L’home que mira

Encara que ningú no us jo hagi fet saber, ahir, dijous, 13 de novembre, va ser el Dia Mundial de la Bondat. Ni més ni menys que The World Kindness Day. Poca broma, vet aquí un dia molt ‘emo’, senzill com una idea australiana, i que vol commemorar: the beginning of a global reaction to the exploitation of our human and natural resources.

Decidit a commemorar-lo vaig assistir a un funeral, em vaig emprenyar amb un editor maldestre, vaig regalar un diccionari de mots locals gironins a una biblioteca pública, vaig començar a llegir la biografia de Paul Valéry que acaba de publicar Fayard (1.361 planes, índex a part, eruducció i saviesa de Michel Jarrety) i se’m va reproduir la lesió a l’esquena, que comença a fer-se crònica cada tardor/hivern. Hi ha dies que, com deia Valéry l’any 39: ‘La vie ne chante plus’. Tant de bo que el diccionari, un moment o altre, faci favor als arqueòlegs.

Una selecta (?) colla de provincians de l’imperi ens trobem a la sala B del Luz de Gas per esperar notícies. L’home que mira no ha negat mai estar fascinat per l’imperi i també vol saber notícies dels qui manen. No deu ser l’únic. Per entrar a la festa cal figurar en llista i ensenyar DNI però a dins hi ha barra lliure fins les dotze. Passen discretament alguns polítics a retre pleitesia. En nom dels ‘amics catalans’, Artur Mas fa el discurs entre submís i falsament divertit que els caps de les tribus de bàrbars vençuts devien fer al pas de les tropes del Cèsar. Obama manarà molt a Amèrica (a la tercera va la vençuda) i ell manarà molt a Catalunya. El xiulen en dos idiomes, que té mèrit.

Donen bona música i menjar discret i cap a la una de la matinada, amb els primers resultats, arriben aquelles cokiees que només saben fer a Amèrica. Tot i estar a províncies, l’ambient és perfecte, amb una big mama d’allò més tradicional que comença la nit invocant sobre la terra dels lliures i la pàtria dels valents la bandera sagrada. A Adamsville (Tennessee) no ho farien millor. A més com que un ha nascut en una terra d’esclaus i pàtria de covards (Catalonia, of course!), aquestes coses l’emocionen una mica. Saludo alguns professors americans, estranyats de veure’m a hores tan estranyes en lloc tan inopinat. Avui, però, no parlem de literatura. A l’home que mira li encanten els contes de Sultans bondadosos. I en tot cas, per decadent que sigui l’imperi americà sempre serà millor que l’ombra xinesa que s’acosta. Conegut el Sultà blanc, i coneguts els filòsofs amics del Soldà blanc, qualsevol cosa deu ser més passadora. Fins i tot a Adamsville.

A quarts de tres l’home que mira surt del Luz de Gas, una mica sorprès que les ‘jornades històriques’ siguin això. Una mica de música i algun crit. Decideix continuar la festa a qualsevol tuguri. Abans de gitar-se  té temps de sentir Obama preguntant-se retòricament si encara dubta algú que Amèrica és el lloc on tot és possible. L’home que mira, per descregut que sigui, no dubtaria sobre Amèrica ni sobre la ruleta de Mònaco. Per això mateix troba que són llocs fascinants.  

Aquesta tarda, regirant l’hemeroteca digital de La Vanguardia he retrobat el noi de la foto del diari vell. Plovia, m’ha saludat des de la pantalla i ens hem pres una mica d’Oporto a la salut de totes les guerres que ens queden per fer. Que les farem. Amb orgull, malgrat tot, pels dos anys de govern d'’esquerres que ens acosten al somni. Amb orgull, malgrat tot, perquè estem portant la vida que volíem als divuit anys. 

Això nostre, xaval, és d’obra d’art. Encantadíssim d’haver-te conegut.

http://hemeroteca.lavanguardia.es/previewPdf.html?id=34220083

Durant la campanya per a les eleccions presidencials del 2004 el psicòleg nord-americà Drew Westen va fer un experiment molt significatiu sobre el ‘cervell polític’ del qual dissortadament s’ha parlat poc, tot i que constitueix un dels èxits més significatius de la neuropsicologia aplicada a la política. Westen va aconseguir que 15 votants del partit demòcrata i 15 votants dels republicans acceptessin veure un debat televisat entre Bush i Kerry mentre el seu cervell era escanejat per un IRM, un d’aquells estris que registren els moviments del cervell. El resultat fou que mentre els electors seguien el debat els centres del cervell frontal implicats en el raonament eren poc usats, i en cavi, els centres emocionals estaven fortament excitats. Conclusió: el discurs polític s’adreça més a les emocions que a la raó.

Enguany, aquest neuropsicòleg ha publicat un llibre que als Estats Units està fent un cert soroll. Com que l’home que mira està preparant aquests dies uns apunts de neuroètica, ha passat estones entretingudes llegint-lo. És un text una mica tècnic però apassionant. I com que a casa nostra, la cosa passional de la política està creixen d’una manera excessiva (i proporcional tant a la mala llet estatutària com a les dificultats que CiU té per tornar al poder d’una forma electoralment presentable), potser no estaria de més que algú traduís el text. Comença a ser urgent reivindicar les virtuts pacífiques del càlcul utilitari contra tanta campanya electoral permanent basada en les emocions més patètiques.        

http://en.wikipedia.org/wiki/Drew_Westen

http://www.thepoliticalbrain.com/videos.php

Canviar el nom d’un carrer a Barcelona no és una operació senzilla per òbvies raons logístiques. Suposa, per exemple, que tots els negocis i els despatxos han d’actualitzar les dades fiscals, el paperam, el material d’oficina i de vegades el logotip i el paper d’embolicar, etc. Molt sovint fins i tot cal anar al notari per canviar la inscripció de finques, de negocis i de comptes corrents. Això a part que cal explicar-ho clients i proveïdors sense que l’empresa rebi a canvi cap subvenció, ni cap estalvi d’impostos. Un embolic, si m’ho permeten. D’aquí que l’ajuntament no tingui problemes quan ha de ‘batejar’ espais públics nous de trinca -generalment algun racó ajardinat-però sigui reticent al canvi de noms. Des que es va iniciar el procès per convertir del Passatge del Duc de la Victòria fins que hem inaugurat ahir el carrer Francesc Pujols han passat quasi cinc anys. I se n’han escolat quasi tres des que l’Ajuntament barceloní va aprovar el canvi (amb l’abstenció del PP i el vot a favor de tots els altres grups), fins que s’ha portat a terme efectivament. Si ens posem radicals, es podria objectar que en Franco va canviar tots els noms de tots els carrers que li va venir de gust en tres mesos. Però és que (petit detall!) havia guanyat una guerra i ara del que es tracta és no de vèncer sinó de coonvèncer. Petit detall.

Amb tot, el fet de posar ‘Francesc Pujols’ a un carrer de Barcelona fins ara absurdament dedicat a Espartero és una petita victòria ‘popolana’. El carrer ha estat un digne colofò del 125è aniversari del naixement del filòsof de la Torre de les Hores i una mostra del valor de la insistència d’un bon grapat de ciutadans honrats. I la festa, amb la banda de Martorell i el capgròs del Sr. Paco, va ser d’aquelles que serveixen per ‘fer barri’.

M’agradaria contraposar l’optisme de Pujols i de la gent que ha lluitat per fer efectiu el canvi de carrer al derrotisme d’alguns assagistes, especialitzats a trinxar la suposada actualitat política i a remenar la merda amb un bastó, a veure si fa pudor. Gent tipus Patricia Gabancho o Xavier Roig, redemptors de no se sap què, però que no tenen cap mena de problemes per manipular dades si amb això aconsegueixen fer-nos creure que estem al pitjor dels mons possibles (sobretot perquè ells no manen). El patriotisme, a veure si ho entenem, és incompatible amb el derrotisme. Patriotes ho són els qui han burxat cinc anys per aconseguir un canvi de nom d’un carrer. I com aquesta, tantes… 

Divendres a dos quarts de vuit, a l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc una significativa concentració de Savis, Il·luminats i Divagadors de l’Esperit. Amb tota pompa i cerimònia presentem el llibre que Joan Cuscó  ha dedicat al Profeta de la Torre de les Hores, Francesc Pujols, el filòsof heterodox. El mestre en música popular Marcel Casellas (La Principal de la Nit) i el mestre en heterodòxies, ocultistes i francmaçons Gerard Horta (De la mística a les barricades) faran l’elogi del llibre i de l’autor, sota l’atenta mirada de l’home que mira, de dos o tres poetes noctàmbuls i d’un distingit públic que (o això esperem) devorarà àvidament el llibre.

Però això només serà el principi: l’endemà a les dotze del migdia tota la ciutadania barcelonina i/o barcelonesa, encapçalada  pel seu alcalde Sr. Jordi Hereu, participarà, si li plau, en l’homenatge popular al Savi de la Torre de les Hores. Sota l’atenta mirada del capgròs del Sr. Paco (nom popular de Pujols a Martorell), amb música de la Banda de Martorell i  després de parlaments dels alcaldes de Martorell i de Barcelona i de una sentida peça oratòria del savi Oriol Bohigas, procedirem al canvi de nom del carrer Duc de la Victòria pel de Francesc Pujols. Com va proclamar Roger Mas: Francesc Pujols ens surt del cau/després d’anys d’ostracisme blau/i en un moment d’inspiració/dóna un respir a la nació. Espero que a Ferran Margarit li agradi el capgròs.

En definitiva, divendres i dissabte tornarà a ser veritat que ‘el Pensament Català rebrota sempre i enterra els seus il·lusos enterradors’, profecia pujolsiana que, per intercessió d’un altre Gran de Catalunya, el Mestre Carles Muñoz Espinalt, està escrita per a l’eternitat al davant del museu Dalí de Figueres. Des del merescut setè cel, l’enyorat Lluís Alegret, que tan va bregar per aconseguir un carrer barceloní per a Pujols, segur que es fotrà un puro de content. Ara només ens falta un carrer per a Garcia Oliver, Lluís!

Pel que fa a l’home que mira, amb aquests dos actes té la sensació que s’ha fet una mica de justícia poètica. En Cuscó i l’Horta són, potser els millors coneixedors de la història del pensament català. En Casellas va dedicar un disc imprescindible a un dels meus germans, convertint el naixement de Terra Lliure i les primeres accions de recuperació econòmica nacional-popular en matèria d’èpica musical. L’Espinalt -que vaig conèixer per intercessió del gran Enric Borràs- El Llamp- és també (ara com sempre) un Oracle de la Terra. I, a més, espero que estiguin a la festa en Quim Auladell i el postcarlí ‘Gregor’ Felipó. Tots plegats, autèntics protagonistes d’una Catalunya sàvia, màgica, inassequible a la derrota, ‘popolana’, fallera, rica i plena.

Vosaltres no ho sabeu i, potser no paga la pena que el secret es divulgui gaire, però si Catalunya existirà fins a la consumació dels temps, no serà pels polítics, sinó per aquells que vosaltres creieu ‘bojos’. Catalunya existeix i és immortal perquè hi ha uns quants Cuscós, Hortes, Caselles, Borrassos, Auladells, Gregors, Alegrets, Margarits i Espinalts. Gent que sap el secret i se’n fot del mort i del qui el vetlla però que rient, rient, les van fotent. Gent que que no deserta i que són vells talps de la història. I que, ves per on, se senten, des de sempre, convocats per l’esperit optimista de Francesc Pujols.

Quan Barcelona dedica finalment un carrer a Francesc Pujols, mercès a l’Ateneu Barcelonès, l’home que mira no pot deixar de pensar que és una mica el carrer que es mereixen tots aquests conciutadans. Ciutadans Honrats i Somniadors que ens honoren perquè ens somnien. I ens somnien lliures, irònics, rics i savis. Com Francesc Pujols. O una mica millors.   
 

Amb la crisi reapareix el famós acudit que anys enrera atribuïen a Paul Getty i ara, misteris de la vida, al filòsof Bergson:
 

‘La Borsa ja se sap un dia baixa i l’altre puja. Per això jo només inverteixo un dia de cada dos.’  

Dedico la tarda a rellegir Soros i Stiglitz per a una conferència (meva) sobre ètica i economia. Després diran que la crisi econòmica no la va preveure ningú. Fins i tot està previst com se’n surt: amb un canvi de model energètic a gran escala que eviti donar diners per a l’expansió de l’Islam cada cop que es posa gasolina al cotxe. El difícil, com sempre, és el ‘mentre tant’.

 
Molts anys enrere vaig sentir explicar a l’inoblidable Josep Ferrater Mora, (una de les poques persones d’aquest país a qui podem anomenar ‘filòsof’ sense demanar perdó per la gosadia), que al vaixell que el portava cap a l’exili americà hi havia dues menes de persones. Els uns, els derrotats, es trobaven a la coberta, guaitaven el mar immens i deien ‘recordes quan estàvem a Terol’, (o a l’Ebre o a Guadalajara); els altres, els qui no podrien ser mai derrotats, també es trobaven a coberta del vaixell però la seva conversa era ben diferent. Es preguntaven: ‘Et sembla que a Xile podré traduir?’ ‘Tinc un projecte per una editorial: creus que trobaré finançament?’ ‘Saps que a Xile fan falta tants arquitectes?’, etc. És a dir, tenien plans de futur i per això se’n van sortir.

Aquesta tarda he recordat l’anècdota de Ferrater perquè també ara, com al 1939, hi haurà dues menes de gent: els qui es lamentaran i els qui veuran les oportunitats que obre la crisi  per a pensar un món nou. Rebo informació de la Iª edició de l’IT World Edu que se celebrarà a Barcelona del 29 al 31 d’octubre del 2008 a l’ESADEForum. Es tracta de l’esdeveniment més important que es celebra a Catalunya i a l’Estat espanyol relacionant empreses tecnològiques amb el sector educatiu. Vet aquí una aposta de futur. Caldrà estar-hi atent. També al web de Pep Montes trobo una informació sobre un curs de polítiques de joventut que organitza. Una altra mirada, doncs, cap al demà. Les coses han d’anar així, pensat i (alhora) fent. Deixem l’enyor del passat per a Jordi Pujol, que al cap i a la fi ja està jubilat. La resta no tenim temps per perdre, perquè ja n’hem perdut massa. Com els amics de Ferrater Mora, què carai, perquè al cap i a la fi van saber fer Catalunya quan Catalunya no hi era.

http://blocs.mesvilaweb.cat/pepmontes
http://baquia.com/eventos/noticia/14161/it-world-edu

Tarda gris a la ciutat i ningú no m’espera! Sessions llargues de debat sobre ètica i empresa, sobre canvis de paradigma, sobre com ha quedat amortitzat el concepte de ‘responsabilitat social empresarial’ a la primera ventada. Entretinc l’oci escoltant per Internet ràdios llatinoamericanes que comenten el fracàs del pla Bush tombat al Congrés aquesta tarda i el reguitzell de pèrdues de les borses mundials. M’assabento que a Buenos Aires també hi ha ‘Actimel’ amb benefici progressiu i ‘Miracol’ que bloqueja el colesterol. Com que la borsa allí ha caigut un 8,7% em sembla que els anuncis de lactis miraculosos són de justícia poètica.

Intento explicar a la meva culta audiència que si la crisi del 73 es va superar mitjançant el desenvolupament de l’informàtica, la resolució de la crisi actual passa per les energies alternatives. Els noto escèptics. Però em graven en DVD. A les sis de la tarda, hora de Buenos Aires (11 de la nit a casa meva) baixo d’un tren ràpid que trobo massa lent. Tinc la sensació que en els propers quinze dies per veloç que sigui tot, tot serà massa lent. I agraeixo als déus haver nascut en un país ensopit.