L’home que mira

 El proper mes de maig la Càtedra Ferrater Mora de la UdG tindrà com a convidat el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz que aquests dies deu ser un dels savis més entrevistats al Forum de Davos. El projecte més significatiu que ara porta entre mans Stiglitz (conjuntament amb un altre Nobel, Amartya Sen) és un encàrrec de Sarkozy: un treball economètric molt important sobre la manera de canviar els instruments de mesura del creixement, anant més enllà del desprestigiat economicisme del PIB i amb menys voluntarisme bonista que els diversos índex de desenvolupament humà (o de qualitat de vida) propiciats per l’ONU. 

 Fa anys que se sap que la mesura convencional del creixement (a través del PIB) no tan sols no permet mesurar el benestar, sinó que porta a prendre decisions polítiques errònies. Així, per posar l’exemple tòpic, crear molts llocs de treball de carceller o de bòfia, augmenta el nombre de persones ocupades però mostra que la societat no va bé i significa que, en realitat ens empobrim. A més, els països pobres tenen molts dubtes (i amb raó) sobre si realment el creixement econòmic els compensa la degradació ambiental i la pèrdua de biodiversitat.  El problema és que els índex alternatius (els de qualitat de vida) fàcilment es tornen irrellevants quan mesuren dades en què els països desenvolupats han arribat a nivells no millorables (el nivell d’escolarització de les dones, per tornar al tòpic). I, a més, elements com l’organització del treball sovint tenen més importància que la despesa material. En altres paraules: gastar molt en sanitat, o en educació - o treballar moltes hores - no té necessàriament gran cosa a veure amb gastar - o amb treballar - bé. 

Com va dir explicar més d’un segle John Stuart Mill, necessitem una economia crítica i fins i tot una economia utòpica per obrir camins -tot i saber que molt sovint restarà en l’àmbit purament especulatiu. Però també és bo saber que, de vegades, la visió de liberals d’avançada com Sen o Stiglitz té possibilitats reals d’operar canvis globals amb seriositat radical. A Girona, aquest mes de maig podrem parlar sobre aquesta qüestió i sobre molts altres temes d’economia ètica.

Els qui un moment o altre hem treballat en temes d’ètica empresarial estem acostumats a escoltar una queixa -o una sorrrrrrpresssssa- quan tenim contacte amb estudiosos de l’economia originaris d’aquell lloc mental imprecís que Espriu anomenava ‘nord enllà’. No falla mai: sempre apareix algú que ens pregunta, més o menys escandalitzat o divertit: ‘Però amb el nivell tan bèstia de corrupció que hi ha a Espanya, com s’explica que vostès siguin capdavanters ens temes de Responsabilitat Social Empresarial, de bones pràctiques i de moral empresarial? La veritat és que s’explica fàcil però quan xerres el secret a gent de tradició luterana se’ls posen uns ulls com plats. És molt més senzill publicar un estudi sobre RSE que un treball d’econometria en una revista internacional (i dóna punts, cosa que les escoles de negoci privades ho saben perfectament). A més, a Espanya hi ha una llarga tradició de ‘llestos’ que consideren l’ètica com una ‘maria’ que no es creu ni que la predica (explicar què és una ‘maria’ a un professor europeu també és tasca complexa, us ho ben juro).

En els índex de bones pràctiques i d’empreses socialment responsables que s’elaboren a Espanya (avalades per escoles de negocis privades) els resultats acostumen a provocar el que per pietat anomenariem vegonya aliena. Inevitablement hi surten destacades El Corte Inglés, Repsol (supersolidària amb els negrets de la cursa del Dakar, com ens recorden cada dia a la tevetrés) i -escarni d’escarnis!- sovint la màxima puntuació la treu Adif (la dels trens que mai no arriben, que deu ser molt bona pel tracte amb els seus proveïdors, però tracta la clientela com el pito del sereno.) Una hipòtesi per explicar tanta misèria dels rànquings és que qui paga mana. Ja ho va dir Quevedo parlant dels jesuïtes, tot i que en aquell temps no s’havia inventat ESADE: ‘donde hay mucho dinero, hay mucha bendición’.    

Però les coses són més complicades. Sense deixar de banda la possibilitat d’un intercanvi de favors entre universitats privades i empreses privadíssimes (una explicació massa ‘conspirativa’), em sembla que el que cal revisar a fons en RSE és la metodologia d’ús més comú i el paper de les empreses de certificació, sobretot quan es comparen empreses i sectors econòmics molt diversos sobre la base de dades estadístiques que no admeten comparació.

Massa sovint les pràctiques de responsabilitat social s’han projectat amb una càrrega voluntarista i paternal que no va enlloc, perquè fer el bé sense preguntar als afectats pel bé que realment volen té poc futur. Sembla que la trobada de Davos aquest dies representarà el final d’un paradigma moral que va ser útil mentre va durar però que no pot donar resposta a massa problemes de l’empresa i de la circulació de capitals. La fallida de concepte de RSE (substituït cada cop més pel de ‘empresa sostenible’ o per les pràctiques de concertació i arbitratge sobre bases neutrals), segurament és una bona notícia. Una ficció que es manté massa acaba per no enganyar ningú.     

Per cert al Fòrum Mundial de Davos això dels pobres interessa poc. N’haurem de seguir parlant.

El web oficial: http://www.weforum.org/en/index.htm

Per als del temps del francès: http://blog.lefigaro.fr/davos/archives.html

Em sembla que era Lacan qui recordava que en una conversa Koveje li havia dit que en Plató el més interessant és el que no s’explica. Redacto aquesta frase (absurda) en homenatge a l’estil platònic. L’estil platònic és sempre el mateix: una vegada algú va sentir dir que temps enrere algú havia comentat que havia sentit a dir que Sòcrates enraonava amb no-sé-qui sobre no sé-què.. però es va adormir mentre Sòcrates, grandíssim fill de sa mare, continuava  xerra que xerra.

 I d’aquest sentir a parlar que es parla, en diem la cultura.   
 

A l’ATENEU BARCELONÈS (C/ Canuda, nº6, Barcelona) estem fent una sèrie de conferències sobre Història del Pensament Grec, Us volem convidar a la xerrada sobre PLATÓ i EL LEGAT PLATÒNIC que farà el prof. Josep Monserrat  Molas, (Universitat de Barcelona), dimecres dia 16 a 2/4 de 8 de la tarda.

Josep Monserrat Molas és un dels millors especialistes en aquest tema i de ben segur serà un acte molt interessant. 

Avancem també que el proper mes de febrer, Víctor Gómez-Pin dissertarà sobre Aristòtil (dia 20) i  Jesús Hernàndez Reynés ho farà sobre Epicuris i cínics (27 de febrer).
Tancarem el cicle amb una exquisitesa cultural: (28 de febrer, dijous) el poeta Josep Palau Fabre que als seus 90 anys acaba de publicar la seva traducció i interpretació dels fragments d’Heràclit (La claredat d’Heràclit - Ed. Àmbit, Girona), en conversa amb Oriol Izquierdo i Jaume Mensa.  
Com (quasi) sempre a l’Ateneu, tots aquests actes són oberts a tothom i gratuïts.

Els grecs que eren gent sàvia tenien un altar dedicat al déu desconegut, val a dir, als mals endreços i a als imponderables. Gràcies a això Sant Pau predicant el déu desconegut va poder connectar la cultura cristiana i l’antiguitat clàssica. Comença a ser preocupant la mania contemporània de tenir-ho tot conegut, concretat, classificat, endreçat i colonitzat. Si volem que les cultures no occidentals i/o no liberals puguin trobar un espai per connectar amb nosaltres necessitem, amb molta urgència, pensar on situem els nostres déus desconeguts.  Tota altra opció ens portarà de cap al xoc de civilitzacions.

Dijous i divendres de la setmana passada a la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona es va celebrar un Simposi internacional al voltant de l’obra d’Eduard Nicol (1907-1990), un dels filòsofs catalans més significatius de l’exili republicà a Mèxic, en ocasió del primer centenari del seu naixement. Al marge de la necessària recuperació d’una tradició cultural civil, la presència de la seva vídua, Alícia, i d’una sèrie important de deixebles mexicans del filòsof va permetre reconstruir molts elements d’un paisatge que les generacions posteriors (dir-ne joves seria un sarcasme!), coneixíem millor o pitjor per referències. El seu condeixeble a la Universitat republicana Miquel Siguan (envejable lucidesa del psicòleg savi que s’acosta als 90 anys!) i el seu alumne català de València a la UNAM Bernat Castany, juntament amb el filòsof i ara president de l’Ateneo de Madrid, José Luís Abellán ens van oferir també un retrat de Nicol ple de matisos i no mancat d’intriga.

Valorar Nicol significa una feina àrdua per a la qual no em sento gaire preparat però em sembla significatiu -i a repensar- la seva crítica al heideggerianisme ja des de la primera hora. Ja quan Francesc Gomà va presentar la seva tesi doctoral sobre el concepte de no-res en Heidegger, la crítica que en feu Nicol es resumí en una frase: el no-res no és res i si d’alguna cosa val el meu testimoni, certifico que al Dr. Gomà aquesta frase li va donar matèria de pensament per anys. Per a Nicol és senzillament impossible ocultar el Ser i el que s’oculta són, senzillament, els prejudicis d’una època que un altre temps trobarà inacceptables. Al claustre de Sant Domènec vaig tenir una llarga conversa amb un professor mexicà sobre el tema por qué a los catalanes les gusta Sartre y no Heidegger? i sobre la distància entre el compromís i el nihilisme que algun dia més aviat que tard haurem de completar aquí o allí.  

Dels diversos materials d’aquest Simposi -que tard o d’hora es publicaran en forma de llibre- tenim dret a esperar-ne no una recuperació arqueològica, sinó l’únic homenatge que un filòsof pot fer a un altre: oferir eines per pensar-lo.  

http://creacio-filosofica.blogspot.com
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2631464
http://www.alcoberro.info/V1/heidegger1.htm
 

El mes passat a l’Ateneu Barcelonès ens plantejavem amb Jaume Mensa, Alain Blomart i Antoni Bosch-Veciana què és allò modern dels antics. Van sortir qüestions filosòfiques sobre la diferència i la semblança entre el logos grec i la racionalitat moderna, però també un debat molt viu sobre el sentit de la ciutat grega en relació a la ciutat moderna i, específicament, sobre la ciutadania en un món com el nostre cada cop més`ple de ‘metecs’.

Dimecres vinent farem un pas més i preguntarem  pel mite grec a Francesca Mestre, professora del departament de filologia grega de la Universitat de Barcelona. Això és una manera indirecta de preguntar si el mite no serà una forma de lucidesa. Potser fins i tot, la millor forma de lucidesa. O en altres paraules: com ens pot explicar el mite el sentit del que (ens) passa.

Fins i tot si no creieu que el logos sigui una especialitat grega (com l’ouzo o el sirtaki) la pregunta és significativa.

Els tòpics són inevitables i  no necessàriament falsos, però si viviu amb algú capaç de dir sense immutar-se tres o més de les següents frases convé pensar seriosament a redecorar la vostra vida; el paio o la pàia que usen expressions com aquestes llegeix massa i pensa poc, és directament un ase  o -encara pitjor- té un mal gust que impedeix prendre’l seriosament:

1.- Que llest és Sarkozy

2.- El neoliberalisme mata els nens de l’Àfrica

3.- Cal llegir Strauss

4.- Envair Iraq va ser un error però seria encara pitjor abandonar els iraqians a la seva sort

5.- Com va dir Heidegger (o encara pitjor ‘Com va dir Foucault’ o en el summum del ridícol ‘Zizek pensa’)

6.- El nacionalisme és patètic / L’internacionalisme és patètic (i en general qualsevol ús de la paraula ‘patètic’ que no tingui a veure amb W. Allen)

7.- La biopolítica, el biopoder (i en general qualsevol ús de ’bio’ associat a la política)

8.- El meu gos es fashion (i en general qualsevol ús de la paraula ‘fashion’)

9.- La societat es fa cada cop més líquida (i en general qualsevol ús de la paraula líquid)

10.- Deconstruir…