Em diuen del Col·legi de Llicenciats que en la primera setmana d’inscripcions per a l’Escola d’Estiu el curs 83101 ja porta vint-i-cinc inscrits (sobre un màxim de quaranta). 83101 vol dir Conèixer l’Utilitarisme i el profe sóc jo. Ens veurem a les tardes del 30 de juny al 4 de juliol per parlar, un cop més, del criteri d’utilitat (tan fàcil de definir com difícil de portar a la pràctica) i d’una filosofia que volia promoure la felicitat i (encara millor) ‘estalviar la infelicitat’.
En aquests darrers anys, l’utilitarisme triomfa (moderadament, però triomfa) perquè és una proposta que es pot entendre. Cansats de nietzschianismes adolescents i de heideggarianisme que cerquen un déu per a que els salvi (i lamentablement pel camí només troben un Hitler), les doctrines modestes o els hedonismes diversos tenen èxit perquè es poden menjar crues i resulten de bon païr. Al cap i a la fi, l’Utilitarisme és la proposta republicana de llibertat i d’exigència moral. Invalidat el marxisme com a eina de comprensió del món -i per pietat no direm res sobre la seva praxi!-, la metodologia utilitarista és de les poques propostes de ciències socials que han resistit els atzars de la història. Potser perquè, com és obvi, si algú no creu ni en la història ni en les històries és un utilitarista.
Ens veurem, doncs, un any més a la Facultat d’Història de la UB a les tardes de la primera setmana de suposades vacances. I com és obvi, d’un curs sobre utilitarisme, l’únic que podem esperar-ne és que sigui útil. Si, a més, resulta distret, millor que millor. Vint hores donen per molt.
http://www.cdl.cat/_cursos/escola_estiu/eestiu.html
Divendres vaig un moment a Girona per gravar una promo a la Ser (surt dilluns després d’en Francino en programació local), passo pel despatx (inundació de textos sobre Hans Jonas!) i pujo a dinar a Perpinyà. El prefecte dels Pirineus Orientals ha decidit que continuï en vigor el decret de sequera, plogui o no i a-la-ciutat-on-mai-no-tindré-un-pis, compro llibres a can Torcatis, dino amb gent ferma i comprovo que només amb quatre eurons, la millora de la catalanització a la ciutat és immensa de tres anys ençà. Un motiu més per lamentar els decenis de provincialisme pujolista.
A quarts de set estava a Barcelona, per presentar la conferència que Vicente Sanfélix va fer (íntegrament en català de València) a l’Ateneu. El nivell de les conferències dels tres filòsofs valencians (Llinares, Marrades i Sanfélix) que hem escoltat darrerament a l’Ateneu és impressionant. Surto de la casa rebentat físicament, però amb la clara consciència d’haver après moltes coses i d’haver conegut molta gent de debò sàvia en un sol dia. No sé si a Barcelona entotsolada i preocupada per si plou o no plou, hi ha gaire consciència de la pujada de nivell cultural que estan tenint en aquests darrers vuit o deu anys les terres catalanes. Però si la ciutat vol continuar essent un llloc atractiu per al talent, caldrà posar-se a pencar. Perpinyà mira cada cop més cap a Montpeller (63.000 estudiants i 4.000 professors i investigadors, poca broma!) i València se sent més escoltada a Madrid que a Barcelona (pregunteu quantes universitats catalanes conviden professors valencians i entendreu perquè no vénen). Així que més val preparar-se per a un combat cultural important en els propers anys, que tindrà repercusions (o si no al temps!) en tota l’Europa del Sud, Milà inclòs.
Georges Frêche, que és un polític de molta més neurona activa que Mas i Montilla junts, juga fort per Montpeller i ha posat fins i tot un antic prefecte (Daniel Constantin) a pencar en exclusiva per atraure inversions universitàries de l’Estat i privades. I a València hi ha un talent immens que, per primera vegada en anys (o en segles) no es vau llastrat per manca de diners. ¿En què pensa l’administració universitària a Barcelona mentre tant?; i pel que fa als estudis de Lletres, autènticament deixats de la mà de Déu: ¿a part de caçar mosques a cops de canó i de confondre les ‘acreditacions’ absolutament burocràtiques i absurdes del professorat universitari amb l’autèntica qualitat educativa, estem fent alguna cosa amb sentit? Perquè crear centres per a postgraduats està molt bé però demostra que la Universitat ja no té complicitats i està essent vista tant pels empresaris com pels polítics amb mentalitat de ‘fàbrica d’aturats’ (perspectiva errònia de dalt a baix). Articles recents de Rafael Argullol, Manuel Cruz i Norbert Bilbeny han començat a plantejar l’absurda situació de les humanitats en la Universitat de la Catalunya actual. Mentre tant certifico que a Perpinyà, a València i a Montpeller estan fent els deures.
Feu l’examen de Selectivitat? Heu triat filo per comptes d’història? És a a dir que teniu bon gust. Llavors doneu un cop d’ull a aquest Dossier. Us pot ajudar a triomfar. Suposant, cosa molt disctible, que triomfar sigui aprovar la Sele:
http://www.alcoberro.info/planes/selec0.html
M’estranya que ningú no s’estranyi però, efectivament, ningú no se n’ha estranyat. En el debat d’investidura de Zapatero ningú (ni ell, ni l’oposició tampoc) no han dit ni un mot sobre cultura. Cap proposta sobre cultura. Res. Zero. I tothom ho ha trobat perfectament normal. La cultura no es conflictiva, em diuen. Fa molts anys Maquiavel va explicar que el conflicte és l’estat natural de les coses humanes i que sense conflicte no hi hauria vida. Vol dir això que la cultura ha mort, assassinada per la gestió i per l’espectacle?
Una pèrdua anunciada però silenciosa: una hora menys de filosofia a primer de batxillerat. I la trista sensació que aquest tema seriosament no importa a ningú (fora dels quatre o cinc que ens reuniem dimecres passat). Perdre una hora és greu, però potser més greu és la més absoluta indiferència. Tant de bo m’equivoqui.
http://www.boulesis.com/boule/una-perdida-silenciosa
Un dels problemes més complicats en les universitats és el del que s’anomena ‘obsolesència del coneixement’, és a dir, el fet que quan l’alumne arriba a cinquè curs (de medicina, especialment però també de física i cada vegada més en humanitats) cal explicar-li que allò que a primer curs li havien dit que ‘era impossible’, finalment no només és possible sinó que fins i tot és segur. I matèria d’examen.
El coneixement científic es deprecia o es degrada a tal velocitat que cada cop resulta més difícil preveure temes de tesis doctorals fins i tot en ciències socials i en filosofia (qui sap on se situaran les coordenades d’un problema social o moral d’aquí a cinc anys?). Algunes universitats ja posen data de caducitat als cursos de doctorat, com si fossin iogurts. I la decadència de l’erudició substituïda per un vernís de bibliografia és un fet fàcilment constatable entre el professorat en les nostres universitats (que d’altra banda, molt i molt erudites tampoc no han estat mai!).
No dubto que l’erudició havia arribat a extrems una mica ridículs, sobretot si anava acompanyada d’esperit funcionarial, i que produïa famosos especialistes en insignificàncies però al final eren una gent entranyable i quasi els enyoro. Sobretot comparats amb els ‘caçadors de tendències’ que temps enrera triomfaven en el món de la moda, però que ara existeixen també al món acadèmic i que han arribat per quedar-s’hi.
En tot cas, com recomano a l’alumna que acaba de sortir del despatx que dediqui tres anys de la seva vida a resoldre un problema que, molt possiblement d’aquí a tres anys no servirà ni com a ‘ontologia del present’? És un error dirigir una tesi sobre blocs, ara que el que de debò ‘mola’ són els fotoblocs? O sobre ‘sostenibilitat’ quan toca parlar de ‘decreixement’? Qui pot llegir avui una tesi doctoral sobre Althusser o sobre Sartre i no morir acadèmicament?
La paradoxa escolar fa anys que està estudiada per multitud de sociòlegs molt llegits, però no s’ha pogut resoldre enlloc. Resulta que en un país amb desigualtats, l’escola serveix com a ascensor social, però arribats a un cert nivell igualitari, l’escolarització perd importància i, en canvi, el que es torna determinant són les diferències individuals entre estudiants. Com més s’amplia la la cobertura escolar d’un país i com més arriba la cultura a tot arreu, menys significativa és l’escola com a eina de socialització i més incapaç resulta de fer una bona transferència de coneixement.
A l’escola igualitària -i com més igualitari és el país- es fan més importants els factors individuals capaços de marcar diferència (intel·ligència, herència genètica, nivell cultural dels pares, etc.). Fins ara l’escola només ‘iguala per sota’ i arreu del món es dóna la curiosa circumstància que indefectiblement els alumnes amb millors notes a secundària i batxillerat tendeixen a ser… fills de professors de secundària i d’ensenyants universitaris en general. A can Generalitat tenen una magnífica estadística sobre les professions dels pares dels alumnes amb millors notes a la Sele, que algun dia haurien de fer pública.
Si no fos tan ofegadora la pressió social que ens obliga a combregar amb rodes de molí, caldria que algú reflexioni sobre si no hem mitificat massa el valor social de l’educació. Altrament pot acabar passant el que ja passa: que com més educació per a la ciutadania s’estudia, menys ciutadania es practica.
El passat dia 30 d’octubre va morir a la universitat d’Ellensburg, la ximpanzè Washoe, als 42 anys, una vida prou llarga per al que és habitual en aquesta espècie. La singularitat de Washoe és que se li va ensenyar el llenguatge dels sords-muts amercans (ASL) amb què es comunicava amb els seus cuidadors. Quan a principis dels anys 1960 la NASA va deixar de treballar amb ximponautes, Washoe fou cedida al matrimoni Gardner per a un experiment sobre el llenguatge dels sordsmuts.
La ximpanzé fou educada llavors en un entorn el més semblant possible al d’un nen sord-mut i ens va revelar moltes coses sobre la intel·ligència animal. Washoe usava un vocabulari amplíssim i era capaç de fer frases amb sentit que ningú no li havia ensenyat. Però als sis anys resultava difícil de conviure amb ella en una casa, de manera que els Gardner la van cedir a un centre de cries per a subministrament de laboratoris. Aquí va entrar en la història un becari, Roger Fouts, que va continuar els treballs d’investigació amb ella. El que Fouts pretenia era saber si un cop tingués fills, Washoe ensenyaria al seu torn el llenguatge dels sord-muts als seus descendents. Washoe va perdre la cria, però es va aconseguir donar-li un jovenet, Loulis, que ella va adoptar. No només això sinó que va ensenyar-li en llenguatge humà, convertint-se en el primer ximpanzé que aprenia ASL a través de l’ensenyament d’un altre ximpanzé. En la lluita per tal que es reconeguin els drets dels nostres germans evolutius, Washoe ocupa un lloc especialment significatiu. ara que ha mort potser alguns diran que se la va convertir en un monstre. A mi, en canvi, em sembla que intentava explicar-nos alguna cosa molt profundament significativa. alguna cosa que espanta una mica: potser no som tan diferents.
Comments Off
Dimarts vinent serà un dia mogut al món universitari perquè es reunieix el plenari del Consell Interuniversitari Català amb les tisores de podar carreres universitàries ‘no rendibles’ sobre la taula. Però si es parla sobre la rendiblitat dels títols universitaris i el criteri es vincula només al nombre de matriculats en una carrera o , encara pitjor, al nombre de llicenciats que es produeixen, cal diferenciar necessàriament entre el curt i el llarg termini en la rendibilitat. Imaginem-nos que tota la ‘rendibilitat’ de van Gogh, de Picasso, o de Joyce, s’hagués valorat per les seves vendes immediates. Hauria estat un desastre, oi? Doncs el mateix passa amb els estudis de Lletres.
Quan s’argumenta amb criteris econòmics se sap de què es parla –i una universitat és una inversió a quaranta anys vista-, o el curt plaç farà inviable qualsevol política cultural amb cara i ulls. Si ara es tanquen facultats de tipus humanístic que no arribin a un mínim de 80 alumnes a primer, com proposa el departament corresponent de la cosa, potser les baixes passions d’alguns se sentiran satisfetes i els números ministerials quadraran demà mateix. Però a la llarga farem un negoci pèssim.
El dia que finalment la universitat l’hagi palmada, reduïda a gestionar instituts politècnics, descobrirem que les coses inútils (Venècia, les piràmides d’Egipte, el Mont Blanc, la catedral de Girona i les facultats de filosofia, per posar només uns exemples), pertanyen a l’àmbit de les inversions més reditícies.
El diari explica que de 1.008 examinats de català (nivell C) a Barcelona aquest estiu, només han aprovat l’examen 349 persones. És a dir, som 348 més un servidor de vostès que amb gran goig d’amics i família després d’haver escrit i publicat en catalana llengua més d’una vintena de llibres (individuals, en col.laboració o traduccions) i després de fer sempre classes en català, des del 15 de setembre de 1980, ha estat finalment ‘normalitzat’ a tots els efectes (jo ja estava ‘normalitzat’ d’abans, que consti, mitjançant un paper signat els anys vuitanta pel director general de la cosa que es deia Arenas -i no era del GRAPO precisament-; però resulta que ara aquell paper ja no val). Total; que he superat l’examen de nivell C i ara puc, dir, a més que formo part d’una minoria selecta.
La cosa sembla una broma pesada però senzillament no és cap broma. Un dia d’aquests igual m’animo i explico en detall els detalls de l’examen. I és clar que a tot arreu els examens s’aproven i es suspenen, però no està de més demanar que tinguin cara i ulls. Amicus Plato, sed magis amica veritas es diu en aquests casos.