L’home que mira

A les primeres línies de la Introducció al seu llibre LA SOCIEDAD DECENTE (ed. original, 1996, trad. española, 1997), el filòsof comunitarista (i jueu) Avishai Margalit diu textualment: «Distingo entre una sociedad decente y una sociedad civilizada. Una sociedad civilizada es aquella cuyos miembros no se humillan unos a otros, mientras que una sociedad decente es aquella cuyas instituciones no humillan a las personas». Després de la sentencia del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, Espanya ha deixat de ser una societat decent en la mesura que la gent s’ha sentit humiliada i qualsevol que vegi Tele 5 sap que no estem vivint tampoc una societat civilitzada. Què hem de fer, doncs, les persones decents i civilitzades? Marxem i ho deixem per inútil? Intentem el darrer combat? Margalit fa una confe dilluns a Barcelona. No sé si algú la plantejarà aquesta pregunta. 

Potser el més greu de la retallada de les pensions decidida pel govern socialista (?) és la consegüent expropropiació de l’experiència que la mesura implica. Aquest és un concepte que ha usat el filòsof Giorgio Agamben (seguint Benjamin) per designar la situació dels humans que no poden relacionar-se directament amb les coses i viuen només en un món de símbols. També al De la modernidad Xavier Rubert de Ventós va analitzar aquesta qüestió fa ja quaranta anys. Retallar els drets social significa expropiar experiències d’una manera brutal. Les excursions de l’Inserso que no es faran, el temps de vida saludable que es roba a la classe treballadora, les relacions familiars i humanes que no es tindran… tot això és el que, finalment, ens fa més miserables.

Amartya Sen fa anys que lamenta que la gent ambicioni cada cop més diner sense que ningú es pregunti realment per què volem més ingressos o què en farà dels diners. El que realment resulta inquietant del desgovern que ens governa és que mai han entès l’aspecte qualitatiu de les relacions humanes moltes de les quals, simplement, ara es tornaran inviables. La misèria humana no consisteix a tenir més o menys diners, sinó a disposar de més o menys possibilitats per fer experiències. Aquesta dada no surt a les estadístiques però l’experiència no viscuda, l’emoció no experimentada, esquerda vides i ens torna moralment més dolents. 

La conseqüència de l’expropiació de l’experiència consisteix, segons Agamben i Berlin, en el creixement de les tendències autoritàries vinculades a la desesperança. Mireu com puja l’índex d’audiència de les Intereconomies diverses a la televisió i aneu-vos preparant.     

Aquest divendres ha sortit publicat a Vilaweb que a l’Ateneu es presenta una candidatura continuista a les eleccions del proper març amb Francesc Cabana de president, Lluís Reales de vicepresident primer (cultura) i Pilar de Torres de vicepresidenta segona (economia). No negaré que em fa molta il·lusió optar a Bibliotecari amb la nova Junta.  Aspiro immodestament a posar el nom en una llista que s’obre amb Milà i Fontanals i que quan es llegeix a raig impressiona. És el càrrec que van tenir Maragall, Carner, Borraleres, Sagarra, els Jardí (pare i fill) o Just Cabot (que ho era en esclatar la guerra), per parlar només dels clàssics absolutament indiscutibles de la literatura, l’erudició i el periodisme a casa nostra.

La biblioteca de l’Ateneu dóna una sensació de densitat cultural, de continuïtat històrica i de calma que per ella sola explica moltes coses del geni del país per dir-ho d’alguna manera. Estudiar o llegir premsa estrangera en un espai decorat amb frescos del segle XVIII i amb retrats de prohoms del XIX provoca una sensació -un cuquet, dirien els vells- que us recomano. Joaquim Coll, el bibliotecari actual, d’altra banda deixa el llistó tan alt que serà difícil de superar-lo. Ha posat al dia el catàleg, ha pilotat amb mà ferma la restauració d’un espai que és patrimoni històric i ha bastit amb una constància infinita i a còpia d’un munt d’hores incomptables la biblioteca antiga més moderna de Barcelona. Estar a l’altura és tot un repte.  

Vaig sentir a parlar de decreixement per primer cop l’estiu del 2005. Va ser aleshores que Raimon Panikkar organitzà unes jornades sobre el tema, bàsicament per presentar Serge Latouche. Al setembre o octubre d’aquell any el periodista alternatiu Xavier Borràs (un dels tipus amb qui comparteixo l’error vital de tenir raó un quart d’hora abans del compte) em va encarregar un article a Userda, en el número que es considera el de l’aparició oficial del concepte a casa nostra i on ell mateix entrevistava Latouche.

Des d’aleshores a batzagades i una mica per sorpresa he anat sortint en algunes revistes com a filòsof del tema -greu error, per cert perquè hi ha un munt de gent (de Jordi Pigem a qui volgeu) que en sap força més que jo. Però amb el decreixement em passa com amb la filosofia catalana: si la critiquen la defenso i si la defensen la critico. No estic gaire convençut que existeixi, però estaria bé que existís. Fins i tot he participat en algun seminari com a expert, valgam’ Déu!, i després de donar-hi moltes voltes el penúltim dia de l’any vam decidir penjar a Internet alguns papers sobre la cosa. Em temo que el decreixement (com tantes altres teories sociàls) té més raó en la pars destruens que en la resposta que presenta. Però tal com estan les coses si no s’obre un debat ràpid sobre el tema podem acabar perdent tots. Necessitem una economia de la felicitat, que tingui en compte l’immens patiment emcional que està causant avui el capitalisme i només per això ja seria interessant parlar de decreixement.

 http://www.alcoberro.info/planes/decreixement.html

Aquest any que es tanca ha estat complicat per a mi, però de nobis ipse silemus. Al cap i a la fi el món està fet de complicacions i la vida privada és això, privada.

En política espanyola hem pogut veure la clausura de l’Estat de les Autonomies perquè amb les fussions bancàries gairebé totes les autonomies s’han quedat sense el seu instrument principal: les caixes d’estalvis locals. Sense caixa d’oros pròpia els president de Múrcia, d’Andalusia o de Castella-Lleó queden desactivats i ja veurem què passa amb els somnis provincials, que mancats de finançament es poden convertir en una onada d’odi anticatalà.

Pel que fa a Catalunya, el nostre camí imparable fins convertir-nos en una nova Iugoeslàvia ha progressat d’una manera espectacular gràcies al Tribunal Constitucional. Dissortament no ha crescut la lucidesa sinó l’infantilisme. El que s’acosta necessitaria algú com Hermann Broch per descriure-ho i aquí la gent ni tan sols sap qui era o què va escriure Hermann Broch. Ni tan sols té una entrada a la Viquipèdia en català (algú s’anima?). El futur fa pinta de ser una cosa cruel, però sense estil. Sense un Broch, per entendre. Per entendre’ns. 

http://es.wikipedia.org/wiki/Hermann_Broch

Vaig viure quinze anys sense televisió i la veig tan poc que és com si no existís; simplement estic per altres feines i al meu univers paral·lel la tele i el futbol tenen una existència secundària. Quan escric jugo a ser com Maquiavel a l’exili de Sant’Andrea i tan se m’en fot si la comparació queda pedant. Els que ens amaguem a l’Empodà o al Monsià sabem perquè ho fem. Al captard torno a casa i entro al meu estudi, i al llindar em trec la roba de diari, plena de fang, i vesteixo prendes reials i curials; i, decentment vestit, entro a les antigues corts dels homes antics, on, rebut per ells amorosament, m’alimento d’aquest menjar que és meu tan sols, ja que per a ell vaig néixer. La citació me la mereixo. Sí; sóc un cultureta (a que no ho sabies?) i què?

Ara, però, els principis elitistes em trontollen. I per primer cop en la vida jo que no miro ni el Polònia m’he enganxat a una sèrie de la tele: Fringe. Tant que fins i tot he xafadejat episodis de la tercera temporada que fan nord enllà. Fringe deu ser una collonada però ho té tot per fer-te creure que penses mentre et diverteixes: debats sobre epistemologia, qüestions d’identitat personal, reflexions sobre el poder i la conspiració, acció… Fascinació pura i aplicada. Això deixant de banda que Anna Torv fent d’Olivia Dunham amb tota la pinta d’ara hi sóc ara no hi sóc és una troballa. Els dijous no em poso al telèfon ni estic a Internet. Serà greu?

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fringe

Circula per Barcelona aquests dies una proposta entre irònica i sarcàstica que explica prou bé la situació de cansament polític del que abans es deia le peuple à gauche. La proposta és que les eleccions es facin a Alemanya i el que quedi segon el contractem per governar aquí (a la plaça de Sant Jaume o a la Moncloa, segons els gustos). Pels promotors de la idea d’aquesta manera pujaria el nivell intel·lectual del debat polític.

Amb la crisi i l’atur s’ha posat de moda l’abordatge. Pels voltants de la Diagonal o de carrers més o menys llustrosos de la ciutat dels meus pecats, una noia en la primera trentena o una mica més jove, prima, alta, plorosa i ben vestida t’aborda explicant atropelladament que ha tallat amb el seu noviet, que no és d’aquí (preferentment vé d’Extremadura), que l’han tret de casa, que no ha pogut agafar res, que ni tan sols vol tornar amb aquell sàdic i que necessita 240 euros per agafar el tren i tornar al seu poble. Aborda bàsicament senyors sols en la cinquantena i sembla que pel que em diuen, l’estafa funciona. En el fons (moral) d’un home de cinquanta anys hi ha un pare frustrat o un caçador que sap que s’acaba la caça.

Costa d’entendre que les esquerres es plantegin les properes eleccions com a derrotades, interioritzant el discurs de La Vanguardia (precisament ara que La Vanguardia la regalen a tot arreu!). Costa d’entendre que quan en Puigcercós diu per una vegada una veritat òbvia i pristina el fotin a parir. Costa d’entendre que la corrupció no passi factura a cap candidat corrupte. Costa d’entendre que els sindicats i els partits tinguin tan poques conviccions. Costa d’entendre que sigui tan difícil entendre la diferència entre valor i preu. Costa d’entendre tanta sang freda davant el nivell d’agressió que està suportant Catalunya. Costa d’entendre que no s’entengui la diferència entre una crisi econòmica i un canvi de civilització.

I quan racionalment les coses costen d’entendre el més normal és suposar que s’acosten èpoques violentes.

Avui us convido a veure una exposició de filosofia. A la Fontana d’Or de Girona acaba d’obrir una mostra que la gent interessada en el pensament no s’hauria de perdre, 20 anys de Pensament Contemporani, sobre els 20 anys d’activitat de la Càtedra Ferrater Mora. És un recull excel·lent de l’activitat d’aquesta Càtedra de la UdG i, a la vegada, una manera de repassar indirectament el que han estat els darrers vint anys de la filosofia a Catalunya i al món.

Difícilment hi haurà una Càtedra europea que pugui presentar un planter de convidats comparables i ha de ser un motiu d’orgull que a Girona hagin fet seminaris amplíssims alguns dels maitres à penser més indiscutibles del pensament contemporani. Des d’en Josep-Maria Terricabras, incansable impulsor d’activitats, fins a l’últim dels qui hem estat assidus oïdors de les sessions sabem que en aquests darrers vint anys la Càtedra ha estat un llocs privilegiat, i que des de Girona hem pogut conversar de tu a tu (i de vegades anar a sopar) amb el millor del pensament contemporani. Noms com Quine, Ricoeur, Chomsky, Priorgine, Davidson, Bunge, Apel, Rorty, Boff, Touraine, Morin, Singer, Cavalli-Sforza, Vattimo o Benhabib són primeríssimes figures en la filosofia del darrer segle que no pot discutir ningú. Això per no parlar d’un economista com Stiglitz, un músic com Nyman, o un cineasta com Angelopoulos, entre d’altres. És segur que per Girona no han passat tots els qui són alguna cosa en l’àmbit del pensament, però tots els qui han passat són gent de referència inexcusable. I qualsevol que recordi la carneriana Girona grisa i negra de la nostra infància farcida de monges i capellans sap quin paper ha tingut la Càtedra (i la generació dels Quim Nadal, Ferrer Gironès, Guillem Terribas o Terricabras) en un canvi social i cultural de primer ordre.  

A més durant aquests dies al mateix espai s’hi faran una gran quantitat d’activitats, amb un seminari especialment important de Rafael Moneo (tot un Pritzker -el Nobel d’arquitectura) que recordarà aquells anys, de finals dels setantes en què ell mateix, abans de marxar a Harvard, amb Bohigas, Rubert de Ventós i alguns altres, van transformar l’urbanisme barceloní. Que jo sàpiga des de fa molts anys Moneo no ha tornat a Catalunya i l’ocasió és, doncs, inmillorable.

L’exposició de la Fontana d’Or a part de ser una panoràmica del millor pensament dels darrers vint anys, ha de veure’s també com un homenatge a Ferrater Mora que amb la donació de la seva biblioteca va permetre establir un fons bibliogràfic de primer ordre sobre el qual s’han assentat molts treballs posteriors en la filosofia catalana. L’exposició permet, a més, escoltar alguns moments especialment significatius dels seminaris de la Càtedra al llarg d’aquests vint anys i entrar en contacte amb píndoles de les conferències que potser algun dia, si es resolen problemes de drets legals, haurien de ser publicades en DVD on en sistemes similars. 

20 anys de Pensament Contemporani (que estarà oberta fins el proper 31 de gener) és de referència inevitable. I el millor és que quan se surt de la Fontana d’Or no hi ha cap sentiment de nostàlgia sinó el convenciment que encara queda molta feina a fer i que en el futur es farà millor perquè en sabran més.