L’home que mira

  M’estranya que ningú no s’estranyi però, efectivament, ningú no se n’ha estranyat. En el debat d’investidura de Zapatero ningú (ni ell, ni l’oposició tampoc) no han dit ni un mot sobre cultura. Cap proposta sobre cultura. Res. Zero. I tothom ho ha trobat perfectament normal. La cultura no es conflictiva, em diuen. Fa molts anys Maquiavel va explicar que el conflicte és l’estat natural de les coses humanes i que sense conflicte no hi hauria vida. Vol dir això que la cultura ha mort, assassinada per la gestió i per l’espectacle? 

Ahir a la mateixa hora que Tony Blair reunia a Barcelona ‘el bo i millor de cada casa’ en una conferència farcida d’obvietats i silencis injustos, el President Montilla va participar en una reunió més que cordial amb la Junta de l’Ateneu Barcelonès –en un gest quasi ‘tarradellista’ que no ha passat desapercebut. El gest resulta més d’agrair perquè fins ara Montilla és l’únic president de la Generalitat que no és soci de l’entitat (anomalia que tots esperem que quedi resolta en els propers dies). I perquè òbviament no és l’Ateneu un lloc que posi les coses fàcils a ningú que tingui poder, ni d’aquest govern ni de cap altre.

Un ambient distès i la clara consciència que des d’opinions molt diferents sirguem en la mateixa barca, va permetre un ampli intercanvi de parers i de projectes en una complicitat que es fonamenta en un treball obstinat per la cultura i pel país que ens mereixem (i encara no tenim, ai las!).

Sumar el reconeixement del President a una tasca que molt sovint consisteix a donar veu a la dissidència, és un honor. I potser diu molt de la famosa ‘manera catalana de fer les coses’.   
 

Contemplant les misèries polítiques locals de les darreres setmanes, qualsevol lib-llib (liberal llibertari) mig digne se sorprèn de l’excés de retòrica i  decideix que més val callar. A més, sobre el tema tampoc no se’ns acut res. Si, com a va establir Hayek amb sàvia paraula a Cientisme i ciències socials: ‘Les coses són allò que les gents que actuen pensen que són’; llavors a Catalunya estem si fa o no fa així: els votants sociates ja saben -i n’han après de pressa- que estan destinats a ser uns pringats de la vida (que ni aigua no els donen). I els altres si fa no fa ballen en la mateixa rotllana. Pessimisme i ploricó: matèria troiana.

Els votants convergents estan convençuts de ser els últims mohicans d’una pàtria plena de sudaques i traïdors a les essències, els votants peperos viuen rellogats en un ovni i els fidels d’Esquerra continuen el complex de patufet. Mentre tant, els d’Iniciativa s’encomanen a la Moreneta, amb la mateixa fe que fa trenta anys s’encomanaven a Sacristan (i amb els mateixos resultats, a fe!) i els ecologistes no acaben de sortir de sota la col. País, tu!

Com això segueixi en aquest pla, els lib-llib (liberals-llibertaris) encara haurem d’abandonar l’exquisida trinxera de llibres cars que ens hem construït per defensar el Jardí epicuri. Quina mandra! En tot cas, si quan acabi aquesta estúpida catarsi masoquista, algú d’ERC vol parlar amb nosaltres (i no fot pudor a cadàver, ni regalima sang), que avisi. Només una acció republicana decidida (no entorpida per assessors made-in-Deusto, ni per (a)primadones de la solidaritat catalano-hindú) pot trencar l’actual estat de coses.
 

Pensava dedicar l’estiu a llegir Hayek (tinc aturat un petit assaig sobre Misses i Mill) i obligacions universitàries em portaran a treballar sobre Hobbes. Per sort, obro a l’atzar el Leviathan i la primera frase que hi trobo diu: ‘el valor o la importància (worth) d’un home és, com per  totes les altres coses, el seu preu, és a dir, allò que es donaria per disposar del seu poder; per tant, no es tracta d’una magnitud absoluta, ans d’alguna cosa que depèn del judici d’un altre’ (Lev, X, 76).

M’encanten els cínics ingenus: amb aquest home tinc la impressió que ens entendrem.

El dia que vam enterrar en Lluís Alegret, vaig proposar-me dedicar uns dies a la lectura del Fedó platònic, en homenatge a qui va triar una mort perfectament filosòfica en una malaltia brutalment cruel. No va poder ser per Nadal però finalment vam trobar una estona de recolliment en la Setmana Santa per a un dels diàlegs més complexos del pensament platònic. Alguns materials previs els he penjat al web i  els podreu trobar a:
 http://www.alcoberro.info/planes/fedo0.html

Ahir, la sala d’actes de l’Ateu estava plena a rebotir amb més de tres-centes persones, i era inevitable tornar al Fedó mentre en Lluís era recordat per la música d’un quartet de corda i pels parlaments de Manuel Cruz (que va publicar, a més, un magnífic bitllet a El Periódico), de Norbert Bilbeny, José-Manuel Bermudo, Miguel Candel, Gonçal Mayos, Jordi Sales, Manuel Satué… La idea del vell Plató no era que filosofar vol dir aprendre a morir, sinó que quan s’ha viscut plenament, la mort no és res.
 

Març per a un escriptor és ‘el mes de la veritat’. Arriben els talonets amb les liquidacions dels drets d’autor i com que l’any passat he publicat una mica massa (i per primera vegada, llibres en castellà), tenia certa curiositat per saber com aniria la cosa enguany. Ara ja ho sé: la diferència entre publicar en català i fer-ho en castellà és de 7 a 3. La pasta que dec haver perdut en vint-i-cinc anys d’escriure en català ni me la vull imaginar. Com que, a més, si escrius en català a Catalunya et tenen per un paio de segona (no hi ha gent més cruel que els amics, a tot arreu) la veritat és que és pensar-s’ho. Ja m’havia passat amb el web (que rep més visites de Sud-Amèrica que d’Espanya des de fa un parell d’anys), però ara és d’una obvietat espantosa.

El text de la UOC sobre L’utilitarisme s’ha venut bé, però amb un vuit per cent i a cinc euros la peça, ja sabíem que no pararíem rics. M’ha sorprès molt, però, la mínima liquidació de L’home que mira a Cossetània, que no dóna ni per sopar en un restaurant mig digne (i encara menys en parella). Ja m’havien avisat que no s’han de publicar llibres d’assaig en una editorial especialitzada en de llibres de cuina, que a més generalment treballa amb edicions pagades per ajuntaments o diputacions. La grapa que pogués tenir el llibre va durar poc -i l’editorial ni es va preocupar de buscar llocs per signar el llibre a Sant Jordi. Si la crítica ha deixat L’home que mira francament massa bé i tot; en canvi, editorialment el llibre ha estat molt mal tractat: ínfima distribució, confusió (patètica en màrqueting elemental de primer curs) entre promocionar un llibre i regalar-lo, etc. En fi, de tot se n’aprèn. I el que s’aprèn, en aquest cas, em fa més savi i més cínic.

Passo la tarda repassant l’audiovisual de l’homenatge a Lluís Alegret in memoriam, que farem dilluns vinent a 2/4 de 8 de la tarda a l’Ateneu Barcelonès (hi esteu més que convidats) i acabant de concretar els detalls del desembarcament de filòsofs valencians a l’Ateneu al maig: Linares (Nietzsche i Dosteievskij) Marrades (Montaigne) i Sanfélix (Il·lustració i contrail·lustració). Tinc una llista confirmada d’oradors a l’acte d’en Lluís tan llarga que em fa por que es torni inacabable. I m’emociona pensar que el salari dels bons, finalment, és d’un agraïment sense exageracions. En una foto de l’audiovisual surten en Benet, l’Alegret i en Paco Candel, suposo que quan anaven a captar vots: decididament tinc el dia tendre. 

Confirmo la conferència de Rosa Regàs en defensa de l’ateisme (9 d’abril) i creuo els dits esperant que Xavier Rubert de Ventós trobi el bitllet d’avió que li permet venir a la presentació de l’edició ‘científica’ del seu Per què Filosofia?, sense gaire jet lag.

Sortint de la casa, trobo un moment al bar en Francesc Vicens, òbviament afectat per la mort d’en Josep Benet (cada dia som menys!). Penso en gent com l’Alegret, com en Benet, com la Regàs i com en Vicens -gent de motxilla plena, diria en Pujol (que, per cert, avui dinava amb una penya també a l’Ateneu). Creients de la religió civil. Homes de bé i com cal, que hauria dit Riba (així traduïa el kalós kai agathós). I això durarà més del que volen i diuen