L’home que mira

Llegeixo a la biblioteca de la UdG un assaig de Judith Butler sobre la consciència dissortada en Hegel La consciència dissortada -diu- emergeix al si d’un moviment que dissipa el terror a través de l’obstinació. Heus aquí una descripció sintètica del present. Des de l’11-S la història és una pugna quasi de naturalesa hegeliana entre els qui volen imposar el terror com a llei (pura ideologia neocon) i uns pocs obstinats. Guanyarem els obstinats, però les queixalades del terror, l’herència sinistra de Bush junior, farà mal.

En filosofia, hi ha alguna gent, Zizek, Badiou, Negri, i Jameson podrien ser bons exemples entre els qui circulen pel mercat internacional de les idees, que mereixen el pur i simple nom de cabrons. Són mala gent amb una retòrica florida desmesurada i un ego desorbitat i absurd. Funcionaris que estan contra el món però que no foten ni brot. Paios que confonen el cul amb les hemorroides. Gent especialitzada a escalfar les neurones, ja de prou escalfades, d’alguns noiets innocents que tenen la desgràcia de caure en les seves urpres.

La revista Marianne fa un mes va dedicar un article interessantíssim d’Eric Conan al gran bluffer Alain Badiou. El text que es diu: Badiou l’star de la phlio, c’est un salud? està en francès, però hi ha traductors automàtics. Salud, per cert, no vol dir ‘fill de puta’, sinó ‘cabró’. Zizek ja s’ha emprenyat. Què menys!

I, per cert, quin dia parlarem dels zizekians catalans, tan pijos i tan tontos, okupes amb sogre arquitecte i especialistes en la pura còpia provincial del radical-chic?

http://toutsurlachine.blogspot.com/2010/03/portrait-badiou-la-star-de-la-philo-est.html

En un exemple més (per si calia!) d’analfabetisme ideològic profund, el PSC diu que votarà a favor de mantenir dins la legalitat l’assassinat de toros en places públiques. És a dir, que un partit d’esquerres s’apunta descaradament a la crueltat. Qualsevol els explica què opinava Pablo Iglesias sobre la corrida, perquè és un fet que les opinions de Pablo Iglesias (sobre els braus i sobre totes les altres coses), als nostres sociates se’ls enfoten francament del tot. Més val no seguir. Si em donés per perdre el temps explicant-los les opinions de Martí i Julià sobre els toros, encara em preguntarien qui és Martí i Julià. Tot un exotisme, en aquests temps, que un sociata sàpiga res de Martí i Julià, de Seguí, de Serra Hunter, de Campalans o de Xirau. Si no saben ni fer arribar els trens a l’hora.

Per sort el món continua girant i en països on això de llegir no es considera un luxe, hi ha gent que pensa coses tan exòtiques els drets dels animals. Per això he posat a meu web en la llengua de nos entendemos todos una sèrie de textos sobre ètica animal, amb l’absurda, ingènua, estúpida, esperança que els indocumentats es documentin. 

En tot cas, per si queda gent de bona voluntat al món, us deixo un link amb uns apunts que poden servir per justificar una cosa tan rara (rara per a gent mentalment cutre, sobretot) com que els animals tenen drets. Doneu-hi un cop d’ull i gràcies!

 http://www.alcoberro.info/planes/eticanimal0.html

Tal com s’estan posant les coses, qualsevol dia tornarà Marx. Potser és cosa de l’edat, però sembla que tot torna. Llegeixo a Somiatges i plors un magnífic post de Sergi Jover sobre les putes d’ahir (jo per a aquestes coses, i per a moltes més, sóc un inútil), i efectivament diria que torna fins i tot la sordidesa. Ara volen fer una operació nostàlgia amb la Rambla de l’Ocaña -molt més ingènua que la Rambla dels romanesos d’avui. Però l’Ocaña i el primer Nazario (no pas el segon) i el ‘Rrollo Emmascarado’ eren pura lluita de classe.

Feia temps que volia treure del calaix coses sobre l’avi Marx. No sigui que algun dia, més aviat que tard, passin coses rares i ens agafin desprevinguts. ¿Vam ser injustos amb Marx, els postmoderns d’ahir? No ho diria pas. Estàvem tips i cuits de profecia barata (o d’epifania municipal) i Marx amb la dèria d’explicar-ho tot ens impedia entendre res. Marx no creia en l’espontaneïtat; nosaltres si. Marx creia que les crisis no esfondraran el capitalisme, sinó que més aviat el fan més temible. Nosaltres tampoc. En definitiva; tocava oblidar Marx com avui toca repensar-lo potser perquè tampoc tenim gaire cosa més a mà.

I això hem fet al web; oferir elements per a una mirada ja sense nostàlgia ni rancúnia, als vint anys tocats de la caiguda del mur de Berlín. Una mirada, potser, massa professoral. Que ho diguin els altres.

http://www.alcoberro.info/planes/kmarx0.html
http://somiatgesiplorselblocdensergijover.blogspot.com 

Antes los filósofos contraían méritos para se exacrados, proscritos, encarcelados y ejecutados. No escaparon de acusación: santo Tomás, Eckhart, Descartes, Pascal, Malebranche, Spinoza, Kant, Fichte, Comte. Sufrieron el destierro: Anaxágoras, Protágoras, Aristóteles, Hobbes, Locke, La Mettrie, Wolff, Rousseau. Padecieron prisión: Averroes, Rogerio Bacon, Campanella, san Jan de la Cruz, Voltaire, Diderot, Bertrand Russell. Zenón de Elea y Anaxarco fueron bárbaramente torturados, Sócrates y Pródico fueron condenados a beber la cicuta; Séneca a abrirse las venas. Pereció después de crueles tormentos: Boecio. Murió lapidado: Ramón Llull. Sucumbió a puñaladas Siger de Brabante. Fué quemado en la hoguera Giordano Bruno. Fué botado por la ventana: Petrus Ramus. Fué decapitado: Tomás Moro. Se sucidó para escapar a la gulliotina: Condorcet.

Ahora ciertos filósofos parece que hacen todo lo posible para perder la cabeza; pero, no a la manera mártir de Tomás Moro en manos del verdugo, sino en garras de la estolidez, de la nada y del vacío. Vagabundos de lo abstracto. Fanfarrones de lo absoluto. Metafísicos de la nada. Náufragos del vacío. Ceros a la izquierda. Filosofía, no de la congoja, del desasosiego, de la angustia, de la asfixia, del estremecimiento, de la inquietud y de la zozobra como a veces pretende presentarse; sino del tedio, del ocio, del sopor, del fastidio, de la noñez, de la modorra, de la pachorra, de la apatía, del marasmo, del anquilosamiento, del letargo y de la catalepsia. No filosofía desesperada, sino desesperante.

‘Servidumbre y grandeza de la filosofía’ (1949) de Rodolf Llorens i Jordana tornarà a estar en llibreries a partir de Sant Jordi, amb pròleg de Ramon Alcoberro. La retrobada amb un clàssic que ens permet comprende amb més profunditat la filosofía catalana dels anys republicans i de l’exili. Un pensament del seriós.

Per Sant Jordi es reeditarà en una editorial mallorquina Servidumbre y grandeza de la filosofía (1949), el llibre filosòfic en castellà de Rodolf Llorens i Jordana (només se’n troba un únic exemplar en les biblioteques públiques catalanes). El pensament de Llorens, l’home que no va dubtar a a aixecar bandera contra D’Ors i a polemitzar a l’exili contra Ferrater Mora, ha estat inspiració secreta dels republicans i forma part de la genealogia dels moviments polítics i culturals d’aquests darrers cinc anys, d’una manera que ni ell no hauria imaginat. Ara, però, amb la nova edició, la reincorporació de Llorens a a filosofia catalana serà un fet plenament assumit. Ja estan disponibles les seves obres de combat: Com han estat i com som els catalans (Pòrtic, 2009), La Ben nascuda; réplica a la Ben plantada de Xènius (Adana, 2005) i Catalunya des de l’esquerra (Afers, 2005). Calia recuperar la seva obra filosòfica per tenir un quadre complet del període i del personatge. Vet aquí una obra difícil de llegir, però necessària. Una obra interrompuda, silenciada oblidada interessadament, i potser fins i tot ‘menor’, però que necessitava un lloc a l’àgora.

A l’home que mira li ha agradat participar mínimament en aquesta recuperació, com li va agradar posar altre cop en circulació el Dios ateu de Sunyer i Capdevila (un altre marginat, en aquest cas del federalisme vuitcentista). Necessitem una genealogia de país normal i la sistemàtica ocultació del pensament d’esquerres (supinament ignorat per la gent que diu ser d’esquerres, també!) és una autèntica maledicció que arrosseguem com a país. És cert  que ajudant a recuperar gent com Sunyer o Llorens, l’home que mira ha aconseguit que alguna gent el margini encara més. Però són coses del daimon.  No hem vingut al món per ser catedràtics a la universitat. Dissortadament. Però el món és molt gran.

Deia Llorens, l’any 1947 des del seu exili a Veneçuela (i potser parlava del seu tarannà):

Más que a una negación de la Filosofía -esto ya pasó- que no tegamos que asistir a algo mucho más grave: a su olvido. La negación, la agresión, el maltrato, el ataque, el estrago, son vida y vivifican, mueven y remueven, obligan a despertar y levantar, impulsan a reaccionar y andar, sacuden y arrebatan. el olvido, el silencio y el desdén es lo más temible y terrible, es la verdadera papeleta de defunción, es la paz de los muertos.

Recuperar Llorens, vol dir recuperar una peça d’una història que alguna gent voldria pasteuritzar, però que va ser agre. Ningú no ha dit que la història de les idees sigui pacífica.   

El 28 d’agost de 2010 s’escaurà la commemoració del bicentenari del naixement del canonge vigatà Jaume Balmes i Urpià. Si mireu a Google descobrireu que, a banda de ser un carrer de Barcelona i un institut d’ensenyament secundari (són les primeres entrades), Balmes fou també un mossèn de Vic que va escriure El Criterio, un llibre que em van fer llegir obligatòriament  en temps franquistes els jesuïtes del carrer de Casp, quan tenia setze anys. En aquella època als matins tocava llegir El Criterio amb un tal senyor Vélez -tristíssim filòsof neotomista a qui mancava un pulmó- i a la tarda llegia Triunfo i llibres de gent tan suspecta encara ara George Orwell (l’havia publicat la Biblioteca Salvat RTV), Sartre, Kostas Axelos (el treia Fundamentos i encara recordo la història de la parella de centaures que dubtaven si explicar al seu fill que només era un mite) o Edgar Morin (descobriment de Kairos, l’editorial d’en Paniker). Així em va quedar el cap. Els diumenges unes monges de Sant Andreu ens deixaven un espai per reunir-nos i l’Eva Serra ens explicava Los conceptos fundamentales del materialismo histórico, de la Marta.

En tot cas, Balmes sempre m’ha semblat una ocasió perduda. Vaig tornar a llegir-lo quan ja havia complert els trenta-cinc  per saber si m’havia passat per alt alguna cosa i, sense que el canonge fos precisament un paio de gran de perspicàcia, no em va semblar ni tan totxo com el senyor Vélez, ni tan mesquí com D’Ors. Al seu temps n’hi havia de molt més curts que tenen plana assegurada a les històries (Menéndez Pelayo o Donoso Cortés, per exemple). L’home vivia en un món impossible i prou feia, vistes les misèries. La lectura posterior d’un llibre de Josep-Maria Fradera sobre la política catòlica em va acabar de convèncer que els pitjors enemics de Balmes van ser els balmesians. 

Ara fa un segle, el bisbe Torras i Bages va organitzar ni més ni menys que un Congrés Apologètic Internacional a Vic, amb la millor selecció vaticana i europea de predicadors del moment per commemorar l’efemèride. Segons informa La Vanguardia de l’època (l’hemeroteca és una mina!) les festes commemoratives foren lluïdes i es van iniciar, molt a la catalana, amb un reparto de bonos a los pobres. Es a dir, no els van donar peles (que se les gasten!), sinó uns paperets que els pobres cobraven en espècies fent gruix als actes commemoratius. Gran idea. Les commemoracions i misses diverses de l’època van ser presidides, en representació de la casa reial dels Borbons, per la famosa infanta donya Isabel, que ha passat a la història per allò de de fotre’s al cony un clavell (activitat a la qual es dedicava conjuntament amb la seva germania donya Eulàlia, la que, segons la veu popular, preferia la dàlia). El famós cuplet ai carambas, con las señoras infantas/ que manía que tenían con las plantas, fa referència les seves suposades habilitats hortícoles. ¿Vindrien ara a Vic els prínceps d’Astúries, o com a mínim la infanta de Lugo per commemorar el bicentenari de les idees del canonge? Convindria saber-ho per anar comprant una mantellina. Per cert, excepte quatre enderiats per coses de filosofia o d’història: algú sap de cert quines idees tenia el canonge?

Amb el bicentenari a les envistes, Balmes cal que formi part d’una certa normalitat cultural, però encara està segrestat pels seus (cada vegada més envellits i més dissminuïts) partidaris acèrrims. De moment, ni tan sols tinc notícia que es prepari cap bicentenari balmesià. O si es prepara, deu ser amb tant secret que a les Universitats civils del país no ens n’han dit res. Ja sabem que no estan els temps per festivals apologètics, ni Balmes no dóna per gaire. Però és segur que una certa idea del suposat seny català (ara impossible d’argumentar en els termes d’altres temps) l’ha sobreviscut.         

Un dels llibres mé interessants que han aparegut darrerament en l’àmbit de la bioètica és el del professor de la UAB Jordi Vallverdú, Bioética computacional (Madrid; Fondo de Cultura, 2009). Hi parlarem demà dimarts a l’Ateneu Barcelonès; però el camp que s’està obrint amb la neuroètica, ara que podem començar a entendre els fonaments biològics i neuropsicològic de la conducta, dóna per un debat molt ampli: quins són els límits d’allò natural quan es parla sobre la vida? Com ens està canviant  la tecnologia les dades del problema?

Superant tecnofílies i tecnofòbies (aquest era el debat fa deu anys), ara el logos de la tècnica ens està permetent reescriure l’antropologia. Estem encara a les primeres passes, però el que comencem a intuir en aquest àmbit,  per exemple les noves pespectives que obre la neurociència per comprendre el dolor, de ben segur obligaran més aviat que tard a reescriure molts llibres d’ètica.

El llibre de Jordi Vallverdú em sembla més interessant que la reflexió que enceta que pels resultats, encara molt oberts. Però prendre en consideració les dades que ens arriben de l’àmbit computacional i de la neuroètica ja és una necessitat irreversible

 http://www.fcede.es/site/es/libros/detalleslibro.asp?IDL=6843

Aquests darrers anys, d’una manera lenta però insistent s’ha anat recuperant des de l’independentisme i en una àrea que va d’ERC fins als sectors alfabetitzats de les CUP’s, la figura de Rodolf Llorens Jordana, l’exsecretari de la Unió de Rabassaires i també el filòsof i polític més enfant terrible que va produir la cultura catalana al segle passat. La publicació de l’antologia Catalunya des de l’esquerra  (Ed. Afers, 2005) i la reedició més recent del seu text de polèmica contra Ferrater Mora: Com han i com som els catalans (Pòrtic, 2009) ha resultat un èxit de dimensions superiors al que esperaven els seus impulsors. Llegit ara, Notícia de Catalunya de Vicens Vives, per dir només un nom que està d’aniversari, és un text força més envellit que el de Llorens.

La reaparició en llibreries del quasi provocador oficial de la cultura catalana entre 1930 i 1968 val, en primer lloc, com a reparació d’un greuge. Fa vint-i-cinc anys només Carles Muñoz Espinalt parlava de Llorens. I poca gent com Llorens i Espinat han estat tan ningunejats a Catalunya. Però el sorprenent és que el seu diagnòstic de país resulta perfectament legible, vista la situació d’aquesta curiosa pàtria dissortada tan plena de gent feliç, per dir-ho en les seves paraules. No tan sols les seves tesis sobre la Renaixença i la seva afirmació de la superioritat de la 1ª República sobre la 2ª, s’han convertit en referents quasi obvis. Una mica arreu es nota el retorn de les seves idees. Potser és que ara toca temps de rauxa. La democràcia fula, per dir-ho en els seus mots porta a buscar clàssics alternatius i Rodolf Llorens era el candidat millor situat.

http://www.totselsnoms.org/arxius/biografies/rodolfllorens.pdf

http://www.grup62.cat/ca/llibre/com-han-estat-i-com-som-els-catalans_10751.html

Opina el lingüista Rafaele Simone a Il mostro mite (Laterza, 2008) que les esquerres estan en crisi perquè el socialisme era una ideologia que proposava el sacrifici, i aquest ideal ha deixat de tenir sentit en societats d’alt consum i de mercats superabundants. El socialisme va ser una proposta creïble, argumenta Simone, quan al món hi havia més dissort que sort, però, amb més confort que misèria, s’ha convertit en un ideal sense significat concret. Ser d’esquerres en sentit moral (preocupar-se per la cosa pública, reivindicar el treball com a valor, vincular progrés material a autonomia moral, tenir cura dels qui estan fotuts detestar el bonisme artificiós…) seria senzillament massa complicat per a una societat ja prou rica com per no tenir cap necessitat de ‘complicar-se la vida’. 

Fa algun temps, Pere Saborit a Política de la alegria (Pre-Textos, 2002), va fer un plantejament que em sembla molt més interessant que el de Simone, sobre el problema de l’esquerra sacrificial. Però el debat no va arribar a quallar aleshores. Convindria reobrir-lo amb una certa urgència: quina esquerra per a l’època internàutica? La que ens vol fer treballar fins als seixanta-set anys o la que demana microtecnologies i control social de la xarxa?   

http://www.garzantilibri.it/default.php?CPID=2306&page=visu_libro