L’home que mira

La Història d’Heròdot és un llibre inevitable per als filòsofs perquè és allí on per primer cop apareix el verb filosofar, a propòsit de la visita que Solò fa a a Cresos (I,30); però a més  implica la primera gran reflexió sobre la hubris (desmesura) en les coses humanes. Tot allò excessiu, ens explica Heròdot, està destinat a caure i aquesta és una reflexió, inscrita des de l’origen de la cultura a Occident i l’inici d’una de les reflexions sobre la passió política més profundes que mai s’han fet.

En la vida humana tot és estantís i per això mateix cal posar per escrit la història de manera que els fets no s’esvaneixin amb el temps, en una confessió de la fragilitat de les coses humanes.

A més, Heròdot per primera vegada planteja un tema que dóna molt joc en l’humanisme clàssic: els déus senten enveja dels humans. Explicar aquesta idea donaria per a un llibre, però qui ressegeix les pàgines de la Història té molt clar que les divinitats no són ni bones ni salvífiques, sinó brutals i encegadores. Cosa que, tot cal dir-ho, també ajuda a despertar el sentiment de prudència i la compassió entre els humans. 

Confesso, però, una predilecció especial per aquell moment en què Heròdot escriu que els perses només ensenyaven tres coses als seus fills: muntar  a cavall, disparar amb fletxes i dir la veritat. És l’ideal de l’aristocràcia antiga i, amb la seva ingenuïtat, la frase revela moltes coses. Especialment sobre la veritat -que es posa a nivell de les fltexes.

Per tot això està bé que dilluns vinent, dia 21 de setembre poguéssim presentar a l’Ateneu la nova traducció d’Heròdot per a la Col. Bernat Metge. Us hi esperem.  

Com cada any, abans de tancar botiga unes quantes recomancions de llibres que generalment ningú no us dirà que valen la pena, però que cal tenir filats. Llibres que no surten als grans mitjans i que confien en el boca-a-boca de la gent desperta. Com els meus lectors. Teca de primera per a un estiu savi i cool:

Russell Shorto: Els ossos de Descartes. Ed. La Campana. El llibre va d’això mateix; de com els ossos del pare del racionalisme van voltes i revoltes, i al mateix temps s’explica la història cultural d’Europa.

Grégoire Buillier: Coses que passen. Accent Editorial. De debò, un llibre impressionant -no n’explicaré l’argument (minúscul però d’un alè poètic com es troba poques vegades). Us agradarà més si passeu l’estiu en clima fresc. Llegir-lo a Olot o a Puigcerdà deu ser una passada. Una troballa.

Ponç Feliu: L’hostal de l’estella. Converses amb Josep Palau i Fabre. Accent Editorial. Un altre text de perfecta seriositat i sentit íntim. Ideal en tardes allargassades i en tota mena de climes.  

Grisélidis Réal: El negre és un color. Edicions del 1984. Un llibre per debatre en família. Segur que de l’autora no n’heu sentit a parlar gaire, ni és de bon to fer-ho en públic. Prostituta i lluitadora pels drets de les minories sexuals. O us agradarà molt o el trobareu infecte. Però si opteu pel risc, paga la pena.

Bora Cosic: El papel de mi família en la revolución mundial. Ed. Minúscula. Imprescindible si creieu que això de la història és una mala broma.

Jason Webster: Las heridas abiertas de la guerra civil. Un viaje por la España desmemoriada. Ed. Los Libros del Lince. Una visió des de fora, un llibre massa ‘de hispanista’, però significatiu. Valuós per reflexionar sobre la llarga vida dels morts.

Laia Climent: Bruixes, histèriques i assassines. Una passejada per la maldat femenina. Ed. 3i4. El llibre ha circulat poc, però és molt interessant. Hi haurà qui el consideri ‘assaig de piscina’, però us asseguro que deixa regust molt més enllà de la dutxa.

Rony Brauman i Eyal Sivan: Elogi de la desobediència.Lleonard Muntaner, editor. Si encara no us cansa Hannah Arendt i el seu ‘Eichmann a Jerusalem’ (i comprenc que l’hagiografia cansa molt aviat) el llibre d’aquests dos autors jueus aporta una mirada sàvia sobre un tema en què tothom està massa d’acord.

Cristina De Stefano: Americanas aventureras. Ed. Circe. Molt més que unes bones ‘vides de santes’ contemporànies; petites biografies en femení per servir d’inspiració a nois i noies.

Textos per marcar tendència.

I com sempre gràcies per continuar visitant durant l’estiu http://www.alcoberro.info

Ha mort Baltasar Porcel, l’únic escriptor del qual he sospitat seriosament que llegir-lo porta mala sort. Vaig llegir el seu llibre La lluna i el Calallamp a la presó Model l’any 1975;  em vaig empassar Reivindicació de la vídua Xing (o era ‘Xang’?) a Albacete durant el servei militar (1978), en unes maniobres duríssimes sota la neu i finalment Les primaveres i les tardors em va acompanyar fa cinc o sis anys en un embús d’un dia i mig en un aeroport de Londres. Com que a la tercera va la vençuda, ja en vaig tenir prou.

La meva filla (20 anys, segon de medica acabat) parla amb una amiga i li explica que aquest matí ha estat comprant llibres. I de l’altra banda del fil telefònic (encara hi ha telefonia amb fils), li responen:

.- Llibres…? Tia, que estàs de vacances….! 

Ahir a la tarda em van dir eduardíà. Consti que és el primer cop que em passa en la vida i tampoc no estic gaire segur que qui m’ho va dir entengués la magnitud de l’elogi. Eduard VII, fill de la reina Victòria d’Anglaterra, va reinar de 1901 a 1910 i els eduardians són recordats com una gent elitista, culta, snob, viatjada i rica. Cap problema, doncs, si algú es confon i em pren per un tal. Fins i tot estic disposat a recomanar-vos la lectura de John Galsworthy, si podeu passar un estiu reposat. I si el cor us dóna per la Sackville-West, doncs que hi farem. Però ja sabeu que el món eduardià s’esfondrà amb el Titanic. Potser en aquest aspecte vivim encara en un món eduardià.

Vet aquí que ho tornem a fer. Per molt que demà el Barça es jugui la Champions, el món continuarà girant. A l’Ateneu Barcelonès un grup de bojos ens trobarem a les 7 de la tarda amb Gerard Vilar i Jaume Mensa que ens presenten el darrer número de la revista Enrahonar de la UAB. Hi esteu convidats (és gratuït i amb sort us regalaran un exemplar de la revista!). Són les coses que porta el formar part d’una minoria: la dels que no miren calendaris quan programen actes culturals.

Per Sant Jordi em demanen del portal de Televisió de Catalunya algunes coses molt general sobre la relació entre el llibre i Internet. Ho trobareu a:

http://www.3cat24.cat/noticia/379087

I signaré llibres a la parada del Club del Llibre (C/Canuda - Rambla) de 4 a 6 de la tarda.  

Ens veiem.

Si hi ha una cultura o una religió que l’home que mira no ha entès mai és, segurament, l’hinduisme. El molesta (es pot dir així; d’una manera tan políticament incorrecta?) un panorama de déus massa bigarrat i massa ple de sang, en què, al menys a primer cop d’ull, la pietat és una posició de classe més que una inclinació moral. Pablo Neruda (se l’hauria de llegir més i parlar-ne menys!), deia en una entrevista sobre la seva vida a l’Índia: ‘…muchas veces me pareció que estaba encerrado en una interminable película a todo color, maravillosa, pero que nunca me permitirían salir de esa película que conti­nuaba una eternidad’. Aquesta és exactament la situació amb què sovint s’ha trobat l’home que mira quan comença (però mai no aconsegueix acabar!) alguna obra de literatura hindú. Hi ha la fascinació de la incomprensió. Hi ha la fascinació (i el pànic) que produeix l’eternitat.

Per això mateix, el proper dimecres (pre/Sant Jordi), hem convidat Laia Villegas, a l’Ateneu Barcelonès (C/ Canuda 6, Bcn): per parlar sobre Hinduisme: per mirar de trobar, si més no un fil que ens orienti en el món complex i bigarrat d’una tradició que tramet superabundància. Professora al Centre d’Estudis Devavani és una de les millors especialistes en aquesta tradició de pensament. A més ha traduït al català per a Ed. Fragmenta Les estrofes del Samkhya, de Ishvarakrishna, un llibre del segle VIè d..C. tan hermètic com fascinant.

Hi esteu convidats (i a més les conferències de l’Ateneu són gratuïtes). 

http://www.devavani.org/indexcat.html 

http://www.fragmenta.cat/books/view/32 

Compro els llibres imprescindibles per fugir durant la Setmana Santa. Després de sis mesos professionalment duríssims (amb una allau de feina com no havia patit mai), l’únic que espero és passar un parell de dies a València i amagar-me després en terres montsianenques. I llegir, llegir, llegir… però per si pot servir a algú com a orientació per a Sant Jordi, us consigno aquí algunes de les meves darreres lectures. 

Txevengur d’Andrei Plátonov. Edicions del 1984; una novel·la impressionant sobre el socialisme - i la decepció. Cultura general bàsica per a interessats en la millor tradició novel·lística. 

Les nits difícils de Dino Buzzati, també a Edicions del 1984 (un segell que és de solvència plena, absoluta i contrastada. Com s’ho fan per publicar amb tant bon gust?) 51 textos breus per pensar.  Si heu llegit El Desert dels tàrtars, aquest llibre us agradarà. Si no l’heu llegit, també. http://www.edicions1984.cat/c-novetats.cfm

Ascesi de Nikos Kazantzakis. Ed. Adesiara. Des que als quinze anys el meu pare em va regalar una edició d’obres escollides, sóc un fan boig de l’Unamuno grec. 

La Barcelona Pecadora de Domènec de Belmunt. Ed. A Contravent. El meu sogre el recordava mitinejant per terres de Penelles i Castellsarà. El llibre és una autèntica delícia. 

Hacia el Mar Egeo. Memorias de un helenista durante la Segunda Guerra Mundial. El Gredos, de Geoffrey S. Kirk. Les memòries de guerra del gran scholar anglès (el del Kirk i Raven), explica que a preescolar ja li ensenyaven llatí… i a partir d’això un llibre tan british, joiós i sofisticat com us podeu imaginar. 

Sagese Libertine Livre de Poche, de Christophe Girerd. Finalment s’ha publicat en butxaca la magnífica antologia de llibertins del XVII, que fa parella amb el llibre sobre llibertins barrocs de la Contrahistòria de la Filosofia de Michel Onfray (també publicada en català per 1984). Pura gimnàstica pirrònica. 

La actitud conservadora Ed. Sequitur, de Michael Oakeshott. És una breu conferència que esperava reedició de fa temps. El clàssic que resumeix què significa ser un conservador sense ser un carca. Oakeshott no l’ha llegit quasi ningú a les Espanyes (i molt menys els professors de filosofia política!) i d’això plora la criatura. 

La muerte de Sócrates Biblioteca Buridán, d’Emily Dikson. Cada any (des de fa més de 30 anys) cada Nadal i cada Setmana Santa llegeixo un llibre de/sobre la Grècia clàssica. L’he començat pel darrera i les planes sobre Diderot i Sòcrates ja són prou garantia.   

Ho explicava el Le Monde divendres passat i la revelació (simplement posar per escrit el que ja se sabia) ha posat supernerviosa molta gent de Madrid.

Ho copio en directe: l’agent littéraire barcelonaise Carmen Balcells a vendu les droits du dernier livre de Gabriel Garcia Marquez en Espagne, en Colombie et au Mexique à trois maisons d’éditions rivales appartenant à trois grands groupes concurrents. Le même texte en espagnol pour des publics hispanisants mais à chaque fois adapté à la langue du pays

Doncs això; benvinguts al multilingüisme.