Des de gener d’enguany, Barclays només considera ‘grans fortunes’ els patrimonis de més de deu milions de dòlars en actius. Ja no es podrà ser, doncs, milionari amb el típic milionet d’euros (que a Barcelona vol dir tenir tres o quatre pisos ben situats, cosa que està a l’abast de molta gent, potser d’un set o un vuit per cent de les famílies a la capital). Confesso que saber-ho m’ha produït una estranya sensació de nostàlgia. Tot d’una milers de conciutadans meus han estat lliurats a l’Avern de la pobresa estadística, sense que ningú tingui el detall de dedicar-los una elegia mesocràtica. El pobre botiguer de l’Eixample que ha dedicat la vida a l’honest comerç tancarà la botiga avergonyit (tot d’una l’amo de La Puntual és pobre). I el seu fill que amb penes i treballs ha estudiat a una escola de negocis tampoc no fa cara de bona salut. Al cap i a la fi estudiar màrqueting és aproximadament la forma postmoderna de ser saltataulells.
Aquesta tarda em fumaré un Romeo y Julieta (Churchills - Tubo; de Cohiba Robustos o Montecristo Edmundo no n’arriben a la Província) a la salut dels homes de la generació del meu difunt sogre que es pensaven ‘alguna cosa’ quan tenien estalviat el milionet de pessetes. Generació de postguerra i de caixa d’estavi, de comptables amb manguitos, que aplicaven un concepte aristotèlic de l’economia, basat quasi en tocar físicament els actius. Generació que, en frase de Keynes, ens va voler fer creure que les coses lletges eren boniques -i que les coses boniques eren lletges- tan sols perquè les coses lletges eren barates i les boniques cares. I ara els seus hereus (qui els ho havia de dir!) són pobres segons Barclays. Sense ni un mal Santiago Rusiñol que els cant les ensoltes.
Us ho creureu o no però sento un enyor molt profund per aquella gent amb un concepte tan equivocat de l’economia. No sabien res de res però creien en alguna cosa. Avui ho sabem tot i, senzillament, no ens creiem res. I encara pitjor: el que sabem fa una pinta horrible.
Són eterns els jardiners? L’il·lustrat Bernard de Fontenelle va escriure que De memòria de rosa mai no s’ha vist morir un jardiner. Era una ironia per referir-se a l’eternitat de Déu en referència a la brevetat de la vida humana. De fet, les roses moren i els jardiners també. És una observació una mica xafatolls per escriure-la el dia de Sant Valentí, però la filosofia és xafatolls, inevitablement.
Una pèrdua anunciada però silenciosa: una hora menys de filosofia a primer de batxillerat. I la trista sensació que aquest tema seriosament no importa a ningú (fora dels quatre o cinc que ens reuniem dimecres passat). Perdre una hora és greu, però potser més greu és la més absoluta indiferència. Tant de bo m’equivoqui.
http://www.boulesis.com/boule/una-perdida-silenciosa
M’assabento casualment de la mort als 37 anys com a conseqüència de la SIDA de Paco Vidarte, l’autor d’un llibre tan explosiu (i silenciat) com Ética marica. Fa pocs dies encara vaig demanar a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès que compressin la seva Teoria queer. No sabia que havia portat un bloc: http://www.pacovidarte.org Aquí el deixo consignat. Hi ha alguna cosa d’estoïcisme admirable per autoirònic en els seus textos internàutics.
No m’interessa Derrida (la seva referència darrera) però en la renovació del pensament moral, als gais, les lesbianes i els trans els correspon un paper que encara no han pogut ocupar. Sense fer herois però sense acceptar el somrriure displicent de les autoritats i dels filòsofs de guàrdia ¿Quan trigarem a tenir departaments d’ètica en què els temes que va encetar Vidarte a la UNED es puguin discutir-se amb normalitat? La mort de Vidarte pesarà molt en la brutal dificultat que encara té el pensament de la diferència per fer-se escoltar. I fins que tothom no es pugui fer escoltar a l’etica li mancarà una condició fonamental.
Fa tres o quatre anys, Robert Maggiori va publicar a Juliard un llibre summament divertit (novel.la contemporània?), Un animal, un philosophe, sobre els símbols animalistics de la filosofia: el gall dindi i Russell, el conill de Quine, la vaca nietzscheana (i el cavall de Torí i la serp i l’aliga), el gos de Diògenes, l’esquirol wittgensteinià, les aranyes de Spinoza, Tomàs d’Aquino i el bou mut, Buridà i l’ase, Zenó i la tortuga, etc. Deia Maggiori: En allò que l’home diu de la bèstia, hi ha sempre un reflex del que s’amaga a la seva ànima.
Em temo que si es fes una cosa similar amb la política hi hauria menys varietat de metàfores. I molts aspirants a la rata -potser fins i tot a rata de blat blanqueta.
Però per si algú vol saber-ho, el meu animalet predilecte -i el de Marx- també és la rata. La de biblioteca, naturalment. Poques crítiques tan radicals com la seva.
He dedicat uns dies a rellegir Vattimo i a recuperar els materials de les diverses vegades que he pogut veure’l en conferències i seminaris (sobre Nietzsche i sobre nihilisme i religió). Per moltes raons i bàsicament per cronologia la meva trajectòria intel·lectual va seguir quasi fil per randa la peripècia vital dels postmoderns (educació religiosa, influència adolescent del personalisme, recerca frustrada d’una tercera via, escepticisme culte…) Però a diferència de Lyotard que va acabar escrivint un llibre sobre Sant Agustí o del retorn a casa de Vattimo, en un moment donat vaig tirar cap el liberalisme republicà i l’utilitarisme. Entre altres coses (i no només) també per estètica, perquè em fa pànic la figura del pensador confessional i, més encara, quan l’exhibeixen com un ós de fira amb una cadeneta pels col·legis de monges.
Vattimo ara se’m fa pesat (la manipulació del concepte d’hermenèutica no s’aguanta) però reconec prou bé aquells anys del 1985 al 1990 quan ja era evident que l’única església que m’interessava no podria suportar la pressió restauracionista i que el postmodernisme no podia respondre als problemes que plantejava una posició relativista i un capitalisme sense enemic. Una doble fallida, en definitiva. Algun dia hauré d’escriure, potser per no publicar-les, unes cròniques o un balanç del postmodernisme. Però ara que m’ho preguntes, senzillament no estic preparat. Suposo que un parell de coses (considerar el nihilisme com una sort -que es fotin els integristes- i tendir a considerar ‘discursos’ el que altres anomenen veritat) són profundament postmodernes en mi. En aquests temes actuo com si em mogués un reflex condicionat. El que sé sobre Kant (i immodestament en sé una mica) encara ho plantejo en debat amb el postmodernisme. Però ha plogut molt i suposo que he après força més coses.
Feia molts anys que no veia en Paco Fernández Buey i, per això mateix, saber que presentava llibre al CCCB Utopías e ilusiones naturales (El Viejo Topo) em va semblar una bona ocasió de retrobar-lo. Amb els anys s’ha tornat com un pagès castellà d’aquells antics –la genètica sempre ens pot– arrugat, sobri i digne. En el seu discurs, en defensa de la utopia (el tema del llibre) s’inclou un rerafons de pietat cristiana pels derrotats en la història (al capdavall tots nosaltres) , caiguts en la recerca de la Terra Sense Lloc, que tenia un punt de nostàlgia pel que mai no va ser.
Silenciosament vaig discrepar d’ell. Ni m’agrada la nostàlgia, ni crec que les esquerres adolescents dels setantes tinguem res per fer-nos perdonar. Sobretot perquè la ingenuïtat és una virtut. Més aviat, amb la perspectiva –i potser amb la saviesa– que dóna el temps, penso que podem estar francament orgullosos del que hem fet. Ara que amb els dos darrers governs tripartits, els que vam començar a organitzar-nos en el darrer franquisme, finalment, hem arribat al poder, el nostre balanç no pot ser millor… Mai Catalunya ha tingut gent pencant tan fort a Cultura i a Comerç i Indústria. Mai els seveis socials havien tingut tantes perspectives.
Al preu del sacrifici personal d’en Pasqual Maragall i de l’odi que en Carod inspira entre les forces del mal. Però aquí estem. Fent, amb limitacions però sense renúncies, bastint al menys una part de la Catalunya que volem i sabem fer. És quasi impossible trobar en tota la història de Catalunya cinc anys de tan bon govern seguits com els darrers que hem tingut. Fins i tot amb ingenuïtats (l’última escorçar les vies de les autopistes). Fins i tot amb herències patètiques de CiU (l’Ave, la misèria en la política sanitària, la destrucció de l’educació bàsica).
Mentre en Paco parlava no podia deixar de pensar en els ‘meus’ morts tan diferents (Pau Malvido, Oriol Solé, Joan Creixell) però tan oblidats com els morts de la tradició comunista. Aquest país és ple de llibertaris, de comunistes i de republicans històrics que han portat a la pràctica les virtuts cristianes que una jerarquia impulsora de la Guerra Civil i beneficiada pel franquisme ha ignorat o ha menyspreat per sistema. Tots plegats formen l’autèntic santoral laic de Catalunya als darrers cinquanta anys. No és que creguessin en la comunió dels sants i en la vida del món futur. És que la van voler fer possible cada dia, perquè sabien que no era gratis. Nosaltres, els de la generació forjada al darrer franquisme, ens vam fer postmoderns i no tenim al cap les utopies; però sincerament crec que les hem entès.
Després de molts problemes amb el servidor del meu web finalment hem pogut penjar a http://www.alcoberro.info un recull de textos sobre Walter Benjamin i les seves Tesis sobre la Filosofia de la història.
Ho trobareu a: http://www.alcoberro.info/planes/benjamin0.htm
També hem incorporat un text de Foucault de bona època (1980) Per què estudiar el poder: la qüestió del subjecte:
http://www.alcoberro.info/planes/foucault6.htm
I una entrevista amb John Gray sobre utopies i liberalismes. http://www.alcoberro.info/planes/gray2.htm
A més podeu trobar alguns textos meus, per exemple: Apunts per a un debat sobre irracionalisme
http://www.alcoberro.info/pdf/coneixement3.pdf
I el pròleg a la recent traducció catalana del clàssic de Diderot El Nebot de Rameau, que porta per títol, Denis Diderot l’home que intentà viure subtilment : http://www.alcoberro.info/planes/diderot.htm
Un dels problemes més complicats en les universitats és el del que s’anomena ‘obsolesència del coneixement’, és a dir, el fet que quan l’alumne arriba a cinquè curs (de medicina, especialment però també de física i cada vegada més en humanitats) cal explicar-li que allò que a primer curs li havien dit que ‘era impossible’, finalment no només és possible sinó que fins i tot és segur. I matèria d’examen.
El coneixement científic es deprecia o es degrada a tal velocitat que cada cop resulta més difícil preveure temes de tesis doctorals fins i tot en ciències socials i en filosofia (qui sap on se situaran les coordenades d’un problema social o moral d’aquí a cinc anys?). Algunes universitats ja posen data de caducitat als cursos de doctorat, com si fossin iogurts. I la decadència de l’erudició substituïda per un vernís de bibliografia és un fet fàcilment constatable entre el professorat en les nostres universitats (que d’altra banda, molt i molt erudites tampoc no han estat mai!).
No dubto que l’erudició havia arribat a extrems una mica ridículs, sobretot si anava acompanyada d’esperit funcionarial, i que produïa famosos especialistes en insignificàncies però al final eren una gent entranyable i quasi els enyoro. Sobretot comparats amb els ‘caçadors de tendències’ que temps enrera triomfaven en el món de la moda, però que ara existeixen també al món acadèmic i que han arribat per quedar-s’hi.
En tot cas, com recomano a l’alumna que acaba de sortir del despatx que dediqui tres anys de la seva vida a resoldre un problema que, molt possiblement d’aquí a tres anys no servirà ni com a ‘ontologia del present’? És un error dirigir una tesi sobre blocs, ara que el que de debò ‘mola’ són els fotoblocs? O sobre ‘sostenibilitat’ quan toca parlar de ‘decreixement’? Qui pot llegir avui una tesi doctoral sobre Althusser o sobre Sartre i no morir acadèmicament?
Com cada any coincidint amb el Fòrum de Davos s’han donat a conéixer els premis Public Eye Awards a les empreses socialment més irresponsables. Aquests ‘premis’ són un exercici de control social sobre l’activitat empresarial i han contribuït a posar en crisi el paradigma de les teories sobre Responsabilitat Social Corporativa, perquè des de fa anys tenen el gust d’explicar activitats perfectament immorals d’empreses multinacionals oficialment dotades d’uns codis ètics i d’unes (suposades) pràctiques responsables que en realitat només es practiquen de cara a la galeria:
http://www.publiceye.ch/fr/p63000080.html
I consti que també hi ha Positive Awards:
http://www.evb.ch/fr/p13590.html