Contemplant les misèries polítiques locals de les darreres setmanes, qualsevol lib-llib (liberal llibertari) mig digne se sorprèn de l’excés de retòrica i decideix que més val callar. A més, sobre el tema tampoc no se’ns acut res. Si, com a va establir Hayek amb sàvia paraula a Cientisme i ciències socials: ‘Les coses són allò que les gents que actuen pensen que són’; llavors a Catalunya estem si fa o no fa així: els votants sociates ja saben -i n’han après de pressa- que estan destinats a ser uns pringats de la vida (que ni aigua no els donen). I els altres si fa no fa ballen en la mateixa rotllana. Pessimisme i ploricó: matèria troiana.
Els votants convergents estan convençuts de ser els últims mohicans d’una pàtria plena de sudaques i traïdors a les essències, els votants peperos viuen rellogats en un ovni i els fidels d’Esquerra continuen el complex de patufet. Mentre tant, els d’Iniciativa s’encomanen a la Moreneta, amb la mateixa fe que fa trenta anys s’encomanaven a Sacristan (i amb els mateixos resultats, a fe!) i els ecologistes no acaben de sortir de sota la col. País, tu!
Com això segueixi en aquest pla, els lib-llib (liberals-llibertaris) encara haurem d’abandonar l’exquisida trinxera de llibres cars que ens hem construït per defensar el Jardí epicuri. Quina mandra! En tot cas, si quan acabi aquesta estúpida catarsi masoquista, algú d’ERC vol parlar amb nosaltres (i no fot pudor a cadàver, ni regalima sang), que avisi. Només una acció republicana decidida (no entorpida per assessors made-in-Deusto, ni per (a)primadones de la solidaritat catalano-hindú) pot trencar l’actual estat de coses.
Recomanava l’imprescindible llibre de l’Onfray i m’havia passat par alt recollir una frase del vell Antístenes, l’amic de Sòcrates que segons la mala llengua de Plató al Fedó, no estava present en el moment de la mort del mestre.
El fragment 168 (Caizzi) diu el següent: Preguntat un cop Antístenes sobre com s’havia de tractar amb l’estat, va dir: Igual com amb el foc, ni massa a prop per no cremar-se, ni massa lluny per no quedar gelat. Doncs això. I qui pugui entendre, que entengui.
Va explicar fa molts anys el savi Max Weber que la passió política és el contrari del nerviosisme estèril. I en això estem: veient com a Convergència es posen horriblement nerviosos perquè han perdut cent mil vots i perquè a aquest pas mai més de la seva trista vida tornaran a manar (els socialistes sols tenen més vots que tots els altres partits junts). Veient com a ERC l’arribada a Ítaca exigeix continuar sirgant perquè hi ha gent que no està feta per al repòs sinó per a la llibertat difícil.
Aquests dies veurem el millor i el pitjor de la gent i sentirem sirenes i esgarrips. Però la República és dels tossuts, dels qui tenen el cap clar en les navegacions difícils. Perqùè no vam voler estar quan repartien res tampoc no tenim res a perdre. Ni un pas enrera, ni un canvi de marxa.
Fa mal d’ulls veure com en Duran Lleida sanglota en un espot publicitari ajudeu-nos!, ajudeu-nos! amb la desesperació d’una veu d’ultratomba. I em terroritza que el PSC- PSOE organitzi a Barcelona un míting amb tota l’estètica de Nuremberg, només refredada per l’entrepà de xoriço, la truita de patates i l’aroma d’Eau de Corruption.
Un cop més l’única cosa certa en aquesta campanya electoral l’ha dita en Corod. Llegeixo al diari l’altre dia a Lleida va donar una papereta d’ERC a un jove socialista, amb una frase matadora que reprodueixo en versió lliure: nano, agafa-la, que encara que siguis optimista i sociata et fotran igual. Santa paraula.
Jo és que tinc un problema amb les eleccions que s’acosten. No sé si són al Parlament d’Espanya o al de Sèrbia. I al meu voltant cada dia veig més gent amb una emprenyada de dimensions kosovars. De fet, el govern serbi amenaça amb tallar l’electricitat a Kosovo però el de Madrid (Espanya) ja ho va fer preventivament aquest estiu. I els trens de rodalies ens els tallen cada quan volen. Això passant per alt que, amb la marxeta que portem, aquest estiu el país s’haurà de menjar la poca autoestima que ens queda i acceptar l’humiliació pública de rebre aigua d’Almeria pais -temps era temps- només apte per a Goytisolos.
El que em sembla més curiós, però, al mig d’aquest femer polític, és el patètic paper de ‘moro amic’, de pur paisha, que els toca fer a la pobra Chacón cantant cursilades d’en Serrat i a en Duran Lleida amb la cara d’estrenyit que es gasta: l’una embarassada i l’altre com qui diu amb els punts de l’operació per suturar, però tots dos decidits a oferir noves glòries a Sèrbia, perquè en ambdòs casos més dur seria treballar (aquest Duran, per cert, pobre tio, s’hi deixarà la fel en les eleccions: per arribar a minstre es paga fins i tot la vaselina!).
Trobo admirable l’esforç dels partits unionistes per obviar la realitat, però la realitat és més forta que la cursileria. Quan fins i tot els Ciutadans/Ciudadanos han estat rebutjats a Madrid-Belgrad per ser un partit ‘de origen catalán’ (vegi’s la propaganda indirecta que dedica avui El País a Rosa Díaz), ja m’explicareu que hi grataran la Chacon i en Duran a la meseta. Això suposant que el votin.
Per sort cada dia falta un dia menys per a la independència de Catalunya.
Fa tres o quatre anys, Robert Maggiori va publicar a Juliard un llibre summament divertit (novel.la contemporània?), Un animal, un philosophe, sobre els símbols animalistics de la filosofia: el gall dindi i Russell, el conill de Quine, la vaca nietzscheana (i el cavall de Torí i la serp i l’aliga), el gos de Diògenes, l’esquirol wittgensteinià, les aranyes de Spinoza, Tomàs d’Aquino i el bou mut, Buridà i l’ase, Zenó i la tortuga, etc. Deia Maggiori: En allò que l’home diu de la bèstia, hi ha sempre un reflex del que s’amaga a la seva ànima.
Em temo que si es fes una cosa similar amb la política hi hauria menys varietat de metàfores. I molts aspirants a la rata -potser fins i tot a rata de blat blanqueta.
Però per si algú vol saber-ho, el meu animalet predilecte -i el de Marx- també és la rata. La de biblioteca, naturalment. Poques crítiques tan radicals com la seva.
Què paga la pena dir sobre la manifestació de l’1 de desembre pel dret a decidir i que no s’hagi dit ja? En primer lloc que ha desbordat tota previsió possible (tot i que el bloc Socialistas del Masnou escriu que a la mani ha estat feta per gente inocente que irá engañada -santa innocència i gran perspicàcia politica, nanos!) Una acció que només cinc o sis dies enrere feia mala pinta, ha tingut la participació més gran dels últims anys i que ha estat explícitament independentista. Vés per on: el pensament català rebrota sempre i enterra els seus il.lusos enterradors, com va dir Francesc Pujols.
En principi, l’èxit impressionant de la mani (èxit també malgrat la manipulació sociata a TV 3) anuncia un canvi de cicle de la política catalana. Del debat sobre infraestructures i sobre qualitat de vida s’ha passat a un debat ras i curt sobre Catalunya nou Estat d’Europa que feia anys que pugnava per sortir a la llum pública i que ara rep un recolzament social potser encara no ultramajoritari però del tot indubtable. ERC i l’independentisme s’han reforçat i la Ministra de Fomento del Independentismo, finalment ens haurà fet un favor que no ens mereixíem. Ara i aquí les infraestructures han passat a a segon pla. Ja estem parlant de les causes (la dependència) i de les respostes (la independència).
De sobte, la perspectiva 2014 és creïble més enllà de la bona voluntat de quatre patriotes. Si com és veu a venir el PSC s’esfondra a les properes eleccions (el tàndem Chacon/Clos és letal per a la taquilla i ‘er Bono’ al Congreso desanima sense més remei), totes les possibilitats -i fins i tot algunes avui inimaginables- restaran obertes.
Sumeu-hi, si us plau, una nova situació política a Europa caracteritzada per l’emergència de les nacionalitats (de Kosovo a Flandes o a Escòcia). I afegiu-hi el previsible replegament cap el nacionalisme dels sectors populars que estan pagant (amb pujades de preu dels aliments, amb atur i amb col·lapse dels serveis sanitaris), els plats trencats de la globalització i de la immigració. Observeu que avui a La Vanguardia en Carod ja parla de fer catalanisme en castellà (cosa que fa anys que s’hauria d’haver començat a fer seriosament)… Coses que fins ara han estat atadas y bien atadadas, comencen a deslligar-se. Atenció, doncs.
El Dictionary of the Social Sciences d’Oxord defineix la política així: ‘la manera com s’aconsegueix, s’usa i es perd el poder’. No està de més recordar que política és també una forma de perdre poder.
Imaginem-nos que la Maleni dimiteix. Amb el femer què (ens) deixa, qui seria l’irresponsable que acceptés ocupar el seu lloc fins a finals de març, sense temps material a fer res de res? Només una persona encara més cínica o més ridícula que la Maleni, suposo. Que s’hi quedi, que ministregi i que prengui quina cada dia, què carai.
També ha estat molt instructiu que el Penebé i els gallecs votessin a favor de la Maleni. Així ara ja queda clar a favor de qui està cadascú. Els nens i nenes de les CUP’s que es dediquen a fer la gara-gara als bascos d’ara endavant no podran dir que no saben de què va el tema. Els bascos, rai; tenen el pene bé i ara ja sabem a qui volen donar pel sac. La cosa bona de les coses dolentes és que s’acaben les bromes.
Comments Off
Fa mala pinta la mani de l’1D. Tenim 3 o 4 dies per moure la cosa però de moment aquí no belluga gaire res, excepte els afeccionats molt posats en el joc. Costa convèncer el personal (també anomenat ‘la ciutadania’), i tot i que aquest és un país molt emotiu i imprevisible, ara mateix encara hi ha un munt d’autocars buits. Juga en contra nostra el paradoxal fracàs de l’èxit la mani del 18 F (quan en Mas va vendre l’Estatut per un plat de llenties que al final no es va menjar). Al bar quan en parles fent el cafè et diuen ben clar que manifestar-se és inútil. Els convers estan en plena crisi existencial i no saben ni a quin món viuen (veure el patètic llibre d’en Madí). La gent d’Esquerra no té cap gana especial de sortir al carrer amb els convers i no creuen que serveixi per res (‘ja és masa tard per coses d’aquestes! m’ho he hagut de sentir força), els senyors d’Unió es quedaran a casa perquè són gent d’ordre i els sindicalistes estan en una altra guerra. El traspàs de la xarxa de transports, la recaptació i gestió d’impostos des de Catalunya, etc., segurament són poca cosa per al que necessitem. Crisi de la política? Cansament infinit? A hores d’ara hi ha crisi de fe. Cosa molt filosòfica, per cert.