emocionar-nos i per tenir allò que de vegades s’anomena una ‘atenció fluïda’, dispersa i inconcreta. D’aquesta lamentable característica, que ens porta a inhibir la racionalitat precisament quan més la necessitariem, se n’han aprofitat al llarg de la història un munt de desaprensius insignes. Alguns dels quals es dediquen també a una cosa que en diuen ‘filosofia’ tot i que seria molt més just anomenar-la ‘control mental’. Ara estem en un moment brutal en la construcció social d’emocions i fins i tot assistim per televisió a la construcció d’una autèntica epidèmia de por que hom vol estendre arreu a la terra (amb l’ajut incommensurable de la socialdemocràcia europea tipus Ikea), per a millor gaudi de banquers i multinacionals. Bon moment per recordar Epicur. Lluitar contra la por és l’objectiu de la filosofia.
Pierre Hadot va morir el dia 24 a 86 anys. No ho sabia i avui m’ho comentaven els alumnes de Girona, que llegeixen Elogi de la filosofia antiga. Vaig mirar de portar-lo a Barcelona fa set o vuit anys i ja aleshores les gestions van ser inútils. Crec seriosament que Hadot ha estat un dels deu o dotza intell·lectuals més significatius d’Europa en l’últim quart de segle, però ara em resultaria una mica llarg i pedant explicar-vos per què. Li deurem sempre (jo i els lectors que li he buscat a través del web o de les meves classes), una manera de mirar Grècia llunyana dels estructuralismes seixanta-vuitescos i dels heideggerianismes ara neocons. La seva tesi segons la qual la filosofia és grega és una manera de viure (no tan llunyana en inspiració a la tersi dels ‘jocs de llenguatge’ de Wittegenstein, perquè Hadot fou el primer wittgensteinià francès), em continua semblant molt més versemblant que cap altra de les que circulem al món acadèmic.
Hadot, com René Girard (que s’acaba d’incorporar a alcoberro.info), és també un dels renovadors més importants de l’espiritualitat en temps de nihilisme. No sé si l’humanisme cristià els llegirà gaire, però si no és així, ells s’ho perden.
Per rellegir-lo o descobrir la seva obra us ofereixo alguns links:
ELOGI DE LA FILOSOFIA ANTIGA: http://www.alcoberro.info/planes/hadot1.htm
SÒCRATES SEGONS HADOT: http://www.alcoberro.info/planes/socrates4.htm