L’home que mira

A Itàlia, que passa una situació més o menys com la nostra, de bloqueig mental i de menyspreu per la cosa pública (tot i que la cosa púbica va com mai!), el president de Fiat (i de Ferrari), Luca Cordero di Montezemolo, -amb la benedició indirecta de l’església catòlica que es veu venir un problema gruixut si no canvien depressa les coses-, ha  organitzat una fundació  per revitalitzar el debat polític i dies enrrera va presentar-la a Roma conjuntament amb  Andrea Riccardi de la Comunitat de Sant Egidi, que va denunciar la pobresa del discurs polític italià i la seva teatralització. Us sona això?

M’agradaria tenir un Luca Cordero di Montezemolo, però d’Artesa de Segre o d’Amposta. Dissortadament aquí o no en tenim o no responen.

Cas Millet, cas Laporta, cas Gurtel, demagògia bananera al Reagrupament i prepotència del camarada Putxi. Tot plegat fa venir arcades. Així que, per comptes d’indignar-nos, més val rememorar una història certa com la vida. S’explica que van preguntar a un dels diversos impresentables que han presidit aquell país petit i dissortat que es diu Nicaragua -i que molts, per record i homenatge al gran home que fou José María Valverde, portem al cor:

.- Presidente, ¿qué es para usted la moral?

I l’home va contestar tot seriosament:

.- La moral es el árbol que da moras.

En això estem a Catalunya també. ¿Fins aquí hem arribat?

Alguns lectors se m’han enfadat perquè ahir vaig dedicar un post no gaire amable al Reagrupament. I potser el títol podia ser ofensiu per a algunes sensibilitats. M’excuso, doncs, si és que he pecat contra la discreta charitas que en la tradició jesuítica és l’enteniment que ha d’acompanyar la bona voluntat Però, formes a part, les coses són com són. ¿Vostè contractaria un lampista (o un metge) que li digués: ‘No sóc professional, ni vull ser-ho’?  Doncs bé, feu orella perquè en un esclat de lucidesa el  Dr. Carretero ho ha deixat clar a l’Avui d’avui: No som polítics professionals ni volem ser-ho. Si no fos una frase que recorda un personatge sinistre  n’hi hauria per riure. Poseu-vos en mans de metges afeccionats i veureu com us deixaran la pleura, família. Que yo no soy un político, ja ho deia en Franco i en el seu cas concret, a més, era del tot veritat. Ara en tenim un altre que tampoc no és polític professional i que com que no és polític professional es presentarà a les eleccions. Ai déu meu que això acabarà fatal!

A més, el Dr. Carretero no ens explicarà quin programa defensen les seves esforçades hosts (no professionals) perquè es veu que no té cap importància i perquè cada diputat seu al Parlament de Catalunya tirarà pel dret com li roti, excepte si es vota per la independència o per la regeneració democràtica, que sembla que són articles de fe. És a dir, que els suposats diputats reagrupats, seran només responsables davant les assemblees (res més fàcil de manipular que una assemblea!), davant Déu i davant la Història. Amos anda! És a dir, que al Reagrupament acaben de redescobrir la Falange. Amb ceba. Tendra, diria.

Per postres resulta que segons el líder màxim (no-professional) a Catalunya ja no ens queda cove. Ja no ens queda peix… Doncs miri, el pressupost de la Generalitat catalana principatina per al 2009 són 23.086 milions d’euros (més que el de Xile, per posar un exemple). Tot pot anar millor, però de cove i de peix n’hi ha. Quasi cinc bilions de pessetes, per si el Dr. Carretero no ho sap. Cosa que francament dubto. I un partit polític (professional) el primer que ha de saber és com es vol gastar aquesta pasta (més els afegits que caiguin del nou finançament). En això hi ha la diferència entre tenir un programa i tenir un eslògan.

Finalment a la mateixa entrevista de l’Avui el no-professional i aspirant a administrador de quasi cinc bilions de pessetes també comunica al personal que la primera passa cap a la independència és telefonar a la secretària d’Estat americana; val a dir canviar d’administrador colonial. I això que només és el primer dia i la primera passa! A la segona, la gent decent hauriem de buscar piset a Perpinyà, em sembla.

Siguem seriosos, si hi hagués regeneració democràtica, de la de debò, un polític que diu que no és un polític, que no li importen els pressupostos i que la independència consisteix a oferir bases catalanes als americans, no el deixarien ni sortir de casa. Per demagog. Per tanta parida junta. Ja és trist que el nivell polític d’un país hagi caigut tan baix com per prendre’s seriosament gent d’aquesta mena, ufffff !!

Tenia escrit un post en estil Santiago Rusiñol enfotent-me del Reagrupament (clàssica síntesi catalana entre tradicionals especialistes a donar lliçons de patriotisme a compte de les butxaques d’altri  i  tradicionals especialistes a rebre hòsties patriòtiques). Mira que és fàcil entendre qui paga i qui cobra en aquest cas! Truques al Palau de Congressos i t’expliquen que llogar la sala un dia val 40 mil euros… i després truques al Palau de la Música preguntant si algú et pot prestar 40 mil euros… Però més val deixar-los tranquils en la seva innocència. Sempre hi haurà creients en els ovnis i gent que es guanya la vida escrivint llibres sobre ovnis. Per tant, no pot sorprendre que hi continuï havent gent que confon la política amb la moralina i moralizadors de pa sucat amb oli. Està vist que l’espècie humana està feta així. Llàstima d’innocència malmenada.

Per si un cas (i seguint amb la campanya: per estalviar-vos un nyap, cal ensenyar a qui no sap), us deixo un link amb un text que us pot interessar si voleu entendre la psicologia política de la gent que sempre té raó i mai no es menja un pastisset. És a dir, dels fans del Reagrupament (versió bona gent).

http://www.alcoberro.info/planes/psico42.html

En dies com aquests em sap greu que ja no quedin jesuïtes com els d’abans (excepte dos o tres). Al menys aquella gent sabia que la bona voluntat sense enteniment és el pitjor dels mals.

Espero no trair la confiança de ningú si explico que un dels històrics protagonistes del cas Banca Catalana em comentà dies enrere  que cada vegada que sentia parlar del cas Millet, notava el mateix malestar físic que  quan en Villarejo i en Mena li buscaven les puces. Banca Catalana i Cas Palau no són situacions gaire diferents en el fons (que no en la forma).

Estem on estàvem i on estarem, sempre condicionats per les famoses ‘inversions P.C.’  (inevitables en tota nació sense Estat propi!). Amb l’agreujant que els hooligans socialistes tenen ganes de jugar el partit de tornada, una revenja endarrerida de fa anys. Ahir la crucifixió pública del Sis-ales (un paio que em cau fatal, però que segurament és el més tontet en aquest embolic), ja anunciava que el ventilador funcionaria a tot gas. Amb en Millet  es gira molta merda, no pas per la qüestió econòmica, sinó per la profunda misèria moral, o cívica, que el cas fa patent. I això per molt que ara resulti que ’se sabia’ (excusa que tan sols empitjora les coses).
Arribat a Girona aquest matí a quarts de vuit i després d’una nit de maldormir, només fullejant La Vanguardia i el Punt és obvi que la veda està oberta. El dubte és si ara fileres convergents contraatacaran amb algun informe sobre, per exemple, el camarada Paz Dorado o amb alguna altra història similar. Que no em sorprendria en absolut.

Del cas Banca Catalana en va sortir malparat tothom, començant pels socialistes que, com a conseqüència de tot plegat, van trigar deu o quinze anys més del compte a arribar a la Generalitat. Però ara hi ha una generació que no sap res del franquisme ni (sobretot!) de l’antifranquisme i que no se sent a gust amb un sistema polític cada vegada més llunyà a l’estructura social real del país. Una cosa és que política i societat no siguin el mateix (que no ho han de ser!) i una altra que (com passa a Catalunya des de fa més de vint anys) no tenen res a veure. El mateix fet de la desproporcionada quantitat de blocs polítics al país ja explica que poc poc tenen a veure la premsa i els mitjans de comunicació amb el que passa al carrer.

 
L’extinció de fet de la socialdemocràcia en el liberalisme deixa moltes vores mal cosides en la política tant a Europa com aquí i cal veure si (només) continuarà creixent l’abstenció o si entre tots mataran la vaca.

No resulta gens edificant tot plegat. Però és que ja han edificat massa tots plegats, tan que han acabat la pasta. Si us plau, només demano que ens estalviem el discurset sobre els valors. Una mica de pudor (moral), que ja fa massa pudor (olfactiva) tot plegat.  

On és Wally? L’afecció pregunta inquieta. Ubaldo dove sei? I sobretot: on està Jordi Barbeta? Dels amics del millor calumnista de La Vanguardia; què se fizo?  (especialment des del dia abans de pactar el nou finançament). Què fue de tanto galán? Riurem? Plorarem? Ai la humana condició i les ortigues dels jardins!

Cada any rebo la invitació per als actes institucional de l’11 i cada any decideixo no anar-hi, perquè no sóc d’eixe món. Però enguany ha estat diferent. D’una banda cantava el Gran Peret a l’acte de la Ciutadella i una ànima de rumbero com la meva això ho havia de veure: sempre s’ha de celebrar que la Catalunya real tregui el nas en un dia com l’11.

A més, políticament parlant, estic tip de sentir estupideses sobre la famosa desafecció. Que es ‘desafeccuini’ qui vulgui, però que no m’hi emboliquin. Aquest és el millor govern que ha tingut Catalunya des dels temps de Pau Claris i no estem com per criticar-lo, quà carai!.

És clar que, com sempre em passa, per culpa del meu mal cap i de la meva incapacitat congènita per entendre els rètols, he entrat a l’acte per la porta que no tocava i una senyoreta molt amable m’ha dit que, tot i portar entrada de VIP per un dia, o canviava de porta o m’asseia entre el poble. Total que m’he assegut entre el públic i m’ho he passat la mar de bé, tot i que el sol barceloní m’ha deixat la cara marcada i segurament aquesta nit no podré dormir pel dolor de la pell. I consti que la Noa té una veu magnífica i només l’han xiulat unes trenta o quaranta persones. A tot arreu hi ha maximalistes imbècils disposats a fer el joc als poders fàctics, què hi farem! 

Del Gran Peret què n’hem de dir: magistral, com sempre! Ha fet un Mig amic que era la realitat mateixa del món. Sobraven les palmes de Manuela de Madre, però d’una demagoga com aquesta es pot esperar qualsevol sortida de to. Brillant també el poema de Joan Margarit que ha tancat l’acte.  

Però  la notícia ha estat la manifestació de la tarda, segurament la més gran dels darrers temps. Sense ser un assidu, estic per jurar que als darrers tres o quatre anys al carrer hi havia la meitat de gent que enguany. Només es trobava a faltar gruix en el seguici d’Esquerra Republicana i això -afegit a les enquestes no gaire bones que darrerament circulen- hauria de fer pensar: ¿veurem la paradoxa que pugui l’independentisme sociològic i, en canvi, s’esfondri electoralment el partit de l’independentisme?

El curs comença ple d’incògnites, però ja s’ha superat la fase del tot està per fer i tot és possible. L’independentisme avui ha demostrat que pot paralitzar quan vulgui una ciutat com Barcelona i que està mobilitzat a uns nivells que no es poden ignorar. Si fos certa la tesi de l’hegemonia de Gramsci (que és perfectament falsa, tot cal dir-ho), un marxista hauria de confessar que avui l’independentisme ha mostrat la seva hegemonia cultural de facto a Catalunya. Veurem qui sap cavalcar aquesta onada.

Aquest bloc allarga les vacances fins després de l’11 (total en aquest país no passa res que no hagi passat ja quaranta cops!), però no podem deixar passar per alt la trista circumstància de la mort del fundadador del Partit Ecologista anglès Edward ‘Teddy’ GOLDSMITH (1928-2009), després de tota una vida dedicada a la protecció ambiental i a les cultures amenaçades del món. Sit terra levis i tant de bo que algun dia a Catalunya tinguem burgesos bohemis com ell disposats a patrocinar alguna cosa que no sigui la miserable tarregada.

Vegeu la notícia a Ecodiari, un web que convé visitar sovint i el comunicat d’Alternativa Verda (el partit homòleg aquí):

http://www.ecodiari.cat/?seccio=noticies&accio=veure&id=3363 

http://www.verds-alternativaverda.org/sec.asp?id_link=191&id_up=151

Nit d’eleccions i de baixa participació. De manera que ara sabem què pensen els creients i quin és el nucli dur incondicional (més o menys incondicional) de cada partit. No és gaire però podria ser menys. Tal com estan les coses i a cop calent sembla que no ha passat gran cosa. ERC amb una campanya de menys a més ha superat els traumes recents i millora respecte a les autonòmiques (ergo, no hi ha espai electoral per al Carretero, tot i el seu ressò internàutic). A més el tripartit suma i no sumen CiU+ PP ni CIU+ ERC: per tant més valdrà desitjar el que podem tenir i treballar per la independència des del Govern.

Per la resta, Vidal Quadres només fa pujar una dècima el PP. Que CiU puja és obvi. Que no atraparà el tripartit en deu o quinze anys també és obvi. Però per un cop en la vida els ecopijos ten raó: més val que aquest estiu el govern de progrés s’assegui i replantegi la seva feina. Menys ingenuïtat amb la immigració, més atenció als problemes educatius, més diners per a la gent gran. I posar en clar tres o quatre coses al ZP (cavall perdedor segur si no puja a Catalunya). O no guanyarem per til.la.

Sembla que ERC i CiU tenen dificultats per aconseguir un escó europeu donada la disminució de cadires ‘espanyoles’ al proper parlament d’Estrasburg. Tot i que segons el CIS, ERC puja unes dècimes (treure’s de sobre Carretero atrau votants i allunya frikis) i que CiU es manté, al final tot acabarà depenent de l’abstenció subjacent i mal coneguda. El fenòmen sociològic de l’antic votant emprenyat crea un sistema immunitari, ple de decebuts per les baralletes de partit i la retòrica barateta,i està fent pols la confiança social en totes dues formacions.

Ja ho va avisar Nabokov: ningú està obligat a escriure novel.les. Sobretot quan són dolentes, plenes de fetge i de baixes passions. Un Mas patètic i sense erma com els boxadors sonats i un Puigcercós que perd tota la força per la boca, no anuncien res de de bo per al nacionalisme.

Caldrà veure si la plaga bíblica durarà gaire, cosa altament possible perquè les minories dissidents (Carreteros, Matins, etc)  estàn a la més trista inòpia respecte al món real. Excepte Montilla (qui ho havia de dir!), el personal polític pateix un despiste de consideració. Veurem com va tot plegat.  

 M’assabento avui per telèfon de la mort d’Abel Paz, l’escriptor llibertari (el dia 13 d’abril) i de retruc em diuen que l’Edo també va morir al febrer d’enguany. On dec haver estat intel·lectualment durant els darrers mesos, jo? Ofegat sota una pila de papers, és obvi, i sense llegir diaris, suposo. No vaig conèixer gaire Abel Paz (no va tornar a Barcelona fins 1997, és a dir, quan jo estava a la mili i després vaig passar uns anys més dedicat a la filosofia que a l’acció), però en guardo una anècdota colossal que retrata el personatge. Un dia, fa deu o dotze anys, el van convidar a fer una conferència sobre Durriti al paranimf de la Universitat de Girona que, per si no ho sabeu, és una antiga església gòtica del convent de Sant Domènec. L’home  quan es va trobar allí davant el públic, la primera cosa que se li va acudir de dir fou la següent: Es la primera vez en mi vida que entro en una iglesia (silenci llarg) Miento, es la segunda (silenci curt) Pero la primera vez fue para quemarla. Ho va dir d’una manera tan contundent, amb un sentit (dispensin) tan religiós de la seva missió, que la frase va provoca més de cinc minuts d’aplaudiments espontanis del públic jove posat dempeus. La resta de la conferència no tenia el més mínim interès per a mi però que als nanos els va encantar. Allí vaig entendre que una conferència consisteix en una sola idea. O millor en un sol gest.

Amb l’Edo vaig tenir més relació perquè era, indiscutiblement, el cap i la referència de tots els presos polítics a la Model durant els dies de la mort d’en Franco. Se sabia dipositari d’una dignitat moral que mai no abdicà i l’exercia, fins i tot, amb l’admiració indissimulada d’algun boqueres [funcionar de presons] que li dispensaven un tract exquisit. Edo estava malalt per intoxicació de mercuri i mai va fer un cas de la seva malaltia. Puc dir que era un gran home i no cometré l’estupidesa d’explicar les coses que en vaig aprendre (sense que ell volgués explicar res). En aquells dies de novembre del 1975 era ja un tipus completament lúcid sobre el futur que ens esperava. Quan li vaig dir (recordin que llavors tenia divuit anys i era encara més innocent que avui) que algun dia jo, seria diputat em va respondre: No te engañes, Ramon. Fíjate en quiénes estamos aquí a dentro: catalanistas, anarquistas y algún trosquista. Ningún socialista y ningún comunista de Carrillo. Aquí estamos los que sobramos, los que no callamos. Y eso haréis vosotros toda la vida, no callar. Ja fora de la presó ens vam trobar algunes vegades més, però mai en res relacionat ni amb la política ni amb la història dels anys republicans. Vaig notar que portava a dintre el dolor immens d’haver fracassat en la reconstrucció de la CNT els anys 1977-1979. I el doble trencament (el de la seva família i el de la seva organització) el feia sentir-se culpable per no haver sabut més, per no haver pogut més. Mai, però, no el va abandonar aquella fe brutal en la Idea, capaç fins i tot de matar la lucidesa i de tornar-nos incapaços d’entendre el que és evident. Fou un gran home, excessiu en una organització com la CNT que ja no significa res més que ruïnes. Heroiques (sagrades, si voleu), però ruïnes. Amb l’Edo i amb l’Abel Paz s’ha escrit la darrera plana d’un llibre terrible, dolorós però essencial, en la història d’aquest país nostre. Comparat amb gent d’aquesta mena, tot el que vingui serà com plàstic. I no és que no m’agrada el plàstic, però ells eren d’una altra mena. Sit terra levis.