L’home que mira

Si la situació de l’economia mundial no fos dramàtica, n’hi hauria per indignar-se de l’agressió (baixada de pantalons inclosa), que la tradició liberal ha patit aquest cap de setmana amb la solució màgica que el govern nord-americà ha ‘descobert’ per remuntar la crisi bancària. Que bàsicament consisteix a què la paguin els que no l’han produïda ni buscada. La ‘mentalitat subprime’ (passar-li el mort a un altre) ha triomfat tant que d’ara endavant l’aplicarà el govern americà per llei. Gloriós.

Comencem, però, per recordar les presses que imposava una data del calendari que sembla haver ‘oblidat’ la premsa convencional. Divendres passat (tercer divendres de setembre), tocava el venciment trimestral d’opcions i futurs. Fins i tot el pitjor president de la història dels Estats Units va entendre que si un dia abans no injectava líquid als mercats bancaris, dilluns (demà) la catàstrofe econòmica hauria estat èpica. Així que la FED ha actuat al rescat, com el setè de cavalleria del general Custer. 

D’acord que no és fàcil digerir la fallida dels bancs tercer, quart i cinquè d’inversions dels Estats Units en un temps, a més, brevíssim. Estan per veure, però, les conseqüències de la mesura suposadament salvadora, sobretot perquè injectar uns diners que l’Oncle Sam no té a uns bancs que tampoc són eficaços calma els nervis, però no toca els fonaments de la crisi que és de sistema industrial i energètica. És a dir, que estem davant una crisi de model, en què les ‘subprimes’ són la conseqüència però no la causa. Veurem si això serà Little Big Horn o si en sortirem vius.

Dilluns podria passar que es posin a la cua de demanar pasta totes les empreses que fan ‘economia creativa’ als Estats Units, començant per la Fox i General Motors. O que el partit comunista xinès decideixi quedar-se alguns bancs anglesos i nord-americans, avalat pel deute públic que Xina porta quinze anys comprant. De moment tenim 800 companyies, amb noms i cognoms, a qui el mateix govern americà ha prohibit continuar especulant, com si això d’especular algú ho pogués prohibir per decret. Algú hauria de donar lliçons d’economia liberal als liberals, no us sembla? 

Aquí estem, doncs, esperant el cigne negre (el ‘black swan’), l’esdeveniment improbable, impredictible i de conseqüències devastadores i preparant-nos a llegir Nassim Taleb, un nom de senyor molt savi que sentireu anomenar força properament. 

Per cert: qui havia dit que l’ètica no serveix per a res en una empresa? Miro de buscar alguns links i us els deixo al comentari.      

Ayn Rand fou una escriptora i filòsofa liberal/llibertària que, per circumstàncies de la vida, i bàsicament com a conseqüència de l’èxit d’una pel·lícula basada en un llibre seu (‘El Manantial’ de King Vidor), ha ocupat una mena de lloc de culte com a ‘Nietzsche de dretes’, sobretot en el món llatino-americà. Avui se sap que aquest film fou una peça molt important en els programes de psicologia de masses impulsats per la CIA i algunes fundacions americanes en l’esforç per evitar que els excombatents nord-americans de la 2ª Guerra Mundial viressin cap el comunisme. En els anys més durs de la guerrilla a Argentina i a Uruguai els seus llibres eren la bíblia de les dretes i d’algun supermacho que en hores d’oficina es dedicava a torturador. Fins aquí una part dels fets.

 Les esquerres nostrades, com és costum, no van necessitar ni llegir-la per desqualificar-la. En aquest cas va resultar senzill perquè amb el curriculum de la senyora Rand, realment és difícil arribar gaire lluny. En aquests casos l’analfabetisme electiu permet arribar molt lluny. Recordo perfectament l’escàndol domèstic que es va organitzar quan fa nou o deu anys, vaig demanar que la biblioteca de la Universitat de Girona comprés alguns llibres seus –i sobretot quan vaig dedicar una hora de classe a explicar la seva obra com a exemple d’argumentació dins la lliçó de l’individualisme ètic. L’any 1992 un historiador barceloní de cognom Fontana havia publicat un llibre sobre la història després de la fi de la història en què interpretava Fukuyama d’oïda, però amb orquestra simfònica. Llegit ara és un fart de riure i no es pot evitar un sentiment de pietat per la pobra gent que se’l degué creure. Però més pietat mereixem, sincerament, els pocs que a l’època intentarem enfrontar-nos-hi, en nom, purament i simple, de la lectura. I amb el resultat conegut pel que fa a la nostra carrera.  Fins aquí l’altra part dels fets.

Ara sembla que hi tornem a ser. Circula insistentment per la xarxa un text d’Ayn Rand per preparar, suposo, alguna la nova guerra psicològica a propòsit de la crisi. Per prudència, si us arriben textos de la Rand, convé mirar el diari no fos cas que s’estiguin organitzant els Freikorps o la Lliga Espartaquista. Són la mena de literatura que a aquesta gent els encanta. Ja ho sabeu: la puresa, el combat i altres històries cansadíssimes.

El fragment diu exactament això: “Cuando advierta que para producir necesita obtener autorización de quienes no producen nada; cuando compruebe que el dinero fluye hacia quienes trafican no bienes, sino favores; cuando perciba que muchos se hacen ricos por el soborno y por influencias mas que por el trabajo, y que las leyes no lo protegen contra ellos, sino, por el contrario son ellos los que están protegidos contra usted; cuando repare que la corrupción es recompensada y la honradez se convierte en un autosacrificio, entonces podrá afirmar, sin temor a equivocarse, que su sociedad esta condenada.”
 
El que passa és que les afirmacions del text són falses. En primer lloc confondre ‘burocràcia’ amb ‘els qui no produeixen res’ és una errada de primer semestre de Sociologia. Però, a més, si arribés a passar tot el que Rand pronostica, el resultat no seria que tota la societat està condemnada. El resultat, seria, senzillament, que coneixeríem l’aspecte hobbesià de la natura humana. Nihil novum.

Posem a la maleta:

1.- Pere Saborit: Històries del senyor X. Ed. Elipsis - sens dubte el millor llibre en català de l’any.

2.-Norbert Bilbeny: Filosofia politica. Ed. UOC - un mapa perfecte d’un àmbit inquietant, ple de passions somortes.

3.- Edward St. Aubyn: Leche materna. Ed. Anagrama - una novel.la que tan sols pot ser anglesa

4.- Anna Maria Ortese: El mar no baña Nápoles. Ed. Minúscula - una crònica que tan sols pot ser italiana. Perfecta.

5.- Sebastià Sorribas:  Barri Xino; una crònica de posguerra. Ed. Base - una nostàlgia perfectament catalana. No m’he perdonat mai que Sorribas es morís sense tenir una llarga conversa amb ell. El vaig defensar en vida i ara, mort, ja és un clàssic. Troç de llibre.

6.- Gianni Vattimo: Ecce comu. Com es re-esdevé allò que s’era. Ed. Accent - a mi no m’ha agradat gens, per restauracionista i per tòpic, però dóna a pensar.

7.- Jordi Mercader: Mill dies amb P.M. Crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall. La Magrana - la crònica de la misèria moral d’aquest país. Trist, fa venir unes ganes intenses de pervocar però s’ha de llegir perquè al cap i a la fi som d’aquest país i les seves misèries són les meves misèries.

8.- Fabrice d’Almeida: El pecado de los dioses. La alta sociedad y el nazismo. Ed. Taurus - una crònica històrica que s’assembla massa al nostre present.

9.- L’impressionant catàleg de Fragmenta Editorial. Poseu a la maleta el que trobessiu. No han publicat res dolent.

I també John Fante (Llenos de vida -Anagrama), i qualsevol llibre d’Imma Monsó i la reedició de les poesies completes d’en Vinyoli finalment en edició barata i la conyeta insubstancial pero passadora d’Alan Bennett  sobre la reina d’Anglaterra.

I saber que res que passi res no passa. Això és l’estiu. 

Després d’una setmana esgotadora dedicada a la predicació de l’utilitarisme entre potencials infidels i abans de fer (divendres) una conferència sobre blocs i blocaires a la Universitat de Barcelona, les tardes es fan llargues i la llista de feines a fer durant l’estiu s’allarga més del compte. De moment tinc millors relacions amb Hobbes de les que esperava (tremoleu, que pot ser greu!) i ja he revisat un munt de bibliografia sobre la pau per a un seminari (espero que públic) a can Claret. Per cert, avui a la conferència del CCCB, Ramin Jahanbergloo m’ha prestat un parell d’idees que convindria experimentar sobre la no-violència.  

També tinc un article sobre Darwin embastat i la revisió dels materials del curs vinent d’ètica. En fi, un estiu. O el que al meu ofici en diuen un estiu. 

Feia mesos que no em passava un dia sencer penjat literalment a un llibre i amb poques setmanes per sort m’hi he trobat dos cops, acarat a dues obres mestres que no haurien de passar desapercebudes. D’una banda, les Històries del senyor X, de Pere Saborit (Ed. Elipsis), sens dubte el text en català més important d’aquest any i destinat a convertir-se en clàssic si en aquest país queda una mica de sensibilitat. Del seu llibre en vull parlar més endavant amb calma perquè, senzillament, és d’una intel·ligència desbordant i d’una profunditat que demana un païdor tranquil. Un text tan magníficament ben escrit i tan savi (tan passat per una reflexió tranquil·la) literalment enlluerna. I per això mateix necessito temps per acostumar-m’hi. Així que ja hi tornaré però, de moment, la llibreria La Central ja el recomana -de manera que no us el perdeu.

L’altre llibre imprescindible son les Crónicas de la América profunda de Joe Bageant (Los libros del Lince) Un llibre destinat també a fer època , un viatge per la pobresa dels Estats Units que explica algunes de les claus d’un tema sociològicament apassionant: per què els pobres i els pringats voten partits que encara els empobriran i els prigaran més. Bageant és un periodista que retorna al cap de trenta anys d’ofici al cul de món on va néixer, el barri pobre de  Winchester (Virgínia) i retrata el proletariat americà amb cruesa però (i aquí hi ha la clau) amb una tendresa absoluta. Per què gent que no en té ni per pagar els medicaments voten els qui privatitzen la seguretat social? Per què gent que cobra sis dòlars l’hora voten els qui volen baixar els impostos els rics i fotre els pobres? No és tan sols un llibre per entendre per què està apareguent un personatge tan estrany com Obama -i quines demandes socials hauria d’atendre una esquerra real, no la dels universitaris que es miren el melic. No és tan sols una excursió pel món de les escombreries blanques (els qui no l’encerten mai, els obrers sense feina, les dones, etc). És també una mostra del poder dels blocs (el seu és un dels més importants als USA) i, és literatura que ens retorna a clàssics com Dos Passos i Saroyan. Ja us ho he dit: un llibre per fer pensar i un clàssic per a lectors distrets i sociòlegs afeccionats. I sociòlegs afeccionats o lectors discrets en aquest cas ho som tots, perqùè al llibre de Joe Bageant hi ha algunes de les claus del nostre futur si no espabilem.

“”Jo no crec en un possible futur de la religió que no sigui també el futur del comunisme””, escriu Gianni Vattimo a la plana set de l’edició catalana del seu darrer llibre, Ecce commu, que, tradUít amb ofici per Oriol Ponsatí-Murlà, acaba de treure Accent Editorial i que del 9 al 13 de juny serà la base del curs del pare de la postmodernitat a la Universitat de Girona. Ecce comu (en llibreries a partir de la setmana vinent), que va ‘sobre la retrobada (o per retrobar) esperança comunista’ constitueix una inesperada contribució a un diàleg complex, el que separa la comunitat de comunisme, (o la ‘cosa pública’ de la República i la iniciativa d’Iniciativa). Vet aquí conceptes que haurien d’anar junts i que sovint són incompatibles. Conceptes en què alguna cosa no va a to i que segurament necessiten una mica de feblesa (d’autoironia) per acabar de ser creïbles.
 
Si voleu emprenyar un socialista feu-li una pregunta molt senzilla: ‘¿.. i vostè què ha socialitzat?’ Si vostè és igualitarista… per què és tan ric? Preguntes ingènues i quasi infantils –tothom sap que els socialistes privatitzen i els conservadors revolucionen- que per això mateix, perquè toquen les obvietats, ens deixen sempre en mal lloc i no se sap com respondre-les. D’aquí la importància d’aquest Ecce commu (amb implícit homenatge al develador de nihilisme ja en títol). Una ontologia de l’actualitat (el programa d’investigació de Vattimo) pot ser útil per a repensar conceptes que constitueixen el cor mateix d’algunes ideologies potser enterrades massa precipitadament? El seminari gironí de Vattiimo (última cita d’aquest curs acadèmic abans de la temporada de cursets d’estiu, que aquest any ve bona!) serà un lloc molt interessant per debatre sobre la distància entre el desig de puresa (comú a cristians i comunistes) i la realitat de les ontologies grises.  
 

Segons narren les Analectes, Zixià, un dels deixebles de Confuci, digué: Estudiar amb extensió i ser seriós en els propòsits, preguntar incisivament i meditar de ben a prop: en això hi ha una certa solidaritat humana. Decididament, eren altres temps. Però millor llegir Confuci que mirar la tele.

 Segons les Analectes de Confuci: el mestre caçava amb arc i no amb xarxa i no disparava mai als nius. Caçar tords amb xarxa (o amb besc), tot i ser un costum ardidament montsianenc, té el problema que cau tot, indiscriminadament, indiferenciadament. Tord i puput (que no és digestiva). La caça amb arc resulta infinitament més difícil i té aquell punt aristocràtic que convé a la comprensió filosòfica de les coses. També Ciceró comparava el filòsof a l’arquer. En cap cas, però, no s’ha de disparar als nius. Per això deixaria fora del debat filosòfic l’educació per a la ciutadania. Els trobo massa tendres.  Als pressumptes ‘caçats’ i als caçadors també.

Fa anys –potser des dels temps de Terenci Moix- que no havia vist a Barcelona un Sant Jordi tan massiu com enguany amb cues inabastables  no tan sols amb Ruíz Zafón sinó també amb els autors que paraven a La Central (enviada a passeig de Gràcia, com es lamentaven) o a la FNAC. I això està molt bé fins que la gernació cansa.  

Enguany l’Ateneu Barcelonès ha iniciat –veurem si es consolida- una modalitat diferent de signatura de llibres, la signatura slow a càrrec d’alguns socis amb llibre nou o recent que són autèntics ‘menys sellers’ i necessiten un ambient lent (slow) com el que només pot oferir un Jardí Romàntic amb tortugues, per degustar llibre i conversa. Autors com Jordi Coca (que l’any passat va signar llibres a casa seva), Julià de Jòdar o Joan Rendé necessiten, certament, un ambient especial, lluny de tràfecs, amb llum zenital i sense focus televisius.

Carlo Petrini va fundar l’any 1986 un moviment slow food contra la cuina de Macdonalds i després va aparèixer un moviment de ciutats i pobles slow (aquells en què encara es pot dormir la migdiada i tenen barris prohibits als cotxes). Pals, Begur i Palafrugell són avui slows reconegudes oficialment. Potser haurem de pensar en una literatura (i en signatures de Sant Jordi) per a gent slow tipa i farta de cacau mediàtic. De moment, a l’Ateneu ja han començat. Caldrà seguir-ho.

I si voleu més informació sobre els slow:

http://www.alcoberro.info/planes/eticaecol14.htm