L’home que mira

L’editorial Cossetània (Valls), acaba de publicar el llibre 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid). Fins aquí res de sorprenent, perquè els textos curts i clars sobre futbol tenen un públic si més no addicte. El sorprenent és que els autors són Andreu González Castro (que no sé qui és, però no m’importaria saber-ho) i, carai!, ni més ni menys que Armando Luigi Castañeda, El nom no us dirà res, però us anticipo que es tracta de una bèstia literària fins i tot excessiva (potser l’excès de personatge literari mata l’obra?). I, per postres, va néixer en un poble de Veneçuela que es diu… València. El recomano a cegues (en principi no llegeixo sobre el Barça, per pura salut mental), perquè es tracta d’ un escriptor com una casa, que vindria a ser el Quim Monzó de Veneçuela. L’improbable Armando Luigi Castañeda el segueixo des que me’l van descobrir descobrir com a autor de Guía de Barcelona para sociópatas (2009) publicada per una improbable Universidad Veracruzana. El text que em van fer arribar alguns dels seus amics que són molts i sempre en parlen molt bé (quan el tenen lluny) és tota una joia imprescindible per a interessats en el tema Barcelona-literària.

Armando Luigi Castañeda també és autor d’un llibre d’una vuitantena de planes amb un títol tan propi de Balthus com Mujer desnuda mirando a un enano negro arrodillado (1995), que durant anys ha passat per llibre mític (i que segur que no ha llegit ningú).  Però només el títol ja paga. No en sé res personal, ni ens coneixem, però com a escriptor us adelanto que és tota una troballa. D’en tant en tant em passo pels seus blocs, emborratxats de literatura i amb una excessiva tendència a l’autocompassió. Ara trobar-lo a Cossetània i en català resulta una magnífica notícia. Compreu-li el llibre, encara que odieu el futbol. Per poc bo que sigui acabarà essent mític com correspon a l’autor. 

A més, Cossetània (que deu estar en ratxa) també acaba de publicar un altre llibre à ne pas manquer, de la gran escriptora catalana dels anys republicans Maria-Teresa Vernet: El camí reprès. ‘La Vernet’, sense la guerra hauria estat un nom imprescindible (amb molta més fusta literària que Mercè Rodoreda, què voleu que us digui!) i després de la guerra es refugià en el silenci a la Biblioteca de l’Ateneu.  No em parlaré gaire (cadascú té els seus límits i de les coses important, com deia Francesc Gomà no se’n fa lliçó), però val la pena descobrir-la.

Ara que s’acosta el 8 de març, recuperar un llibre de ‘la Vernet’ (tothom li va dir així, sempre) també és fer un petit homenatge íntim a la magnífica literatura de dones republicanes, que té noms com Irene Polo, Anna Murià (li dec un agraïment etern per les coses que va dir de l’home que mira al seu últim llibre), Rosa Leveroni (també li dec agraïment perquè renegava com un carreter, perquè escrivia com una poetesa italiana, per un premi de poesia de fa segles i per unes nits molt llargues dels meus setze anys) o Mercè Rodoreda. L’home que mira pensa en Maria-Teresa Vernet, com en un estel caigut. És la nostra Elisabeth Smart (i si no sabeu qui era Elisabeth Smart, aneu a estudiar a Google!). Pura substància mítica, de debò. 

En fi, si aquest cap de setmana passeu per una llibreria o si teniu alguna llibreria internàutica de confiança, dediqueu una estona a un maudit veneçolà que escriu sobre el Barça i a una vella dama republicana. Comprant els seus llibres, lúcids, menors i necessaris, fareu un petit acte de merescuda justícia poètica. 

http://www.cossetania.com   

http://ca.wikipedia.org/wiki/Maria_Teresa_Vernet   

http://www.escriptors.com/autors/leveronir/pagina.php?id_sec=2078   http://en.wikipedia.org/wiki/Elizabeth_Smart_(author)   http://luigicastaneda.blogspot.com  http://armandoluigi.blogspot.com       

Esmorzo al bar amb un amic que ha participat en les darreres consultres sobiranistes. Em diu que s’ha arribat a un nivell de mobilització impensat. Exacte. Aquest és el problema. Tant de bo algun dia s’arribi a un nivell d’organització pensat.

Santiago Carrillo ha vingut a l’Ateneu Barcelonès (amb cartell de no hi ha seients lliures des de mitja hora abans de l’inici de l’acte), per fer una defensa de l’Estatut de Catalunya. Una hora llarga de conferència, sense cap paper, per a un home de 95 anys. La sensació estranya d’estar davant la passió política pura, d’un polític que se les sap totes i que, aprofitant un text d’Azaña, l’únic que ha llegit en tota l’estona, veu possible la independència de Catalunya. Crítiques als jacobins espanyols (para se jacobino de vedrdad, antes hay que hacer una revolución) i referències indissimulades a Kosovo per forçar l’argumentació. Suposo que dimarts en parlaran els diaris. Èxit impressionant i el públic dempeus en un aplaudiment llarguíssim. En acabar, reunits a la sala de Juntes, Pere Portabella, Pasqual Maragall (i senyora), Oriol Bohigas, Joaquim Coll i Amargós (presentador de l’acte), Carrillo i l’home que mira conversen breument sobre Itàlia.

Li pregunto si creu que han fallat els intel·lectuals d’esquerres i  em respon: Mire, en todo el mundo creen que todo lo que pasa son problemas técnicos y que sólo se necesita técnica. Que la política ya no es necesaria. Se equivocan, pero… El diagnòstic em sembla impecable. A part, em signa un vell exemplar d’ Eurocomunismo y Estado, sense cap nostàlgia. Simplement comenta tuvo mucho éxito.

El senyor Laporta té un somni per als seus fills i ha escrit un llibre per explicar-lo, que no se se sap si va de futurologia o de pediatria. El somni es diu independència, però pel mateix preu inclou un país que sàpiga anglès i vagi de sobrat pel món. No està malament. Ambició que no falti. El que passa és que això de tenir un somni per als fills ni tan sols resulta original. Ho va dir Martin Luther King en èpoques ja bastant remotes.

La senyora esposa del Molt Honorable President de la Generalitat també té un somni. Un somni diferent i més modest. Amb que els seus nens sàpiguen alemany ja s’aconforma. Les multinacionals alemanyes donen feina segura i ben pagada. Si ho sabrà ella.
Els pares tenim somnis per als fills. I després els fils estudien medicina, viatgen a Amèrica sense ganes de tornar o es tiren a la droga. Els fills com els països foten els que els dóna la gana. I ben fet que fan. El fotut dels somnis són els mals despertars. La ressaca. Llavors els somnis d’uns quants acaben essent el malson de molts. No tants somnis i una mica més de realitat, si us plau.

Per Sant Jordi es reeditarà en una editorial mallorquina Servidumbre y grandeza de la filosofía (1949), el llibre filosòfic en castellà de Rodolf Llorens i Jordana (només se’n troba un únic exemplar en les biblioteques públiques catalanes). El pensament de Llorens, l’home que no va dubtar a a aixecar bandera contra D’Ors i a polemitzar a l’exili contra Ferrater Mora, ha estat inspiració secreta dels republicans i forma part de la genealogia dels moviments polítics i culturals d’aquests darrers cinc anys, d’una manera que ni ell no hauria imaginat. Ara, però, amb la nova edició, la reincorporació de Llorens a a filosofia catalana serà un fet plenament assumit. Ja estan disponibles les seves obres de combat: Com han estat i com som els catalans (Pòrtic, 2009), La Ben nascuda; réplica a la Ben plantada de Xènius (Adana, 2005) i Catalunya des de l’esquerra (Afers, 2005). Calia recuperar la seva obra filosòfica per tenir un quadre complet del període i del personatge. Vet aquí una obra difícil de llegir, però necessària. Una obra interrompuda, silenciada oblidada interessadament, i potser fins i tot ‘menor’, però que necessitava un lloc a l’àgora.

A l’home que mira li ha agradat participar mínimament en aquesta recuperació, com li va agradar posar altre cop en circulació el Dios ateu de Sunyer i Capdevila (un altre marginat, en aquest cas del federalisme vuitcentista). Necessitem una genealogia de país normal i la sistemàtica ocultació del pensament d’esquerres (supinament ignorat per la gent que diu ser d’esquerres, també!) és una autèntica maledicció que arrosseguem com a país. És cert  que ajudant a recuperar gent com Sunyer o Llorens, l’home que mira ha aconseguit que alguna gent el margini encara més. Però són coses del daimon.  No hem vingut al món per ser catedràtics a la universitat. Dissortadament. Però el món és molt gran.

Deia Llorens, l’any 1947 des del seu exili a Veneçuela (i potser parlava del seu tarannà):

Más que a una negación de la Filosofía -esto ya pasó- que no tegamos que asistir a algo mucho más grave: a su olvido. La negación, la agresión, el maltrato, el ataque, el estrago, son vida y vivifican, mueven y remueven, obligan a despertar y levantar, impulsan a reaccionar y andar, sacuden y arrebatan. el olvido, el silencio y el desdén es lo más temible y terrible, es la verdadera papeleta de defunción, es la paz de los muertos.

Recuperar Llorens, vol dir recuperar una peça d’una història que alguna gent voldria pasteuritzar, però que va ser agre. Ningú no ha dit que la història de les idees sigui pacífica.   

De les darreres lectures sociològiques de l’home que mira:

1.- A nivell mundial hi ha força correlació entre el percentatge de PIB  que un país dedica a publicitat i el seu nivell de desigualtat social. Dit d’una altra forma; els països amb un repartiment més desigual de la riquesa (entre els desenvolupats, òbviament), tendeixen a ser també els que més publicitat consumeixen (Ichiro Kawachi).

2.- No hi ha, en canvi, cap relació directa entre la quantitat de diners que un país dedica a l’educació i l’eficiència del seu sistema educatiu (Christopher Jenks).

2.- Quan una societat està clarament dividida per línies ètniques, els rics són menys propensos a tenir cura dels pobres (Erzo F.P.Luttmer).

Us estalvio la bibliografia, perquè els sociòlegs estan prou ben representats a Internet. Però si aquestes tesis són correctes, les seves conseqüències són devastadores per al bonisme moral.

El president socialdemòcrata alemany Friedrich Ebert, el que va signar el tractat de Versailles i va condemnar Alemanya a la misèria, va passar a la història per la frase: no hi ha res que jo odii més que la revolució. Si aquesta frase l’hagués dit Otto von Bismarck, no hauria deixat de ser francament previsible; però en un socialdemòcrata i amic personal d’Engels, la declaració era forta. Doncs bé, la fundació Ebert, establerta per la socialdemocràcia alemanya i amb una impressionant fortalesa econòmica, va ser la qui va pagar la implantació de la socialdemocràcia a Espanya en el postfranquisme i la qui va fabricar la imatge de Felipe González. La fabricació va ser tan grollera que d’un curs d’estiu per estudiar francès a Bèlgica, en van dir ampliació d’estudis a la universitat de Lovaina, sense ni tallar-se un pel. Així es fan els estadistes. Però tot plegat és història de fa trenta anys. Ara un bon producte de darrera generació de la fàbrica d’idees Ebert, el dirigent de Comissions Obreres Fernández Toxo, acaba de dir que tot i la crisi econòmica, no res de vagues generals, perquè les vagues generals no creen lloc de treball.

És una manera de veure les coses. Toxo menteix en l’argumentació perquè ningú fa vagues per crear llocs de treball, sinó per impedir que es destrueixin, cosa molt diferent. Però en tot cas la seva és una opció política coherent. El que passa és que hi ha gent que sap història. L’home que mira, per exemple, en sap molta. De manera que és inevitable recordar que el formalisme jurídic d’Ebert va portar la misèria de la República de Weimar i que, finalment, el colapse fou aprofitat per Hitler. Les conseqüències les sap tothom. Idealitzar Weimar és una de les estupideses més sinistres de les falses esquerres: la misèria a l’època va ser sinistra. En tot cas, Weimar ja és passat i, com qualsevol passat, té valor de lliçó.

Avui les societats i les formes polítiques son diferents i tothom està més calmat, de manera que negociar tal vegada sigui una millor carta que la de plantar cara.  L’home que mira no té una bola màgica per endevinar el futur, ni i la història ha de repetir-se inevitablement. Tampoc es veu enlloc la necessitat de l’alarmisme polític. I òbviament, les mobilitzacions són incòmodes, fins i tot estèticament lletges, però un col·lapse sinistre seria encara pitjor. Ser ingenu en política és mortal de necessitat. Ara i aquí hi ha gent que juga al col·lapse amb moltes ganes (la Asociación Católica Nacional de Propagandistas, el Tribunal Constitucional, diaris com La Razón -d’editorial Planeta-, radios com COPE, grups com Intereconomia…). Compte, doncs, amb l’herència d’Ebert. Posats a males, massa teoria Ebert porta a Hitler.  

http://en.wikipedia.org/wiki/Friedrich_Ebert_Foundation

El 28 d’agost de 2010 s’escaurà la commemoració del bicentenari del naixement del canonge vigatà Jaume Balmes i Urpià. Si mireu a Google descobrireu que, a banda de ser un carrer de Barcelona i un institut d’ensenyament secundari (són les primeres entrades), Balmes fou també un mossèn de Vic que va escriure El Criterio, un llibre que em van fer llegir obligatòriament  en temps franquistes els jesuïtes del carrer de Casp, quan tenia setze anys. En aquella època als matins tocava llegir El Criterio amb un tal senyor Vélez -tristíssim filòsof neotomista a qui mancava un pulmó- i a la tarda llegia Triunfo i llibres de gent tan suspecta encara ara George Orwell (l’havia publicat la Biblioteca Salvat RTV), Sartre, Kostas Axelos (el treia Fundamentos i encara recordo la història de la parella de centaures que dubtaven si explicar al seu fill que només era un mite) o Edgar Morin (descobriment de Kairos, l’editorial d’en Paniker). Així em va quedar el cap. Els diumenges unes monges de Sant Andreu ens deixaven un espai per reunir-nos i l’Eva Serra ens explicava Los conceptos fundamentales del materialismo histórico, de la Marta.

En tot cas, Balmes sempre m’ha semblat una ocasió perduda. Vaig tornar a llegir-lo quan ja havia complert els trenta-cinc  per saber si m’havia passat per alt alguna cosa i, sense que el canonge fos precisament un paio de gran de perspicàcia, no em va semblar ni tan totxo com el senyor Vélez, ni tan mesquí com D’Ors. Al seu temps n’hi havia de molt més curts que tenen plana assegurada a les històries (Menéndez Pelayo o Donoso Cortés, per exemple). L’home vivia en un món impossible i prou feia, vistes les misèries. La lectura posterior d’un llibre de Josep-Maria Fradera sobre la política catòlica em va acabar de convèncer que els pitjors enemics de Balmes van ser els balmesians. 

Ara fa un segle, el bisbe Torras i Bages va organitzar ni més ni menys que un Congrés Apologètic Internacional a Vic, amb la millor selecció vaticana i europea de predicadors del moment per commemorar l’efemèride. Segons informa La Vanguardia de l’època (l’hemeroteca és una mina!) les festes commemoratives foren lluïdes i es van iniciar, molt a la catalana, amb un reparto de bonos a los pobres. Es a dir, no els van donar peles (que se les gasten!), sinó uns paperets que els pobres cobraven en espècies fent gruix als actes commemoratius. Gran idea. Les commemoracions i misses diverses de l’època van ser presidides, en representació de la casa reial dels Borbons, per la famosa infanta donya Isabel, que ha passat a la història per allò de de fotre’s al cony un clavell (activitat a la qual es dedicava conjuntament amb la seva germania donya Eulàlia, la que, segons la veu popular, preferia la dàlia). El famós cuplet ai carambas, con las señoras infantas/ que manía que tenían con las plantas, fa referència les seves suposades habilitats hortícoles. ¿Vindrien ara a Vic els prínceps d’Astúries, o com a mínim la infanta de Lugo per commemorar el bicentenari de les idees del canonge? Convindria saber-ho per anar comprant una mantellina. Per cert, excepte quatre enderiats per coses de filosofia o d’història: algú sap de cert quines idees tenia el canonge?

Amb el bicentenari a les envistes, Balmes cal que formi part d’una certa normalitat cultural, però encara està segrestat pels seus (cada vegada més envellits i més dissminuïts) partidaris acèrrims. De moment, ni tan sols tinc notícia que es prepari cap bicentenari balmesià. O si es prepara, deu ser amb tant secret que a les Universitats civils del país no ens n’han dit res. Ja sabem que no estan els temps per festivals apologètics, ni Balmes no dóna per gaire. Però és segur que una certa idea del suposat seny català (ara impossible d’argumentar en els termes d’altres temps) l’ha sobreviscut.         

No sé qui és Jaap Donkers, ni n’havia sentit a parlar mai, però a la UOC el presenten com a  catedràtic de Recerca Internacional Comparada sobre Rendiment Educatiu i Desigualtats Socials a la Universitat de Maastricht. Com a mínim el títol és llarg. Doncs anem-hi. El que aquest senyor ha descobert no té ‘desperdici’ que diria aquell: que a tot arreu els estudiants nadius treuen (’gairebé en tots els casos’, matisa), millors notes que els estudiants immigrats i que en el fracàs escolar les característiques educatives dels països de procedència tenen més importància que les dels països de destinació. És a dir, que si el noi ha nascut a Cap Verd, a Albània o al Pakistan i va a parar a una escola d’Àustria, Alemanya o Dinamarca, s’ho passarà fatal i suspendrà molt. D’això ara en diuen recerca científica en pedagogia. Abans en deien sentit comú.

Segons calcula Élisabeth Hardouin-Fuguier, en el període 1950-2005 a Europa tan sols ha mort un matador per cada 45.000 toros aproximadament. La proporció és de 0,0022%. Les matemàtiques són terribles per a la retòrica. Una ratio tan baixa  hauria de justificar per ella sola la prohibició de la cursa de braus: a part de causar dolor a una pobra bèstia, ni tan sols és un mètode prou eficaç per ajudar a l’extinció de gent desagradable, d’aquesta que milloraria el món si no es reproduís gaire.  Si en matessin més, segur que la gent tindria alicient per anar a la plaça. 

http://www.press.uchicago.edu/presssite/metadata.epl?mode=synopsis&bookkey=8364842

Avui, dissabte, a la portada de El Mundo (de Madrid), el torero Jesulín de Ubrique anuncia que vuelve a los ruedos i a l’entradeta declara: Benditos sean los cojones de José Tomàs (un altre del ram de la banya). Espanya eterna. Quan estan fotuts, beneeixen els collons. Amb aquesta gent no hi ha res a fer.

Ara que volen parlar sobre allargar l’edat de jubilació (a qui li cal, per cert?), potser no estaria de més que algun savi expliqués per què els seniors (els empleats de 55 a 65 anys) no tenen dret a fer cursos de reciclatge en la majoria d’empreses d’aquest país. No es comenta gaire, però el problema del bandejament per via de fet, existeix i fa molt de mal des del punt de vista psicològic. Els darrers anys laborals de molts treballadors especialitzats i càrrecs mitjans en empreses són un temps sense expectatives, de manera que gent valuosa abandona feines per pur ensopiment: cansats de fer sempre el mateix i no poder progressar.

Potser convindria saber que el novembre del 2009, els sindicats francesos van guanyar un plet contra l’empresa de ferrocarrils per discriminació per raó d’edat perquè s’impedia que els més grans de 47 anys fessin els cursos per conduir el Tren de Gran Velocitat, que vindria a ser com la culminació de la vida professional d’un ferroviari (a França es jubilen a 60 anys i no s’acaba el món, tot cal dir-ho). Aquestes qüestions una mica arreu estan sobre la taula. Especialment si no es vol que els darrers anys a l’empresa siguin un llarg període de desmotivació i amargor personal.

Algú hauria d’estudiar també , un cop més, l’exemple de Finlàndia que fa vuit o deu anys va fer fins i tot una campanya amb el lema L’experiència és una riquesa nacional per evitar l’abandonament prematur de la feina per part de la gent de més de 60 anys. Cap canvi en el tema de la jubilació no té cap sentir si abans no hi ha un pla per activar la gent de 55-65, evitant-los la sensació que són sobrers. Una sensació que ara és general a tots els àmbits de l’ensenyament, sense anar més lluny –Universitat inclosa.