En el fons el pensament liberal-libertari creu que els humans, com la natura, són plurals i diversos. Mentre el pensament bolxevic-bonapartista veu la humanitat com la cultura, unificadora, necessitada de normes. I aquesta contradicció natura/cultura en temps d’ecologia i de xarxes de comunicació instantànies, es decanta clarament per la banda li-li.
Els francesos, que són uns genis a l’hora de posar noms a les coses, diferencien dues menes d’esquerres: les li-li (liberals-libertàries) i les bo-bo (bolxevics-bonapartistes). Sembla evident que en les darreres eleccions a Catalunya el fracàs de les esquerres bo-bo ha estat dels que fan època. El sectarisme polític, que sempre és un error, està fora de joc a l’era de la xarxa. Amb Internet la circulació de les informacions és tan ràpida que no hi ha Politburó que l’aturi. D’aquí el trist (molt trist) paper dels antics capitans del PSC (ara cada vegada més del PSOE) quan intenten dirigir el partit com una secta i es troben amb què allò que ells consideraven vot segur, els dóna l’esquena. No han capit que ara com ara la gent ha perdut tabús ideològics. I que el centralisme (democràtic o no) està fora de lloc al món que està arribant.
Per als qui estem en una esquerra li-li des de fa molts anys la notícia de l’entrada de Ferran Mascarell en el govern Mas és una paradoxal esperança. Només posicions desacomplexadament li-li poden donar futur al pensament progressista. La reconstrucció de les esquerres serà liberal, libertària, antidogmàtica i antibolxevic o no serà. Fins i tot haurà de ser un punt ‘pija’ perquò el món és com és i no com ens agradaria. És la lliçó de Miterrand.
Els vells afrancesats recordem que Miterrand deia que el seu únic mèrit (ep, i el de Margarite Duras escrivint papers a l’ombra) era el d’haver reconstruit l’esquerra francesa des de les tesis més desacomplexades (més li-li) possibles. A les seves memòries fins i tot va arribar a escriure que en un cert moment l’esquerra de França era ell tot sol. Els altres eren els autoritaris. ¿Arribarà a ser algun dia Ferran Mascarell un possible François Miterrand de Catalunya? Ara mateix és molt i molt prematur dir-ho i no sé ni si s’ho planteja. En tot cas està a milers d’any lluny de l’egolatria d’un Miterrand; això és segur. Però el seu model cultural, un model li-li pels quatre costats, comença a passar la prova de foc. Som molts els qui li desitgem èxit de tot cor.
El canvi de cicle polític català funciona amb la normalitat de l’alternança. Seguint una tradició molt ibèrica el primer que fa un guanyador de les eleccions hispanocatalanes és oferir cadàvers als déus. Això de matar la gent que t’acompanya i et vol bé és un mal costum que en democràcia va iniciar Carrillo amb el PSUC i amb Simón Sánchez Montero en funcions d’escuders. Però després s’hi ha apuntat molta gent, en una mena de repetició del ritual del déu íberic.
Aznar va matar políticament l’ABC al cap de quatre dies de tocar poder (i el cas Pedro J./Exuperancia va anar del mateix pal). Tampoc no explicarem quanta gen va matar ERC fa set anys perquè en aquest cas, per sort, los muertos que vos matais no tan sols gaudeixen de bona salut, sinó fins i tot de bona biblioteca. I per a ser feliç només cal una biblioteca i un jardí. Ara cauen en Davidi Medí i l’Osacar, que en aquest temps de Wikileaks eren cavalls coixos. Previsible però trist.
Machado preguntava ¿quién ha visto la faz al dios hispano?, suposant que era una cosa sinistra però a hores d’ara ja l’ha vista tohom i el rotllo sinistre ja no es porta gens. És un déu per a ressentits i pretén cobrar amb sang qualsevol moment de felicitat, però la gent està aprenent a fer-li pam-i-pipa. Els rotllos sobre perquè va perdre les eleccions el Tripartit són tan ensopits com els dels iaios del POUM quan discutien sobre els fets de Maig.
És lamentable que també a Catalunya s’hagi interioritzat el ressentiment i el masoquisme en l’àmbit polític. Ja s’ho faran. Els debats sobre què vam fer malament ja no tenen remei i s’hi ha de dedicar el temps just (que és poquet). Hi ha un tipus de política, culpabilitzadora i masoquista quan no toca, que l’home que mira simplement detesta. Però algú vol fer una política diferent, en la tradició de La Boétie i de Mill, cap problema; ja ens trobarem. Sempre hi ha primavera i gent que la mereix.
El filòsof escocès Barclay (1546-1608) va defensar al seu De Regno et de Regali potestate (1600) que davant un govern injust es pot resistir al rei però tan sols si es fa amb reverència. Locke, el pare del liberalisme polític, va objectar-li que si algú resisteix amb reverència l’únic que pot esperar és rebre una civil i respetuosa bastonada que li farà tant mal com sigui possible. Són opinions d’un clàssic que cal meditar abans de fer segons què.
Perquè han pugut trobar 20 mil milions (o el que calgui) per rescatar bancs i caixes i no han trobat mil milions per rescatar pensions.
Perquè s’han dedicat a defensar els drets de les minories sexuals i de totes les causes perdudes que hi ha al món (bonisme es diu la síndrome) per comptes de defensar els drets (sindicals i laborals, per exemple) de la majoria dels treballadors.
Perquè han volgut practicar polítiques d’un estatisme paternalista que porta mort des de 1989.
Perquè els va fer por el col·lapse d’Estat l’endemà de la sentència de l’Estatut sense adonar-se que, passi el que passi, el col·lapse ens el provocaran.
Perquè quan ten amics com en Zapatero no necessites enemics.
Perquè s’han cregut que el món era com els llibres i no han llegit llibres que eren com el món.
I així perdem tots — fins i tot el qui guanyen.
Circula per Barcelona aquests dies una proposta entre irònica i sarcàstica que explica prou bé la situació de cansament polític del que abans es deia le peuple à gauche. La proposta és que les eleccions es facin a Alemanya i el que quedi segon el contractem per governar aquí (a la plaça de Sant Jaume o a la Moncloa, segons els gustos). Pels promotors de la idea d’aquesta manera pujaria el nivell intel·lectual del debat polític.
Serà molt difícil superar això que alguns encara anomenen crisi si no s’entén que el que hi ha en joc és un canvi de civilització. Internet i la societat low cost han vingut per quedar-se i tot el que sigui buscar respostes financeres a problemes culturals fracassarà per un error de plantejament. Paraules maleïdes (autogestió, decreixement, etc.) necessiten una relectura urgent que, mentre no es faci, no ens permetrà superar els problemes.
En aquest context arriben unes eleccions catalanes amb candidats sense ideologia i amb eslògans que tapen malament les vergonyes del present. Esquerra serà la gran sacrificada per haver estat (sinó honesta) una mica menys deshonesta que la resta del personal, però aquest és a hores d’ara el menor problema. Calia fer president Montilla perquè era la manera de tancar per sempre més un fals problema (els dels suposats immigrats, que de fet ja no en són perquè porten tota la vida aquí). Montilla representa l’èxit civil de la capacitat d’integració catalana. Simbolitzarà, per sempre, i potser malgrat ell mateix el somni de la prosperitat catalana realitzat realment fins arribar a la màxima dignitat civil. Dit això no hauria estat de més que fos una mica menys llest i una mica més intel·ligent. Si com a ministre d’Indústria espanyol va ser un no res com a gestor dels interessos morals i materials del país la seva actuació ha estat lamentable. El ciutadà Montilla és admirable, però com a polític li han clavat tots els gols que han volgut. En conseqüència ERC pagarà no pas per haver fet el que calia -optar per fer-lo president barrant el pas a qualsevol consideració etnicista- sinó perquè la persona triada pels socialistes era, senzillament, incapaç de gestionar el que li va caure a sobre. Fer una aposta correcta per la persona incorrecta significa haver-la cagat de ple. I això no ho pagaran uns socialistes tirats al casticisme de L’Hospitalet sinó uns republicans bàsicament honestos.
L’altre error greu d’ERC és haver prescindit de qualsevol mena de lluita ideològica. Enlluernats per assesors d’imatge directament imbècils i per trucades telefòniques que eren tot un parany, ERC ha silenciat gent i idees que hauria d’haver potenciat perquè són el seu millor patrimoni, fins i tot moral. Van començar esborrant el que els singularitza que és el republicanisme -perquè avui arreu d’Europa la paraula ‘esquerra’ no significa res- i a partir d’aquí simplement no han entès res. Un Carod en funcions de messies de cantonada, amb moments simplement patètics a la Pedrera, va acabar de desgraciar la cosa. La política del suposat think-tank republicà es resumeix en l’horrible manera com la Fundació Irla ha gestionat les relacions amb la Universitat i amb els Ateneus catalans. Canviar de dalt a baix tot el grup que porta la fundació Irla simplement és imprescindible. Tot i que planyo ja des d’ara el qui s’hi posi perquè haurà de gestionar un nivell de desprestigi brutal.
No saber gestionar la dissidència és una cosa que es paga i anar pel món amb pit i collons quan cal anar amb neurones connectades en xarxa és greu. Però si Puigcercós no ha sabut pilotar la nau amb prou mà esquerra, això no fa bons els dissidents. Ningú sap què vol Laporta (potser fins i tot té bones idees però de moment només demana una adhesió personal) i pel que fa a Reagrupament (on avui hi ha la majoria dels republicans històrics fastiguejats de Puigcercós i de la Fundació Irla) és simplement una aposta perdedora des del primer dia. Laportistes i Reagrupats tenen molta raó en el que no volen però no tenen ni idea de com arribar allà on volen.
Pel que fa a la ciutadania no és que ERC s’hagi lluït en la gestió dekls departaments que ha gestionat. No ha robat (i segurament això els fa magnífics per comparació) però tampoc ha estat capac de resoldre gran cosa. Òbviament barrejar Indústria i Universitats era una assegurança de fracàs des del primer dia. En Cultura s’ha entregat la caixa al CONCA (i per tant ERC no ha pogut fer una política cultural amb empremta pròpia) i en acció social ha quedat en la retina de la gent la imatge d’una consellera que subvencionava associacions de lesbianes però no era capaç de gestionar les ajudes a discapacitats. Les llistes d’espera inacabables en ajudes socials han estat una forma de refinada crueltat contra els pobres que es tornava burla quan en Carod regalava un milió d’euros per al futur de la llengua tupí-guaraní. Els malalts d’Alzheimer perden la memòria, però les seves famíles no. En condicions normals la mala gestió (no pas la mala comunicació, que no s’enganyi ningú) passaria factura, i la sitació pot arribar a ser brutal si s’hi afegeix la divisió interna, la poca lucidesa estratègica i la crítica brutal dels poders fàctics contra l’únic grup que ha estat capaç de canviar les coses en benefici de les classes populars. Llàstima cruel.
Votaré ERC, segurament com tanta gent amb el nas una mica tapat i per eliminació, i segueixo creient que l’independentisme només té un camí: el que passa per Esquerra. Però, si us plau, si alguna vegada torneu a tocar poder mireu de ser lúcids.
I ja posats faré el meu particular balanç econòmic d’aquests set anys: subvencions demanades a l’administració pública: cap. Euros rebuts de l’administració pública: ni un. Així de senzill. Libertatem meam mecum porto.
Costa d’entendre que les esquerres es plantegin les properes eleccions com a derrotades, interioritzant el discurs de La Vanguardia (precisament ara que La Vanguardia la regalen a tot arreu!). Costa d’entendre que quan en Puigcercós diu per una vegada una veritat òbvia i pristina el fotin a parir. Costa d’entendre que la corrupció no passi factura a cap candidat corrupte. Costa d’entendre que els sindicats i els partits tinguin tan poques conviccions. Costa d’entendre que sigui tan difícil entendre la diferència entre valor i preu. Costa d’entendre tanta sang freda davant el nivell d’agressió que està suportant Catalunya. Costa d’entendre que no s’entengui la diferència entre una crisi econòmica i un canvi de civilització.
I quan racionalment les coses costen d’entendre el més normal és suposar que s’acosten èpoques violentes.
El proper dijous a l’Ateneu Barcelonès hi ha (simultànies!) una conferència d’Eudald Carbonell sobre paleontologia i un debat amb Ferran Saéz, Margarita Riviere, Manuel Cruz et alteri sobre el futur de les esquerres. No hi puc anar perquè a aquella hora estic fent classe a Girona, però cada vegada tinc més clar que el futur de les esquerres famoses (i el de l’independentisme català) passa per entendre que si has de triar entre Picasso i van Gogh no pots dir que vols la Gioconda. La metàfora és de l’Amartya Sen però per aquí van els trets.
Avui explica El País que el 58% de les persones ateses a Carites (l’organització catòlica de caritat) ha anat abans a demanar ajuda als seus ajuntaments respectius i han estat derivats pels serveis socials col·lapsats i infradotats. Muchas veces, -explica el diari- son los organismos públicos quienes los envían a la ONG católica, a la espera de que los funcionarios de turno tramiten los expedientes de rigor durante tres o más meses. En 2009, Cáritas prestó ayuda de primera necesidad a 800.000 personas en España, 150.000 más que el año anterior y el doble que hace dos años. En això ha parat el desig de justícia social del nostre govern d’esquerres, bon déu!
En fi sembla bastan clar qui espera Benet XVI i qui no l’espera, oi? L’esperen (de fet, més que esperar-lo el necessiten) els qui sense Caritas no menjaran calent i no l’esperen ni l’Oriol Amorós, ni en Joan Herrera. Quina trista misèria d’esquerres pateix aquest país, déu meu!
Powered by WordPress