Explica La Gaceta de los Negocios del 16 d’abril que el 10,8% de persones joves (entre 16 i 34 anys) que troben el seu primer lloc de treball a Madrid són nascudes a Catalunya. Només passant revista a la situació de la nostra família, la data no m’ha estanyat gens. Ara com ara, com més augmenta la qualificació personal d’un jove menys possibilitats té de trobar feina a Catalunya. De fet, amb uns estudis de medicina o d’enginyeria, quedar-se aquí equival quasi a tenir vocació de ONG. Un munt de factors ajuden a sortir pintant: els sous baixíssims, les jornades laborals interminables dels professionals, la manca d’inversió en I+D, l’estructura familiar de tantes empreses que impedeix el triomf del talent, el feudalisme universitari, la demostrada incapacitat del Govern de la Generalitat per influir en l’economia, etc. Tot plegat conspira per tal que, ara mateix, la fuga de neurones s’estigui convertint en un drama. Silenciós, perquè la gent que agafa l’AVE per no tornar no fan soroll, però constatable d’una manera prou òbvia.
L’exili econòmic resulta encara més trist que l’exili polític. En l’exili polític has lluitat i has perdut i, per tant, pagues prenda. A l’exiliat econòmic no li han donat ni l’oportunitat de lluitar i demostrar si val. I això deixa un pòsit de ressentiment contra el país, que he pogut constar personalment, més d’un cop, en joves tan sobretitolats com super mal pagats. Els lamentables anys de Jordi Pujol ens van deixar sense mitjans de comunicació potents, sense cinema, ni indústria audiovisual, sense telefonia mòbil autòctona, sense empreses d’enginyeria i quasi sense indústria farmacèutica. És a dir, sense sectors de futur. I no veig que (les coses com siguin), l’Huget estigui entenent què ha de fer per redreçar la situació. Fins i tot si li donen diners (que li en donaran, ni sap com buscar-los!), podria redraçar-se fàcilment aquesta sagnia. Mentre tant, si els fills saben anglès el millor que podem fer és lluitar per una beca a Amèrica o a Londres. I si no… a Madrid falta gent.
Hi ha crisi? Francament no ho crec. El que arriba no és cap ‘crisi’ sinó una ‘gran transformació’, un canvi de paradigma per dir-ho en argot de filòsof. No tenen crisi, sinó més al revés, les empreses de nova economia (energies renovables, química innovadora, biomedicina…), ni els serveis a persones (perquè la població gran augmenta), ni sectors com l’agricultura ecològica o el turisme cultural… Està en crisi el totxo perquè amb els diners de l’economia submergida que van aflorar com a conseqüència de l’euro, alguna gent ha viscut molt per sobre de les seves possibilitats. Està en crisi el cotxe perquè és una màquina bruta i contaminat. Però el dia que en facin d’elèctrics els vendran a milions.
Convindria anar situant les coses en el marc que les fa comprensibles: això no és una crisi perquè no té sortida dins el model tradicional de comprensió de les crisis econòmiques. I perquè han aparegut actors econòmics nous (el Sud, Internet i la Cibersocietat, l’ecologia i l’escalfament global) que fan impossible pensar com en aquell temps plàcid però estrany que els avis anomenen ‘abans’. Només per posar un exemple, les xarxes de producció, distribució i consum s’han sofisticat amb Internet d’una manera imprevisible. Això ho entenen fins i tot els partidaris de la vella economia quan demanen desmantellar els antics (i antigament ‘imprescindibles’) paradisos fiscals. Que ara no estan a Andorra o les Bahames, sinó a un clic de cada ordinador.
Hi ha crisi? Francament no ho crec. Estem davant d’una ‘gran transformació’ en el sentit de Karl Polanyi (1886-1964), val a dir, un canvi o una reinvenció global del mercat, que necessita una reinvenció paral·lela dels poders públics per gestionar-la. Ho sento pels qui van perdre l’estona llegint Leo Strauss. No va ni amb rodes. Això és com l’acudit: quan havíem après a dir flim i va resultar que es deia penícula. Ara toca Polanyi. Necessitem una altra ecologia, una altra (ciber) educació, una altra valoració del consum. I menys parlar de fal·làcies com la crisi de valors (mai hem viscut una societat amb tants mestetites preocupats per la moral com ara!). I menys usar eines de mesurar tan grolleres com el PIB, que considera que si es fan més presons creix la riquesa dels països!
Webgrafia: http://es.wikipedia.org/wiki/Karl_Polanyi Explica fatal l’autor ( i encara pitjor La gran transformació ), però permet començar a situar-lo.
En canvi, el seu llibre bàsic està mitjanament ben explicat a: http://es.wikipedia.org/wiki/La_gran_transformaci%C3%B3n
Reunió de la Fundació Pujols a la Torre de les Hores de Martorell. Iniciem el procés per editar (l’any 2012) una antologia de textos de Pujols sobre Dalí en anglès, possiblement en una editorial universitària americana. Posem fil a l’agulla per tal que l’any vinent el pàrquing de la finca estigui habilitat com a sala de conferències. Però sobretot, autoritzem que un vi de gamma ‘blanc de blancs’ de l’àrea de Martorell porti el nom de ‘Torre de les Hores’. Sortirà amb un text de l’Hiparxiòleg una mica tòpic (el que diu que els catalans ho tindrem tot pagat). La distribució del producte anirà a càrrec de l’empresa que comercialitza la Cola Catalana (Alter Cola) i diverses begudes de la terra.
De tornada a Barna em trobo amb la manifestació d’estudiants antibolònics. El taxista fa comentaris tot sol. Entre l’amor que ens té en Zapatero i un maximalisme estúpid del personal (acoquinat per la crisi) la via raonable PSC-ERC segurament perdrà les properes eleccions. La Il·lustració sortirà derrotada un cop més. És el destí hispànic.
Una de les coses que ens ha descobert la crisi és que des de fa molts anys la part que correspon als assalariats en el pastís de la riquesa no para de baixar. No és que sigui una dada ignorada fins ara, però gairebé ningú hi prestava atenció. Òbviament mentre tant el pastís ha crescut força i per això el percentatge no era considerat una cosa essencial. Però en la perspectiva d’una minva important de salaris tothom es posa la mà a la cartera i fins i tot se senten veus que parlen, com en altres temps, de repartir la riquesa.
Com a eslògan resulta fins i tot tendre i valdria la pena pensar-hi si la proposta fos seriosa i no caigués en les terribles simplificacions o en la sobreactuació. En tot cas, m’agradaria recordar que la idea de repartir la riquesa en economia planteja alguns problemes suggestius, fins i tot com a exercici intel·lectual.
1.- La primera qüestió és com repartir el valor afegit produït per les empreses del que s’anomena ‘economia real’ (les societats no financeres). Això vol dir preguntar-nos quina part de la riquesa creada retorna als assalariats (en salaris, en pensions de jubilació, en protecció social) i quina part es queda l’empresa (excedent d’explotació). La pregunta és: reinverteixen les empreses o els costos financers se’ls mengen els beneficis?
2.- Una cosa diferent seria plantejar-nos la cada cop més òbvia desigualtat en els salaris (i en els ingressos per família). Potser una forma interessant de repartir la riquesa seria actuar sobre la massa salarial; però llavors grups significatius amb infrasous (els metges de la Seguretat Social o els estrats més baixos de la Universitat) acabaran per emigrar -cosa que els metges joves ja fan i que cada dia és més evident entre els becaris que no tornen.
3.- I finalment: com s’evitaria que socialitzant la riquesa i amb empreses descapitalitzades pugin els preus?
En resum, per a un servidor socialitzar la riquesa no significa posar més diner en mans dels consumidors, sinó crear una sèrie d’infrastructures i serveis (des de parcs i jardins a ajudes als ancians) que facin la vida més fàcil.
La moda a la Unió Europea es diu ‘deflacció’. Els salaris dels funcionaris públics ja han baixat un 7% a Irlanda, prop del 8% a Hongria i el 15% en Letònia. Aquí ja ha aparegut també algun lector de La Vanguardia que s’apunta a baixar els sous de tothom qui no sigui ell mateix.
Normalment tinc per les opinions dels lectors de La Vanguadia la mateixa manca de respecte que John Stuart Mill tenia per la dels lectors del Times de Londres als bons temps. I per la mateixa bona raó: en general un lector de La Vanguardia (i no diem de l’Avui) té problemes per entendre una idea que no sigui un tòpic. Però si continua la moda d’intentar fer baixar salaris, entre tots mataran el pacient (l’economia) a còpia d’administrar-li cures de bons sentiments - o més ben dit, de bons ressentiments. I després els sabrà greu!
Cada dia descobreixo al diari o a Internet entre tres i sis il·luminats que tenen la solució a la crisi. A qualsevol crisi. A la de l’Economia Mundial, a la de l’Economia Catalana, a la Crisi del Subjecte, a la de la Crisi de Valors, o a la de la Crisi d’Erecció en l’Edat Adulta. O alternativament, a la del Tripartit, a la d’ERC, a de la Identitat Nacional de Catalunya, a la del Joc del Barça. En definitiva a la de qualsevol cosa que es pugui escriure en lletres capitals.
Deixant de banda que parlar de ‘crisi’ en política resulta senzillament absurd (en política només són perillosos els moments sense crisi, que és quan ens roben la cartera!), l’altra cosa curiosa és la simplicitat de les receptes. Llavors no puc deixar de somriure. I és que si una idea resulta massa bonica per a ser veritat, probablement no és veritat.
De vegades em pregunto si sóc l’únic paio d’aquest país que no està en crisi i que cada dia té més feina. M’agradaria disposar de temps per a escriure el bloc i fins i tot per passejar una mica, però què va! Potser aquest diumenge em podré escapar una estona però ja fa deu setmanes (comptades) que no tinc ni un cap de setmana per a mi i em surten jornades d’entre catorze i setze hores. De fet, dissabte al matí a partir de les deu i fins les tres de la tarda estic a Lleida, (surto de Barna a les set en tren) per un congrés de filosofia i fins a la nit (gràcies a les absurdes combinacions de la Renfe) no podré arribar a Amposta. En japonès això meu es diu Karoshi, em temo.
Per sort al món no passa gran cosa. La Casa Gran del catalanisme va anar d’excursió a Brussel·les per desgastar el Tripartit (i absurdament ERC els acompanya; cada dia ho entenc menys!), a l’octubre el Papa de Roma farà sant el Pare Coll (aquesta si que serà una bona excursió!) i a l’Ateneu Barcelonès s’apleguen cent vint-i-cinc persones per escoltar una conferència sobre mística sufí i més de vuitanta per a la presentació del llibre de Margarita Boladeras sobre l’eutanàsia. Mentre el personal tingui pasta per noliejar un avionet i temps per escoltar sufís, mentre el papa de Roma se’n recordi d’un dominic de Gombrèn i mentre el Barça guanyi, en aquest país no hi ha problemes. Com a molt els paios com jo continuarem pencant els caps de setmana. Coses pitjors s’han vist.
Si el futbol (i l’administració de la seguretat aèria) tenen un govern mundial únic: per què no hi ha un govern mundial en política?
Quines tendències per a Catalunya enguany? Amb aquesta pregunta sobre la taula s’ha reunit dissabte a la tarda i diumenge al matí un petit grup de sociòlegs, professionals i estudiosos diversos que normalment es troben un o dos cops cada any per donar un cop d’ull a les enquestes (i sobretot a la cuina de les dades) i per comparar-les amb les seves percepcions subjectives. Gent de universitats, sovint de segones o terceres línies de partits polítics, barrejada amb algun cul de mal asseure, però molt ben informat. Com és obvi ningú no se’n porta les dades a casa. Així que només explicarem el previsible.
Si es confirma que el debat sobre el finançament interessa menys del sis per cent de la població catalana (i us hi podeu posar dempeus!) és previsible un fracàs de totes les forces polítiques que juguen la carta a fons. El malestar de les èlits no s’encomana a les masses, ni es veu de quina manera podria fer-ho. No es preveu cap reacció greu si es retalla l’Estatut (sobta que una mica més del quaranta per cent dels catalans senzillament ignoren que l’Estatut està al Constitucional), perquè quatre de cada cinc catalans (de fet algun més) creu que el problema de la crisi és més important que el de Catalunya. Puja el PP, disminueix l’independentisme entre els joves (taxes de baixada greus) i puja l’espanyolisme (però molt poc). Les classes mitjanes encara no han rebut el sotrac tot i el que diuen els diaris. Amb pujades salarials al voltant de 3% ningú sortirà al carrer. ERC perd vots comarcals, però van al PSC i el malestar de CDC serà seriós quan tornin a perdre la batalla de Barcelona (que la perdran). La campanya periodística contra ERC toca fons i, com a molt, els votants s’abstindran però la Casa Gran no n’arreplega. Cap possibilitat de canvis en el Tripartit (sense alternativa a mig termini) cada cop més tutelat pel PSC, ni a l’ajuntament de Barna. En fi, tot estarà quiet/parat fins l’estiu. Potser un grup d’industrials prepara alguna acció contundent a CiU?
Tanco aquest bloc per vacances, per cansament i per mandra fins d’aquí a un mes o mes i mig. O potser fins que en torni a tenir ganes, que no sé quan serà. Reacciono dificilment al fred, se m’acumulen les lectures, em canso cada cop més i em fa mandra escriure obvietats (i encara més discutir-les). El temps ‘cundeix’ cada cop menys, i mirant l’agenda m’he vist obligat, per primer cop en molts anys a prioritzar. No em passaré al Faceboock. Senzillament, trio quedar-me a casa. A llegir. Amb un parell d’encàrrecs editorials i tres o quatre articles llargs pendents encara, no veig la manera de posar-me a postejar amb la mínima solvència o amb el nivell de coneixement que demanen els meus lectors. Per postres, la impotència política d’aquest país amenaça amb arrossegar-me i no em ve de gust caure tan baix. No deixis mai que un idiota t’imposi sobre què cal discutir.
A la que no vigili, l’home que mira encara podria acabar escrivint algun post per justificar la cagada número deu mil cinc-cents d’ERC o queixant-me per l’incompliment número dos milions del govern espanyol amb Catalunya. l de debò, tot té un límit, i millor frenar cinc minuts abans que llisquem tots plegats en un pendent relliscós! Ni no vull fer de profeta, ni m’agrada la incompetència dels meus, ni em ve de gust col·laborar amb la mala llet reconsagrada que inunda aquest país des que CiU sap que amb mitjans democràtics no podrà tornar al poder en anys i ha decidit escampar merda i conspiracions amb ventilador.
No tinc ganes de jugar a Quixot, em queden molts llibres per llegir i se m’ha posat al coll com un gust sorrenc, desagradable. És l’hivern, i potser per això noto més la nostàlgia del que podria haver estat i ara ja sabem que no serà. Però també la comoditat de la llar de foc, del tabac de pipa, del llibre que no ens falla i del gotet d’Oporto quan comença a fosquejar. sade, acabarem de rematar l’educació. ERC ara per ara -i el que és més greu, en un futur previsible- està deixant de ser alternativa per a res, sense força ni astúcia per canviar les coses (greu em sap!) i a extramurs del sistema qualsevol mirada és desoladora.
Celestino Migliore, representant del Vaticà a les Nacions Unides, diu que el Catecisme de l’Església Catòlica `prohibeix les discriminacions injustes’ contra els homosexuals. I és queda, tan ample, mare de déu!, sense explica-nos què serien unes ’discriminacions justes’.
Que dur, és això de l’Església!