L’home que mira

Per cert, encara m’agrada menys el cinema que pretén una cosa tan absurda com fer pensar. però en realitat l’únic que fa és dirigir el pensament. Els directors que volen fer pensar (i els filòsofs que creuen que sense ells no hi hauria pensament al món) són uns pedants de set soles. No m’agrada que em “construeixin el món”. Estic, ben al contrari, a favor d’allò que se’n diu la il·lusió natural que forma part de les estructures bàsiques de la ment, o els universals humans. Bastint un món per als humans, finalment l’únic que s’aconsegueix és incapacitar-los per tal que se’l construeixin ells mateixos. El cinema (i no cal dir, la televisió) ha estat l’eina que ha permès una cosa tan lamentable com expropiar als humans les seves pròpies experiències. Res d’art revolucionari o d’art total (ho lamento pels lectors de Walter Benjamin). Que la gent s’enamori i parli com a les pel·lícules, ens hauria de fer pensar en  la profunda capacitat que tenim els humans per acabar imitant les màquines.

Després d’Hiroshima, Günther Anders, el primer marit de Hannah Arendt, va constatar (1950) que l’home està antiquat. Les construccions tecnològiques tenen un poder infinitament superior al dels humans, que s’avergonyeixen davant la superior capacitat de les seves pròpies eines. I el cinema, és simplement una de les expressions tecnològiques d’aquesta misèria. Emocions tecnològiques per a una societat tecnològica.

No m’agrada el cinema. El cinema és allò que es projecta en sales fosques on hi ha gent desconeguda que menja crispetes i veu Coca-cola setmanes abans que les pelis les facin en DVD - que tampoc m’agrada, perquè quan estic a casa el que em ve de gust és parlar amb la meva dona i amb els meus fills, o  llegir llibres i fumar en pipa mentre em prenc un oporto. No m’agrada el cinema perquè expliquen històries d’idiotes i, a més, les expliquen malament, simplificant a dojo; com si tots fóssim uns adolescents i ens empasséssim qualsevol bestiesa. No m’agrada el cinema perquè tampoc m’agrada la velocitat i en una peli passen massa coses i massa ràpid. No m’agrada el cinema perquè pretenen que m’emocioni i que no pensi. No m’agrada el cinema perquè no m’interessen les imatges del món (allò que en alemany de professor pedant en diuen Weltanschauung), sinó el món dels conceptes - i si em deixessin triar, optaria per la veritat i no per les faules.

No m’agrada el cinema perquè és una indústria que fabrica somnis industrials i jo amb la indústria hi tinc males relacions. A més, sóc un professor de filosofia i la filosofia, ja se sap, és feina d’artesans. No m’agrada el cinema perquè la meva mirada és meva i no estic m’agrada que un director decideixi on he de concentrar la vista. Precisament perquè m’agrada badar, i deixar volar la meva imaginació, m’empipa que em prenguin per badoc i vulguin controlar els meus somnis. No m’agrada el cinema perquè els sentiments es presenten a punt de caramel, simplificats; com correspon a la forma industrial de gestionar-los en societats tecnològiques.

Les històries que ensenyen al cinema acaben essent com una mena de divulgació (secularitzada) de la història cristiana de la salvació: tot va malament, però els protagonistes tenen molta fe - i la seva fe els salva. Preciós. Ja fa temps que dos crítics de Heidegger, Karl Löwith (1897-1973), i un senyor tan de dretes com Ernst Topitsch (1919-2003), van fer la crítica de l’historicisme sobre la base que era una versió secularitzada de la història de la salvació. I el cinema és això: historicisme contra la història, resum simplificador (bons i dolents) contra la complexitat del real. Simulacre ensucrat contra drama humà.

Ella no sap ortografia, però està enamorada d’un Kevin. I jo vinga a dir-li que de Kevins en trobarà per tot arreu i que no cal fer el ridi a YouTube. Però com que és el que volia, us faig arribar el link del seu video. Més que per res, per si trobeu un Kevin aquest cap d’any en alguna discoteca entre Cerdanyola i Sabadell.

http://www.youtube.com/watch?v=JDtdiliHdn8

Ho va escriure Vinicius i els versets de A terra prometida resumeixen el millor desig de l’epicuri: 

Ter amor e dar amor
E receber amor até não poder mais
E sem querer nenhum poder
Poder viver feliz pra se morrer em paz 

Doncs, això mateix. Bony any per a tothom.   

D’entrada costa d’entendre que un Parlament democràtic es pugui negar a debatre una iniciativa legislativa popular avalada per milers de signatures. No sembla gaire democràtic, senzilament. Si el Parlament és expressió de la voluntat ciutadana (suposem-ho, perquè així ho proclamen) quan el poble vol una llei molt majoritàriament no hi hauria d’haver major impediment. En tot cas, després les coses es matitzen i per a això hi ha advocats i polítics al món. Però així són les lleis.

Per tant cal felicitar-se que la llei antitaurina es discuteixi al Parlament, tot i que arriba com a mínim 30 anys tard. No està de més recordar que el president Heribert Barrera tenia a gala haver impulsat la primera llei de defensa dels animals i que portava al cor, cremant, la pocavergonya dels socialistes que li van impedir ampliar la protecció als braus, ja al seu moment amb arguments surrealistes sobre la unitat d’Espanya. Els socialistes, per cert, segur que ignoren que Pablo Iglesias jurava en arameu cada vegada que li parlaven de la fiesta nacional.

El que sorprén i indigna és que avui encara hi ha 59 parlamentaris d’aquest país que han votat contra la defensa dels braus, fent costat als partidaris de la crueltat. Sembla que fins i tot els alcaldes de Tarragona i de Figueres són partidaris d’assassinar braus amb espases en mig d’una plaça. Caram que fort! No estic gens a favor de les llistes obertes (si s’implanten algun cop seran un niu de caciquisme!) però en situacions com aquestes convindria saber amb noms i cognoms qui són els bèsties que defensen la tortura dels animals. Com a mínim se’ls hauria d’expulsar de l’activitat pública, per sàdics.

Si algun dia els déus olímpics ens concedeixen una mica de calma (i polítics que aspirin a una mica més que a sobreviure durant quatre anys al càrrec ni que sigui amb el cul baldat), ens hem de plantejar d’urgència el caos ferroviari que pateix aquest país. Entra en el surrealisme que partits soi-disant d’esquerres estiguin disposats a recolzar inversions perfectament improductives en trens d’alta velocitat per anar a París (potser hi van cada dia?) i que, en canvi, no es pugui resoldre el transport metropolità, de rodalies i de mitjana distància (que és el que realment usa la gent normal, inclosos -sobretot inclosos- els votants dels partits d’esquerres). Antiquat, lent, ineficaç, el tren de Barcelona a Girona triga ara mitja hora més que fa trenta anys a fer el mateix recorregut. I continuem sense servei nocturn i amb freqüències de pas d’una hora llarga. Amb això està tot dit.  

Fa cinquanta any, Lewis Mumford (un dels grans sociòlegs del segle passat) ja va explicar a La carretera y la ciudad (hi ha traducció argentina, Emecé, 1966) que era el tren i no l’autopista el mitjà democràtic de transport. L’autopista malmet un bé durador (el paisatge), privatitza un bé comú (expropia terrenys, obliga a pagar peatges), augmenta la contaminació (gasos a tope), fa créixer els grans monopolis (les multinacionals petrolieres) i segresta fons públics a benefici d’interessos privats (les grans inversions en transport, el ‘rescat’ de peatges). La dependència energètica que provoca l’automòbil s’acaba convertint en dependència física i política, tot en nom d’una falsa il·lusió de llibertat  (la llibertat és gratuïta en diners -no en altres termes!-; i quan te l’has de pagar a preu de petroli, de llibertat no n’hi ha!).

Però; és clar: qui sap ni tan sols qui era Lewis Mumford? La superior eficiència del tren sobre l’automòbil està tan demostrada que no cal ni argumentar-la. Se sap que és una alternativa més barata, menys contaminant, més pràctica (no cal buscar aparcament) i fins i tot emocionalment més plaent (no cal estar en tensió conduint, senzillament et porten i es pot guaitar el món per la finestreta). Dissortadament, les evidències xoquen amb el monopolisme i amb els interessos a curt termini de quatre ximples. Les autopistes són de la Caixa i fins i tot Esquerra Republicana el primer que va fer quan va tocar cuixa (vull dir ‘càrrec’), va ser oblidar alzheimerianament qualsevol proposta d’acabar amb la sangonera dels peatges. Polítiques públiques de transport eficient? Amb les dretes d’aquest país impossible del tot i amb les esquerres d’aquest país exactament igual d’improbable. No saben, no llegeixen, no pregunten als que saben ni als que llegeixen i quan toquen cuixa (vull dir ‘càrrec’), els nostres polítics esquerrans van amb cotxe oficial. I com que (només per fer esment d’un nom) en Carod no té permís de conduir, el cotxe oficial s’ha convertit en una eina laboral de primera necessitat. D’això ens lamentem els qui anem en tren.  

Hi ha un test que mai no he sabut si és seriós o no (però això em passa amb tots els tests!) que es diu N.P.A. i que mesura d’una manera més o menys objectiva el narcisisme (N), el perfeccionisme (P) i l’agresivitat (A). Fa força temps que circula i al menys a França és força popular. Doncs bé, la notícia és, segons la pròpia organització que el gestiona, que el nombre d’individus que resulten ser molt narcisistes ha augmentat en un 30% en els darrers 20 anys. El narcisisme sembla ser més contagiós que la grip A. Tot i que podria ser bé prou que si algú ja sap que no és narcisista no corre a fer-se el test.

 A Internet i en francès:

 http://sansonnets.homestead.com/files/TestNPA.htm

Segons el DIEC 2 la paraula ‘tendència’ significa (en les seves tres primeres accepcions) inclinació natural, influència eficient i orientació, direcció de l’evolució d’alguna cosa. Fins aquí el diccionari. Doncs bé, la secció ‘tendències’ del diari local La Vanguardia del dijous (3 desembre de 2009, annus Domini) recollia aquests dos titulars ‘Detenido cuando ocultaba el cadáver de una mujer en su casa’ i ‘ Oscuridad salvadora - Juzagado un hombre, que cumplió condena por violación, tras intentar atacar sexualmente a una mujer en su coche’. Caram amb les tendències!  

En psicologia recreativa es diagnostica la síndome del cunyat, una mena de neurosi consistent en la necessitat que experimenta alguna gent (’els cunyats’) per mostrar a través de comentaris sovint despectius referits a terceres persones i impossibles de comprovar, que ells han triomfat molt, que tenen el millor cotxe, la millor feina o més informació que ningú.  En canvi, evidentment, tu ets un desgraciat perquè no saps, no fas o no tens, els coneixements, els contactes, ni la vida apassionant del cunyat en qüestió. És una síndome que fa dos brots realment complicats: un a l’agost, coincidint amb les vacances i un altre per Nadal al voltant de la taula familiar.  Els periodistes, els venedors a comissió i la gent vinculada al món del periodisme son una població de risc en la síndrome del cunyat, per a la qual disortadament no hi ha vacuna.

El més curiós de tots els moments de crisi institucional són els rumors que generen al seu voltant i la quantitat de cunyats que ens surten per tot arreu, fins i tot als qui estem casats amb una filla única i orfa de pare. Ara mateix de rumors amb cunyat incorporat que et tracta com un idota perquè ‘tú no saps res’, en circulen sobre la implicació de membres Rotary Club en les trames urbanístiques de Santa Coloma, sobre el paper de l’esposa del President Montilla en la direcció d’una empresa vinculada a Adigsa i sobre si en Carod s’ha comprat (o no) un àtic en un barri de Barcelona on no té gaire votants. I em quedo curt. Hi ha com una passa adelantada de síndrome del cunyat a Catalunya ara.

Per sort l’experiència demostra que el cunyat és, en general, un pringat desinformat i que a part de rotllo no hi ha res més al darrera. Veurem en què para la síndome cunyadil d’aquí a alguns dies. L’home que mira ha decidit posar-se taps a les orelles com a mesura profilàctica. Són molts anys de dinars de Nadal acumulats i algun que altre cunyat enterrat en deutes hem conegut tots.

El cas Millet no ens deixarà viure durant una bona temporada, entre altres coses perquè -a part d’un acte de mangància- és una mina de vots (socialistes) i una ganivetada clavada al cor mateix del catalanisme cultural, ja molt tocat per la gestió burocràtica de la cultura, que és el model predominant aquí i arreu d’Europa de fa molts anys.

Em sobta, però, que no s’hagi plantejat un tema clàssic en l’antropologia com és el de la contraposició entre cultures de la culpa i cultures de la vergonya que en aquest tema em sembla absolutament pertinent. Ruth Benedict va establir aquesta distinció al seu temps (l’endemà de la II Guerra) per diferenciar la gestió japonesa de la responsabilitat, com a vergonya, de la gestió cristiana i catòlica que vincula el mal a la culpa. Parant l’orella en converses de carrer, a part del fet del saqueig del Palau, brutal en ell mateix, el personal -que el capdevall és molt primari- s’escandalitza aquest cop no tant per la culpa personal d’un mangant com per la vergonya (civil i política) que el fet implica. Per dir-ho ràpid, la culpa serà d’en Millet però la vergonya la passa tothom (excepte ell mateix, és clar).

No ha ajudat gaire la defensa tecnocràtica o administrativa del cas que ha tirat endavant l’equip dels seus advocats obviant els aspectes ‘moralitzants’ de la qüestió (‘ha fet ics, per tant li toquen quatre anyets menys els atenuants de penediment i edat avançada; apa siau!’). Com si la gent en tingués prou amb la pura ‘gestió’ jurídica sense emoció! Afegiu a això que des de la premsa es demana canya exemplaritzant (hem progressat; al segle XVI demanarien sang i Inquisició!) i que quan la bona gent s’excita les conseqüències poden ser imprevisibles.

Acostumats a esquemes molt catòlics de culpa/penediment/perdó, els esquemes de vergonya social que afegeix el cas Millet tenen mal pronòstic. Veurem en què para tot, però potser convindria revisar les teories de Benedict sobre el tema. Al cap i a la fi els països poden viure amb culpables però no col·lectivament avergonyits:

http://www.alcoberro.info/planes/mite.htm

A Itàlia, que passa una situació més o menys com la nostra, de bloqueig mental i de menyspreu per la cosa pública (tot i que la cosa púbica va com mai!), el president de Fiat (i de Ferrari), Luca Cordero di Montezemolo, -amb la benedició indirecta de l’església catòlica que es veu venir un problema gruixut si no canvien depressa les coses-, ha  organitzat una fundació  per revitalitzar el debat polític i dies enrrera va presentar-la a Roma conjuntament amb  Andrea Riccardi de la Comunitat de Sant Egidi, que va denunciar la pobresa del discurs polític italià i la seva teatralització. Us sona això?

M’agradaria tenir un Luca Cordero di Montezemolo, però d’Artesa de Segre o d’Amposta. Dissortadament aquí o no en tenim o no responen.

Salvador Giner ens recordava ahir a l’Ateneu que el liberalisme és, inseparablement, una opció econòmica (el lliure mercat) i una opció ètica (la responsabilitat personal), mentre que el neoliberalisme s’ha quedat amb el mercat i ha oblidat l’ètica. Adam Smith fou professor d’ètica i considerava l’economia com una part de l’ètica (vinculada a la forma d’aconseguir la felicitat mitjançant una administració eficaç, pública i privada).

Ara que es parla tant del cas Millet, convindria no oblidar que el Palau havia passat (amb èxit) un munt d’auditories. El que no s’ha inventat encara és una auditoria de l’ètica personal. Cosa que, per cert, les societats antigües sí tenien. En deien la fama o l’honor, però el concepte va decaure perquè avui la fama s’aconsegueix per televisió i l’honor antic era patrimoni de l’ànima. Concepte que (convé no oblidar-ho), la psicologia ha declarat obsolet.