L’home que mira

Els catalanets no fan fills, però els blocaires fan blocs. Aquesta és la primera fornada de reaccions a la publicació de L’home que mira (Cossetània) Moltes gràcies a tots: http://www.mbofill.net
http://ebremedia.blogspot.com/2007/03/lhome-que-mira-del-bloc-al-llibre.html

http://www.marques.cat/wordpress/?p=656 

http://cenug.onyar.net/diari/

I si el voleu comprar via internàutica:

http://www.cossetania.com/mostrar_producte.php?prod=661

En aquest post d’urgència vull donar les gràcies a la cinquantena de persones que heu omplert avui la cripta embruixada de La Central del Raval, i les escales i tot, fins forçar com mai la maquinària d’extracció de fums del local. El debat sobre els usos de la filosofia a Internet amb en Manolo Cruz s’ho ha valgut i L’home que mira no podia començar el viatge amb millors designis. 

En acabar l’acte em comentaven que feia mesos que La Central no s’havia omplert d’aquesta manera i això vol dir que entre tots anem fent taca i que hi ha ganes d’un debat filosòfic sobre el tema internàutic. També vol dir que m’he sentit especialment acompanyat. No sempre és possible reunir en una presentació un senador (republicà) del regne d’Espanya, mitja dotzena de catedràtics i professors universitaris, cinc o sis escriptors, gerents d’editorials, superiors de l’orde jesuítica i executius d’empresa entre una audiència autènticament transversal - i sobretot la presentació del llibre m’ha permés retrobar dotzenes d’amics i d’exalumnes que sovint feia anys que no veia i parlar amb lectors desconeguts però propers.

A tothom moltes gràcies. Més endavant tindrem temps d’explicar l’acte. Avui, senzillament toca dir l’agraïment. La xarxa de compliciats que hem anat teixint des de la confiança en l’autèntica independència (que és la del pensament) s’ha pogut veure -al menys en part, perquè és encara molt més gran- aquesta nit a La Central. L’esforç filosòfic de L’home que mira continua ara en paper gràcies a tots vosaltres.

Amb la presentació en societat dimarts a La Central del Raval del meu darrer llibre L’home que mira (Cossetània) es tanca un període curiós i mogut en la meva vida diguem-ne literària. No estava previst ni l’èxit del web http://www.alcoberro.info, ni que el bloc em permetés filosofar a distància i, de vegades, politiquejar en proximitat. Tampoc no havia pensat mai escriure un llibre que no és ni acadèmic, ni d’assaig estricte sinó un dietari, amb la mínima voluntat de tesi.

A Internet hi vaig posar de bon començament les meves Sobres completes, els apunts, les classes, els seminaris i les conferències de tants anys que -d’una manera del tot impensada- han anat agafant vida pròpia. Materials que en principi no eren altra cosa que classes consciencioses (o esquemes de classes) ara són de referència tant aquí com a Llatinoamèrica. Qui ho diria. I el mateix ha passat amb el llibre estrany que s’imposa ell tot sol. Ho he de dir: un cop rellegit estic molt content de L’home que mira. És un paper que m’agrada, amb voluntat d’estil -a part de documentar una època pionera del ciberespai en català.  

Si dimarts 13 podeu acompanyar-nos a La Central del Raval (a 2/4 de 8 hora catalana) parlarem sobre Fer Filosofia a Internet amb en Manuel Cruz (UB) i intentarem desvelar una mica les paradoxes de la filosofia en el medi virtual. O al menys el que hi he pogut entendre. Us hi espero per continuar la conversa. Ara en proximitat.

!

Un any més el proper dia 10 em quedo sense passejar per la Fira de l’Oli de Godall pels meus pecats d’urbanita i internàutic blogaire que ha de signar L’home que mira a la Setmana del Llibre en català (plaça de Catalunya). El dissabte 10 de març no podrà ser un dia per parlar del que realment quedarà quan nosaltres no hi siguem: les oliveres de la Plana i els núvols sobre la mola de Godal, sinó que em tocarà fer vida social -a mi que sóc de natural tímid i per això mateix de vegades “explosiu”. Constatem-ho: la vida sempre està en una altra part. Per una o altra raó (Trobada presencial a la UOC, grips i altres conflictes) hi ha alguna cosa que m’impedeix per sistema estar al terrer per la Fira. Greu em sap. Ja deia Wittgenstein (sóc pedant, recorden?) que quan un filòsof em troba un altre la fòrmula de la salutació hauria de ser: dóna’t temps. Aquest any amb l’acumulació de llibres que porto en dos mesos i mig estic complint poc la màxima del clàssic. Potser per això necessito Atenes aquesta Setmana Santa.

La companyia agraïda d’altres autors cossetanis i la possibilitat de xerrar amb el respectable públic (un dels exercicis imprescindibles per a qualsevol lletraferit) no em treuen el mal gust de boca. No hauria de ser que totes les coses bones passin el mateix dia. L’oli novell (aquest any n’hem fet poc a casa), la vida en el concret, la temptació de tancar-me en algun lloc ebrenc que em ve de tant en tant, contra les teories, les idees, les abstraccions i els llibres. I no saber, ni voler, ni poder prescindir de res…

 http://www.tinet.org/~amatv/poble/coop/coop.html 

http://premsacossetania.blogspot.com   

Com en el poema de Kavafis: Per bé que bandejaren llurs estàtues/ no per això moriren pas els déus. Passo el matí badant i no puc treure’m de sobre Grècia. M’estic tornant massa previsible o començo a flairar la Setmana Santa. Potser les dues coses alhora. A mitja tarda enfilem cap a Barcelona.

Acaba de sortir el text col·lectiu Ética, economía y empresa que he coordinat (Gedisa) La portada continua sense agradar-me però el treball de la gent durant aquests cinc anys de debats a l’Institut de Tecnoètica llueix magnífic. 

Pel que fa a mi encara no entenc per què papers que havien de sortir en un any han decidit aparèixer concentrats en tres mesos; així d’imprevisible és la feina editorial. Al desembre va ser el pròleg al Walden de Thoreau en català a Símbol (presentació a l’Ateneu el proper dia 7 amb un bon debat sobre ètica, medi ambient i drets intrínsecs del paisatge; cal començar a moure aquest tema ara que ja hem posat en circulació els drets dels animals no humans). 

Al gener amb un any de retard va aparèixer la meva edició del Dios materialista de Sunyer i Capdevila (Cedel - Ateneu Liberal d’Ateus i Escèptics). Ara al febrer el text col·lectiu d’ètica empresarial i L’home que mira (signatura a la Setmana del Llibre en català i presentació en dimarts i tretze a La Central del Raval) Queda pendent per d’aquí a vuit dies la sortida de L’Utilitarisme a EdiUOC (no sé com poden fer llibres a 5 euros) Tot plegat una profunda sensació de pau per la feina feta i una no menys profunda sensació de cansament. Es resol en una urgent necessitat de vacances. Gregues.

Segons Alberto Mangel entre 1450 i 1550, en el primer segle d’existència de l’impremta, es van publicar al voltant de 35.000 títols, la majoria dels quals eren devocionaris sense cap valor literari. Però això només fou el principi d’una cursa accelerada: a la segona meitat del segle passat van sortir 36 milions de títols. Ara com ara s’edita un llibre al món cada 35 segons.

Com que en els darrers temps han aparegut tres llibres en què estic implicat: el Walden de Thoreau en català (Símbol Ed.), Dios de Sunyer i Capdevila (Ed. Cedel) i ara L’home que mira (Cossetània) que recull el primer any d’aquest bloc (2004/2005), això voldria dir que em pertoquen 105 segons de la història dels llibres del món mundial. No sé si és poc o molt. O gens, o gaire. Però que me quiten lo bailao!
    

Thoreau ja es queixava al Walden que només hi ha professors de filosofia però no queden filòsofs i el savi Pierre Hadot (en un text inclòs al seu Ejercicios espirituales de filosofía antigua; Ed. Siruela, 2006), comenta que l’anada del filòsof nord-americà als boscos recull el sentit profund de la recerca de la saviesa a través del mirall de la natura. La felicitat del savi antic tenia alguna cosa de comprensió dels actes essencials i de dedicació al plaer del sentir i de l’ existir. Anant a viure als boscos, Thoreau també cercava un peculiar tipus d’exercici espiritual, capaç de transformar-li la vida.

En aquest sentit el fons conceptual del Walden no estaria tan lluny de l’esperit de l’epicureisme o de l’estoïcisme antics -excepte en el fet que per als grecs aquesta experiència mai no podia fer-se en solitari (com la va intentar Thoreau), sinó que calia estar acompanyat per bons amics. Em diuen que l’edició catalana del Walden està tenint bona acollida (i de fet a primers de març Marta Tafalla (UAB) i Jordi Bigas (Fundació Terra) parlaran sobre Walden i Dersu a l’Ateneu Barcelonès, considerant-los en el doble sentit de filosofia i literatura per a la potenciació d’una sensiblitat ecològica). El problema és si hi ha prou silenci a l’entorn com per fer possible o viable el tipus d’exercici espiritual que demana una ètica ecològica.

La dificultat a l’hora d’encarar una lectura “sapiencial” del Dersu o del Walden és potser que avui s’ha perdut la consciència de les “coses essencials”, immediates. Però amb llibres com aquests s’ajuda una mica a recuperar la tradició del que Hadot anomenà: epicureisme universal. Necessari avui, com sempre, per diferenciar el plaer durador de la misèria d’un entorn purament episòdic.