Margarita Boladeras ha escrit un llibre perfectament seriós i important sobre el problema de la eutanàsia i dimarts en parlarem a l’Ateneu Barcelonès (19:30).
El derecho a no sufrir. Argumentos para la legalización de la eutanàsia (Los libros del Lince) és un llibre que convindria llegir per centrar un debat que a Catalunya i a Espanya encara està massa vincultat a la ‘bona voluntat’ del metge i molt poc al dret a la ’integritat física i moral’ que la Constitució reconeix. Si alguna cosa m’ha agradat d’aquest llibre, a part que usa una informació molt rigorosa a nivell descriptiu, és que no se centra en l’argument més habitual quan es discuteix aquesta temàtica, que és el de l’autonomia (’el meu cos és meu i en faig el que vull’) , sinó que entra en el camp de la pietat davant el sofriment innecessari. Però de tot plegat en seguim parlant, dimarts a l’Ateneu Barcelonès. Us hi esperem!
Per cert; no us perdessiu el web, exhaustiu de Margarita Boladeras sobre bioètica. Molt important, de debò:
http://www.bioeticanet.info/
El proper dimecres, dia 25, (19:30) a l’Ateneu Barcelonès iniciem un cicle de conferències sobre Pensament Oriental, amb una conferència de la professora Raquel Bouso (Tarragona, 1973) sobre El zen, la forma sense forma. I al març en tindrem una altra de Halil Bàrcena sobre Sufisme. Vet aquí una qüestió que fa pensar: per què la mística oriental està essent cada cop més un tema de reflexió per a occidentals.
S’ha dit que hi ha un exhauriment històric del ‘cicle cristià’ a Europa i que l’autèntic supermercat espiritual que estem vivint (amb tota mena d’ofertes multiculturals i amb la irrupció de tota mena de religions ‘estranyes’ a l’esperit europeu, és un símbol del nihilisme contemporani. Podria ser. També, podria ser, és clar que el món és cada cop més petit. En tot cas els Estudis Orientals a la UOC -una diplomatura de gran èxit-, els treballs de investigació que promociona Casa Àsia i les traduccions catalanes de clàssics orientals iniciades per Editorial Fragmenta han obert un àmbit de treball rigorós, que val la pensa seguir pel que representen però, també, pel que poden anunciar.
Aquest nou cicle de l’Ateneu en to cas té valor de símptoma.
http://www.fragmenta.cat
Sospito de fa temps que les cendres de Troia encara fumegen. Alguna cosa d’allò més primitiu i més irrefrenable en els humans resulta impossible d’apagar-ho i estem condemats a arrossegar-ho per sempre. La Ilíada, sobretot, va ser el primer mapa de les passions humanes. Després Occident ha fet algunes precisions (sempre m’ha impressionat el canvi de significat del mot ‘philós’ que en Homer no significa encara ‘amic’), però Hèctor i Aquil.les, Paris i Helena (i fins i tot el funeral de Protesilau, tan modern quan paga el preu dels precursors) estan vius en algun racó de la psique fins i tot per als qui no els han llegit. És clar que hem conegut més tard l’amor cortès dels provençals i la ‘jouissance’ de les Llums, però sempre, al fons del nostre model de civilització avui en crisi, queda alguna cosa de grec arcaic i de pa tendre.
Dimarts a l’Ateneu Barcelonès es presenta un nou llibre del professor Jaume Pòrtulas, Introducció a la Ilíada (Fundació Bernat Metge) i tindrem ocasió de discutir-ho amb ell.
Comments Off
Terricabras tradueix EL MALESTAR EN LA CIVILITZACIÓ i ho explica en aquest post.
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=18949&PageCounter=0
Dimarts 2 de desembre (a, les 19:30 - abans 2/4 de 
comentarà la seva traducció a l’Ateneu Barcelonès. Amb una mica de sort repenem el debat freudià que Martí Domínguez sintetitza en aquest link: http://www.infofilosofia.info/modules.php?file=article&name=News&sid=319
Comments Off
Alexander Fidora i Òscar de la Cruz plantejaren dimecres passat a l’Ateneu una hipòtesi molt significativa per explicar una aparent paradoxa. ¿Per què eren millors i més utiltzades les traduccions medievals de clàssics grecs passades per l’Islam que no pas les fetes directament al llatí des de l’original grec?
La seva resposta em va semblar interessant i també, (cal dir-ho?), significativa més enllà del debat sobre Occident l’orientalisme. En les traduccions gregues predominava una versió ‘ad litteram’, i hom traduïa paraula per paraula, amb la fidelitat de qui traspassa un text sagrat. El resultat és que no s’entenia res. En canvi, les traduccions de l’àrab eren ‘ad sensum’, és a dir pel sentit o pel significat. Es passava del grec a l’àrab, de l’àrab al vulgar i del vulgar al llatí. Però s’entenia.
Em temo que quan es diserta (generalment amb pedanteria insofrible) sobre ‘la bona manera de traduir Nietzsche’ es confon el text nietzscheà amb les Sagrades Escritures. A alguna gent els agradaria que, efectivament, no s’entenguès res perquè així podrien fer figura sacerdotal. I efectivament (testimoni Lou von Salome) Nietzsche volia escriure unes noves Sagrades Escritures. Però per a una Església en què, divertidament, tothom fos heretge.
Aquest any s’ha reeditat discretament des d’una editorial ‘alternativa’ un dels clàssics de les relacions públiques de tots els temps: Propaganda (1928), d’Edward Bernays. Bcn, ed. Melusina (10 €). Bernays fou una de les ments perverses més significatives del segle passat i està a totes les llistes del cent americans més importants del segle passat.
Nebot de Freud, i introductor de la teoria del desig inconscient en les relacions públiques, de fet fou el gran divulgador a Amèrica de l’obra del seu oncle… que a canvi va servir com a ‘autoritat’ per convèncer els nord-americans de la importància d’esmorzar ous ferrats amb cansalada. Entre altres meravelles va forjar la relació entre la indústria mèdica i els tabaquers, de manera que durant més de cinquanta anys els metges americans van fer córrer la idea que fumar era bo per a la salut, etc.
A més es va inventar una estratagema publicitària que tot i que avui ja està molt suada, encara funciona. Quan volia vendre algun producte s’inventava suposats experts, que amb tota la barra presentava com a ‘tercera part’ ‘persones imparcials’ etc., per convèncer de les virtuts del producte. Això si, previ pas per caixa.
Per cert, l’estratègia de vendre suposats independents encara intenten ‘colar-la’ d’en tant en tant a Catalunya, potser l’últim lloc del planeta on encara queda gent que es creu l’existència dels independents i la de la Caputxeta Vermella.
Ningú no ha recordat, però, que amb 99 anys, Bernays, estigué a Barcelona per supervisar la seva darrera feina de manipulació social: millorar la malmesa imatge de la Monarquia espanyola. Seu fou el consell d’enviar a Barcelona la Infanta Cristina per disposar, cas que les coses anessin mal dades, d’una ‘infanta catalana’. I el d’insistir que es repetís a tot arreu que els reis són gent molt normal. Normals com els marcians, suposo. Trobareu una entrevista molt edulcorada amb ell a l’edició de La Vanguardia del 26 de novembre de 1990 (pàgina 4). Entendre Bernays és important, malgrat els anys, perquè sense una bona comprensió del món que ell en certa manera va inventar, no serà possible transformar-lo. N’haurem de seguir parlant.
Durant la campanya per a les eleccions presidencials del 2004 el psicòleg nord-americà Drew Westen va fer un experiment molt significatiu sobre el ‘cervell polític’ del qual dissortadament s’ha parlat poc, tot i que constitueix un dels èxits més significatius de la neuropsicologia aplicada a la política. Westen va aconseguir que 15 votants del partit demòcrata i 15 votants dels republicans acceptessin veure un debat televisat entre Bush i Kerry mentre el seu cervell era escanejat per un IRM, un d’aquells estris que registren els moviments del cervell. El resultat fou que mentre els electors seguien el debat els centres del cervell frontal implicats en el raonament eren poc usats, i en cavi, els centres emocionals estaven fortament excitats. Conclusió: el discurs polític s’adreça més a les emocions que a la raó.
Enguany, aquest neuropsicòleg ha publicat un llibre que als Estats Units està fent un cert soroll. Com que l’home que mira està preparant aquests dies uns apunts de neuroètica, ha passat estones entretingudes llegint-lo. És un text una mica tècnic però apassionant. I com que a casa nostra, la cosa passional de la política està creixen d’una manera excessiva (i proporcional tant a la mala llet estatutària com a les dificultats que CiU té per tornar al poder d’una forma electoralment presentable), potser no estaria de més que algú traduís el text. Comença a ser urgent reivindicar les virtuts pacífiques del càlcul utilitari contra tanta campanya electoral permanent basada en les emocions més patètiques.
http://en.wikipedia.org/wiki/Drew_Westen
http://www.thepoliticalbrain.com/videos.php
Aquesta setmana arribarà a les llibreries un text important, el llibre de Christian Salmon ‘Storyteling. La máquina de fabricar historias y de formatear las mentes’ El publica Ed. Península. Imprescindible si us us interessa la tècnica del màrqueting polític i la construció de mites en les societats de la informació. Vaig parlar sobre Storytellig al gener aquí mateix. Ara el llibre hauria d’obrir un debat.
Michael Lewis és autor de best-sellers per a executius i sempre es llegeix a gust, bàsicament perquè explica coses difícils d’una manera clara i amb sentit de l’humor. Havia estat al món de la banca a Wall Street i en va fer un llibre molt significatiu Liar’s Poker (1990), explicant els origens de les jugades financeres que ara han acabat fatal. De manera que se’l pot considerar un expert.
Per això m’ha agradat trobar a la xarxa un article seu en què explica les 5 raons per estar agrait al colapse financer de la dècada, –que, a part, ha deixat molt espai d’oficines per llogar a Manhattan, de manera que farem estalvis posant-hi la propera embaixada catalana, imprescindible per donar feina a l’amic Jordi Portabella, si es queda a l’atur. Les raons de Lewis, unes més cíniques que altres, paga la pena divulgar-les:
1) Ara podrem veure com són per dintre les corporacions de Wall Street i d’això sempre se n’aprén.
2) Gràcies a la crisi es creen i es preparen els nous liders del demà. (ep; aquesta és una idea molt americana; a Catalunya no val: a un líder deficient tendeix a substituïr-lo un altre de més deficient encara)
3) La gent normal i els petits inversors perdran una pasta però, a canvi, aprendran una lliçó que els durarà tota la vida (i aprendre sempre val quartos!). Experimentar en pròpia carn que els
savis de la borsa són una colla de mentiders i que en els temps que corren deu mil o quinze mil euros són xavalla, bé mereix una patacada.
4) A més, s’han construït moltes cases noves (i amb el temps alguna cosa en farem!).
5) Finalment, els executius de Wall Street (i els de Renta Corporación i els de Martinsa!), ja no caldrà que fotin la llauna explicant-nos l’estrès que porten; guanyaran molt en qualitat de vida i podran acompanyar els nens a l’escola al matí, mentre esperen que algú els contracti o els ajudi a pagar els deutes en què van incórrer comprant car el que ara és barat.
En fi, que qui no es consola és perquè no vol.
Demà surt la novel·la pòstuma de Cabrera Infante i no s’ha vist ningú dormint a les portes de Laie o La Central per ser el primer a adquirir-lo. Ahir CiU va donar a conèixer la llista de savis que conformen la Casa Comú del Catalanisme. En filosofia Begoña Román, a qui se situava en el PP, i Jordi Sales Coderch, que sempre ha estat allí mateix. A l’home que mira, Cabrera i la Casa Comú, el posen nostàlgic. Records de temps que passen i no tornen. L’abans d’ahir sense demà. El pur ressentiment contra la vida.
Potser perquè m’he passant anys estudiant psicologia, no tinc gaire bona opinió dels psicòlegs i, encara menys dels psicòlegs socials afeccionats. Per això quan vaig llegir que l’últim llibre de Patricia Gabancho sobre els joves es diu ni més ni menys que Apàtrides, incultes i de vegades analfabets vaig pensar que aquí s’havia passat tres pobles. Però segons em diuen és la seva autobiografia. I en aquest cas s’ha quedat curta.