L’home que mira

Hayek, Popper i Berlin (els clàssics del liberalisme europeu del segle passat), van establir que la  millor solució dels problemes socials cal esperar-la, més que no pas de l’aplicació del coneixement que pugui tenir un determinat individu, d’un procés impersonal d’opinions que donarà lloc a un coneixement millor (Hayek: Principis d’un ordre social liberal, p. 96 ed. es.). Així les coses, es ‘passa’ de votar si la gent creu que tot està dat-i-beneït, és a dir, si no es demana opinió sinó refrendament. La baixa participació als referèndums independentistes i al referèndum sobre la Diagonal, que ha costat tres milions d’euros només d’organització, potser té a veure amb els límits del despotisme il·lustrat.

El vicepresident del meu país m’ha enviat una invitació a la conferencia El relat del canvi. Balanç de govern que pronunciarà al Palau de la Generalitat dimecres 19 de maig a les set de la tarda. No hi aniré. Primer perquè em guanyo la vida treballant i no tinc temps per escoltar parides.  Segon perquè des d’un govern no s’escriuen ‘relats’, ni contes per criatures. S’actua. O s’hauria d’actuar. Tercer perquè en dues legislatures el canvi no l’he vist enlloc i tinc la vista molt ben graduada. En resum, el balanç me’l sé fer solet i no em ve de gust passar vergonya aliena. Una cosa és que calgui votar ERC perquè els altres encara són més horribles i una altra fer un balanç positiu d’aquests anys de politiqueria i ineficàcia. Senzillament, no em vull fer vell escoltant mallerengues.

Nota ornitològica: el cant de la mallerenga és harmònic però terriblement repetitiu.  

Dedico el cap de setmana a la lectura de #Política2.0 del president Benach, un llibre que es presentarà dimarts, coeditat per Angle, Bromera i Cossetània. És bàsicament una reflexió benintencionada, amb l’única pega que se li nota allò que en l’ofici es diu ‘la patilla’; es veu de massa lluny que l’ha escrit acumulant dates molt superficials, d’aquelles que un becari pot trobar en un parell de tardes d’una consulta a Google, però sense un ordre mental consistent i intentant fer creure que sap coses que realment no sap. El llibre vol ser modern i es queda en modernet. Vol ser culte i no esmenta ni Luciano Floridi, ni Eric S. Raymond (i mira que el seu text és del 1997!), ni l’article clàssic sobre la generació Y de O. Freestone i V.-W. Mitchell. Etcètera. Però si es compara #Política2.0 amb la mena de reflexió que s’està escrivint sobre política actual a Catalunya, aquest home és Calícrates sapientíssim. Calícrates fou l’arquitecte de l’Acròpolis d’Atenes en temps de Pèricles, i en Benach aspira a ser l’arquitecte de la política 2.0 a Catalunya en temps de Montilla. Com si diguéssim.

Des de l’Electronic Democracy Weitzner i Browning, (un llibre del 1996 que Benach tampoc no esmenta), es discuteix sobre la manera de fer política a la xarxa, però la veritat és que, per ara, de política se n’ha vist poca, i de demagògia molta. Amb l’experiència que dóna transitar pel món virtual des de fa onze anys, l’home que mira s’ha tornat escèptic, perfectament escèptic, pel que fa a les possibilitats 2.0 de la política. Més aviat comparteixo l’esperit d’un editorial del Guardian, The Intenet and politics, al gener d’enguany que assenyalava el perill que un món de votants a través de Facebook i companyia fos simplement, un món de nihlistes (o millor de ‘rebentaires’) en rage against the political machine. De moment, vistos els comentaris que la gent deixa a La Vanguardia (i a l’Avui fins que van obligar els comentaristes  a registrar-se), el nivell de reflexió i el quocient intel·lectual de la política 2.0 és d’una pobresa matadora. Pura epidermis. Coses per a criatures i manca de profunditat ciutadana. Però el debat està obert, i  ja està bé que algú l’obri a Catalunya des d’alguna instància de poder.

Internet, precisament perquè mil ulls veuen més que dos, posa l’activitat dels polítics professionals davant una lupa o un microscopi molt potent. El més potent que fins ara ha existit. I això obliga a extremar la responsabilitat i la integritat personal d’una manera exquisida (tema del qual Benach no parla). La capacitat inquisitorial de la xarxa supera de molt la seva capacitat comunicativa. Al món 2.0 hi ha més hooligans que altra cosa i fins ara la xarxa ha estat més usada per impedir fer coses (organitzant manifestacions contra el que sigui), que per organitzar res. La política 2.0 és epidèrmica i emotivista; en definitiva, és una política de mala qualitat. I això s’explica com a mínim per tres causes: és extremadament fàcil emprar Internet per a crear falses expectatives (Obama és un exemple obvi). A més, la política demana temps i perspectives, mentre que Internet és una eina que viu molt del present i de la superficialitat. Finalment, Internet resulta excessivament emocional, és un instrument poc matisat per a l’activitat política. Fins ara només està servint com a instrument de denúncia i algun cop (però no sempre!) esperona la mobilització social. Funciona com a instrument ‘anti’ i serveix per sublimar el narcisisme de molta gent, però no ha mostrat gaire capacitat per construir ciutadania. Per molt que la parauleta agradi al president Benach la multiimmediatesa de l’Internet 2.0 no deixa de ser un altre nom de la superficialitat. I un partit polític a Internet no es diferent de qualsevulla altra marca. Xoriços, polítics, professors de filosofia i venedors de fum diversos, tots estem al penja-i-despenja del bassar internàutic.

Exemples de fracassos a Internet provocats per la superficialitat de la proposta política n’hi ha a grapats (de les  mobilitzacions pel no a la Constitució europea i a l’Estatut de Catalunya, a la campanya de Segolene Royal a França). A la xarxa és més fàcil perdre vots per qualsevol relliscada (superaugmentada per trenta fòrums i per cinquanta paios sense res millor a fer que tocar els nassos), que trobar-hi electors. Triomfar a Internet i perdre eleccions al món real és una experiència tan habitual a tot arreu del món a hores d’ara que s’ha tornat òbvia (i saludo cordialment els de Reagrupament per l’hòstia que es fotran). De la mateixa manera a Internet pots aconseguir prestigi, però difícilment s’hi guanyen diners. Pregunteu-ho als diaris virtuals i a les ediciones electròniques dels diaris en paper.

El suposat empoderament de la ciutadania a través de la xarxa és un concepte que ja ‘no cola’. I no cola perquè el problema és la gestió ineficaç i no la llei electoral. Le bon Dieu se cache dans les détails i no pas en les grans paraules -que són coses del dimoni. El problema de la política actual i de la desafecció no té gran cosa a veure amb Internet, sinó amb la impotència del marc jurídic i la indigència intel·lectual de les esquerres locals. En aquest país (com a tot arreu d’Europa) els qui saben no manen i els qui manen no en saben. La poqueta gent amb idees que circula fuig de la política a la mateixa velocitat que els politics fugen de la gent amb idees. Això passa exactament igual a tots el partits. No cal Internet per acabar amb la desafecció. Cal més aviat estalviar espectacles poc edificants per un cotxe ofical ‘tunejat’ i tampoc no és imprescindible que un President del Parlament faci un viatge a l’estranger cada mes i mig. El president Benach ho ha detectat perfectament: Si existís un manual de política 2.0 -ens il·lustra- estic convençut que aquest establiria que els polítics hem de parlar menys i escoltar més (p. 72). Doncs això mateix, president; això mateix. S’ho apliqui sisplau.   

Santiago Carrillo ha vingut a l’Ateneu Barcelonès (amb cartell de no hi ha seients lliures des de mitja hora abans de l’inici de l’acte), per fer una defensa de l’Estatut de Catalunya. Una hora llarga de conferència, sense cap paper, per a un home de 95 anys. La sensació estranya d’estar davant la passió política pura, d’un polític que se les sap totes i que, aprofitant un text d’Azaña, l’únic que ha llegit en tota l’estona, veu possible la independència de Catalunya. Crítiques als jacobins espanyols (para se jacobino de vedrdad, antes hay que hacer una revolución) i referències indissimulades a Kosovo per forçar l’argumentació. Suposo que dimarts en parlaran els diaris. Èxit impressionant i el públic dempeus en un aplaudiment llarguíssim. En acabar, reunits a la sala de Juntes, Pere Portabella, Pasqual Maragall (i senyora), Oriol Bohigas, Joaquim Coll i Amargós (presentador de l’acte), Carrillo i l’home que mira conversen breument sobre Itàlia.

Li pregunto si creu que han fallat els intel·lectuals d’esquerres i  em respon: Mire, en todo el mundo creen que todo lo que pasa son problemas técnicos y que sólo se necesita técnica. Que la política ya no es necesaria. Se equivocan, pero… El diagnòstic em sembla impecable. A part, em signa un vell exemplar d’ Eurocomunismo y Estado, sense cap nostàlgia. Simplement comenta tuvo mucho éxito.

El senyor Laporta té un somni per als seus fills i ha escrit un llibre per explicar-lo, que no se se sap si va de futurologia o de pediatria. El somni es diu independència, però pel mateix preu inclou un país que sàpiga anglès i vagi de sobrat pel món. No està malament. Ambició que no falti. El que passa és que això de tenir un somni per als fills ni tan sols resulta original. Ho va dir Martin Luther King en èpoques ja bastant remotes.

La senyora esposa del Molt Honorable President de la Generalitat també té un somni. Un somni diferent i més modest. Amb que els seus nens sàpiguen alemany ja s’aconforma. Les multinacionals alemanyes donen feina segura i ben pagada. Si ho sabrà ella.
Els pares tenim somnis per als fills. I després els fils estudien medicina, viatgen a Amèrica sense ganes de tornar o es tiren a la droga. Els fills com els països foten els que els dóna la gana. I ben fet que fan. El fotut dels somnis són els mals despertars. La ressaca. Llavors els somnis d’uns quants acaben essent el malson de molts. No tants somnis i una mica més de realitat, si us plau.

El president socialdemòcrata alemany Friedrich Ebert, el que va signar el tractat de Versailles i va condemnar Alemanya a la misèria, va passar a la història per la frase: no hi ha res que jo odii més que la revolució. Si aquesta frase l’hagués dit Otto von Bismarck, no hauria deixat de ser francament previsible; però en un socialdemòcrata i amic personal d’Engels, la declaració era forta. Doncs bé, la fundació Ebert, establerta per la socialdemocràcia alemanya i amb una impressionant fortalesa econòmica, va ser la qui va pagar la implantació de la socialdemocràcia a Espanya en el postfranquisme i la qui va fabricar la imatge de Felipe González. La fabricació va ser tan grollera que d’un curs d’estiu per estudiar francès a Bèlgica, en van dir ampliació d’estudis a la universitat de Lovaina, sense ni tallar-se un pel. Així es fan els estadistes. Però tot plegat és història de fa trenta anys. Ara un bon producte de darrera generació de la fàbrica d’idees Ebert, el dirigent de Comissions Obreres Fernández Toxo, acaba de dir que tot i la crisi econòmica, no res de vagues generals, perquè les vagues generals no creen lloc de treball.

És una manera de veure les coses. Toxo menteix en l’argumentació perquè ningú fa vagues per crear llocs de treball, sinó per impedir que es destrueixin, cosa molt diferent. Però en tot cas la seva és una opció política coherent. El que passa és que hi ha gent que sap història. L’home que mira, per exemple, en sap molta. De manera que és inevitable recordar que el formalisme jurídic d’Ebert va portar la misèria de la República de Weimar i que, finalment, el colapse fou aprofitat per Hitler. Les conseqüències les sap tothom. Idealitzar Weimar és una de les estupideses més sinistres de les falses esquerres: la misèria a l’època va ser sinistra. En tot cas, Weimar ja és passat i, com qualsevol passat, té valor de lliçó.

Avui les societats i les formes polítiques son diferents i tothom està més calmat, de manera que negociar tal vegada sigui una millor carta que la de plantar cara.  L’home que mira no té una bola màgica per endevinar el futur, ni i la història ha de repetir-se inevitablement. Tampoc es veu enlloc la necessitat de l’alarmisme polític. I òbviament, les mobilitzacions són incòmodes, fins i tot estèticament lletges, però un col·lapse sinistre seria encara pitjor. Ser ingenu en política és mortal de necessitat. Ara i aquí hi ha gent que juga al col·lapse amb moltes ganes (la Asociación Católica Nacional de Propagandistas, el Tribunal Constitucional, diaris com La Razón -d’editorial Planeta-, radios com COPE, grups com Intereconomia…). Compte, doncs, amb l’herència d’Ebert. Posats a males, massa teoria Ebert porta a Hitler.  

http://en.wikipedia.org/wiki/Friedrich_Ebert_Foundation

Aquests dies els partidaris de la fi del món s’ho passen d’allò més bé. L’argument és senzill i el repeteixen com un mantra budista: la crisi se’ns menjarà a tots i Zapatero és l’Anticrist. Penediu-vos! La teologia política dolenta busca una espurna per tornar. Quina vida més trista la dels nostres carques que només saben predicar ascetisme. I com disfruten!

Aquests darrers anys, d’una manera lenta però insistent s’ha anat recuperant des de l’independentisme i en una àrea que va d’ERC fins als sectors alfabetitzats de les CUP’s, la figura de Rodolf Llorens Jordana, l’exsecretari de la Unió de Rabassaires i també el filòsof i polític més enfant terrible que va produir la cultura catalana al segle passat. La publicació de l’antologia Catalunya des de l’esquerra  (Ed. Afers, 2005) i la reedició més recent del seu text de polèmica contra Ferrater Mora: Com han i com som els catalans (Pòrtic, 2009) ha resultat un èxit de dimensions superiors al que esperaven els seus impulsors. Llegit ara, Notícia de Catalunya de Vicens Vives, per dir només un nom que està d’aniversari, és un text força més envellit que el de Llorens.

La reaparició en llibreries del quasi provocador oficial de la cultura catalana entre 1930 i 1968 val, en primer lloc, com a reparació d’un greuge. Fa vint-i-cinc anys només Carles Muñoz Espinalt parlava de Llorens. I poca gent com Llorens i Espinat han estat tan ningunejats a Catalunya. Però el sorprenent és que el seu diagnòstic de país resulta perfectament legible, vista la situació d’aquesta curiosa pàtria dissortada tan plena de gent feliç, per dir-ho en les seves paraules. No tan sols les seves tesis sobre la Renaixença i la seva afirmació de la superioritat de la 1ª República sobre la 2ª, s’han convertit en referents quasi obvis. Una mica arreu es nota el retorn de les seves idees. Potser és que ara toca temps de rauxa. La democràcia fula, per dir-ho en els seus mots porta a buscar clàssics alternatius i Rodolf Llorens era el candidat millor situat.

http://www.totselsnoms.org/arxius/biografies/rodolfllorens.pdf

http://www.grup62.cat/ca/llibre/com-han-estat-i-com-som-els-catalans_10751.html

Ara per ara l’actualitat política catalana passa per Joan Laporta. No és que faci cap gràcia, però hi ha el que hi ha. Ho acaba de confirmar de manera fins i tot massa òbvia CiU en un vídeo en què pretén suggerir (santa Llúcia els conservi l’oïda, que amb la vista no hi ha res a fer!) que el pobre Artur Mas podria ser el Braveheart català. L’homenatge que el vídeo convergent fa a l’estètica Laporta és quasi obscè. És un robatori en tota regla. Fins i tot l’home que mira, (que no li agrada el futbol, va poc al cinema  i no compra a Ikea), sap que Braveheart és la peli preferida de Joan Laporta i ‘cremar-li’ simbòlicament la icona demostra, com a mínim, poca categoria. Si en Mas fos de debò un líder (i no un pringadet, posat allí per defensar els negocis prenafètics), el president del Barça no li hauria de fer tanta por. I encara menys acceptaria ‘usar’ un material simbòlic que no l’identifica en absolut. Però, al menys per ara i vistes les coses des del curiós inconscient col·lectiu català, Laporta representa el ganyador i Mas és un perdedor. Està vist que els nervis per la curiosa ‘presència absent’ (posem-nos cursis) de Laporta en política pesen massa.

Si es confirmen les enquestes (cosa prou dubtosa, vist tot el que pot passar d’aquí a final d’any), Laporta aconseguiria entre deu i dotze diputats i els treu d’ERC (7), CiU (2) i IC (1). Per cert, els reagrupats cada dia fan més pinta d’arreplegats i sense Laporta no entrarien al Parlament ni amb fòrceps. En fi, que l’home del Barça a part de ser ‘objecte del desig’ de gairebé tots els partits polítics marca calendari. No cal ser gaire fantasiós per interpretar que els dos ‘exèrcits’ que per comptes de combatre s’abracen volen representar el retrobament del catalanisme, ara escindit en bàndols (laportistes, erquis i convers) i (alternativament) les dues generacions de convergents. Perquè, de fet, les coses estan així: els convers iaios i carquets votaran Mas i els convers joves i viatjats votaran Laporta.

Veurem moltes visites a Can Roca (quan caguis recorda Roca! deien els anarcos de fa trenta anys) si el president del Barça no destapa aviat les seves intencions i deixa que Mas continui en el lamentable estat de nervis que traspua el video. Per cert, el millor Braveheart dels Països Valencians és Pepito Walas. En Mas no hi té res a fer:

http://ibnfayum.blogspot.com/2009/09/el-braveheart-de-la-ribera.html

De la violència contra gitanos i negres a Itàlia, del debat sobre la identitat francesa i de l’intent de no empadronar forasters sense papers a Vic, el que preocupa és la tendència fabricar des dels mitjans de comunicació un ambient ‘anys 30’, amb inseguretat, atur i uns nous pàries que ara aquí serien bàsicament els ’moros’ de tota la vida -la majoria dels quals, per cert, no són practicants de cap religió. 

Els mateixos tòpics que s’usaven contra els jueus (bruts, violents, conspiradors, que treuen la feina i fins i tot el fantasma sexual…) s’usen ara impunement contra els immigrants, i particularment contra els magrebins; i si el llenguatge no menteix, la deriva de la situació pot acabar essent preocupant. En aquest panorama, no es comprèn tampoc com des de les esquerres s’ha caigut en el parany d’acceptar el plantejament del problema en termes de religió (un parany vell i suat com els totalitarismes dels anys 30). La religió és una qüestió privada i la ciutadania és pública. Això, tan obvi en qualsevol teoria política democràtica, es passa per alt amb una frivolitat horrorosa quan es parla de l’islam a Catalunya.

Es crea un grup pària cada cop que es tira de llegenda negra i (també, malgrat el bonisme moral), cop que el progressisme cau en el parany i construeix una llegenda rosa alternativa. Compte, doncs, amb demonitzar i amb idealitzar les mesquites. Senzillament: cal fer política.   

Prentent un cafè a l’Ateneu, el meu amic d’Iniciativa per Catalunya (també conegut pel pastanaga), estava molt emprenyat avui per l’intent pepero d’enderrocar el barri valencià del Cabanyal i per la situació de Vic, que segons sembla presagia l’aparició de brots xenòfobs i de violència contra els immigrants.

Li he comentat que això de Vic deu ser molt seriós però que fa anys que dura: qui va obrir el camí, enviant els antidisturbis per fotre fora els immigrants del centre de Barcelona fou Imma Mayol (IC). I que el Cabanyal potser és la fi d’un barri però que qui va enderrocar les cases del barri de La Sagrera (pura memòria de la Barcelona proletària) fou l’ajuntament d’esquerres (PSC-IC), que va especular, a costa de la futurible estació dels trens de gran velocitat, tant (o més, perquè eren millors èpoques) com els peperos valencians. L’amic pastanaga m’ha contestat que sóc un cínic. A mi em sembla, en canvi, que la vida política s’està tornanant cínica.

El difunt Pierre Bourdieu es va equivocar quan defensava que al món polític només hi pot haver dues categories dominació i subordinació. Per desgràcia (i ajudant-hi molta trompeteria foucaultiana) força joves sociòlegs es van empassar aquest discurset i, a la llarga, això ha tingut com a conseqüència una desmobilització política important. Lamentar-se (amb un punt de jeremiada)  per la facilitat insòlita amb que els dominants imposen la seva dominació, l’únic que han aconseguit és que massa gent cregui que el sistema (el capitalisme, els monopolis, el patriarcat) és omnipotent, i que creixi la despolitització perquè, finalment, no hi hauria res a fer.

Però quan es poden veure les coses amb una mica de perspectiva qualsevol s’adona que al món hi ha quasi infinites categories sociològiques i que dividir-lo només en dos grups (savis i burros, grasos i prims, simpàtics i antipàtics), és una terrible simplificació -derivada del pitjor marxisme, tot cal dir-ho. Obviar la complexitat i els matisos, a més de dificultar la política i primar l’enfrontament directe (i sovint suïcida) empobreix els debats fins convertir-los en eslògans. Si al món només hi haguessin dominants i subordinats, Catalunya mateixa ja hauria desaparegut de segles. I no és el cas: els subordinats també saben ser dominants i també busquen les seves estratègies. Cosa que la política d’allò que s’anomena ‘Madrid’ ha ignorat molt sovint. Més aviat, si es posen molt farrucos (o farruquitos), si i es creuen amb dret d’atropellar a qualsevol, el que desapareixerà serà Espanya.