Hi ha crisi? Francament no ho crec. El que arriba no és cap ‘crisi’ sinó una ‘gran transformació’, un canvi de paradigma per dir-ho en argot de filòsof. No tenen crisi, sinó més al revés, les empreses de nova economia (energies renovables, química innovadora, biomedicina…), ni els serveis a persones (perquè la població gran augmenta), ni sectors com l’agricultura ecològica o el turisme cultural… Està en crisi el totxo perquè amb els diners de l’economia submergida que van aflorar com a conseqüència de l’euro, alguna gent ha viscut molt per sobre de les seves possibilitats. Està en crisi el cotxe perquè és una màquina bruta i contaminat. Però el dia que en facin d’elèctrics els vendran a milions.
Convindria anar situant les coses en el marc que les fa comprensibles: això no és una crisi perquè no té sortida dins el model tradicional de comprensió de les crisis econòmiques. I perquè han aparegut actors econòmics nous (el Sud, Internet i la Cibersocietat, l’ecologia i l’escalfament global) que fan impossible pensar com en aquell temps plàcid però estrany que els avis anomenen ‘abans’. Només per posar un exemple, les xarxes de producció, distribució i consum s’han sofisticat amb Internet d’una manera imprevisible. Això ho entenen fins i tot els partidaris de la vella economia quan demanen desmantellar els antics (i antigament ‘imprescindibles’) paradisos fiscals. Que ara no estan a Andorra o les Bahames, sinó a un clic de cada ordinador.
Hi ha crisi? Francament no ho crec. Estem davant d’una ‘gran transformació’ en el sentit de Karl Polanyi (1886-1964), val a dir, un canvi o una reinvenció global del mercat, que necessita una reinvenció paral·lela dels poders públics per gestionar-la. Ho sento pels qui van perdre l’estona llegint Leo Strauss. No va ni amb rodes. Això és com l’acudit: quan havíem après a dir flim i va resultar que es deia penícula. Ara toca Polanyi. Necessitem una altra ecologia, una altra (ciber) educació, una altra valoració del consum. I menys parlar de fal·làcies com la crisi de valors (mai hem viscut una societat amb tants mestetites preocupats per la moral com ara!). I menys usar eines de mesurar tan grolleres com el PIB, que considera que si es fan més presons creix la riquesa dels països!
Webgrafia: http://es.wikipedia.org/wiki/Karl_Polanyi Explica fatal l’autor ( i encara pitjor La gran transformació ), però permet començar a situar-lo.
En canvi, el seu llibre bàsic està mitjanament ben explicat a: http://es.wikipedia.org/wiki/La_gran_transformaci%C3%B3n
A ERC han de llegir Maquiavel: Qui es la causa del poder d’un altre es destrueix ell mateix.
Després d’un cap de setmana amb sociòlegs, aquest és un cap de setmana amb enquestes publicades, és a dir, ‘amb cuina’. Suposo que ara, si els lectors d’aquest bloc han llegit als diaris de dissabte l’informe del Centre d’Estudis d’Opinió, ja no em podran dir exagerat, ni venut a l’or del pesecé Un cop més resulta que les èpoques de crisi són les pitjors per a canviar les coses.
Les xifres canten soles: el 59,2% dels catalans diuen que la política els importa ‘poc’ o ‘gens’ i només el 48% dels nostres compatriotes és capaç de dir sense equivocar-se el nom dels tres partits de Tripartit feliçment governant. La xifra dels interessats en el tema del finançament ha rebut un cop de mà i finalment queda en un esplèndid 14% (sumant-hi els ‘molt’ i els ‘força’). A Barcelona, el 66% aprova la gestió municipal (ergo, les esquerres tornaran a guanyar les eleccions mentre en Trias guanya les enquestes). A més augmenta el nombre de votants de CiU que valora positivament la gestió del Tripartit (passen del 30,9% al 37,5%) i ERC frena la davallada o comença la remuntada (depèn de com ho vulguin llegir).
No s’aproxima precisament la presa del Palau d’Hivern per part de l’independentisme, però és que tampoc tornaran banderes victorioses per al catalanisme conservador d’aquest país. Què fer? La resposta potser no la sap ningú, però aposto que s’acosten anys de molta gestió i poca política.
Si el futbol (i l’administració de la seguretat aèria) tenen un govern mundial únic: per què no hi ha un govern mundial en política?
Quines tendències per a Catalunya enguany? Amb aquesta pregunta sobre la taula s’ha reunit dissabte a la tarda i diumenge al matí un petit grup de sociòlegs, professionals i estudiosos diversos que normalment es troben un o dos cops cada any per donar un cop d’ull a les enquestes (i sobretot a la cuina de les dades) i per comparar-les amb les seves percepcions subjectives. Gent de universitats, sovint de segones o terceres línies de partits polítics, barrejada amb algun cul de mal asseure, però molt ben informat. Com és obvi ningú no se’n porta les dades a casa. Així que només explicarem el previsible.
Si es confirma que el debat sobre el finançament interessa menys del sis per cent de la població catalana (i us hi podeu posar dempeus!) és previsible un fracàs de totes les forces polítiques que juguen la carta a fons. El malestar de les èlits no s’encomana a les masses, ni es veu de quina manera podria fer-ho. No es preveu cap reacció greu si es retalla l’Estatut (sobta que una mica més del quaranta per cent dels catalans senzillament ignoren que l’Estatut està al Constitucional), perquè quatre de cada cinc catalans (de fet algun més) creu que el problema de la crisi és més important que el de Catalunya. Puja el PP, disminueix l’independentisme entre els joves (taxes de baixada greus) i puja l’espanyolisme (però molt poc). Les classes mitjanes encara no han rebut el sotrac tot i el que diuen els diaris. Amb pujades salarials al voltant de 3% ningú sortirà al carrer. ERC perd vots comarcals, però van al PSC i el malestar de CDC serà seriós quan tornin a perdre la batalla de Barcelona (que la perdran). La campanya periodística contra ERC toca fons i, com a molt, els votants s’abstindran però la Casa Gran no n’arreplega. Cap possibilitat de canvis en el Tripartit (sense alternativa a mig termini) cada cop més tutelat pel PSC, ni a l’ajuntament de Barna. En fi, tot estarà quiet/parat fins l’estiu. Potser un grup d’industrials prepara alguna acció contundent a CiU?
Amb feina fins més amunt de les orelles (i poques ganes de fer-la), no tindré temps fins al març per recuperar el pols d’aquest bloc. Però no vull deixar passar la setmana sense felicitar l’amic, ateneista i secretari de la Junta de l’Ateneu, Andrew Davis, bostonià i autèntic cavaller de Nova Anglaterra –en el sentit més clàssic del mot– que d’ara endavant tindrà cura dels interessos catalans a l’ambaixada de Nova York.
Doctor en Filosofia, sociòleg i especialista en història de Catalunya, a més de dirigent durant anys dels Demòcrates americans casa nostra, l’Andrew coneix el nostre país millor que molts catalans de naixença i segur que farà una magnífica tasca defensant els interessos ‘morals i materials’ dels catalans a la capital econòmica del món.
En l’alegria pel nomenament d’un dels nostres, s’hi barreja però la llàstima humana que produeixen algunes reaccions que toca llegir als diaris. La crosta convergent i els ressentits de la casa comuna (pura enveja i misèria mental!) no han trobat altre motiu de queixa que… el preu del lloguer dels despatxos! Com si algú preguntés pel preu que ens costa la Casa del Rei, o pel que ens costa, encara avui, la venda de l’Estatut que va fer Artur Mas ara fa tres anys! Els despatxos hauran d’estar a l’altura de la nostra ambició, Andrew! Així que gasta’t tota la pasta que calgui i més perquè representes la Catalunya que triomfa, la que suma i creix.
Vull saber què pensen els partits polítics catalans sobre el frau fiscal (més de dos milions d’euros durant vint-i-quatre anys) del pare de l’Artur Mas.
Vull saber si l’estúpida reacció d’alguns convers al discurset d’en Tardà té a veure amb els nervis que produeix aquest tema.
Definitivament, sóc un ingenu.
A principis del segle passat Gustave Le Bon va teoritzar les dues condicions necessàries per guanyar unes eleccions: lideratges forts i programes polítics ambigus. Curiosament l’experiment polític català nega les dues premisses: el lideratge montillesc pot ser més o menys eficient, però no es pot qualificar de ‘fort’. I el programa de govern els va sortir tan excessivament detallista que, si tinguéssim una oposició amb cara i ulls, sobrarien maneres de criticar incompliments.
Però, amb tot, el Tripartit funciona raonablement bé i fins i tot pot guanyar dos escons segons les enquestes. Sentint els darrers discursos de Montilla i Carod ningú no diria que passi res de seriós al país. I si passa no és culpa de ningú, o potser és perquè estem voltats d’unes estranyes figures anomenades ‘deslleials’ que van molt bé per carregar-los els neulers, però que ningú no sap molt bé si són d’aquí o d’allí. Perquè més deslleial que el pobre senyor Mas venent-se l’Estatut a La Moncloa…
L’oposició, per la seva banda, sembla que vingui d’Arbeca. Si tot el que se sent capaç de fer CiU és tan original com un congrés catalanista, o ressusscitar Macià Alavedra i demanar informes a Esade, ja m’explicareu el futur que els espera! Per fracassar, no hi ha res tan efectiu com omplir la suposada Casa Gran de gent amb més passat que futur i no fer ni la més mínima proposta als vuit o deu individus realment valuosos del món universitari o de l’àmbit neoempresarial que (potser) podrien decantar la balança.
‘In fact’ els avions per al proper pont de la Constitució van plens i hi ha cues per anar a esquiar. Es compleix la profecia d’aquell filòsof socialista català que, quan li vaig preguntar fa més de vint anys, perquè calia un pont tan llarg em va respondre ‘tu és que no saps com va de bé per comprar els regals de Nadal a Londres!’ El país, per la seva banda, feliç i més o menys anestesiat. Al cap i a la fi, si les coses us anaven bé abans de la crisi, segurament us continuen anant bé. I si us anaven malament, no us vindrà de nou. Contra pronòstic, la crisi desminueix les possibilitats de la política i augmenta les de la ‘ministració’. Em sembla que caldria desar el manual de Le Bon a la biblioteca i assumir que conceptes com ‘geopolítica’ i ‘lideratge fort’ pertanyen al passat.
M’estic fent vell. Hi ha massa coses que no entec.
Aquests dies estic deshabilitant les pestanyes de comentaris perquè tinc una entrada de spam impressionant (tres-cents missatges avui). I no entenc per què.
Tampoc no entenc gaire de què va la moguda contra el Pla de Bolonya. És a dir, entenc perfectament que els estudiants de Lletres (quí i arreu) estiguin tips i farts d’un horitzó que els converteix en ‘lumpen’. Però això. què té a veure amb Bolonya?
Ja posats no entenc tampoc els nervis de molts blocaires especialitzats en economia, que ara es dediquen a l’espiritisme.
I encara entenc menys la barra d’alguns conciutadans meus que van tenir ‘le gros culot’ de defensar en una manifestació d’amiguets el tal Jiménez Losantos a qui suposadament la Generalitat ‘ha robat’ un parell d’emisores de ràdio. En primer lloc perquè et robin una cosa ha de ser teva. I l’espai radioelèctric és una concesió que no pertany a cap persona física. A més, en Losantos ha estat condemnat sis vegades per la justícia espanyola, per mentir i insultar. Diria jo que, normalment, als delinqüents no se’ls atorguen freqüències de ràdio. Al menys en països normals, oi?
Comments Off
Una selecta (?) colla de provincians de l’imperi ens trobem a la sala B del Luz de Gas per esperar notícies. L’home que mira no ha negat mai estar fascinat per l’imperi i també vol saber notícies dels qui manen. No deu ser l’únic. Per entrar a la festa cal figurar en llista i ensenyar DNI però a dins hi ha barra lliure fins les dotze. Passen discretament alguns polítics a retre pleitesia. En nom dels ‘amics catalans’, Artur Mas fa el discurs entre submís i falsament divertit que els caps de les tribus de bàrbars vençuts devien fer al pas de les tropes del Cèsar. Obama manarà molt a Amèrica (a la tercera va la vençuda) i ell manarà molt a Catalunya. El xiulen en dos idiomes, que té mèrit.
Donen bona música i menjar discret i cap a la una de la matinada, amb els primers resultats, arriben aquelles cokiees que només saben fer a Amèrica. Tot i estar a províncies, l’ambient és perfecte, amb una big mama d’allò més tradicional que comença la nit invocant sobre la terra dels lliures i la pàtria dels valents la bandera sagrada. A Adamsville (Tennessee) no ho farien millor. A més com que un ha nascut en una terra d’esclaus i pàtria de covards (Catalonia, of course!), aquestes coses l’emocionen una mica. Saludo alguns professors americans, estranyats de veure’m a hores tan estranyes en lloc tan inopinat. Avui, però, no parlem de literatura. A l’home que mira li encanten els contes de Sultans bondadosos. I en tot cas, per decadent que sigui l’imperi americà sempre serà millor que l’ombra xinesa que s’acosta. Conegut el Sultà blanc, i coneguts els filòsofs amics del Soldà blanc, qualsevol cosa deu ser més passadora. Fins i tot a Adamsville.
A quarts de tres l’home que mira surt del Luz de Gas, una mica sorprès que les ‘jornades històriques’ siguin això. Una mica de música i algun crit. Decideix continuar la festa a qualsevol tuguri. Abans de gitar-se té temps de sentir Obama preguntant-se retòricament si encara dubta algú que Amèrica és el lloc on tot és possible. L’home que mira, per descregut que sigui, no dubtaria sobre Amèrica ni sobre la ruleta de Mònaco. Per això mateix troba que són llocs fascinants.