No sé qui és Jaap Donkers, ni n’havia sentit a parlar mai, però a la UOC el presenten com a catedràtic de Recerca Internacional Comparada sobre Rendiment Educatiu i Desigualtats Socials a la Universitat de Maastricht. Com a mínim el títol és llarg. Doncs anem-hi. El que aquest senyor ha descobert no té ‘desperdici’ que diria aquell: que a tot arreu els estudiants nadius treuen (’gairebé en tots els casos’, matisa), millors notes que els estudiants immigrats i que en el fracàs escolar les característiques educatives dels països de procedència tenen més importància que les dels països de destinació. És a dir, que si el noi ha nascut a Cap Verd, a Albània o al Pakistan i va a parar a una escola d’Àustria, Alemanya o Dinamarca, s’ho passarà fatal i suspendrà molt. D’això ara en diuen recerca científica en pedagogia. Abans en deien sentit comú.
Segons calcula Élisabeth Hardouin-Fuguier, en el període 1950-2005 a Europa tan sols ha mort un matador per cada 45.000 toros aproximadament. La proporció és de 0,0022%. Les matemàtiques són terribles per a la retòrica. Una ratio tan baixa hauria de justificar per ella sola la prohibició de la cursa de braus: a part de causar dolor a una pobra bèstia, ni tan sols és un mètode prou eficaç per ajudar a l’extinció de gent desagradable, d’aquesta que milloraria el món si no es reproduís gaire. Si en matessin més, segur que la gent tindria alicient per anar a la plaça.
http://www.press.uchicago.edu/presssite/metadata.epl?mode=synopsis&bookkey=8364842
Avui, dissabte, a la portada de El Mundo (de Madrid), el torero Jesulín de Ubrique anuncia que vuelve a los ruedos i a l’entradeta declara: Benditos sean los cojones de José Tomàs (un altre del ram de la banya). Espanya eterna. Quan estan fotuts, beneeixen els collons. Amb aquesta gent no hi ha res a fer.
Ara que volen parlar sobre allargar l’edat de jubilació (a qui li cal, per cert?), potser no estaria de més que algun savi expliqués per què els seniors (els empleats de 55 a 65 anys) no tenen dret a fer cursos de reciclatge en la majoria d’empreses d’aquest país. No es comenta gaire, però el problema del bandejament per via de fet, existeix i fa molt de mal des del punt de vista psicològic. Els darrers anys laborals de molts treballadors especialitzats i càrrecs mitjans en empreses són un temps sense expectatives, de manera que gent valuosa abandona feines per pur ensopiment: cansats de fer sempre el mateix i no poder progressar.
Potser convindria saber que el novembre del 2009, els sindicats francesos van guanyar un plet contra l’empresa de ferrocarrils per discriminació per raó d’edat perquè s’impedia que els més grans de 47 anys fessin els cursos per conduir el Tren de Gran Velocitat, que vindria a ser com la culminació de la vida professional d’un ferroviari (a França es jubilen a 60 anys i no s’acaba el món, tot cal dir-ho). Aquestes qüestions una mica arreu estan sobre la taula. Especialment si no es vol que els darrers anys a l’empresa siguin un llarg període de desmotivació i amargor personal.
Algú hauria d’estudiar també , un cop més, l’exemple de Finlàndia que fa vuit o deu anys va fer fins i tot una campanya amb el lema L’experiència és una riquesa nacional per evitar l’abandonament prematur de la feina per part de la gent de més de 60 anys. Cap canvi en el tema de la jubilació no té cap sentir si abans no hi ha un pla per activar la gent de 55-65, evitant-los la sensació que són sobrers. Una sensació que ara és general a tots els àmbits de l’ensenyament, sense anar més lluny –Universitat inclosa.
El Diari de Girona d’avui explica que l’any 2009 el nom de nen més posat a la comarca del Baix Empordà (la meva) ha estat Mohamed. I encara hi ha gent que creu que per entendre Catalunya s’ha de llegir Josep Pla! Pobres desgraciats sense ni un gram de cultura ni de sofisticació, que diria aquell. Per entendre Catalunya cal llegir estadístiques. Com a qualsevol país normal del món, d’altra banda.
Prentent un cafè a l’Ateneu, el meu amic d’Iniciativa per Catalunya (també conegut pel pastanaga), estava molt emprenyat avui per l’intent pepero d’enderrocar el barri valencià del Cabanyal i per la situació de Vic, que segons sembla presagia l’aparició de brots xenòfobs i de violència contra els immigrants.
Li he comentat que això de Vic deu ser molt seriós però que fa anys que dura: qui va obrir el camí, enviant els antidisturbis per fotre fora els immigrants del centre de Barcelona fou Imma Mayol (IC). I que el Cabanyal potser és la fi d’un barri però que qui va enderrocar les cases del barri de La Sagrera (pura memòria de la Barcelona proletària) fou l’ajuntament d’esquerres (PSC-IC), que va especular, a costa de la futurible estació dels trens de gran velocitat, tant (o més, perquè eren millors èpoques) com els peperos valencians. L’amic pastanaga m’ha contestat que sóc un cínic. A mi em sembla, en canvi, que la vida política s’està tornanant cínica.
Baudelaire va dir que la modernitat es caracteritza perquè l’home es dissenyava a si mateix i va afegir que, de tota manera, aquest disseny només podria ser irònic (és a dir, que l’heroisme quedava com una característica del Renaixement, però aliena als temps tecnològics). Hi ha qui ha intentat portar a la pràctica el redisseny humà a còpia de neurones i xips, sense posar-hi, però, gens de capacitat irònica. Comencem a saber força coses del cervell-(i és molt curiós que els circuits cerebrals del debat polític siguin els del forofisme més futbolero: http://www.alcoberro.info/planes/neuroetica6.htm, però el camp obert i les preguntes són moltes -i el posthumanisme es configura com un dels debats més interessants dels propers anys, capaç de tocar el mateix concepte de ‘vida’.
Una llarga sèrie de pensadors americans estan elaborant tesis posthumanes i algun extens resum circula a Internet http://es.wikipedia.org/wiki/Transhumanismo Dissabte 16 de gener a les 11 del matí Anna Sarsanedas ens explicara les tesis, les implicacions i de les conseqüències del tema al Liceu Maragall de l’Ateneu Barcelonès. El tema, com a mínim, promet. I l’entrada és lliure.
Que guai! A la primavera del 2010 tindrem Ethical Fashion Show a Barcelona: al març a Milà i després de Barna City tocarà N.Y. http://www.ethicalfashionshow.com Hi ha dues possibilitats, o ens fotem dels pastanagues (això deixem-ho per a l’e-noticies), o decidim que ja era hora que aquests antiglobis mal vestits i zarrapaztrozos (com diu una amiga meva) que confonen la revolució mundial amb el mal gust personal, comencin a entendre com va el món. Ja podeu fer guardiola! Hi ha més alegria al regne del cel per un pecador que es converteix que per mil justos que s’ensopeixen a la taula de Nadal amb la família.
Ja era hora de plantar cara a las maquilas i a l’explotació de tantes dones per fer roba barata, tipus Zara. Passar de reivindicar l’ètica a l’etiqueta a la fashion ètica és una gran notícia, per molt que els fatxes i la carcúndia de les barbes mal tallades s’ho agafi com una profanació dels ideals. I fins i tot la meva botiga preferida de camises ètiques està de rebaixes. Iupi!
http://www.wonderful-monde.com
http://www.ethicalthreads.co.uk
Comments Off
Hi ha amics filòsofs comunitaristes (amics és un dir) que estan - de debò!- contents amb la crisi perquè segons ells obre una oportunitat per a la solidaritat. Creuen que quan som pobres ens tornem més bons, més solidaris. Fins i tot esperen que la pobresa porti ‘noves virtuts’, que ens faci redescobrir l’agraïment (en diuen l’alegria del compartir) i que ens adonarem de la manca de sentit del consumisme. Santa innocència. Senyal que coneixen pocs pobres.
En canvi, l’home que mira troba que una cosa bona de les crisis és que ara no fan publicitat de menjar light a la tele. Sembla que es consideraria de mal gust i que les marques han decidit que ‘ara no toca’. El light es ven cada cop menys als supermercats europeus i, en canvi, i d’una manera força més coherent es tendeix a disminuir les racions. Un cas interessant és el donut, que ara es pot demanar en versió mini sense passar per golafre i és igual de bo. Potser el baix en calories no era tan baix però com a mínim la tabarra que donaven ens l’estalvien.
Això si, queda encara un iogurt que promet regularitat indestinal. I és que amb les crisis, de cagalera, molta.
Una de les actituds que més mal han fet al món occidental després de l’11-S ha estat interpretar el món en termes de western dels anys cinquantes, amb Bush junior en el paper de sheriff Will Kane a Sólo ante el peligro. I no és broma que aquestes coses les busquen i les saben fer prou bé. Els nens que surten del cinema imaginant-se que són el prota del film prefiguren els adults disposats a salvar la humanitat d’ella mateixa. Pocs dies després de l’atemptat a les Torres Bessones, la Casa Blanca convidà a dinar dues vegades els capos de Hollywood, amb qui va negociar la manera com farien negoci i propaganda amb els morts (aquests farien negoci amb qualsevol cosa). El resultat fou que el mateix desembre de 2001, una quarta part dels cinemes dels Estats Units van projectar The sprit of America, una peli de muntatge que ressuscitava ni més ni menys que a John Wayne. I d’aquest mal, creient-nos encara que són com cowboys, en patim tots. Especialment, els que de vaquers no en tenim gran cosa.
És impossible entendre la manera de pensar d’alguns autodenominats salvadors de la humanitat sense el món ensucrat de Qué bello es vivir de Frank Capra. Cada vegada que llegeixo alguna burrada catalana sobre filosofia de l’educació, acabo pensant en el mal que pot fer empassar-se-la cada Nadal a la tele. Vivim en el món de les simplificacions i la mania de ser John Wayne o James Stewart (o Robin Williams a El club de los poetas muertos) no seria perillosa si no s’infiltrés en l’inconscient.