L’home que mira

Hi ha dues possibilitats a l’hora d’argumentar que la cultura és una: la liberal i la tecnològica. Per a la primera, només és cultura el que ens porta a una societat oberta -i la resta seria barbàrie. Però el liberalisme és una teoria bàsicament negativa (procura no fer mal, més que no pas fer el ‘bé’, un concepte que resulta quasi impossible de definir) i, per tant, es decanta per la tolerància més que per la unicitat cultural.

L’altra tesi diu que només la tecnologia és avui capaç de crear models culturals universals (la tecnologia és mundial, senzillament). Però Jacques Ellul ja va explicar en quin sentit la tecnologia ‘no és cultura’, sinó que viu precisament de trencar la tradició cultural.

Cap de les dues possibilitats d’argumentar la unicitat cultural no em sembla que puguin oferir bons arguments contra el pluralisme i tampoc no em sembla que els liberals (a diferència dels ‘neos’) puguin ser altra cosa que pluralistes.  
 

Entre els papers que tenia pendents de llegir de les vacances i que aquests dies de pont he pogut mirar, en destaco un perquè no l’entenc. Diu Josep Ramoneda -persona que habitualment sap el que diu- a El Periódico (17 d’agost del 2007): des del CCB partim de la idea que cultura n’hi ha una, que aquesta és universal i ens pertany a tots. O no ho entenc o si ho entenc no hi estic d’acord. Tal com jo ho veig de cultures n’hi ha moltes (és una dada empírica), totes són particulars en les seves valoracions (excepte pel que fa a la reivindicació dels drets humans que té més d’imperatiu o d’esperança que de fet constatable) i estan originades en un context concret (cosa que no vol dir que els seus valors no puguin ser compartits). Tampoc no tinc la sensació que la cultura ‘pertanyi’ a ningú en especial (no més que l’aire, per exemple) -i menys que a ningú pertany als intel·lectuals (que en l’època pop van fer crac). Però potser m’equivoco o no ho he entès bé o la urgència de l’entrevista mata el concepte. 

Deia Karl Krauss que el diagnòstic és una autèntica malaltia i la veritat d’aquest aforisme el demostren quotidianament un núvol d’analistes que ens inunden amb anàlisis brillants, però que sempre pateixen del mateix mal: no es compleixen ni per medicina. Procuraré, doncs, no fer un diagnòstic sinó destacar alguns símptomes socials que em tenen perfectament encuriosit; perquè en una societat sempre passen coses i el que ens sobta no és el que passa sinó el que no s’entén.

Em sobta, molt, la terrible incapacitat d’algun partit, molt en especial ERC, per aplicar les tècniques de segmentació i de posició conceptual més elementals en sociologia política. Això, realment, no anuncia res de bo per a un futur. A Barcelona ERC ja va perdre un porró de vots com a conseqüència de no preguntar i de posar al davant de les llistes municipals per Barcelona una ciutadana pel canvi- i al darrera la solidària professional Asha Miró. Són les coses que té anar amb filles del Gànges per la vida quan s’ha d’anar amb filles de Sants. Però quan no s’entén què demana el públic les conseqüències electorals i, sobretot, les no electorals són terribles. I el que val per a ERC val per als sociates, sobretot ara que els partits socialistes estan de capa caiguda (‘ségolènitzats’) a Europa.

Em sobta, encara més, que en un moment d’emprenyada col·lectiva es vulgui obrir el curs polítics amb manifestos de fum, que freguen l’absurditat, com el de l’11 de setembre (que fins i tot té els pebrots de parlar de commemorar un 11 ‘en famíla’ a un país amb un 40% de divorciats !) , per comptes d’agafar el bou per les banyes i mirar d’organitzar l’emprenyament ambiental en una gran manifestació en demanda d’unes infraestructures dignes.

No em sobta gens el pòsit d’amargura i d’impotència que l’home que mira ha trobat a Barcelona aquests dies, després de dos mesos fora de la ciutat. Mereixeria una resposta política que no s’ha donat i que fins i tot es pretén passar per alt, tirant del clàssic qui dia passa any empeny. Comprenc que ENDESA ja ha fet prou i massa per Catalunya esponsoritzant el suplement Cultures de La Vanguardia i ajudant a pagar el dèficit del Fòrum, i que seria de mal gust demanar-los un bon servei elèctric. Però un caos com el de Barcelona aquest estiu pesa com una llosa en l’autoestima del país. Que Pizarro (amb un salari de 4,3 milions d’eurons en 2005) s’hagués menjat amb patates el Parlament Catalunya era fàcil de preveure -qui val, val i per això cobra-; però les coses com siguin: ha fet molt mal veure la feblesa de tota una classe política -i en particular del fill més estimat de l’Altíssim Pujol, vorejant el ridícol- incapaç de defensar els drets dels seus propis votants.  

I em sobta encara menys, perquè ja sé de què van, els patètics intents d’alguns professorets universitaris per mirar de fer-se un nom en l’independentisme a còpia d’organitzar plataformes personals aprofitant l’emprenyament social. Si us plau, no m’hi busquin. Miro de ser una persona de/cent, i m’agradaria ser-ho de cent/mil -i aquestes plataformes de dos o tres me la bufen.

M’encurioseix, bastant, però, que en aquest país s’estan produint una nova segmentació social d’una banda entre els qui paguen hipoteca i/o divorci (que les comencen a passar francament magres) i els qui, alliberats d’aquests dos problemes omplen l’aeroport de Prat. Veurem aviat quin és el preu autèntic dels bitllets d’avió low cost.

M’encurioseix, també, que no hagin petat encara els nervis del professorat de secundària i de batxillerat (recordeu allò de la promesa d’eliminar els barracons?), que és la baula més fràgil de la cadena social i la que a priori ho té millor per encetar un cacau social.

Podria fer una llista més llarga de sorpreses i de curiositats: ¿petarà Xina després del Jocs Olímpics o començarà una nova fase de globalització hard després de l’Expo de Xangai?, ¿com es gestionarà la fallida del pensament neocon arreu del món? (ells que volien un nou segle americà només han trobat un nou Vietnam) ¿serà suficient el joc de mans de l’economia financera per emmascarar la crisi mundial de l’economia productiva?

En definitiva, comença un curs que necessita  sapiència per veure-hi clar. Que n’hi hagi per a tots. I acceptant que el diagnòstic és una malaltia, tant de bo que les classes treballadores d’aquest gran país adormit, enganyat i abandonat per les seves èlits, pugui despertar d’un cop. Via fora els adormits! 
 

Ahir vaig plantar un ouròboros al bloc amb el títol Espanya. L’ouròboros, en qüestió -la serp que es menja la cua- és el símbol gnòstic de l’univers que mai no canvia, del temps que no progressa sinó que es repeteix, de l’ensopiment que ho devora tot, perfectament esperable i inútil. Espanya, en definitiva. O el mes de setembre. 

En Ramon Llull hi ha una característica admirable que no s’ha estudiat com caldria: per a ell la filosofia consistia a plantar arbres. Cadascun amb arrel, tronc, branques, fulles, flors i fruits. En temps de deforestació això té un mèrit de no dir. No ho direm, doncs. 

El problema dels ciutadans del món - deia Karl Kraus - és que mai no troben ciutats a la seva mesura. Però com a mínim alguns es coneixen prou bé a sí mateixos. Al CCCB l’Arcadi Espada i gent com ell anuncien pel novembre un curs que es diu ‘Fals’. De veritat.  

¿ Us imagineu què hauria passat si Plató hagués escrit el Kamasutra per comptes de mig inventar-se l’amor platònic (l’amor platònic no és grec sinó medieval) i de dir a Les Lleis que els homosexuals són gent ‘contra natura’ ?

La pregunta és de molt mal gust, ho concedeixo, però té conseqüències immediates sobre el conjunt de la història de la filosofia. ¿ Què hauria passat amb els Soliloquis de Sant Agustí, que sempre ha tingut fama de gai (llegeixi’s John Boswell), si a Cascacium, amb perdó, li haguès vingut la dèria de llegir el Kamasutra per comptes de l’Hortensium platonitzant i ciceronià ? ¿ Algú s’imagina Alfred  North Whitehead fent una frase campanuda com ara Tot el pensament occidental és una nota a peu de plana del Kamasutra ?

Paris Hilton s’ha revelat aquest estiu com un geni de la teologia cristiana contemporània. Després de passar una temporadeta reflexiva ha declarat: A la presó he llegit la Bíblia. El que més m’ha sorprès és el final. Impressionant la força (i la mala llet) de l’aforisme. Feuerbach, Stirner i Marx opinaven el mateix. Però no ho van saber dir d’una manera tan sintètica. I, per postres, la Paris ho ha dit com qui no vol la cosa, tocant d’orellla.

Aquest estiu amb hipoteques enfilades, talls de llum, retards a Renfe, aeroport en col·lapse i pujada exponencial de l’emprenyament  mereix encara una altra frase de Musil: Les èpoques i els regnes s’ensorren de la mateixa manera que els negocis: quan desapareix el crèdit. Si jo fos socialista organitzaria un seminari sobre L’home sense qualitats.

Quan vaig llegir la proposta de referèndum d’autodeterminació per al 2014 em va voltar pel cap una frase de L’home sense qualitats. Però no tenia l’exemplar a mà. Així que fins avui no l’he poguda verificar. La frase de Musil diu: Cal apoderar-se de la irrealitat; la realitat ja no té sentit. En això estem i el curs només comença.