La pàtria buriata existeix i possiblement els buriats són passablement feliços i mongòlics. Però n’hi ha que voldrien ser membres de la Gran Mongòlia. El que passa és que no ho sap ningú. Els buriats estimen molt Buriàtia però només representen el 21,3% de la població de l’indret, etc… Us sona?
Doncs bé: els catalans no som Buriats, ni protagonitzem heroiques lluites contra els buròcrates que ens eixuguen l’equivalent nostrat al llac Baikal (més aviat ens encanta que ens emmerdin encara més el país cremant absurdament milers de litres de gasolina amb l’excusa de qualsevol cursa de Fórmula I).
Aquí hi ha dues possibilitats: o som simpàtics, bons minyons i folklòrics com uns buriats (fórmula pujol), o som antipàtics, insolidaris i tan ensopidament normals com tothom al món: és a dir, ens donem a conèixer en anglès i quan la caguem no ens eixuguem amb matafaluga, sinó que busquem un Roca -com tothom al món.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Buri%C3%A0tia http://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura_buriata
Quan fa quasi tres anys (ja tres anys!) en Lluís Alegret em va demanar que programés els actes de Filosofia a l’Ateneu Barcelonès, jo ignorava els mínims rudiments del que en diuen ‘la gestió cultural’. Però alguna cosa s’aprèn, a còpia de temps i d’organitzar força (potser massa) conferències, taules rodones i fins i tot algun congrés. S’aprèn sobre la naturalesa humana, sobre la cultura i fins i tot (encara que menys) sobre la gestió. Per això coses que des de la biblioteca em semblaven claríssimes se m’han tornat molt fosques (què hi farem). Em permetran, doncs, que argumenti contra un parell o tres d’idealismes culturals que com més aviat s’esvaeixin millor per a tots.
En primer lloc, això de les ‘competències’ de cultura arranca d’un malentès terminològic greu. Una cosa és tenir competències en infraestructures culturals (teatres, museus, sales d’exposicions, biblioteques) i una altra tenir-ne en cultura. Desenganyin-se: les competències en aquest segon sentit ni les tenim nosaltres a Catalunya ni les té ningú enlloc d’Europa. La Warner pot fer política cultural –i la fa quan no permet versions en català (ni en portuguès, ni en suec) dels seus films, però sobretot quan marca els temes que pensa vendre al mercat. Però cap govern està aconseguint fer per la cultura res més que no sigui tenir oberts els museus i els teatres. Omplir-los no s’ha aconseguit ni s’aconseguirà per decret.
Ni tan sols tenint la bossa de les peles es tenen competències en cultura. És més, de fet un excés de pasta mata la creativitat i crea grups d’amiguets disposats a repartir-se’ls (editorials que viuen de llibres subvencionats ‘artistes del Règim’, etc).
En segon lloc, la identitat cultural avui ja no es cou allí on sempre (instituts del teatre, conservatoris o universitats). Estem en una societat de masses en què la distància entre el creador i el seu públic tendeix a esvair-se. És el món de l’ Internet i dels aeroports (amb hub). Un món tecnocientífic que se’n fot de les identitats si són ineficaces quan passen per caixa. En aquest context, la millor manera de no ser res ni ningú és convertir la teva cultura en etnologia identitària. Ens agradi o no, evitar convertir-nos en barretinaires passa per l’anglès i per pensar sobre Sudamèrica sense paternalismes.
Per cert, sentir parlar dels bascos com a model cultural peta de riure: un escultor falangista reciclat (que el món cultural va conèixer al seu temps per uns gravats a un text bastant carca de Heidegger) i un museu en franquícia, és tot el que (essent molt generosos) dóna de si la cultura basca quan es presenta al món. A Catalunya ho tenim francament molt millor.
Ahir a la mateixa hora que Tony Blair reunia a Barcelona ‘el bo i millor de cada casa’ en una conferència farcida d’obvietats i silencis injustos, el President Montilla va participar en una reunió més que cordial amb la Junta de l’Ateneu Barcelonès –en un gest quasi ‘tarradellista’ que no ha passat desapercebut. El gest resulta més d’agrair perquè fins ara Montilla és l’únic president de la Generalitat que no és soci de l’entitat (anomalia que tots esperem que quedi resolta en els propers dies). I perquè òbviament no és l’Ateneu un lloc que posi les coses fàcils a ningú que tingui poder, ni d’aquest govern ni de cap altre.
Un ambient distès i la clara consciència que des d’opinions molt diferents sirguem en la mateixa barca, va permetre un ampli intercanvi de parers i de projectes en una complicitat que es fonamenta en un treball obstinat per la cultura i pel país que ens mereixem (i encara no tenim, ai las!).
Sumar el reconeixement del President a una tasca que molt sovint consisteix a donar veu a la dissidència, és un honor. I potser diu molt de la famosa ‘manera catalana de fer les coses’.
Passo la tarda repassant l’audiovisual de l’homenatge a Lluís Alegret in memoriam, que farem dilluns vinent a 2/4 de 8 de la tarda a l’Ateneu Barcelonès (hi esteu més que convidats) i acabant de concretar els detalls del desembarcament de filòsofs valencians a l’Ateneu al maig: Linares (Nietzsche i Dosteievskij) Marrades (Montaigne) i Sanfélix (Il·lustració i contrail·lustració). Tinc una llista confirmada d’oradors a l’acte d’en Lluís tan llarga que em fa por que es torni inacabable. I m’emociona pensar que el salari dels bons, finalment, és d’un agraïment sense exageracions. En una foto de l’audiovisual surten en Benet, l’Alegret i en Paco Candel, suposo que quan anaven a captar vots: decididament tinc el dia tendre.
Confirmo la conferència de Rosa Regàs en defensa de l’ateisme (9 d’abril) i creuo els dits esperant que Xavier Rubert de Ventós trobi el bitllet d’avió que li permet venir a la presentació de l’edició ‘científica’ del seu Per què Filosofia?, sense gaire jet lag.
Sortint de la casa, trobo un moment al bar en Francesc Vicens, òbviament afectat per la mort d’en Josep Benet (cada dia som menys!). Penso en gent com l’Alegret, com en Benet, com la Regàs i com en Vicens -gent de motxilla plena, diria en Pujol (que, per cert, avui dinava amb una penya també a l’Ateneu). Creients de la religió civil. Homes de bé i com cal, que hauria dit Riba (així traduïa el kalós kai agathós). I això durarà més del que volen i diuen
Quan es va a un enterrament no està de més saber el nom i el cognom del mort. Més que res per no embolicar la troca. Ahir l’emprenyada d’alguns assistents a la cerimònia de record a Palau i Fabre, sistemàticament rebatejat ‘Fabré’ in articulo mortis pel President Montilla en el seu discurs institucional a la Generalitat, era de consideració Potser tothom s’ha tornat massa susceptible. Però l’ésser humà és així, capaç d’agafar unes enrabiades terribles i de canviar el vot per un accent que no està correctament posat.
Sembla mentida quins efectes pot tenir un petit gra de sorra quan encalla els mecanismes de la complicada màquina electoral. I, curiosament, la ‘cantada’ –més que lamentable- farà mal no pas al PSC (que cap dels indignats no pensava votar), sinó a ERC que a la cerimònia no hi va posar cap accent en especial. Complicada és la vida i els accents.
Ahir va sortir al Canal 33 l’esperat documental Adéu, Liberty sobre el gran tòtem que va presidir la platja de Pals i que inevitablement m’evoca la infància empordanesa. Dic ‘esperat’ perquè sembla que portava més d’un any en llista d’espera. Però de tota manera molt interessant, malgrat dues absències (la de l’enginyer Enric Masó que va dirigir l’obra i que fou alcalde franquista de Barcelona després, i la de la família Coll –els antics propietaris dels terrenys), sens els quals la història queda incompleta; per no dir manipulada. Algun savi de poble m’havia dit que la família d’Enric Masó no tenia cap ganes de sortir-hi. Ho ignoro.
Sobre Radio Liberty queda pendent una recollida de materials força més exhaustiva (‘fonts primàries’ en diuen els historiadors) i alguna novel·la bona que pugui recollir l’udol de la tramuntana i el soroll de la Sarfa que hi portava els treballador de negra nit. A mi les antenes del meu poble sempre em van semblar un magnífic monument tecnològic (i l’única salvació possible per a un escosistema condemnat a l’extinció per l’urc turístic). El programa, doncs, em va resultar elegíac. Però, ja se sap, hi ha qui diu que en el fons sóc un romàntic.
http://www.radioliberty.org
Des de gener d’enguany, Barclays només considera ‘grans fortunes’ els patrimonis de més de deu milions de dòlars en actius. Ja no es podrà ser, doncs, milionari amb el típic milionet d’euros (que a Barcelona vol dir tenir tres o quatre pisos ben situats, cosa que està a l’abast de molta gent, potser d’un set o un vuit per cent de les famílies a la capital). Confesso que saber-ho m’ha produït una estranya sensació de nostàlgia. Tot d’una milers de conciutadans meus han estat lliurats a l’Avern de la pobresa estadística, sense que ningú tingui el detall de dedicar-los una elegia mesocràtica. El pobre botiguer de l’Eixample que ha dedicat la vida a l’honest comerç tancarà la botiga avergonyit (tot d’una l’amo de La Puntual és pobre). I el seu fill que amb penes i treballs ha estudiat a una escola de negocis tampoc no fa cara de bona salut. Al cap i a la fi estudiar màrqueting és aproximadament la forma postmoderna de ser saltataulells.
Aquesta tarda em fumaré un Romeo y Julieta (Churchills - Tubo; de Cohiba Robustos o Montecristo Edmundo no n’arriben a la Província) a la salut dels homes de la generació del meu difunt sogre que es pensaven ‘alguna cosa’ quan tenien estalviat el milionet de pessetes. Generació de postguerra i de caixa d’estavi, de comptables amb manguitos, que aplicaven un concepte aristotèlic de l’economia, basat quasi en tocar físicament els actius. Generació que, en frase de Keynes, ens va voler fer creure que les coses lletges eren boniques -i que les coses boniques eren lletges- tan sols perquè les coses lletges eren barates i les boniques cares. I ara els seus hereus (qui els ho havia de dir!) són pobres segons Barclays. Sense ni un mal Santiago Rusiñol que els cant les ensoltes.
Us ho creureu o no però sento un enyor molt profund per aquella gent amb un concepte tan equivocat de l’economia. No sabien res de res però creien en alguna cosa. Avui ho sabem tot i, senzillament, no ens creiem res. I encara pitjor: el que sabem fa una pinta horrible.
Són eterns els jardiners? L’il·lustrat Bernard de Fontenelle va escriure que De memòria de rosa mai no s’ha vist morir un jardiner. Era una ironia per referir-se a l’eternitat de Déu en referència a la brevetat de la vida humana. De fet, les roses moren i els jardiners també. És una observació una mica xafatolls per escriure-la el dia de Sant Valentí, però la filosofia és xafatolls, inevitablement.
Des de fa vuit o deu anys la paraula clau en marketing és ‘storytelling’. Traduït, això vol dir que per vendre l’essencial és explicar una història i mobilitzar sentiments i emocions al seu voltant. Estem davant del ‘gir narratiu’ en marketing per dir-ho irònicament. Ara demanem a la marca que produeixi emocions i fins i tot que sigui capaç de canviar la visió del món del consumidor. A l’època de la ‘destrucció massiva’ (del medi natural, de les economies locals, etc.) es necessitaven eines de ‘distracció massiva’ del personal. I per aconseguir-ho, res millor que un bon ús del conte, a ser possible amb final feliç com eina didàctica.
Nascut del món de la promoció política, un bon ús del ‘storytelling’ (les llàgrimes de la sra. Clinton, l’estranya parella Sarkozy-Bruni, en Bush salvat de l’alcohol per la religió, i a casa nostra la injusta expulsió de Carod del govern de la Generalitat o en Pujol al Matagalls…) serveixen per tocar el cor i porten més gent a votar que els mil programes polítics incomprensibles per al comú dels mortals. Es tracta, en definitiva, de fer servir les tesis de la intel·ligència emocional en el context de la venda política. I funciona.
El personatge a seguir és David R. Gergen http://www.davidgergen.com director de comunicació de Clinton l’any 1992 (i que ja havia tingut el mateix càrrec amb Reagan i Nixon -o què us penseu?); el gran teòric d’un marketing que s’adreça al cor perquè realment no té res a dir a la raó. És més, si es dirigís a la raó no es tolerarien determinats missatges.
Com que és dijous xafaré la guitarra a un bon amic. Prepareu-vos a veure Carme Chacón marejada abandonant un míting com a conseqüència del seu embaràs. Seria un cop de pur ‘storytelling’, difícil de millorar.
Com va explicar Voltaire, a la borsa l’única heretgia imperdonable és arruïnar-se. El nombre d’heretges avui (amb la borsa europea en mínims) ha crescut un bé de Déu. Ara cal parar esment a veure quins seran els propers màrtirs immolats per la Causa. Perquè ja es veuen unes cues d’hipotecats en marxa cap a l’escorxador que fan feredat.
El Capital és un déu (fals) molt simpàtic quan les coses li van bé però amb unes males puces de no dir quan no menja cada dia.