L’home que mira

  Recomanava l’imprescindible llibre de l’Onfray i m’havia passat par alt recollir una frase del vell Antístenes, l’amic de Sòcrates que segons la mala llengua de Plató al Fedó, no estava present en el moment de la mort del mestre.

El fragment 168 (Caizzi) diu el següent: Preguntat un cop Antístenes sobre com s’havia de tractar amb l’estat, va dir: Igual com amb el foc, ni massa a prop per no cremar-se, ni massa lluny per no quedar gelat. Doncs això. I qui pugui entendre, que entengui.  

Si hi ha un llibre de quasi lectura obligatòria aquests dies de Setmana Santa és el volum primer de la Contrahistòria de la filosofia de Michel Onfray. Es diu Les savieses de l’Antiguitat i l’acaben de publicar Les Edicions de 1984. A més, la bona notícia és que 1984 ha adquirit els drets de tota la sèrie de la Contrahistòria que és una gran síntesi de la història filosòfica del materialisme, des de Grècia fins als nostres dies, i així ens podrem estalviar de llegir-la en castellà.

Els meus mestres a la Universitat de Barcelona entre 1975 i 1980 es dedicaven de ple als presocràtics -sobretot a Parmènides- i menyspreaven indissimuladament Epicur, els cínics, i en general els materialistes diversos. Fins i tot tenien una sospitosa prevenció al Fedre platònic… i amb això està tot dit. Repensar les escoles ètiques hel.lenístiques és la feina (petita o gran) que ens ha tocat fer amb la postmodernitat i que (ho puc dir sense cap ironia) he procurat endegar a Internet, al marge de l’academicisme, amb un resultat tant exitós que fins i tot m’ha sorprés més d’un cop. 

Com més va, més convençut estic que el nostre moment històric té més a veure amb Demòcrit, Antifont, Diògenes, Aristip o Epicur que amb els presocràtics o fins i tot amb algun Aristòtil i les reaccions als meus textos internàutics sobre aquesta gent em permet dir que ‘tenen un públic’ entre els desencantats de la nostra societat -que, per cert, recorda massa l’època alexandrina. Ara la Contrahistòria materialista de Michel Onfray posa a l’abast de tothom -i sobretot del públic curiós- aquella part amagada de la història del pensament grec que és, però, imprescindible per comprendre que la filosofia antiga és quelcom més que una pura broma de filòlegs alemanys romàntics vestits de grec.

A més, hi ha una altra cosa a tenir en compte: els materialistes grecs que estudia i explica Onfray (amb un estil literari superb, s’ha de dir), són divertits i estan vius. (potser gràcies a haver estat curosament amagats durant segles per carques, per eclesiàstics d’esglésies molt diverses i per titafluixes) ¿Es pot entendre Bush sense llegir Diògenes? ¿Es pot entendre el Fedre platònic sense saber res d’Aristip?  

Fins i tot com a meditació en hores amargues, els hel.lenístics no tenen preu. Si jo fos de CiU i la Casa Comuna se me n’anés a la merda, després de fer un rídicol descomunal i perdre cent mil vots en unes eleccions, procuraria llegir Onfray per acostumar-me a la bóta de Diògenes a viure de caritats, mentre busquen un home.  

Va explicar fa molts anys el savi Max Weber que la passió política és el contrari del nerviosisme estèril. I en això estem: veient com a Convergència es posen horriblement nerviosos perquè han perdut cent mil vots i perquè a aquest pas mai més de la seva trista vida tornaran a manar (els socialistes sols tenen més vots que tots els altres partits junts). Veient com a ERC l’arribada a Ítaca exigeix continuar sirgant perquè hi ha gent que no està feta per al repòs sinó per a la llibertat difícil. 

Aquests dies veurem el millor i el pitjor de la gent i sentirem sirenes i esgarrips. Però la República és dels tossuts, dels qui tenen el cap clar en les navegacions difícils. Perqùè no vam voler estar quan repartien res tampoc no tenim res a perdre. Ni un pas enrera, ni un canvi de marxa.

Fa mal d’ulls veure com en Duran Lleida sanglota en un espot publicitari ajudeu-nos!, ajudeu-nos! amb la desesperació d’una veu d’ultratomba. I em terroritza que el PSC- PSOE organitzi a Barcelona un míting amb tota l’estètica de Nuremberg,  només refredada per l’entrepà de xoriço, la truita de patates i l’aroma d’Eau de Corruption.  

Un cop més l’única cosa certa en aquesta campanya electoral l’ha dita en Corod. Llegeixo al diari l’altre dia a Lleida va donar una papereta d’ERC a un jove socialista, amb una frase matadora que reprodueixo en versió lliure: nano, agafa-la, que encara que siguis optimista i sociata et fotran igual. Santa paraula.    

Passo una estona del dissabte a la tarda a la Setmana del Llibre en català de Barcelona. Sembla que hi ha més netedat i una mica més d’ordre que l’any passat, quan per tot arreu trobaves sorra, brutícia i sudamericans que no entenien res, i els escriptors signaven al davant de la porta del water, sense importar a ningú (jo dira que ni als seus editors, vista l’experiència personal). Els escriptors segueixen igual, signant amb mirada llànguida, com de gosset abandonat que busca amo, però com a mínim la megafonia s’ha moderat i ja no enxorva. Aquest any algú havia dipositat un plat llimones a la taula de signar i- què voleu- em va semblar que el gest feia una mica de justicia poètica.
Fa anys que la Setmana  em fa venir sentimens agredolços. D’una banda és una trista parada de paper vell que dóna material per a meditacions profundes sobre la misèria de la vida –i guaitar els llibres de polítics descatalogats, per exemple, és un d’aquests plaers patètics. S’hi troben bàsicament llibres tronats que ningú no ha llegit i que en algun cas engrogueixen malament perquè ni l’editor es va esmerar en el paper de l’edició, ni el grafista en la coberta, ni el traductor en la versió, ni l’autor en l’ortografia. En pocs llocs del món es deuen trobar junts tants llibres benemèrits i lletjos, segurament. Com a balanç cultural, la Semana resulta depriment.
D’altra banda, però, com a cita de cada any, sempre em permet repescar algun títol i, sobretot, haver-me-les amb les novetats d’editors locals i de Consells comarcals tan obstinats com desconeguts. En una ciutat que quasi s’ha quedat sense suplements culturals als diaris (el que hi ha ara a La Vanguardia o a El País no mereix tal nom), la Setmana té bàsicament aquesta funció: recuperar, revisar. Sembla que ho fa d’esma, sense creure’s-ho ni ella mateixa, gairebé com una obligació, o com una oportunitat de salvar la temporada fins Sant Jordi.
I pel que fa als llibres de filosofia, què voleu que us digui: en un racó, marginals, mal fotuts, sense presentar ni tan sols col.leccions mig completes, sense una mala banderola que indiqui on han anat a raure. Al final surto amb una mitja ganyota de la Semana – com cada any – perquè em referma en una ja massa antiga convicció: a Catalunya els qui fan la cultura, no hi creuen.
 

Quan es va a un enterrament no està de més saber el nom i el cognom del mort. Més que res per no embolicar la troca. Ahir l’emprenyada d’alguns assistents a la cerimònia de record a Palau i Fabre, sistemàticament rebatejat ‘Fabré’ in articulo mortis pel President Montilla en el seu discurs institucional a la Generalitat, era de consideració Potser tothom s’ha tornat massa susceptible. Però l’ésser humà és així, capaç d’agafar unes enrabiades terribles i de canviar el vot per un accent que no està correctament posat.

 Sembla mentida quins efectes pot tenir un petit gra de sorra quan encalla els mecanismes de la complicada màquina electoral. I, curiosament, la ‘cantada’ –més que lamentable- farà mal no pas al PSC (que cap dels indignats no pensava votar), sinó a ERC que a la cerimònia no hi va posar cap accent en especial. Complicada és la vida i els accents.

Què volen les dones? Aquesta és segons Freud ‘la gran pregunta que no he estat capaç de respondre en més de trenta anys d’anàlisi’. Com és obvi tampoc jo no em sento capaç de fer-ho –i fins i tot sospito que ‘les dones’ i ‘els homes’ són moltes dones i molts homes massa diferents per a poder voler realment el mateix.     

Però una cosa que me la sé segura, perquè l’he viscuda: quan veus el món com a dona, o com a català, o com a negre, es tornen estranyes i innacceptables coses que l’altra gent troba normalíssimes. Adoptar una perspectiva concreta sobre el món canvia la significació de la realitat i la de l’observador. El món es torna més difícil (de vegades impossible) quan vols viure com a català en un món espanyol, com a dona en un món d’homes o com a negre en un món de blancs.     

De tot aixo en parlarem dilluns amb la professora Iris Zavala a l’Ateneu Barcelonés a 2/4 de 8.   

Jo és que tinc un problema amb les eleccions que s’acosten. No sé si són al Parlament d’Espanya o al de Sèrbia. I al meu voltant cada dia veig més gent amb una emprenyada de dimensions kosovars. De fet, el govern serbi amenaça amb tallar l’electricitat a Kosovo però el de Madrid (Espanya)  ja ho va fer preventivament aquest estiu. I els trens de rodalies ens els tallen cada quan volen. Això passant per alt que, amb la marxeta que portem, aquest estiu el país s’haurà de menjar la poca autoestima que ens queda i acceptar l’humiliació pública de rebre aigua d’Almeria pais -temps era temps- només apte per a Goytisolos.  

El que em sembla més curiós, però, al mig d’aquest femer polític, és el patètic paper de ‘moro amic’, de pur paisha, que  els toca fer a la pobra Chacón cantant cursilades d’en Serrat i a en Duran Lleida amb la cara d’estrenyit que es gasta: l’una embarassada i l’altre com qui diu amb els punts de l’operació per suturar, però tots dos decidits a oferir noves glòries a Sèrbia, perquè en ambdòs casos més dur seria treballar (aquest Duran, per cert, pobre tio, s’hi deixarà la fel en les eleccions: per arribar a minstre es paga fins i tot la vaselina!).

Trobo admirable l’esforç dels partits unionistes per obviar la realitat, però la realitat és més forta que la cursileria. Quan fins i tot els Ciutadans/Ciudadanos han estat rebutjats a Madrid-Belgrad per ser un partit ‘de origen catalán’ (vegi’s la propaganda indirecta que dedica avui El País a Rosa Díaz), ja m’explicareu que hi grataran la Chacon i en Duran a la meseta. Això suposant que el votin.  

Per sort cada dia falta un dia menys per a la independència de Catalunya.   

La qüestió de la tècnica (la lògica del reactor nuclear contra el pont de pedra en la didàctica imatge de Heidegger) fa anys que és alhora urgent i silenciada. Sembla que faci por parlar-ne fins i tot ara quan se sap de cert que per mantenir el nostre nivell de consum necessitaríem tres planetes terra i quan hi ha alguna nota apocalíptica en forma de canvi climàtic a l’horitzó. Però en tot cas és un d’aquells temes que no es poden passar per alt, ni jutjar d’una manera simplista. Quelcom com ara les condicions de possibilitat de l’existència es juga ara més que mai en l’àmbit d’una comprensió humanista de la tecnologia.  

Encara no hem aconseguit educar un nombre suficient de tecnòlegs humanistes i d’aquesta mancança se’n ressent bona part de la producció filosòfica contemporània que va de les ‘filies’ a les ‘fòbies’ sense gaire prudència aristotèlica. Per això la publicació d’un llibre com Filosofia de la Tecnologia d’Anna Sarsanedas (Ed. UOC) resulta especialment estimulant. En poc més de 40 planes l’autora ofereix un mapa de la qüestió que no té conclusions a l’abast – segurament si en tingués seria massa elemental o demagògica.

De tot això en parlarem divendres (demà) amb ella i amb l’especialista en bioètica Margarita Boladeras a l’Ateneu Barcelonès. Tant de bo serveixi per augmentar la lucidesa.     

Ahir va sortir al Canal 33 l’esperat documental Adéu, Liberty sobre el gran tòtem que va presidir la platja de Pals i que inevitablement m’evoca la infància empordanesa. Dic ‘esperat’ perquè sembla que portava més d’un any en llista d’espera. Però de tota manera molt interessant, malgrat dues absències (la de l’enginyer Enric Masó que va dirigir l’obra i que fou alcalde franquista de Barcelona després, i la de la família Coll –els antics propietaris dels terrenys), sens els quals la història queda incompleta; per no dir manipulada. Algun savi de poble m’havia dit que la família d’Enric Masó no tenia cap ganes de sortir-hi. Ho ignoro.
 
Sobre Radio Liberty queda pendent una recollida de materials força més exhaustiva (‘fonts primàries’ en diuen els historiadors) i alguna novel·la bona que pugui recollir l’udol de la tramuntana i el soroll de la Sarfa que hi portava els treballador de negra nit. A mi les antenes del meu poble sempre em van semblar un magnífic monument tecnològic (i l’única salvació possible per a un escosistema condemnat a l’extinció per l’urc turístic). El programa, doncs, em va resultar elegíac. Però, ja se sap, hi ha qui diu que en el fons sóc un romàntic.   
 
http://www.radioliberty.org