‘La ciudad que fue’ - Federico Jiménez Losantos
Em vaig fer regalar per Nadal (¿contra pronòstic?) les memòries barcelonines d’en Jiménez Losantos perquè mirades per sobre les tres o quatre primeres planes del llibre prometien força. Això és molt típic del personatge, que sempre explica les coses com si s’hagués d’acabar el món i al final no passa mai res i no n’hi havia per tant. A mi m’agrada llegir de tot i no m’interessa que em confirmin en la fe (més aviat m’agrada que me la tornin problemàtica), així que llegir en por-todos-los-santos, per Nadal donava un punt de morbositat que contrasta prou bé amb el desig universal de bon rotllo típic del les dates.
A més, per pura circumstància generacional, també vaig començar l’ofici del que se’n diu viure a l’època dels setantes, tot i que quatre o cinc anys més tard dels esdeveniments que explica el profeta de la Cope. En altres paraules, també vaig passar per l’Ajoblanco, el Rrollo, els Farriols, en Sisa i el Canet rock amb setze o disset anys (i per la presó amb divuit, però això és una altra cosa). Per a algú amb les meves credencials, és fàcil enganyar-se pensant que ‘les coses divertides’ es van acabar el 78 amb la Constitució -que va tornar formals els nostres (en el meu cas inexistents), ‘germans grans’- i encara pitjor que el cop d’estat de Tejero ens va tornar imbècils o amnèsics a tots plegats. Per tot això tendeixo a simpatitzar amb qualsevol que digui que aquells anys (i no els de la ciutat olímpica) són els millors que ha conegut Barcelona. No m’agradava, però, el Cafè de la Òpera -ni m’agrada ara, perquè no em diuen res els llocs on cal anar ‘perquè et vegin’. Prefereixo mirar a ser vist, és obvi. El que passa és que el dibuix d’aquella època és excessivament parcial, retrospectiu i fet per tal que tot ajusti quan en la realitat mai no ajusta res.
M’han decebut les memòries d’en Jiménez. Totes les memòries es fan per justificar-se un mateix i sempre necessiten el punt amnèsic; el mateix gènere literari ho imposa. Però en aquest cas hi ha tan pocs ‘fets’ (ni que siguin explicats de la manera més subjectiva) que quasi ni el nom de ‘memòries’ no seria correcte aplicar-hi. Es recullen materials d’arxiu però el que un lector esperava era alguna precisió sobre ‘com’ van ser les coses -i no tant sobre un ‘per què’ autojustificatiu.
En aquestes memòries no hi surten ni en Martin Villa, llavors governador civil de la ‘província’, ni el ‘delegado de información y turismo’, Roson Hernández; personatges essencials per a la trajectòria barcelonina del Losantos. Tampoc no queda clar com es va organitzar el mític viatge a Pequín des de Barcelona que tan important va ser per desenganxar del marxisme una part dels fills de la nostra ‘millor burgesia’ de Badera Roja a mitjans dels setantes, ni si el seu era el mateix viatge que va organitzar en Francesc Vicens des de la Fundació Miró (per cert van publicar un opuscle que es diu ‘¿Por qué en China no suben los precios?’, francament impagable -el vaig donar a la biblioteca de la UdG, i allí deu ser per si algú vol riure).
Em falta sobretot, i cada vegada és més obvi que fa molta falta, un retrat del personatge més estrany d’aquella colla d’estudiants de filologia dels temps en què llegíem Marta Haernecker. Em refereixo a Alberto Cardín; un paio de qui mai no he conegut ningú que en parli bé com a persona, malgrat que tothom coincideix a dir que era molt intel·ligent. Antic jesuïta (no sé si va arribar a cantar missa), homosexual i una de les primeres víctimes de la Sida, Cardín vivia literalment de la bona administració d’alguns secrets d’alcova, reals o inventats, sobre alguns capellans i algunes nenes de casa bona i sempre m’ha semblat la prefiguració del personatge que després va construir en-todos-los-santos a la cadena dels bisbes. En una societat que volia ser cosmopolita però resultava esfereidorament provinciana com la de la Barcelona dels setantes, amb moltes coses per callar (i amb catifes de prou nusos com per amagar-hi a sota molta merda), Cardín molestava i, a la seva manera, vivia esplèndidament de molestar, escrivint rotllos brutals sobre semiòtica, semiologia i semàntica -o així.
A les memòries santes d’en Losantos, personatges com Cardín no poden ser explotats amb tots els matisos que ofereixen, ja ho entenc. Però explicar-ne coses és el que les hauria convertit en un document d’època. La resta del llibre té molt de bla-bla-bla i sembla que en Losantos s’hagi arribat a creure de veritat que són ell i la seva colla d’aragonesos els qui es van inventar una Barcelona que portava ja molts anys inventada.
Sobre el tema de la construcció d’un moviment charnego a Catalunya quasi tot el que explica és simplement mentida. Qui diuen que en pot xerrar molt és Amando de Miguel, potser, però m’hi jugo alguna cosa a què no ho farà. Mort Rosón i amnèsic per vocació i per càrrec Martín Villa aquest tema dels origens de l’espanyolisme postfranquista quedarà per a llibres futurs, que de ben segur algú acabarà escrivint. D’arxius, al cap i a la fi, n’hi ha molts.
De tota manera hi ha una cosa que jo sé prou bé sobre en Losantos i que l’home no explica. Quan estúpidament els Terres van optar pel ‘piernicidio’ del qual tanta gent porta tants anys vivint, en Losantos (a part de lògicament acollonit) es va passar tot el segrest parlant en català. Això, com a mínim, ens ho hauria d’haver explicat. Qui seria avui en Losantos sense el rellotge aturat dels Terres, que volien fer el basc quan ja no tocava i l’únic que van fer és un màrtir de la causa? El llibre ho dóna a entendre prou clar. Un professoret progre i perfectament oblidat. D’una època, això si, que no hauríem de passar per alt. Perquè aleshores tot semblava possible i, al final, res no va ser ni tan sols acostat.