L’home que mira

Com es fa per perdre eleccions? Doncs és molt senzill; primer un conseller de Cultura és tan pobre, tan pobre, que no troba enlloc dos-cents mil euros per comprar unes fotografies a la família Centelles i igualar així l’oferta de l’Estat central (que en aquest cas es comporta com el que és: un xupòpter). Però, per si un cas, es procura que la merda caigui a sobre dels republicans, i el conseller Castells ja s’espavila prou per tal d’ofegar totes les conselleries d’ERC, no fos que les coses es féssin com cal i ell quedés amb el cul a l’aire.

A continuació, sense temps ni per respirar, s’accepta un traspàs de trens de rodalies de la senyoreta Pepis, (que no inclou ni les vies, tu!) i que, a sobre, només va de Sant Vicenç de Calders a  Maçanet-Massanes, deixant fora ni més ni menys que Girona, Tarragona i Lleida. És a dir, que la Generalitat (siguem seriosos, el partit socialista) ha acceptat una cosa tan brutal i tan greu com fracturar allò que ells en diuen el territori i nosaltres el país. Gràcies a gent com els germans Nadal ara tindrem catalans ferroviaris de primera i catalans ferroviaris de segona. Què bonic, oi?

No cal ni explicar l’emprenyament que hi ha aquest matí als bars de Girona amb la cosa dels trens. La batalla del café, que és la que decideix el clima social cada matí, les esquerres la tenim perduda. Així es perden eleccions. Però, més enllà, dels fets, hi ha una reflexió de fons que toca al tema de la lleialtat. La lleialtat és un valor republicà bàsic. Vol dir compromís a la paraula donada i respecte al pacte. Sense lleialtat no hi ha confiança. I sense confiança no hi ha construcció en comú d’un país. Ni tan sols d’una comunitat de veïns. Comprenc que la paraula lleialtat té un dring estrany. Fa molt poc un amic empreguntava: La lleialtat  cotitza en el mercat polític? Doncs en els països que funcionen, cotitza molt amunt. Aquí, en canvi, ja es veu que la primera característica dels socialistes catalans és passar-se-la pel forrro. La conseqüència de tot plegat serà una debacle.

Si no canvien molt les coses, Esquerra Republicana es fotrà l’hòstia de la seva vida a les properes eleccions per dues raons. Primera, per tenir un grup dirigent que va per la vida a base de pit i collons però amb una patètica manca de neurones. Això és una desgràcia per al partit i, sobretot, per als dirigents. Però la segona raó és molt més fotuda per a tots. La gran hòstia vindrà per haver estat lleials a un pacte al qual no ho ha estat ningú més. Actuant amb lleialtat (amb gent que no ho era) l’únic que s’ha aconseguit és que els votants considerin ERC com un apèndix inútil d’un partit prepotent (i francament incapaç com a gestor). La lleialtat fa honor. Però l’honor no dóna vots.

.

Quan Espanya ni França no existien encara, Catalunya ja tenia Generalitat. Per això mateix (per recordar el fet i per honorar tots els qui han fet possible la tossuda persistència del meu poble), m’ha agradat assisistir amb el meu fill a l’acte institucional en homenatge al 650 aniversari de la Constitució de la Cort de Cervera que aquest matí s’ha fet a Palau. A aquestes coses cal anar-hi amb els fills, perquè sàpiguen d’on venim i la feina que els quedarà per fer. M’ha agradat la música de Joan Pau Pujol, un compositor antic (1570-1626) mestre de capella al servei de la Generalitat, quasi desconegut; i la Grande Chapelle amb Albert Recassens ha fet una interpretació magnífica dels seus Salms. M’ha agradat que hi hagués també el President Pujol i que l’acte tingués la dignitat d’Estat que el meu país mereix. I m’ha agradat, sobretot, el discurs ferm i seriós del President Montilla. Crec que tots els qui erem avui al Palau, independentment del color polític de cadascú, sabiem que està intentant salvar un Estatut que no té salvació possible (entre altres coses per la insignificància política del seu partit a Madrid); però hi havia alguna cosa de noble en el seu gest.

No m’ha agradat, però, siguem seriosos, que el President Montilla digués ‘Toulouse’ quan calia dir ‘Toulouges’, la vila de la pau-i-treva i de l’abat Oliva. Ja sé que a ell això li és ben igual; però a mi (i a molta gent amb mi) no ens és igual per res. Fins i tot la confusió pot resultar ofensiva. Però avui aquestes coses són petits detalls. Significatius, però anecdòtics. L’important és que un país que ve de lluny, una de les institucions polítiques més antigues d’Europa, està d’aniversari; i que hem pogut sortir per la porta de Palau (del mateix palau d’un dia radiant d’abril de 1931 i d’un dia rúfol de gener de 1939), sense necessitat d’èpica. Sabent que ens esperen temps difícils (quins temps no són difícils?). però que tot el que s’ha fet en aquests darrers anys a Catalunya es pot posar sense cap mena de dubte, a l’alçada i molt per sobre del que feren els passats. La Generalitat actual pot dir ben alt (i hauria de dir ben alt) que hem superat en tot les fites de la Generalitat republicana. I sense disparar un tret ni enviar els nostres a una derrota.  El que ens queda per fer és apassionant; però revisant els dies que hem passat des del retorn de Tarradellas, aquest és un país admirable que mereix una felicitació col·lectiva i força més autoestima.  

D’entrada costa d’entendre que un Parlament democràtic es pugui negar a debatre una iniciativa legislativa popular avalada per milers de signatures. No sembla gaire democràtic, senzilament. Si el Parlament és expressió de la voluntat ciutadana (suposem-ho, perquè així ho proclamen) quan el poble vol una llei molt majoritàriament no hi hauria d’haver major impediment. En tot cas, després les coses es matitzen i per a això hi ha advocats i polítics al món. Però així són les lleis.

Per tant cal felicitar-se que la llei antitaurina es discuteixi al Parlament, tot i que arriba com a mínim 30 anys tard. No està de més recordar que el president Heribert Barrera tenia a gala haver impulsat la primera llei de defensa dels animals i que portava al cor, cremant, la pocavergonya dels socialistes que li van impedir ampliar la protecció als braus, ja al seu moment amb arguments surrealistes sobre la unitat d’Espanya. Els socialistes, per cert, segur que ignoren que Pablo Iglesias jurava en arameu cada vegada que li parlaven de la fiesta nacional.

El que sorprén i indigna és que avui encara hi ha 59 parlamentaris d’aquest país que han votat contra la defensa dels braus, fent costat als partidaris de la crueltat. Sembla que fins i tot els alcaldes de Tarragona i de Figueres són partidaris d’assassinar braus amb espases en mig d’una plaça. Caram que fort! No estic gens a favor de les llistes obertes (si s’implanten algun cop seran un niu de caciquisme!) però en situacions com aquestes convindria saber amb noms i cognoms qui són els bèsties que defensen la tortura dels animals. Com a mínim se’ls hauria d’expulsar de l’activitat pública, per sàdics.

Quan el referèndum d’Arenys de Munt, l’únic que se li va acudir a la vicepresidenta espanyola (però empadronada a València) De la Vega va ser dir exactament això: hago un llamamiento a todos los demócratas para que no vayan a votar. Impressionant. Aquestes són les esquerres espanyoles i aquesta és la idea que una dirigent política d’altíssim nivell té de la democràcia i del vot. I després els meus amics socialistes s’estranyen de que passa.

A l’home  que mira li pregunten en una d’aquestes taules rodones que toca fer d’en tant en tant, perquè està en crisi l’esquerra política arreu del món. L’home que mira respon que lamenta la crisi però que les esquerres se l’han buscada. Amb ganes. I una de les causes és per no llegir Epicur. Fa molts anys Francesco Adorno ens ensenyava que el gran descobriment d’Epicur fou ‘la consciència de la necessitat’. No passar por, no passar gana, no passar fred, no témer la mort. Això, deia Epicur és el que de debò mou els humans. Ara, però, la por (por a perdre la feina, a perdre el pis) ens té atenallats i tenim un concepte tan lamentable de la felicitat que sembla que només sigui possible si guanya el Barça.

Epicur va ensenyar que la política es torna senzillament detestable quan només serveix per a al que no és ni natural ni necessari i posava l’exemple de ‘aixecar estàtues’ als reietons del seu temps. Fa quatre dies, per dir només l’última bestiesa egòlatra, Omnium Cultural s’ha gastat 4.000 euros en el lloguer d’una sala per una conferència perfectament insubstancial de Josep-Lluís Carod Rovira (un altre abduit pel costat  fosc de la força!). Per cert en Carod va dir que continuaria ‘servint’  Catalunya - això si, a un preu que potser no ens podrem pagar tal com van les coses.

En definitiva, com voleu que triomfi una esquerra política que viu de promocionar la por i de lluir la prepotència per comptes de lluitar contra la misèria (econòmica i mental) amb totes les seves forces? Per fer el de sempre (i vendre’s l’Estatut com l’Artur Mas en la traïció més fastigosa a Catalunya des de 1975) ja tenim les dretes, que saben fer por de tota la vida sense l’estil perdonavides del parvenú. Ens cal una política epicúria, una política de l’amistat, que recordi una cosa tan elemental com el fet que els humans hem vingut al món a ser feliços (cosa que no s’identifica per a res amb el consumisme angoixant). Però d’això aquestes esquerres no en saben, ni ho entenen.

Que s’esfondrin, doncs. Ara toca defensar allò que per Sèneca era imprescindible per ser feliç: una biblioteca i un jardí. Mal està dir-ho, però l’home que mira ha dedicat moltes hores els darrers anys a l’Ateneu Barcelonès, precisament perquè hi ha biblioteca i jardí. Els elements mínims de la dignitat humana. La condició per fer possible que algun cop reneixin les esquerres i, amb elles, el dret dels humans a ser persones i no bèsties de carrega deshumanitzades pel treball.

René Girard va explicar molt bé en totes les seves obres l’esquema de les persecucions i em sobta que no es tregui més profit de les seves tesis ara que, davant la crisi econòmica, Catalunya sembla obsessionada a buscar culpables i corruptes per tot arreu. L’esquema mític que explica el boc expiatori segons Girard (tret de l’Èdip de Sòfocles per si voleu informació culturana addicional) és el següent: 

1.- Hi ha una pesta a la Ciutat (ara una crisi econòmica) 

2.- Es busca un culpable i es descobreix Èdip (ara Prenafeta o en Bartu, o qui sigui) 

3.- L’oracle (ara la premsa i els tertulians radiofònics) diuen: ‘No tingueu por, feu justícia, desembarasseu-vos de l’home pervers i us curareu del mal’ (ara la crisi). 

4.- La Ciutat arrossega pel llot els qui ha designat com a culpables de fer el mateix que tothom qui podia feia quan podia (això és obvi, oi?). 

5.- La ciutat se sent neta i curada (en principi). 

Aquest és l’esquema de tots els linxaments jurídics, morals o professionals des de Job (santo Job sólo ha habido uno, va dir un desinformat que ni s’imagina quants Job hi ha cada dia a tot arreu). Amb mi que no hi comptin, si us plau. No sé si en Bartu, en Prenafeta i tutti quanti són culpables o no. Fins i tot em sembla plausible. Però suposant que fossin culpables no canviaria res. Tots els linxaments són repugnants. Si existeix la justícia -amb les seves garanties formalistes- és per evitar precisament espectacles que serveixen tan sols per donar carn a les feres (a les masses). Confondre la justícia amb l’escarment mata la justícia.

A part que ni cap Pretorius ni encara menys en Garzón escarmentaran mai. Oblidar la forma sàdica com Garzón va portar el cas dels independentistes torturats i empresonats abans dels Jocs Olímpics seria oblidar massa. Per aquell episodi l’Estat Espanyol va ser condemnat al Tribunal europeu dels drets humans d’Estrasburg. I a les novel·les s’aprèn que el criminal torna sempre al lloc del crim.  

L’home que mira ha passat d’anar a la presentació de l’Esperit federal del president Maragall a l’Ateneu (per esperits i altres fantasmes estem a hores d’ara!) i ha pensat que patiria massa escoltant el discurs d’en Carod a la Pedrera; com sempre és un text ben construït, com sempre bàsicament hi estic d’acord i, com sempre, arriba massa tard.  

Ha preferit anar a la presentació del llibre El projecte català: del passat al futur (Aresta Editorial), del vell savi Miquel Siguan, el fundador de la Facultat de Psicologia a la Universitat de Barcelona, un home que va néixer l’any 1918 i que sap acabar una conferència parlant sobre projectes de traducció multilingüística a través de la xarxa. Salvador Giner a la taula i Heribert Barrera, el jesuïta Coll i Alemany o la vídua de José-María Valverde entre el públic. Una festa. Festes i no funerals necessita aquest país.

Com més o menys tothom, diumenge l’home que mira va llegir les enquestes d’intenció de vot al parlament de Catalunya. Només ha entès una cosa: en l’any que queda fins les eleccions els assessors d’imatge i els especialistes en màrqueting polític d’aquest país guanyaran una pasta. 

Els vells escolàstics medievals distingien entre les coses ‘en elles mateixes’ (in res) i les coses segons la manera de fer-les (in modo). Com que fa  més de trenta anys que la filosofia escolàstica no surt a l’examen de Selectivitat, la gent aquestes coses no les sap -i és una llàstima perquè s’estaviarien problemes.

Amb el tema de l’avortament passa exactament això: que pot ser un dret -i a mi em sembla que ho és; però la manera de fer les coses el pot convertir en una salvatjada. De la mateixa manera protestar contra l’avortament és un dret, però fer-ho al carrer i al costat de personatges de segons quina mena, fa com fàstig. 

Una altra qüestió, bàsica en filosofia política, és si són els parlaments els qui han de prendre les decisions sobre temes de consciència (matrimoni homosexual, avortament, etc). La tradició política republicana, la de debò, no la que s’inventen el camarada Putxi i quatre indocumentats, és perfectament clara i diu el mateix  de fa segles: els governs han de legislar sobre coses públiques, però en l’àmbit de les coses privades el que s’ha de fer és un referèndum, perquè política i societat no pertanyen al mateix àmbit i perquè la política no pot ocupar tot l’espai social. Creure que ser gai o avortar té a veure amb ser de dretes o d’esquerres és no entendre res o no conéixer ni gais ni avortistes. Comprenc la por de tots dos bàndols a perdre un referèndum, però aquests temes no depenen de majories polítiques sinó de majories socials.

Això deixant a banda que permetre avortar a una noia de setze anys sense permís patern i, en canvi, prohibir-li comprar tabac per protegir la seva salut és senzillament absurd. In res però també in modo.

Hans Blumenberg va escriure un llbre d’erudicció aclaparadora -i de 680 pàgines- sobre la història de les interpretacions del mite de platònic de la caverna. La tesi és que els habitants de la caverna ignoren que viuen en la presó subterrània i que, per això mateix, no poden ni imaginar que es pugui viure d’una altra manera. Plató, astutament, va fer que els habitants de la caverna no tinguessin la capacitat de somniar i, per això mateix, ni en somnis podien concebir un altre món. En aquest sentit, tots portem una caverna a dins nostre, perquè tots estem lligats a la nostra pròpia ignorància.

He pensat molt en el llibre de Blumenberg aquests dies i especialment avui quan un magnífic historiador, bellíssima persona i senzillament equivocat en pólítica -com ens hem equivocat tots tantes vegades- ‘amenaça’ de (sic):  “estirar de la manta, posar el país en crisi i convertir això en Itàlia”.

El problema d’alguna gent és que estan tan acostumats a viure a la caverna, confonent les ombres amb les llums, que ni imaginen que es pugui viure d’una altra manera. Fora de la caverna platònica hi ha món i no cal confondre les ombres manipulades pels sofistes i el petit foc que escalfa la vivenda subterrània, amb la llum del sol. Com que l’historiador m’és amic/conegut/saludat de fa més de trenta anys i estic perfectament convençut que és del tot incapaç d’embutxacar-se ni cinc, i -al revés- em consta que el catalanisme li ha costat peles-, li desitjo que la cruel até, no li jugui una mala passada.

Nota idiomàtica: en grec la cruel até és una de les formes de la desmesura o hubris.