Ayn Rand fou una escriptora i filòsofa liberal/llibertària que, per circumstàncies de la vida, i bàsicament com a conseqüència de l’èxit d’una pel·lícula basada en un llibre seu (‘El Manantial’ de King Vidor), ha ocupat una mena de lloc de culte com a ‘Nietzsche de dretes’, sobretot en el món llatino-americà. Avui se sap que aquest film fou una peça molt important en els programes de psicologia de masses impulsats per la CIA i algunes fundacions americanes en l’esforç per evitar que els excombatents nord-americans de la 2ª Guerra Mundial viressin cap el comunisme. En els anys més durs de la guerrilla a Argentina i a Uruguai els seus llibres eren la bíblia de les dretes i d’algun supermacho que en hores d’oficina es dedicava a torturador. Fins aquí una part dels fets.
Les esquerres nostrades, com és costum, no van necessitar ni llegir-la per desqualificar-la. En aquest cas va resultar senzill perquè amb el curriculum de la senyora Rand, realment és difícil arribar gaire lluny. En aquests casos l’analfabetisme electiu permet arribar molt lluny. Recordo perfectament l’escàndol domèstic que es va organitzar quan fa nou o deu anys, vaig demanar que la biblioteca de la Universitat de Girona comprés alguns llibres seus –i sobretot quan vaig dedicar una hora de classe a explicar la seva obra com a exemple d’argumentació dins la lliçó de l’individualisme ètic. L’any 1992 un historiador barceloní de cognom Fontana havia publicat un llibre sobre la història després de la fi de la història en què interpretava Fukuyama d’oïda, però amb orquestra simfònica. Llegit ara és un fart de riure i no es pot evitar un sentiment de pietat per la pobra gent que se’l degué creure. Però més pietat mereixem, sincerament, els pocs que a l’època intentarem enfrontar-nos-hi, en nom, purament i simple, de la lectura. I amb el resultat conegut pel que fa a la nostra carrera. Fins aquí l’altra part dels fets.
Ara sembla que hi tornem a ser. Circula insistentment per la xarxa un text d’Ayn Rand per preparar, suposo, alguna la nova guerra psicològica a propòsit de la crisi. Per prudència, si us arriben textos de la Rand, convé mirar el diari no fos cas que s’estiguin organitzant els Freikorps o la Lliga Espartaquista. Són la mena de literatura que a aquesta gent els encanta. Ja ho sabeu: la puresa, el combat i altres històries cansadíssimes.
El fragment diu exactament això: “Cuando advierta que para producir necesita obtener autorización de quienes no producen nada; cuando compruebe que el dinero fluye hacia quienes trafican no bienes, sino favores; cuando perciba que muchos se hacen ricos por el soborno y por influencias mas que por el trabajo, y que las leyes no lo protegen contra ellos, sino, por el contrario son ellos los que están protegidos contra usted; cuando repare que la corrupción es recompensada y la honradez se convierte en un autosacrificio, entonces podrá afirmar, sin temor a equivocarse, que su sociedad esta condenada.”
El que passa és que les afirmacions del text són falses. En primer lloc confondre ‘burocràcia’ amb ‘els qui no produeixen res’ és una errada de primer semestre de Sociologia. Però, a més, si arribés a passar tot el que Rand pronostica, el resultat no seria que tota la societat està condemnada. El resultat, seria, senzillament, que coneixeríem l’aspecte hobbesià de la natura humana. Nihil novum.